VOL DIR tirar pel dret, com si portessis orelleres, sense fer cas del que en pensen els altres, sense pactar. Les coses unilaterals no m’agraden gaire, les prefereixo negociades. Fer-les unilaterals seria la solució extrema i no desitjable. Però hi ha qui ha descobert que la unilateralitat és antipàtica només quan s’ha incorporat al llenguatge del sobiranisme català: el referèndum o la declaració unilateral d’independència... Però és que el que tenim ara i sempre, sobre aquesta qüestió, és el regne de la unilateralitat. És unilateral, quan algú planteja un problema, negar-ne l’existència a còpia de prohibicions i inhabilitacions.El contrari d’unilateral és bilateral: hi ha dos costats i intenten arribar a un punt acceptable per a tots dos o accepten un mètode d’arbitratge civilitzat. Però la primera condició és reconèixer l’existència de l’altre costat. I aquí entra la vella imatge: mentre que el catalanisme parla d’un divorci, que és cosa de dos (i amenaça al final de marxar unilateralment de casa), el nacionalisme espanyol parla d’una amputació: només hi ha un cos i li volen tallar una cama. No hi ha res més unilateral que creure que només hi ha un costat que existeix i que té drets. Que és el que hi ha ara.
Font: Ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada