José Antich : «El FLA mata (l'autonomia)»

Quan s'expliqui la història d'aquests últims anys de les relacions entre el govern de Mariano Rajoy i el Govern català (primer sota la presidència d'Artur Mas i després amb Carles Puigdemont), es parlarà de la falta de perícia de l'Executiu espanyol per donar una resposta a les demandes, primer, d'un sistema econòmic similar al concert i a la quota que tenen el País Basc i Navarra; després, de l'oposició frontal a pactar un referèndum com el que va oferir Cameron a Escòcia; també, de la judicialització de la vida política convertint el TC en el braç armat de la política governamental, i, no cal dir, de les diferents operacions polítiques que han tingut com a columna vertebral el Ministeri de l'Interior i algunes unitats dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. D'això últim hi comença a haver documentació sobrada amb les converses entre l'exdirector de l'Oficina Anticorrupció Daniel de Alfonso i el ministre Fernández Díaz, les declaracions al jutjat del comissari Villarejo o la recent denúncia dels expropietaris del BPA, els germans Cierco, denunciant l'actuació del govern espanyol i l'extorsió a què van ser sotmesos.

Però tot això, sent important, no hauria tingut l'efecte letal del FLA, el Fons de Liquiditat Autonòmic, i que ha acabat sent, des del punt de vista polític, molt més de liquidació que de liquiditat. L'operació és molt senzilla: la llarga crisi econòmica, un mal sistema de finançament autonòmic i els errors comesos durant la fase de creixement per moltes autonomies (sobretot les de l'eix mediterrani) van acabar ofegant les seves finances. Llavors, es podien haver adoptat una d'aquestes dues decisions: s'aprovava un sistema de finançament autonòmic que donés més recursos a Catalunya i corregís, encara que només fos en part, l'històric dèficit fiscal, o bé el govern espanyol aprofitava l'ocasió per escanyar al màxim les autonomies, presentar-les com a malgastadores i incapaces d'autogovernar-se, i exercia un procés de recentralització política per la via financera.

El govern espanyol no va dubtar i el seu cor mediàtic va aplaudir al crit d'ara sí que s'acabarà el malbaratament. D'allà va sorgir el FLA, que ha acabat sent l'instrument per anar, engranatge a engranatge, ofegant l'autonomia. La Generalitat necessita diners, per tant els hi deixen a canvi de perdre progressivament capacitat de decisió. I així fins a acabar sent, en molts aspectes, poc més que una oficina de pagaments, ja que l'autonomia brilla per la seva absència. Només així s'explica l'última jugada i que suposa un salt en el que s'havia vist fins ara, que es 'limitava' a un estricte control de la despesa i una priorització dels pagaments amb diners del FLA.

Ara l'Estat ha decidit utilitzar el FLA per canviar polítiques aprovades pel Parlament de Catalunya i, en concret, la llei d'horaris comercials. Hi haurà diners del FLA si la llei es flexibilitza, és a dir, un augment de dies festius oberts i un augment d'hores setmanals a tots els establiments. El tema no són els horaris, ni la llei d'unitat de mercat que, com tot, és opinable i discutible. El tema és la descarada invasió de competències i el malaltís desig d'acabar com sigui amb qualsevol marge d'autonomia política. Per això el FLA acaba sent letal si s'utilitza i és impossible viure sense utilitzar-lo.

Font: elNacional.cat