Imma Tubella: «No hem sabut aprofitar Junts pel Sí»

Entrevista amb l'ex-rectora de la UOC per parlar del nou curs polític que som a punt d'estrenar

Imma Tubella és llicenciada en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya, de la qual va ser rectora del 2005 al 2013. Actualment també és titular de la càtedra sobre Educació i Tecnologia del Collège d’Études Mondiales de París. Parlem amb ella, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’ sobre el moment polític actual que passa per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Com a experta en comunicació, creu que és necessari construir un relat per tal de convèncer la gent encara indecisa. Un relat que expliqui que la independència és l’única revolució possible. Fa un any, Imma Tubella anunciava que formaria part de les llistes de Junts pel Sí en un número simbòlic sense possibilitat de sortir. Ara crítica el fet de no haver aprofitat l’oportunitat extraordinària que implicava aquesta llista unitària.

- Nom: Imma Tubella
- Edat: 63 anys
- Independentista? De tota la vida
- La política és… hauria de ser dels ciutadans, però s’ha convertit en un mercadeig a curt termini, amb enganys, mentides i lluites pel poder.
- Com es defineix políticament? Crec que les dretes i esquerres s’han de revisar, per tant em considero demòcrata i progressista.
- Un llibre de capçalera? No en tinc cap, però és veritat que sempre torno a una autora que és Marguerite Duras.
- Un personatge històric? El qui no m’ha decebut mai és Gandhi, però també voldria citar Xirinacs per la seva bogeria útil. I m’ho preguntes avui i crec que m’he de recordar de Jordi Carbonell, de qui tinc un record molt pròxim.

- Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
- Ha de ser l’última Diada reivindicativa.

Òscar Palau: «En fase de maduració»

Si vol una majoria prou sòlida per culminar el procés contra els embats de l'Estat, l'independentisme ha de seduir els indecisos. Mostrar-s'hi com una opció amable i de confiança, no pas enfrontar-s'hi. I d'indecisos n'hi ha arreu, des d'exvotants de CiU fins al PSC, tot i que s'ha donat per bona la teoria que la clau és en les confluències, teòriques defensores del republicanisme i d'uns valors només viables a Catalunya. Cert que el processisme no es pot eternitzar, però cadascú té els seus ritmes, i pressionar massa els indecisos pot ser contraproduent. Tenen tot el dret a dubtar i fer-se preguntes fins al dia del caixa o faixa, perquè si les coses segueixen el curs natural, al final cauran de madures. I si no, tranquils, que l'Estat sempre ajuda a sacsejar l'arbre.

Font: elPuntAvui.cat

Bel Olid: «Jo sóc de DUI, em sembla estèril continuar lluitant per preguntar»

Parlem amb l'escriptora mataronina sobre el moment actual del procés quan falten pocs dies per a la Diada

Bel Olid es guanya la vida amb les paraules, o com diu al seu bloc, jugant-hi. És traductora, professora, escriptora i es defineix feminista radical. Parlem amb ella, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’sobre el moment polític actual que passa per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Ha tornat de Grècia i ha presenciat el drama dels refugiats des de primera línia, per això mostra certa recança a parlar del procés. Ho acaba fent i no dubta. És directa i va per feina, per això ella ja hauria fet una DUI: ‘Tenim majoria al parlament, tirem milles’. En canvi, la gent que ha pilotat el procés diu que és poc pràctica i ha badat amb qüestions estèrils que perdien de vista la independència. A curt termini és optimista i confia que la gent tornarà a respondre a la diada de l’Onze de Setembre.

- Nom: Bel Olid
- Edat: 38, cap a 39
- Independentista? Sí
- Des de quan? No m’he sentit mai una altra cosa que no fos catalana i Espanya no ha estat mai casa meva.
-La política és… La política hauria de ser apassionant.
- Com es defineix políticament? Feminista radical.
- Teniu llibre de capçalera: No m’agrada triar. N’hi ha molts. Ara llegeixo Vertigo, de Joanna Wlash.
- El personatge històric que l’inspira: És que a les feministes ens ho posen molt difícil perquè ens parlen poc de dones històriques. Però més endavant he pogut admirar, per exemple, Hildegarda de Bingen.

- Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
- Jo crec que per a la gent que surt al carrer cada any l’objectiu és el mateix: que ens escolti tothom, que ens escoltin els de Madrid, que ens escoltin els d’aquí i que ens escoltin a Europa. I amb la quantitat de gent que surt cada any, és evident que ens escolten. Hi ha molta voluntat de no fer-nos cas dels partits principals de l’estat espanyol, però cada vegada els ho posem més difícil.

Denunciem dèficit d'infraestructures de l'estat, roda de premsa i xocolatada, l'1 de setembre a la Plaça Bonanova

Tornem a mobilitzar-nos!

Estem a punt per tornar a celebrar una altra gran mobilització el proper 11 de Setembre. Enguany, malgrat els moments d’aturada i dubte generats per la conjuntura política, és molt important la teva assistència. Tenim un govern independentista per primer cop des de la Transició i l’hem d’esperonar perquè culmini el procés en el termini aproximat que el president va estipular.

Depèn de tu que el procés culmini o s’allargui. Una altra demostració de força de la gent és crucial perquè es prenguin decisions per assolir l’objectiu. El camí és llarg, costerut i ens el fan difícil, però això no ens ha de desanimar; al contrari: cada cop som més a prop, i per això cada cop rebem més atacs, molts dels quals amb el propòsit de dividir el món independentista.

No ens deixem endur per arguments malintencionats i sortim aquest 11-S amb l’esperit que ha caracteritzat l’ANC des del començament: junts ho farem possible! No et quedis a casa, surt al carrer i participa-hi, perquè no podran aturar un poble unit, alegre i combatiu!

Inscripcions

Què hem de fer aquest 11-S? Cal que ens inscrivim? On podem comprar les samarretes?

Què hem de fer aquest 11-S?

La mobilització d’aquest any segueix una estructura i un funcionament semblant als que hem fet en els actes anteriors.

Cal que ens inscrivim?

Per descomptat! Cal que t’inscriguis al tram on vols anar, perquè caldrà redistribuir els participants cap als trams que hagin quedat més buits, si es dóna el cas. Recorda que el tram de la nostra territorial és el 44.

Inscripcions

On podem comprar les samarretes?

1. Al nostre local del carrer de Cartagena, 213, de sis a nou del vespre.

2. A les paradetes abans de l’11-S:

– Dijous 1, de 18 h a 21 h, a Gaudí amb Provença.

– Divendres 2, de 17 h a 21 h, al Passeig de Sant Joan amb València (repartirem lones i estelades als veïns).

– Dissabte 3, d’11 h a 14 h, a Gaudí amb Provença.

– Diumenge 4, d’11 h a 14 h, a Gaudí amb Provença.

– Dijous 8, de 18 h a 21 h, a Gaudí amb Provença i a Marina amb Indústria (si som prou gent).

– Divendres 9, de 18 h a 21 h, a Gaudí amb Provença.

– Dissabte 10, d’11 h a 14 h, Gaudí amb Provença.

3. El mateix 11-S, al passeig de Sant Joan, entre València i Diagonal.

Com podem fer de voluntaris en aquest 11-S?

Ja deus haver rebut un comunicat per poder participar en les tasques de voluntariat per a aquests dies i el mateix 11-S. Però si encara no t'hi has apuntat pots fer-ho ara.

1. Per anar a vendre samarretes al local, no cal que t’apuntis enlloc: només cal que hi passis i entris. Ens trobaràs de dilluns a divendres, a la tarda de 6 a 9, al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).
2. Per anar a les paradetes, si no t'has apuntat al Doodle envia un email a sagradafamilia@assemblea.cat. És important que ho facis perquè depèn de quants siguem obrirem paradetes en altres punts.
3. Omple el formulari d'aquest enllaç si vols col·laborar el mateix 11-S.

Quim Domingo: «És hora dels polítics»

Fa gairebé un any que el poble de Catalunya, en unes eleccions amb la més gran participació de tota la democràcia, va elegir un Parlament amb majoria absoluta independentista. Un Parlament independentista molt transversal, que va des dels conservadors, passant per la socialdemocràcia, fins als moviments d'extrema esquerra i anticapitalista. A diferència del Parlament escocès, que té un únic partit independentista (actualment no té majoria absoluta), el Parlament català presenta un panorama molt divers. Aquest fet objectivament és positiu, perquè vol dir que ciutadans de diferents o molt diferents posicions polítiques, aposten per la independència. Per tant el procés cap a la llibertat nacional s'ha de fer ajuntant totes aquestes diferències. I aquesta unió de partits tan diferents sovint fa difícil i complicada l'entesa.

Aquesta diversitat política, que és positiva, és a la vegada font de conflictes. Però mai aquests conflictes i divergències ens poden fer perdre l'objectiu final. Ara, després d'un any d'una convivència més o menys convulsa, és l'hora d'anar braç a braç cap a la desconnexió. En el programa de Junts pel Sí i de la CUP ens la plantejaven en 18 mesos. Ja en queden pocs i no poden fallar.

Primer de tot el president, Puigdemont, ha de superar la moció de confiança, que tot indica que no tindrà problemes. El 28 de setembre s'ha de confirmar. Després el Parlament ha d'aprovar el pressupost del 2017. El govern i la CUP ho han de negociar. I passi el que passi han d'arribar a un acord. És absolutament imprescindible. Si fos al contrari, tot el procés cap a la independència podria descarrilar. I com a mínim tardaríem una dècada a tornar-lo a posar en marxa.

Vicent Partal: «A Espanya li queden quatre dies exactes per a superar el rècord de dies sense govern aconseguit per l’Irac»

«Ja veuran vostès com ‘ells’ intentaran fer veure encara que parlen d’un país normal, amb una situació assimilable a la de qualsevol democràcia europea, en què funciona la mecànica normal de la política europea»

Dimarts, quan Mariano Rajoy perdrà la primera votació d’investidura, farà 245 dies que Espanya no té govern. No en faltaran sinó quatre perquè supere la xifra dels 249 dies que l’Irac va estar-se sense poder formar govern, després de les eleccions del 2010. La comparació pot semblar desagradable, però és ben explícita i significativa. Les dificultats per la formació d’un govern estable a l’Irac del 2010 se les pot imaginar tothom –i de fet eren tan grans que el govern pactat encara va tardar quaranta dies més a prendre’n possessió. Té alguna lògica que diumenge vinent Espanya supere l’Irac en la impossibilitat de formar govern?

Aparentment és clar que no en té cap. Això que passa a Espanya és, ho hauríem de dir un milió de vegades, insòlit. Tant que després de superar el rècord de l’Irac només li quedaran tres països a davant en què la formació de govern encara va ser més lenta. Si hi ha terceres eleccions per Nadal i, per tant, el govern espanyol arriba als 367 dies sense govern, aleshores també haurà superat Cambotja i no li quedaran sinó dos precedents per a batre. Qui vulga opinar que això és normal que ho faça, però una dada així posa en relleu contundentment com de podrida està la situació política a l’estat espanyol.

Toni Soler: «Banderes i urnes»

Hi ha qui critica el processisme gansoner, o qui recela del “Tenim pressa”, però oblidem que els calendaris sovint salten pels aires a causa de circumstàncies imprevistes. Sense govern a Madrid, amb una autonomia intervinguda i una mesa del Parlament amenaçada pels tribunals, sembla impensable que el pròxim curs polític català s’escoli com si no passés res. El govern Puigdemont no té gaires més opcions que tirar pel dret o liquidar la legislatura. Si tira pel dret, s’exposa a un conflicte institucional -ben singular, perquè enfrontarà un govern en fallida i un altre en funcions-. En aquesta tessitura, el millor que pot fer la Generalitat és reivindicar la sobirania popular i convocar un referèndum, amb el compromís de tirar-lo endavant i d’aplicar-ne el resultat. Si hi ha conflicte, el nostre estendard no ha de ser una bandera, sinó una urna.

Font: ara.cat

Per estar #apunt l’11 de setembre també pots trucar al 93 446 49 92

L'Assemblea Nacional Catalana ha posat un telèfon per facilitar les inscripcions a l'11 de setembre.

El número és el 93 446 49 92, i està disponible de dilluns a divendres de 10 a 14 i de 16 a 20 h. És pot fer i la inscripció i resoldre dubtes.

Germà Capdevila: «Això va de debò»

Ens apropem al punt culminant del procés d'independència de Catalunya. Com molts preveien, els terminis s'acceleraran i no pas perquè finalment des de Catalunya decidim fer efectiu el trencament, sinó perquè des d'Espanya ens obligaran a fer-ho. Des del front judicial, els Guardians de la Revolució iranians —perdó, volia dir el Tribunal Constitucional— actuaran amb contundència contra el Parlament de Catalunya i les seves autoritats legítimes. Intentaran ofegar la voluntat popular amb suspensions, amenaces i multes. Des del front polític, les negociacions per formar govern a Madrid entre el PP i Ciudadanos ja ens han mostrat de manera diàfana què ens espera. Les preocupacions del partit d'Albert Rivera no passen pels trens que deixen tirats els passatgers, ni per les beques que l'Estat es nega a transferir des de fa dècades, ni pels ajuts a la dependència que no es paguen. El seu objectiu és destruir el sistema d'immersió lingüística a Catalunya. De fet, no enganyen ningú, van néixer precisament amb aquest objectiu. Per això proposen sense envermellir que un cos d'inspectors de l'Estat vetlli a cada escola, a cada aula, que el català deixi de ser l'eina principal d'integració i cohesió social d'aquest país. Aquest cop, l'embranzida serà contundent i definitiva. Només ens queda una sortida per evitar-ho, i haurem de fer-la efectiva ben aviat.

Font: elPuntAvui.cat

Òscar Palau: «La Catalunya minoritària»

En la campanya del referèndum d'Escòcia, un dels grans arguments del sí, per no dir el pal de paller, era que no volien estar més temps sotmesos a les decisions de Westminster –i per tant dels veïns anglesos, que per sempre més hi seran majoritaris–, que fins i tot en èpoques de govern laborista sovint xocaven amb el tarannà progressista dels escocesos. No cal anar gaire lluny, al Brexit, per comprovar-ho.

És clar que la situació a Catalunya és calcada, si no més greu per les constants intromissions en el teòric autogovern, i se'n parla poc en aquests termes. La nació castellana sempre tindrà majoria al Congrés per fer i desfer el que li vingui de gust, agradi o no als catalans, que han demostrat que tenen un pensament polític i una manera de veure el món simplement diferent. Podrien legislar contra els interessos del 100%, si els plagués, per sempre. Com ja ha passat: si fos pels catalans, mai hauríem entrat a l'OTAN, ni a la guerra de l'Iraq, ni s'hauria aprovat la llei mordassa, ni la Wert, ni hi hauria centres d'internament d'immigrants. Ni tantes i tantes altres mesures que Catalunya s'ha hagut, s'ha i s'haurà d'empassar contra la seva voluntat.

Ara dos partits minoritaris al Parlament –sumen la meitat d'escons que el govern– maniobren de nou a Madrid contra dos preceptes amb un suport esclafant en la societat catalana: la immersió lingüística i el referèndum d'independència. I ho poden fer sense immutar-se, amb la Constitució a la mà. L'actual i les que vinguin. Fins quan?

Font: elPuntAvui.cat

Isona Passola: «L’estat espanyol no pot utilitzar les armes perquè l’exèrcit no és seu»

Entrevista amb la presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català, sobre el moment actual del procés quan falten pocs dies per a la Diada

Isona Passola és una experimentada productora catalana que també ha trepitjat els terrenys de la direcció i els guions, especialment amb dos documentaris sobre Catalunya, una de les seves passions. Parlem amb ella, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’ sobre el moment polític actual que passa, obligatòriament, per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Elogia el poder de la gent al procés però diu que ara és l’hora dels polítics. També demana unitat en la qüestió de confiança i que el procés necessita els comuns, molts dels quals, ens diu, fan costat a la independència. Continuem amb ella la sèrie d’entrevistes que té el propòsit de copsar la mirada del país al moment polític actual.

- Nom: Isona Passola.
- Independentista? Sí.
- Des de quan? Des que vaig llegir escrits dels meus avis, que ja ho eren.
- La política és… necessària i ha de ser neta.
- Com es defineix políticament? Seria a l’òrbita de la socialdemocràcia europea d’esquerres. Penso que en aquests moments, mantenir la societat del benestar és la cosa més revolucionària que es pot fer.
- Teniu llibre de capçalera: L’Odissea, d’Homer.
- El personatge històric que l’inspira: Valentí Almirall.

- Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
- Estem en un moment en què el protagonisme l’han de tenir els polítics per portar-nos al lloc on volem. Per tant, la Diada ha de servir de reforç per a ser al costat dels polítics.

José Antich : «El FLA mata (l'autonomia)»

Quan s'expliqui la història d'aquests últims anys de les relacions entre el govern de Mariano Rajoy i el Govern català (primer sota la presidència d'Artur Mas i després amb Carles Puigdemont), es parlarà de la falta de perícia de l'Executiu espanyol per donar una resposta a les demandes, primer, d'un sistema econòmic similar al concert i a la quota que tenen el País Basc i Navarra; després, de l'oposició frontal a pactar un referèndum com el que va oferir Cameron a Escòcia; també, de la judicialització de la vida política convertint el TC en el braç armat de la política governamental, i, no cal dir, de les diferents operacions polítiques que han tingut com a columna vertebral el Ministeri de l'Interior i algunes unitats dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. D'això últim hi comença a haver documentació sobrada amb les converses entre l'exdirector de l'Oficina Anticorrupció Daniel de Alfonso i el ministre Fernández Díaz, les declaracions al jutjat del comissari Villarejo o la recent denúncia dels expropietaris del BPA, els germans Cierco, denunciant l'actuació del govern espanyol i l'extorsió a què van ser sotmesos.

Però tot això, sent important, no hauria tingut l'efecte letal del FLA, el Fons de Liquiditat Autonòmic, i que ha acabat sent, des del punt de vista polític, molt més de liquidació que de liquiditat. L'operació és molt senzilla: la llarga crisi econòmica, un mal sistema de finançament autonòmic i els errors comesos durant la fase de creixement per moltes autonomies (sobretot les de l'eix mediterrani) van acabar ofegant les seves finances. Llavors, es podien haver adoptat una d'aquestes dues decisions: s'aprovava un sistema de finançament autonòmic que donés més recursos a Catalunya i corregís, encara que només fos en part, l'històric dèficit fiscal, o bé el govern espanyol aprofitava l'ocasió per escanyar al màxim les autonomies, presentar-les com a malgastadores i incapaces d'autogovernar-se, i exercia un procés de recentralització política per la via financera.

Vicent Partal: «Otegi, Forcadell, Mas; L’Espagne eclatée?»

«L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid (...) I per això gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula»

A primers dels anys vuitanta vaig llegir un llibre que em va canviar la vida. EraL’Empire éclaté, un volum apassionant de la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, en què es preguntava què passaria si desaparegués la Unió Soviètica, molt abans que arribàs a passar. El llibre em va significar un combat terrible amb el jove dogmatisme comunista que encara formava part de mi. Em va ajudar molt a deslliurar-me’n però sobretot em va fer entendre que les lectures superficials de la realitat rarament encerten a veure els moviments de profunditat.

Anys després la URSS va esclatar, jo vaig tenir el privilegi de viure-ho en primera persona i el mètode de Carrère d’Encausse, que ho va pronosticar quan molt pocs ho veien (potser únicament ella i Andreï Amalrik) va prendre per mi un relleu intel·lectual enorme. Curiosament es va equivocar en l’aposta que feia sobre com passarien les coses, però no en què passaria. Totes les dades que acumulava al seu estudi eren correctes i ensenyaven una realitat indiscutible: que allò que era la segona potència mundial estava podrit per dins i girava fora de control. Amb tanta intensitat que, efectivament, havia d’esclatar.

Salvador Cardús: «La capacitat que tenen els espanyols de fer-nos mal és limitada»

Entrevista amb el sociòleg i membre del CATN sobre el moment actual del procés quan falten pocs dies per a la Diada

El sociòleg Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, viu la política amb passió i el procés d’independència català amb un gran optimisme. Parlem amb ell, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’ sobre el moment polític actual que passa, obligatòriament, per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. ‘No estem cansats, estem impacients’, apunta. Continuem amb ell la sèrie d’entrevistes que té per objectiu copsar la mirada del país al moment polític actual.

- Nom: Salvador Cardús
- Edat: 62
- Independentista? Sí, i tant.
- Des de quan? No ho sé, fa tant de temps que no me’n recordo. El descobriment de la independència el vaig fer sobretot al costat de Max Cahner, al voltant de la Universitat Catalana d’Estiu.
- La política és… Apassionant!
- Com es defineix políticament? Jo sempre he dit que era un liberal d’esquerres.
- Teniu llibre de capçalera: No en tinc, però com a sociòleg podria dir Invitació a la sociologia de Peter Berger.
- El personatge històric que l’inspira: Max Cahner, Heribert Barrera i Jordi Carbonell són personatges que em van impressionar quan els vaig conèixer.

- Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
- Ha de servir per a transmetre confiança a tots els catalans que volem la independència, per a donar la confiança per no tenir por de què pugui passar aquests mesos vinents.

Natàlia Esteve: «El procés ha intentat respectar excessivament la legislació espanyola»

Entrevista amb Natàlia Esteve, vice-presidenta de l'ANC, sobre el moment actual del procés quan falten pocs dies per a la Diada

Natàlia Esteve és la vice-presidenta de l’ANC des del maig, quan va ser escollida per ser copilot de Jordi Sànchez a la recta final del procés. Parlem amb ella, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’ sobre el moment polític actual que passa, obligatòriament, per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Considera el referèndum el gran objectiu i reclama un acord entre Junts pel Sí i la CUP per a arribar al final del procés. Continuem amb ella la sèrie d’entrevistes que té el propòsit de copsar la mirada del país al moment polític actual.

-Nom: Natàlia Esteve
- Edat: 37
- Independentista? Sí.
- Des de quan? Des que tinc ús de raó.
- La política és… Necessària.
- Com es defineix políticament? Independentista.
- Teniu llibre de capçalera: No en tinc, però ara mateix gaudeixo amb Victus, d’Albert Sánchez Piñol.
- El personatge històric que l’inspira: Rosa Parks.

- Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
- Tornar a mostrar la bona salut i la força de la societat civil catalana.

100.000 persones #apunt són moltes però en calen més

Ahir l'ANC ha fet pública la xifra de 100.000 inscrits a l'#11S2016

En volem ser molts més. Ens cal la teva inscripció.

Inscripcions

Paradetes informatives, dijous 25, dissabte 27 i diumenge 28 d'agost. Ja tenim les samarretes, t'esperem!

No et quedis sense i posa’t #Apunt !!!

El dijous, 25: A la tarda, de 6 a 9, a l'Avinguda de Gaudí amb Provença.

El dissabte, 27: Al matí, d'11 a 2, al carrer Rogent amb València.

El diumenge 28: Al matí, d'11 a 2, a l'Avinguda de Gaudí amb Provença.

NOU LOCAL:

Ja tenim el nou local enllestit, vine a coneixe'l. Ja tenim les noves samarretes.

Tindrem obert: de dilluns a divendres, a la tarda de 6 a 9. Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).

Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Jordi Sànchez: «A punt»

Per quan vingui el juny del 2017, la majoria independentista del Parlament s'ha compromès a estar a punt per culminar la secessió de l'Estat espanyol. És el que milions de catalans hem demanat en les manifestacions més multitudinàries de la història d'Europa. És el mandat popular de les eleccions del 27 de setembre. D'aquí a deu mesos serà l'hora.

L'Assemblea Nacional Catalana compta que Junts pel Sí i la CUP encararan aquesta etapa final amb la màxima unitat d'acció. Compta que superaran la qüestió de confiança del dia 28 de setembre i que sabran acordar els pressupostos. Sense aprovar-los, ni es poden completar les estructures d'estat ni posar en pràctica les polítiques socials de protecció als més febles ni fomentar el creixement econòmic que ens farà sortir dels anys de crisi. La societat civil ja fa anys que està unida, amb la convicció que la unitat és el que garantirà la fundació de la República Catalana.

Posar tot el país en moviment aquest Onze de Setembre és demostrar al món que perseverem, tossudament, en el que fa 4 anys vam començar, en aquella magnífica Diada del 2012. L'Onze de Setembre és festiu i és plural, obert a tothom i a tots els legítims matisos polítics. Cada Onze de Setembre ens recorda que la ciutadania tenim ambició d'estat, i que farem costat als partits polítics majoritaris i a les institucions que ens representen en aquests mesos decisius. El procés constituent que ara l'Estat espanyol intenta frenar convocarà a tothom, els sobiranistes i els reticents, per gestar la República Catalana independent.

Eduard Voltas: «El procés mutaria si Puigdemont no superés la qüestió de confiança»

Entrevistem el periodista i editor de Time Out perquè ens doni la seva visió del procés just abans que comenci el curs polític i pocs dies abans de la Diada

Avui comencem una sèrie d’entrevistes a personalitats diferents perquè ens expliquin la seva visió particular del moment que viu el procés, ara que queda un mes encara no per a la diada de l’Onze de Setembre i a les portes d’un curs que es preveu d’allò més mogut. Els demanem quina previsió fan de la Diada, pel RUI, la qüestió de confiança i la independència. Comencem amb Eduard Voltas, periodista, editor de Time Out i piulador empedreït a qui apassiona d’examinar l’actualitat política.

- Quin propòsit ha de tenir aquesta Diada?
- Mantenir el llistó de les anteriors, és a dir, que sigui una diada que no resti des del punt de vista de la percepció de la bona salut del moviment.

- Anem bé per a assolir-lo?
- Crec que acabarà anant bé, sí. Crec que es mantindrà el llistó de les anteriors. Jo sóc optimista perquè la gent sempre s’acaba activant, però el nou format descentralitzat facilitarà el relat que no hem estat tants.

Xavier Díez: «Terapèuticament, el millor que li pot passar a Espanya és trencar-se»

Nascut a Barcelona i veí de Girona, en Xavier Díez és mestre i historiador especialitzat en moviments socials del segle XX. Autor de diverses obres, com A la via morta, La gran desil·lusió: una revisió crítica de la transició als Països Catalans,Geníssers, El anarquismo individualista en España, Cabotatges,Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936, La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico oBanderes dels nostres tiets, creu que l'única solució per treure l'Estat espanyol del marasme i la manca de futur és que deixi marxar Catalunya i es pugi regenerar.

Com veu l'Estat espanyol?

Una broma que faig als meus alumnes és que Espanya és un mal estudiant. Passa els diferents moments històrics, però no fa els deures, i li queden penjades les assignatures perquè hi ha una falta de cultura política profunda, unes desigualtats socials que són insultants i la impossibilitat d'establir l'encaix nacional de la seva diversitat. No sempre ha estat així, hi ha hagut períodes, com la transició o la república, en què les forces polítiques es van esforçar per entendre's i el país va avançar, però aquest propòsit d'esmena aviat es va esgotar i ens trobem en situacions com l'actual, que ens recorden que, quan parlem de continuïtat històrica, Espanya és un fracàs com a nació, ja que ni ha desenvolupat una cultura democràtica ni ha integrat els dissidents.

I així ens va.

No es confongui, jo no parlo de tots els espanyols, sinó d'una determinada concepció d'Espanya, que és la que ens governa i és la que actualment accepta molt malament la dissidència. És per això que és molt difícil que es puguin trobar punts en comú. La seva cultura és la de guanyar, d'esclafar el contrari; de fet, les eleccions no es plantegen com un intercanvi de valors polítics, sinó com una lluita entre la derrota i la victòria.

Josep Costa: «Adéu a la legalitat?»

Estam en un moment extraordinari, en què per a molta gent la legalitat està deixant de ser la mesura del que està bé o malament, del que és just o injust. És cert que l’statu quo apel·la a la llei per fer front a les forces de canvi, acusant d’il·legítima qualsevol proposta política que se situï fora del marc legal vigent. Però a Catalunya especialment creix la consciència que no tot el que és legal és just ni tot el que és just és (encara) legal.

Aquesta contraposició entre legalitat i legitimitat enlloc és més evident i més transcendent que en el conflicte institucional entre el Parlament i el Tribunal Constitucional. Fins al punt que en la sentència que anul·la la declaració aprovada pel Parlament el 9 de novembre del 2015 es diu que no hi ha cap altra legitimitat que la basada en l’ordenament constitucional. Però no cal sortir d’aquest mateix ordenament per trobar els matisos: tant l’Estatut com la Constitució expressen en el seu primer article un principi fonamental segons el qual el poder emana del poble.

Tenim, per tant, que el principi de sobirania popular és una de les bases fonamentals del marc legal i institucional vigent. I per molt que es pretengui negar, el cert és que les diferents legitimitats d’un estat democràtic i liberal, especialment si és compost, poden entrar en contradicció. La prova més evident és que, de fet, dues institucions del mateix sistema mantenen un conflicte obert en el qual grups significatius de població reconeixen la legitimitat d’una i neguen la de l’altra.

Toni Castellà: «Els Comuns són revolucionaris, per això s'incorporaran al Referèndum»

Entrevista al líder de Demòcrates i diputat de JxSí, que assegura que "perquè ens comenci a reconèixer algun país cal consultar la gent"

Toni Castellà (Barcelona, 1970) és portaveu de Demòcrates, diputat de Junts pel Sí i exsecretari d'Universitats i Recerca de Catalunya. Ha anat a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) de Prada a fer un debat sobre el Referèndum d'Independència amb el president de l'ANC, Jordi Sànchez, l'activista Anna Arqué i el filòsof Bernat Dedéu. En aquesta entrevista amb El Món, Castellà parla a fons sobre aquesta eina electoral, que ha de servir -segons ell- per afrontar el tram final del procés sobiranista.

Demòcrates reclameu que el full de ruta del Govern inclogui el RUI. Com van les negociacions dins de JxSí i amb la CUP sobre el Referèndum?

És el debat que estem tenint aquests dies, i fins a la moció de confiança del 28 de setembre. Perquè el president, Carles Puigdemont, l’ha plantejat com un abans i un després de poder-nos interpel·lar els 72 diputats i mirar de buscar un acord definitiu per encarar el tram final del full de ruta. En aquest marc, des de Demòcrates ja dèiem el 30 de maig que probablement el Referèndum és un bon instrument a incorporar dins del full de ruta. No és un plantejament de substitució, ni molt menys, sinó que dins del full de ruta es pot incorporar.

Per què ho teniu tan clar? Hi ha encara molts dubtes sobre el RUI

El referèndum és el que pot donar més unitat d’acció al marge dels partits i la ideologia de cadascun dels 72 diputats. Això ha de ser una incorporació, i el full de ruta de JxSí és molt clar. I totes les formacions polítiques més els independents, amb un to o un altre, estan absolutament oberts al diàleg per a enriquir el full de ruta. Si el plantejament del Referèndum és en aquest sentit, no substitutiu sinó per a enriquir i donar-li més contundència al full de ruta, podrem arribar a un acord. Sóc dels convençuts que això serà així. Ara toca parlar en privat, dialogar internament, explicar-nos els pros i contres, els punts de vista de cadascú, i crec que d’una manera o altra el referèndum s’incorporarà al full de ruta.

Vicent Partal: «Sànchez Piñol té raó sobre Forcadell»

'Si el constitucional espanyol inhabilita Carme Forcadell i el parlament no fa cas de la sentència i li permet de continuar presidint les sessions, serem ja en allò que tècnicament es coneix per ‘independència de facto’'

L’escriptor Albert Sànchez Piñol ha respost amb contundència les declaracions d’uns quants polítics de Junts pel Sí que reclamaven mobilitzacions populars contundents en el cas que el Tribunal Constitucional espanyol inhabilitàs la presidenta del Parlament de Catalunya. Piñol diu que si això passa qui té la responsabilitat de respondre ja no és la ciutadania, sinó els diputats que van ser elegits el 27-S. I que no cal fer mobilitzacions, sinó una cosa molt més senzilla i important: complir les resolucions del parlament que retiren la legitimitat al constitucional espanyol i mantenir Carme Forcadell a la presidència del parlament.

Estic completament d’acord amb Sànchez Piñol. Si el constitucional espanyol inhabilita Carme Forcadell, en aquell mateix moment entrarem al punt de no retorn del procés d’independència. I, per tant, la posició que adopte el parlament serà decisiva: marcarà la diferència entre anar per a la creació de la república o renunciar-hi.

Una diada imprescindible més

Els coordinadors de l'ANC de les quatre últimes diades conviden a assistir-hi enguany

Ens trobem amb el repte de culminar els esforços d’aquests darrers anys, de ser coherents i valents, decidits i ferms. De fer costat a la nova República Catalana, passi què passi.

És ara quan tot allò desitjat és a tocar, quan hem de fer el pas segur per a defensar les nostres institucions i apuntalar la República que ja neix. Una democràcia forta necessita una societat civil forta.

El parlament va fent les tres lleis de desconnexió i el govern prepara els instruments per a actuar com un estat. Pot semblar que ja s’ha fet tot. I res més lluny de la veritat. Això és un procés coral i cadascú hi té el seu paper. A la ciutadania ens toca una part més èpica: afegir el nostre entorn més pròxim al projecte col·lectiu i omplir els carrers perquè és la força del carrer la que empeny el procés i apuntala les institucions per a fer el pas definitiu. A diferència d’uns altres moviments, aquí la gent no és espectadora.

Jofre Llombart: «Potser tenim una tardor o una primavera catalanes»

Jofre Llombart, periodista santcugatenc nascut a Barcelona el 1975, té molt clar que el país
culminarà el procés vers la independència.

En això del procés, on diria que som?

Ara que estem en època olímpica, diria que estem agafant la darrera corba de l'estadi, enfilant els últims cent metres.

I en quina posició anem?

A davant, però els últims cent metres és on es decidirà si guanyem o perdem.

D'aquí a nou mesos hauríem de ser independents, s'hi jugaria un pèsol?

D'aquí a nou mesos hi hauria d'haver algun senyal que podem ser independents. No ho serem de ple dret, de facto, perquè un estat no es munta en nou mesos.

A quina mena de senyal es refereix?

Visita el nou local de la territorial, obert dimecres 24 i divendres 26

Ja tenim el nou local enllestit, vine a coneixe'l. Ja tenim les noves samarretes.

Tindrem obert:

- Dissabte 20, d'11h a 13h.

- Dimecres 24, de 18 h a 21 h.

- Divendres 26, de 18 h a 21 h.

Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).

Josep Ma.Solé i Sabaté: «Espanya no es vol entendre amb Catalunya si no és des del domini»

Josep Maria Solé i Sabaté ha combinat la seva tasca d'historiador –ha publicat catorze llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra– amb l'anàlisi de l'actualitat política: a Catalunya Ràdio va dirigir i presentar el programa de tertúlia Postres de músic.

Quin és el seu punt de vista sobre l'actual situació política catalana?

La veritat és que sóc molt optimista amb tot el procés. És un procés polític dinàmic on van apareixent subjectes polítics: en el seu moment va triomfar la Lliga; després, el lerrouxisme, el republicanisme; posteriorment, els sectors de tipus social i obrerista. Tot això va acabar amb la barbaritat de la Guerra Civil, i malgrat el frau que va ser la transició democràtica van tornar a aparèixer aquests subjectes polítics. El sobiranisme n'ha estat un de nou que un dia guanyarà. Amb una particularitat: que quan ho faci ja no hi haurà retorn. Es vol la independència en primer lloc per justícia, després per democràcia i finalment per progrés.

Algun cop m'han preguntat on m'agradaria ser quan siguem independents i he contestat que a la comissió del perdó. Els hem de perdonar tantes coses...

En la perspectiva més immediata, hi ha temes com la moció de confiança al president de la Generalitat i la possible inhabilitació de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament.

Jordi Cuixart: «11-S: una qüestió de democràcia»

«No hi ha espai ni per a l’esgotament ni per a cap altra excusa: el camí cap a la República l’hem de fer plegats, contagiant-nos il·lusió i energia»

Seran les 17.14 i tornarem a demostrar al món sencer que perseverem i no defallim. La revolució dels somriures, lluny d’aturar-se, creix amb cadascun dels atacs que l’estat espanyol propicia contra tot allò que ens representa. I serà aquest Onze de Setembre quan tindrem l’oportunitat de clamar contra aquesta mutilació de la democràcia, quan podrem condemnar la suspensió del 9N i les imputacions dels nostres representants polítics. I, també, rebutjar pacíficament totes aquelles resolucions que el consell de ministres ens aprova sistemàticament en contra dels drets socials bàsics i que, malauradament, continuarà aprovant fins que no tinguem un estat propi lluny dels tics antidemocràtics que caracteritzen l’estat espanyol.

Els darrers atacs constaten que ha transcendit el debat sobre la independència: ara és una qüestió de democràcia. I quan s’ataca la democràcia els demòcrates hem de respondre. No hi ha espai ni per a l’esgotament ni per a cap altra excusa: el camí cap a la República l’hem de fer plegats, contagiant-nos il·lusió i energia, i aquesta Diada, més que mai, fent sentir el batec d’un poble que es vol saber més lliure i, sobretot, més respectat.

Vicent Partal: «Sobirans però no independents o com es pot inventar un debat sense sentit»

«Un país tan sols és sobirà en la mesura que reté la possibilitat última de prendre decisions sense sotmetre-les ni a l’aprovació ni al consens de cap altra entitat jurídica; és a dir sense necessitat de discutir-ho amb ningú més»

Els comuns continuen avançant pel pendent que els porta cap a l’unionisme. Però com que encara no es veuen amb cor de defensar obertament aquesta postura, mentrestant es veuen forçats a fer ús de subterfugis i trampes per a confondre tant com puguen l’electorat i potser també per a autojustificar-se. El darrer és aquesta hipòtesi ‘amateur’ segons la qual podria haver-hi una república catalana sobirana però que no fos independent. Una república no independent però sobirana que diuen que és la que ells defensarien, contra els partidaris d’una república catalana independent. I el ‘contra’ és la clau de tot. Perquè la tesi és tècnicament indefensable i la seua aparició únicament s’explica per la necessitat de fabricar alguna cosa que semble que és una alternativa creïble al projecte que volen impedir, o siga a la independència.

El debat tal i com el plantegen ells és fals. Perquè allò que és un estat sobirà és perfectament codificat per la llei internacional, no és discutible i no encaixa de cap manera en el model que ells volen crear. Concretament perquè el concepte internacionalment establert de sobirania incorpora una peça clau que sembla que els comuns vulguen passar per alt: el de l’exclusivitat de la jurisdicció. En virtut de l’exclusivitat de la jurisdicció, un país tan sols és sobirà en la mesura que reté la possibilitat última de prendre decisions sense sotmetre-les ni a l’aprovació ni al consens de cap altra entitat jurídica; és a dir sense necessitat de discutir-ho amb ningú més. La sobirania, per tant, exclou qualsevol manera de dependència.

Un dèficit injust que dóna raons

Un 60% dels catalans consideren que la quantitat de diners que l'Estat recapta a Catalunya i no retornen en serveis, prestacions o inversions és excessiva, més gran del que és just. Així ho recull la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). De fet, i segons va publicar al juliol aquest diari , amb les darreres dades oficials, les del 2014, Catalunya va ser el tercer territori en aportació de recursos al sistema de finançament espanyol i el desè en el rànquing de recursos per càpita rebuts. Aquest fet es repeteix des del 2010, és a dir, només un any després d'un canvi de model de finançament autonòmic que no va blindar el principi d'ordinalitat. La mateixa enquesta també revela que el 63,8% dels catalans consideren que el govern espanyol pren decisions que perjudiquen la qualitat i la quantitat de les infraestructures del país, que el 62,9% opinen que la recentralització que du a terme el govern espanyol és perjudicial per a Catalunya, i que un 73,5% dels enquestats consideren que a Catalunya es generaria més treball si tingués més competències i recursos.

El CEO, doncs, ve a confirmar que, per molt que es vulgui fer creure que a Catalunya hi ha algun tipus de conxorxa estranya, el ciutadà és madur, sap llegir les dades i és ben conscient del greuge històric que viu el país. Raons per a la independència. No en va, aquest CEO és el mateix que indicava que els ciutadans partidaris de la independència de Catalunya ja eren, per primer cop , majoritaris al país. Des que el CEO pregunta als ciutadans si volen un estat independent, el no s'havia imposat. Ara, en canvi, guanya el sí i per un marge clar, de més de cinc punts. Un avís, o un aval, per als partits que han de culminar el procés cap a la independència.

Font: elPuntAvui.cat

Paradeta informativa, diumenge 21 d'agost. Ja tenim les samarretes, t'esperem!

No et quedis sense i posa’t #Apunt !!!


El diumenge 21: Al matí, d'11 a 2, a l'Avinguda de Gaudí amb Provença.

Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Quim Torra: «Anem cap a una primavera de grans manifestacions i probables vagues»

L'editor Quim Torra (Blanes, 1962) fa una pausa en les vacances per baixar a Barcelona. L'expresident d'Òmnium Cultural actualment dirigeix el Centre d'Estudis de Temes Contemporanis.

On som?
Estem corrent els 100 últims metres. Si no fóssim en aquest punt ens ho hauríem de fer mirar. Estem a l'última milla. Anem cap a una decisió final sobre el que n'hem estat dient procés.

Falten nou mesos perquè s'esgotin els famosos 18 mesos. D'aquí a nou mesos serem independents?

D'aquí a nou mesos estarem en un moment de cruïlla històrica perquè s'haurà aprovat la llei de transitorietat jurídica i, per tant, ens trobarem en el desconegut més complet. Fins ara ens han anat passant coses que més o menys podíem preveure, però quan aprovem aquesta llei entrarem en el món del desconegut. Pugnaran dues legalitats, la nova catalana versus la vella espanyola. Des del punt de vista espanyol i del Tribunal Constitucional, la nova legalitat catalana és absolutament inconstitucional.

El moment de la independència a celebrar en un futur, quin és: l'aprovació de la llei de transitorietat, el referèndum constitucional...?

Per mi el moment de la independència és quan aquest país convoqui un referèndum unilateral d'independència i el guanyem amb el 50% dels vots, i això passarà just a continuació, penso, de l'aprovació de la llei de transitorietat. Estem en un escenari en què estan xocant legalitats i legitimitats, i això només tirarà endavant amb un compromís massiu i un suport extraordinari de la ciutadania.

Sergi Castañé: «Diferencias económicas entre Madrid y Cataluña»

Cataluña y Madrid son las economías más grandes de España, representan el 18,9% y el 18,8% del PIB respectivamente sobre el total de España, pero no son economías similares. A primera vista uno puede pensar que la economía catalana está más enfocada a la industria mientras que la de Madrid a los servicios y no iría mal encaminado, sin embargo, la cuestión es sobre qué tipo de servicios basa Madrid su economía y en qué se diferencia de Cataluña.

Cuando miramos los datos de empleo de Madrid y Cataluña (EPA – INE 1er trimestre del 2016) entre aquellos que están en edad de trabajar (16-64 años), vemos que tienen una estructura similar, menos en la cuestión de asalariados de servicios dónde Madrid destaca por encima de Cataluña y en asalariados en industria, dónde Cataluña destaca por encima de Madrid. Esto nos confirma la hipótesis inicial, Madrid es una comunidad enfocada a los servicios y Cataluña a la industria.

También es destacable la diferencia, aunque menor, en asalariados en sector público, dónde destaca Madrid, mientras en Cataluña, tierra de pequeñas y medianas empresas, destaca en trabajadores por cuenta propia sin asalariados.

Sànchez: «Només contemplo el suport unànime del sobiranisme a Puigdemont»

Quan tot just falta un mes per a la celebració de la Diada, el president de l'ANC, Jordi Sànchez, adverteix que estem davant l'inici del curs polític de major intensitat i voltatge des de la transició. En aquesta entrevista a El Nacional, Sànchez subratlla que, a diferència d'altres moments de la història, aquesta vegada, la negativa de l'Estat no aturarà la legítima voluntat del poble de Catalunya. Respecte de la qüestió de confiança, el president de l'entitat independentista apunta que no imagina cap escenari que no sigui el del suport unànime dels partits sobiranistes al president, Carles Puigdemont, i pronostica que el referèndum vinculant es podria incloure al full de ruta abans de la qüestió de confiança.

La campanya de l’11-S apel·la directament al ciutadà. Per què?

Cada 11-S ha tingut una singularitat especial: el 2015 estava marcat per les eleccions del 27-S, el 2014 pel 9-N... Aquest 11-S està condicionat pel debat al voltant de la culminació del procés. És evident que hem de tenir una actitud activa i mobilitzar la ciutadania perquè la tardor serà d’elevada intensitat. Caldrà tenir el suport de la societat davant el Constitucional, per fer costat el Govern i per encarar la culminació del procés. Aquest 11-S és l’inici del curs polític de major intensitat i voltatge des de la transició.

De fet, ara ja estem en un moment de força tensió però també es percep cert cansament...

La realitat és que continua existint un fort sentiment independentista que té més pes que el bloc unionista. Hi ha més partidaris de la República que no pas dels que aposten per romandre a Espanya. El suport a l’independentisme ha crescut. Dit això, és cert que l’estiu i la tardor passada, amb el punt d’inflexió del 27-S, hi havia molta intensitat. Hem de tenir en compte que no és fàcil ni esperable mantenir aquesta mobilització amb el mateix grau d’intensitat i de forma permanent. Nosaltres estem segurs que la societat tornarà a respondre aquesta Diada perquè hem de transmetre que continuem compromesos amb el mandat de les eleccions del 27-S. Ara necessitem que les institucions culminin el procés: la gent ho espera i hi serà.

Nou vídeo «a punt 11S2016»

veure vídeo

Inscripcions

Marina Llansana: «Un any d'atacs»

L'any passat per la Diada vam omplir la Meridiana confiant que les eleccions que hi havia al cap de pocs dies fixarien la meta del camí que recorrem com a poble des de fa tres-cents anys per recuperar les nostres llibertats. I de fet així va ser; per primera vegada a la història hi va haver una majoria absoluta independentista al Parlament que es va posar a treballar fixant un full de ruta que culmina l'any 2017.

Com diria l'escriptor Quim Torra estem recorrent els últims 100 metres, i ara que veiem l'horitzó no ens podem rendir, no hi ha lloc per al cansament. Això vol dir que la mobilització d'aquesta Diada ha de tornar a ser multitudinària, perquè estem en una fase del procés en què la difusió internacional és clau, però sobretot perquè el que passa a Catalunya ja ha transcendit la voluntat d'obtenir la independència i va molt més enllà: ara es tracta de preservar la democràcia.

Els atacs de l'Estat espanyol contra Catalunya s'han intensificat aquest darrer any, i l'engranatge governamental funciona amb més virulència que mai quan es tracta de suspendre lleis i declaracions aprovades pel Parlament de Catalunya, o quan s'ordeix un pla per destrossar la sanitat catalana. L'expresident Artur Mas i les exconselleres Ortega i Rigau estan pendents de judici; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, pendent d'inhabilitació i amb una petició formal del govern espanyol perquè s'emprenguin accions penals en contra d'ella. Quan s'ataquen les institucions, s'ataca la democràcia. I quan s'ataca la democràcia els demòcrates hem de respondre massivament.

Antoni Soy: «Ara, l'autodeterminació»

Ara ens cal l'exercici del dret a l'autodeterminació de la nació catalana. L'art de la política es basa en l'anàlisi concreta de la situació concreta i en la capacitat d'actuar en conseqüència amb els mitjans i els temps adequats. Des d'aquesta perspectiva em sembla, modestament, (i a uns quants més que hem signat per fer-lo) que el desllorigador (ni la solució màgica, ni l'única cosa a fer) és un referèndum d'autodeterminació oficial i vinculant, que ens permeti saber d'una manera clara si volem o no ser independents. I hauria de ser el més aviat possible dintre de 2017, convocat i tutelat pel Parlament, i independentment del que digui o deixi de dir l'Estat espanyol. I basant-se en l'ordenament jurídic internacional que reconeix el dret a l'autodeterminació, com una norma de dret imperatiu (cap estat no pot negar-la o impedir-la) que està per sobre de qualsevol legislació estatal.

És, crec, la primera cosa que cal fer, perquè és en la que tots els independentistes estem (o hauríem d'estar) d'acord sense gaires problemes ni discussions. Abans s'hauria d'aprovar la llei de transitorietat jurídica, que estableixi els mecanismes per a la transició entre l'actual legalitat espanyola i la nova legalitat de la república catalana, i la regulació electoral del referèndum per assegurar-ne la neutralitat, obertura i pluralitat. I, si és possible, també les lleis per desenvolupar les principals estructures d'estat i, particularment, la hisenda pública i la seguretat social.

Toni Brosa: «Persistir»

Catalunya fa molt de temps que va desconnectant, molt més dels sis anys que ja dura l'anomenat procés sobiranista. Però no es va començar a emancipar fins al dia que es va trobar al carrer, envoltada de centenars de milers de catalans de tota mena i condició, fent volar una estelada i anunciant a qui correspongui que ja només veu un camí possible per sobreviure com a poble, per avançar com a societat i per obtenir un tracte just, que és exercint la seva sobirania i separant-se de l'Estat espanyol. El procés el va iniciar la gent de forma natural i generalitzada, i això és el que el fa realment important i a l'hora de la veritat imparable, més enllà que les urnes l'investeixin de la legitimitat democràtica imprescindible per aconseguir l'objectiu.

El va iniciar i l'ha seguit impulsant durant tots aquests anys, perquè per vèncer les inèrcies internes, per superar els obstacles externs i per situar la voluntat d'independència de Catalunya a les agendes espanyola i europea i a l'imaginari mediàtic i geopolític internacional, ha estat i continua sent necessari demostrar que hi ha milions de persones interessades, decidides i fins i tot entestades a moure aquesta peça del mapamundi. Les manifestacions de la Diada, el desafiament col·lectiu del 9-N i l'elecció d'un Parlament amb majoria independentista han estat part destacada d'aquest impuls, camí de la necessària culminació del procés a les urnes.

L'ANC i Òmnium anuncien un "batec" simultani a les cinc seus de la Diada

Les entitats sobiranistes compten ja amb 50.000 inscrits i fan una crida a la "mobilització democràtica" per a un "equip guanyador"

Els actes de la Diada 2016 començaran a les 17:14 amb el repic de campanes de la Seu Vella de Lleida i acabaran amb un batec simultani a les a les cinc localitats que aquest any seran seu de la mobilització per simbolitzar l'arribada de la república catalana. L'efecte del batec s'aconseguirà aixecant i baixant els punts de color groc que es repartiran el mateix 11 de Setembre, segons han explicat aquest dijous l'ANC i Òmnium Cultural a la capital del Segrià. De fet, el punt groc amb una R de república al centre també és l'element principal de la part davantera de la samarreta de la Diada, que al darrere porta inscrit el número 11 donar el missatge que tots els concentrats són un "equip guanyador".

Les entitats sobiranistes compten ja amb 50.000 inscrits i esperen arribar als 100.000 durant la setmana que ve. La vicepresidenta d'Òmnium Cultural, Marina Llansana, ha fet una crida a la "mobilització massiva de tots els demòcrates" per "respondre els atacs de l'Estat contra Catalunya", uns "atacs" que "s'han intensificat en l'últim any" amb casos com la petició del govern espanyol perquè s'actuï penalment contra la presidenta del Parlament Carme Forcadell, la suspensió de la declaració del 9N o els "plans per destrossar la sanitat catalana des de les clavegueres de l'Estat".

Debat a la fresca a la Plaça del Nord, amb Castro, Passola, Pisarello, Turull, Simó, Vehí i Castellà el 16 d'agost

Vicenç Villatoro: «L’adjectiu ‘unilateral’ és antipàtic»

VOL DIR tirar pel dret, com si portessis orelleres, sense fer cas del que en pensen els altres, sense pactar. Les coses unilaterals no m’agraden gaire, les prefereixo negociades. Fer-les unilaterals seria la solució extrema i no desitjable. Però hi ha qui ha descobert que la unilateralitat és antipàtica només quan s’ha incorporat al llenguatge del sobiranisme català: el referèndum o la declaració unilateral d’independència... Però és que el que tenim ara i sempre, sobre aquesta qüestió, és el regne de la unilateralitat. És unilateral, quan algú planteja un problema, negar-ne l’existència a còpia de prohibicions i inhabilitacions.

El contrari d’unilateral és bilateral: hi ha dos costats i intenten arribar a un punt acceptable per a tots dos o accepten un mètode d’arbitratge civilitzat. Però la primera condició és reconèixer l’existència de l’altre costat. I aquí entra la vella imatge: mentre que el catalanisme parla d’un divorci, que és cosa de dos (i amenaça al final de marxar unilateralment de casa), el nacionalisme espanyol parla d’una amputació: només hi ha un cos i li volen tallar una cama. No hi ha res més unilateral que creure que només hi ha un costat que existeix i que té drets. Que és el que hi ha ara.

Font: Ara.cat

Jordi Sànchez: «Hem de guardar trumfos per a una tardor d’una enorme intensitat»

Jordi Sánchez, president de l’ANC, interromp uns pocs minuts d’unes vacances curtes per atendre una trucada de VilaWeb. S’acaben de presentar alguns detalls de l’Onze de Setembre i li volem preguntar sobre alguns dels interrogants de la diada. A diferència d’uns altres anys, aquesta vegada la presentació s’ha fet amb més de vint dies de retard. Són molts els qui tenen la sensació que l’olla no bull prou i que la trempera independentista no és en un moment de màxima esplendor. Sánchez ho reconeix i és que segons explica, aquest any és diferent perquè no hi ha una data assenyalada a curt termini: ‘Sabem que vindrà una tardor d’una enorme intensitat i, per tant, no volem tenir totes les naus de mobilització i d’agitació activades al juliol’. Tanmateix, no s’hi posa pas nerviós i té la tranquil·litat que la gent s’activarà a darrera hora i el dia onze tornarà a ser una gran mobilització.

- L’any passat, quan faltava un mes, ja hi havia 130.000 inscrits. Quants inscrits hi ha ara mateix?
- Bé, en aquests moments hem superat els 50.000 inscrits. L’objectiu és arribar als 100.000 durant les setmanes vinents. Certament hi ha tres factors que expliquen la diferència respecte de l’any passat. El primer és que s’ha començat molt més tard quant a preparatius i hi ha un efecte de retard indiscutible. Un segon factor és que la gent no percep la necessitat d’inscripció, quan nosaltres diem la contrària. El fet de fer-ho descentralitzat requereix més que mai, o tant com a la Via Catalana, que la gent s’apunti a trams. Però la gent del territori ens diu: ‘Per què m’hi he d’apuntar si aniré a Salt, Berga, Lleida o Tarragona pel meu propi mitjà? Per tant, no m’hi apunto’. Això ho notem i com cada any, però aquest any més, hem d’insistir i doblar els arguments perquè la gent s’hi inscrigui.

- I el tercer factor?
- Tots sabem i apuntem que hi ha un cert desconcert en el moment polític. És un Onze de Setembre de complexitat política gran, però nosaltres fem càlculs que la gent al final hi serà, perquè la Diada s’ha convertit en una fita clara de mobilització. Però la gent hi anirà sense gaires preparatius.

Paradeta, espectacle, parlaments, piscolabis i brindis «A Sants festegem la República», el 26 d'agost

Treballant per la desconnexió

Les tres lleis de desconnexió que han de constituir els pilars institucionals del futur estat català estan en marxa al Parlament enmig del bloqueig polític que hi ha a l'Estat espanyol i malgrat els paranys que, dia rere dia, està parant el govern espanyol amb el Tribunal Constitucional com a braç executor. Seguint el mandat del 27-S i tal com fixava el cinquè punt de la declaració de ruptura del 9-N –anul·lada per l'alt tribunal–, les tres lleis estan seguint el seu tràmit parlamentari amb l'objectiu que estiguin a punt el juny de l'any que ve. Amb les passes calculades i amb més o menys velocitat, la llei integral de protecció social, la llei de règim jurídic i la llei de l'administració tributària van prenent cos amb l'objectiu de fixar les bases de la futura república catalana, i tot i que encara queda feina per fer, els diputats independentistes, tant els de Junts pel Sí com de la CUP, treballen malgrat els entrebancs que es van trobant pel camí.

Si ja es va trobar la manera de tramitar les lleis per esquivar el Constitucional després de l'anul·lació de la declaració de ruptura, la recent actuació de l'alt tribunal posa més pressió a la cambra. L'advertència d'accions penals tant a la presidenta Forcadell i a la mesa com al president de la Generalitat i el govern si ignoren la suspensió no ha servit per a res més que per deixar constància d'una manera ben clara que tots ells es mantindran fidels al mandat del 27-S, que no és altre que fer totes les passes per assolir l'estat propi. Les tres lleis de desconnexió són l'eina per aconseguir-ho. Dues de les tres normes ja estan molt avançades i el compromís per tenir-les enllestides en el termini fixat s'ha de mantenir malgrat el setge polític i legal a què s'ha sotmès el Parlament des del Constitucional.

Font: elPuntAvui.cat

A mig camí del clic

Tot i els entrebancs i els ritmes diferents, les tres lleis de desconnexió estan en plena tramitació amb la idea que estiguin a punt a final de primavera

L'eventual inclusió d'un RUI podria obligar a una quarta gran llei

Arran del mandat del 27-S per tirar endavant el procés que culmini en la independència, el Parlament va situar des del primer dia com a pal de paller de la legislatura l'aprovació de les tres lleis, anomenades de desconnexió, que han de deixar el país a punt per poder constituir-se en un estat propi. Ara, nou mesos després de la declaració de ruptura del 9-N, a l'equador, doncs, del termini de 18 mesos contemplat al full de ruta, i malgrat tots els entrebancs legals i polítics rebuts, la tramitació segueix el seu curs a ritmes diferents, però amb igual determinació.

Encara no està decidit si cristal·litzaran totes tres de cop o una per una (ho haurà de determinar el programa de la qüestió de confiança a què Carles Puigdemont se sotmetrà el 28 de setembre), però l'objectiu és que estigui tot a punt per a l'aprovació el maig o el juny vinents, fet que compliria els terminis marcats. Segons el full de ruta actual, ha de ser el pas previ a la convocatòria d'eleccions constituents, si bé el debat sobre la inclusió en aquest punt d'un referèndum unilateral d'independència està sobre la taula, fet que fins i tot podria obligar a tramitar una quarta llei ad hoc que donés empara legal a la convocatòria. En tot cas, els tempos de les lleis de desconnexió no haurien de veure's afectats.