diumenge, 15 de gener del 2017

Més enllà de Baviera: les evidències internacionals que el referèndum es pot celebrar

“Fer un referèndum és impossible”. Com era de preveure, l’unionisme ha ressuscitat la frase després que un tribunal alemany hagi descartat posicionar-se sobre un hipotètic referèndum bavarès. Però, aquesta no tramitació és equiparable a Catalunya? fer un referèndum és realment impossible? Més enllà del que digui la Constitució espanyola –per molts experts, el text podria donar cabuda a un acord polític–, un repàs a la història recent evidencia que el referèndum que segons les enquestes defensen més d’un 80% dels catalans no seria, ni molt menys, una excepció.

En els darrers 70 anys se n’han celebrat més d’una cinquantena, en bona part en el marc del procés de descolonització i la caiguda de la Unió Soviètica, i la majoria han acabat amb un resultat favorable a la separació. Des de finals del segle XX el nombre de referèndums ha disminuït, però en cap cas han desaparegut del tauler polític.

Els més recents: Escòcia, Montenegro i el Quebec

El referèndum escocès és el que posa més clarament en dubte el discurs oficialista del Govern espanyol. El 18 de setembre del 2014, després d’un acord entre el primer ministre britànic, David Cameron, i el primer ministre escocès, Alex Salmond, el país votava en un referèndum de resposta clara: “Escòcia hauria d’esdevenir un estat independent?”. El resultat, un 55,3% de vots en contra, i una participació del 84,6%.

A Montenegro, la votació estava prevista per la Constitució de la federació entre Sèrbia i Montenegro. Amb un 55,4% dels vots a favor, i una participació del 86,49%, Montenegro va aconseguir superar els dos requisits que s’havien fixat: un mínim del 50% de participació i un resultat del sí superior al 55%. El referèndum, a més, va tenir la plena supervisió internacional.

Però no tots els referèndums han estat acordats. En el cas del Quebec, que sembla haver caigut volgudament en l’oblit unionista, tant el primer referèndum, el 1980, com el segon, el 1995, van ser unilaterals però tolerats per la part canadenca. Una solució que cada cop més experts apunten com la millor via per resoldre el cas català. Els independentistes quebequesos van perdre el primer referèndum per gairebé 20 punts percentuals, mentre que en el segon el resultat va ser molt més ajustat, amb menys d’un punt de diferència.

Els Estats Units, també

Puerto Rico ha promogut fins a quatre referèndums entre la població, tots acordats, per decidir sobre la seva relació amb els Estats Units: ser-ne un estat més, mantenir un estatus de Commonwealth o esdevenir un estat independent. En el quart referèndum, l’any 2012, els votants havien d’escollir si estaven d’acord, o no, a mantenir la condició política territorial d’aquell moment, i en cas de votar-hi en contra podien votar entre les tres opcions: estatalitat, estat lliure associat sobirà i independència. Del 54% de votants contraris a la primera pregunta, un 61,11% van optar per l’estatalitat.

Uns 350 quilòmetres a l'est de Puerto Rico, l’estat caribeny de Saint Christopher i Nevis també va viure un referèndum independentista l’any 1998. Els habitants de Nevis van votar si volien separar-se de Saint Cristopher. Un 62% dels votants van optar per la separació, però una de les condicions per acceptar el resultat era que el sí aconseguís les dues terceres parts dels vots.

Europa i els referèndums

Un repàs a l’hemeroteca demostra que els referèndums al continent europeu van molt més enllà del conegut cas escocès. Irlanda del Nord, Eslovènia, Ucraïna o els països bàltics en són només uns quants exemples. En el marc de la descolonització, gairebé totes les colònies franceses a l’Àfrica van obtenir la independència el 1960 per la via dels referèndums. Poques colònies van optar per seguir sent part de l’Estat francès, en virtut dels estatuts del Departaments d'Ultramar. És el cas de Mayotte, a les illes Comores, que d’acord amb el resultat del referèndum continua formant part de l’Estat francès, a diferència de les dues illes veïnes.

Per contra, alguns estats europeus, com Espanya, s’han mostrat històricament reticents a aquestes iniciatives. El 2003, el govern de José Maria Aznar va reformar el Codi Penal per poder empresonar el lehendakariJuan José Ibarretxe si finalment convocava un referèndum sobre un nou estatus polític per al País Basc. Poc després, amb l’arribada del PSOE al govern, la norma es va derogar, al mateix temps que a Catalunya creixia el corrent partidari del dret a decidir.

En el cas alemany, fa poques setmanes es va saber que el Tribunal Constitucional no ha admès a tràmit la petició d'un ciutadà alemany que demanava al tribunal que es pronunciés sobre si el land de Baviera podia convocar un referèndum d'independència. Encara que no és una sentència, el tribunal considera així que la Llei Fonamental no preveu aquesta possibilitat perquè impedeix als lands separar-se d'Alemanya.

En aquesta mateixa línia, una resolució adoptada l’abril del 2015 pel Tribunal Constitucional italià va negar al Vènet la possibilitat d’organitzar un referèndum consultiu sobre la independència perquè considera que la idea d’una república independent i sobirana és “radicalment incompatible amb els principis fonamentals de la unitat i indivisibilitat de la República”.

Legislació internacional

La legislació internacional és una bona mostra que els referèndums no són, ni molt menys, una raresa. Des del 2006 aquestes convocatòries tenen un text que assenyala com s’han de fer perquè el resultat s’accepti internacionalment: el Codi de Venècia de bones pràctiques en matèria electoral, adoptat pel Consell d’Europa. Segons ha transcendit, la llei de transitorietat jurídica catalana farà referència explícita a aquest codi.

Entre altres detalls, el text aprovat a Venècia preveu que en els referèndums no es fixi un percentatge de participació, per evitar boicots que siguin impossibles de distingir de l’abstenció. Sobre la pregunta, el codi demana que “no indueixi a l’error”. Més enllà d'això, l'ONU també ha reconegut el dret a l'autodeterminació per als territoris sense autogovern.

La legislació internacional, i més concretament l’europea, està preparada, per tant, per assegurar la celebració d’un referèndum plenament homologable.

El referèndum català, en marxa

Segons la resolució aprovada al Parlament durant l’últim debat de política general, el mes d’octubre passat, el Govern s’ha d’encarregar d’impulsar com a molt tard el mes de setembre un referèndum vinculant sobre la independència, sota l’empara de la llei de transitorietat jurídica. La resolució també preveu convocar eleccions constituents dins dels sis mesos posteriors al referèndum d’autodeterminació, en cas que l'opció independentista superi el 50% dels vots.

El comitè executiu del Pacte Nacional pel Referèndum, constituït el 23 de desembre passat al Parlament, es va posar a treballar just després de festes amb una reunió amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, segons han confirmat fonts del Govern a El Nacional.

Els membres d'aquest òrgan permanent del pacte són l'exdirigent del PSC i impulsor d'Avancem, Joan Ignasi Elena, que en serà el portaveu; els exdiputats d'ICV Jaume Bosch i Francesc Pané; l'exregidora socialista del districte barceloní de Ciutat Vella Itziar González; l'exconsellera d'Ensenyament per CDC Carme Laura Gil, l'exdiputada d'ERC Carme Porta; l'exdiputada del PSC i exalcaldessa de Badalona Maite Arqué, i el periodista Francesc de Dalmases. Amb tot, no s’ha descartat l’ampliació amb més membres. Per ara, els membres del pacte han acordat desenvolupar el pla de treball del pacte i el manifest que van rebre l'encàrrec de redactar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada