Carles Capdevila: "Quan Rajoy reia contra l'Estatut"

VA COMENÇAR AVUI fa vuit anys. Rajoy reia molt, a la foto que recordem a portada, quan iniciava la recollida de signatures contra l'Estatut per demanar un referèndum, ves per on. Algú pot pensar que era una campanya contra Catalunya, d'altres pensen que és pitjor, que era una campanya contra Zapatero utilitzant Catalunya com a víctima fàcil i previsible. Es pot donar més o menys protagonisme al fet, però no es pot negar el seu efecte bumerang. Les signatures, la catalanofòbia en algunes falques de ràdio de vergonya aliena (que feien gràcia i tot de tan lamentables), el recurs al TC, l'Estatut del ribot declarat inconstitucional, la fi del zapaterisme, un cop fort a la idea de l'Espanya plural, l'ascens al poder de l'home que fa vuit anys reia recollint signatures, la negativa al pacte fiscal i l'inici del procés. Una prova que les coses saps com les comences però no sempre on acaben, ni com. Potser això avui sembla anecdòtic, perquè hi ha un col·lectiu que ja només mira endavant cap a l'estat propi, i perquè el PP de Rajoy no sembla preocupat per entendre on comença tot, ni per compartir responsabilitats, ni per fer autocrítica. Segurament un independentista veurà la foto de fa vuit anys contra l'Estatut i exclamarà un "Gràcies, Rajoy" instintiu, perquè ha ajudat a cremar etapes i accelerar el procés. I segurament algú que opti per la recentralització també pensarà "Gràcies, Rajoy", per haver tancat qualsevol opció d'èxit d'un nou Estatut. Segurament, doncs, aquesta foto fa mal només -o sobretot- al que creu en un estat federal, el que ara en diem tercera via. De fet els que busquen aquesta via potser haurien de recular vuit anys per entendre on va descarrilar, i buscar si en queda res i si és possible recuperar-la.

Font: ara.cat

Presentació del llibre de l'ANC: "17:14 L'HORA DEL POBLE. Com vam fer la Via Catalana" el 5 de febrer

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Paluzie, Sala i Martin i Germà Bel destrossen la trampa de Montoro

Els tres economistes deixen en evidència l'estratègia del govern espanyol d'ocultació de les balances fiscals

El govern espanyol havia dit que publicaria les balances fiscals a començament d'any, però no ha complert la promesa. El ministre Montoro ha admès que amaguen les dades perquè donen ales a l'independentisme, i, en canvi, oferirà uns 'comptes públics territorialitzats'. No queda clar què calcularan ben bé ni com ho calcularan, però sí que Montoro renuncia a presentar en una balança global tots els impostos que genera un territori i tot el conjunt de la despesa pública de què aquest territori s'ha beneficiat. Aquests últims dos dies alguns economistes prestigiosos com Elisenda Paluzie, Xavier Sala i Martin i Germà Bel n'han tret l'entrellat.

En una tertúlia a Catalunya Ràdio, la degana de la facultat d'Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, deia ahir que, efectivament, això que presentarà el govern espanyol no són pas balances fiscals: 'Això no són balances fiscals. Quan les calcules, reconeixes l'existència d'un territori sobre el qual has de poder calcular què es genera i què es rep. Si trenques això i dius que l'estat té una sèrie de despeses que van a banda, negues que hi hagi un territori amb la capacitat de generar impostos i rebre despesa.'

Paluzie deia així de clar què permet de veure la balança fiscal, si més no l'última disponible: 'De cada euro que paga un ciutadà català en impostos, si ho tens en compte tot el que té en compte la balança fiscal, traient la seguretat social i pensions, només retornen a Catalunya 53 cèntims. Si d'ací treus el que l'estat reté de tots els impostos és el 50% de la despesa. Excepte les inversions en infrastructures, que són una part petita del pressupost general de l'estat, és a dir, del 50% de despesa en mans de l'estat, ens calcularan el finançament autonòmic, i la despesa autonòmica hi afegiran les quatre coses que l'estat fa físicament al territori, que són infrastructures.'

Ací podeu escoltar la tertúlia en què va intervenir Paluzie:

L'economista deia que ella i els altres experts en aquesta matèria sospitaven que Montoro hauria anunciat unes dades de les balances fiscals agafant un any de crisi forta i de gran dèficit de Catalunya, com el 2009, i fent sense fer la neutralització de les dades, de tal manera que el dèficit fiscal català es reduís considerablement. Però tampoc no ha estat així. Per què? 'Crec que s'han adonat que encara que fessin això de no neutralitzar pel dèficit públic i agafar els anys pitjors de la crisi els hauria sortit un dèficit fiscal molt més baix per Catalunya però alhora els hauria sortit un superàvit tan estratosfèric per les comunitats autònomes amb superàvit com Extremadura o Andalusia que no han volgut.'

Monòleg de Toni Albà "Ser o no ser". Raons pel sí + sí.

Antoni Bassas: "La negació del dret a existir"

La doctrina Margallo és molt més que l'argumentari del nacionalisme espanyol contra el dret dels catalans a votar el seu futur. El text no dialoga, ni tan sols debat, amb el nacionalisme català. Al contrari, el redueix a una mena d'aberració històrica, política i fins i tot moral, impròpia de ments modernes i il·lustrades, i reserva per a l'estat nació espanyol els conceptes nobles (dret, democràcia, convivència, Europa...). No es tracta de la negació dels arguments de l'altre sinó de la negació de l'altre. No es nega el dret a decidir de l'altre sinó el seu dret a existir. És un catecisme destinat a tornar les seguretats doctrinals als pobres ciutadans que alguna vegada haguessin gosat pensar si no estaven vivint en un estat plurinacional. El catecisme diu que no, que mai, pels segles dels segles.

Font: ara.cat

Josep Huguet: "Expliquin la veritat!"

El desplegament massiu del PP d’aquest cap de setmana a Catalunya que sobre el paper va destinat a contra-argumentar el sobiranisme ha agafat, en canvi, la imatge colonial en què els generals venen a passar revista a les tropes sipaies (cipayas) que controlen la plantació fiscal. No crec que ningú dels qui se senten esclaus es converteixi amb aquest desplegament de força, ans al contrari. Deia Rajoy que ha vingut a explicar la veritat. L’única veritat és que es nega a canviar l’eina al servei de la casta extractiva que és l’Estat espanyol. Tota la resta és pólvora mullada.

Si Catalunya assoleix la sobirania, Espanya perd la quarta part del seu PIB, el 23% dels seus ingressos, la quarta part de l’exportació, la tercera part de l’exportació d’alt valor afegit, el 40% de la recerca d’excel·lència i la tercera part del turisme, entre d’altres dades abassegadores.

És interessant fer una comparativa amb Euskalerria. Espanya, de facto, admet perdre el PIB generat al País Basc i Navarra, els ingressos del qual resten quasi totalment allà mateix. I hi ha algun dependentista que argumenta que Espanya es pot permetre de prescindir del 8% del total de PIB, però no del 19%. Una gran fal·làcia, perquè al 8% ja fa segles que hi ha renunciat. Però atenció, si mirem l’impacte en termes relatius, la renúncia d’Espanya al PIB basc té uns efectes tan dolorosos com la pèrdua que suposarà el 19% català. Espanya per mantenir Euskalerria a dins renuncia a uns 600 euros de PIB per càpita. I Catalunya contribueix a PIB per càpita en termes relatius entre 500 i 700 euros per càpita més.

De fet, si es compta que el PIB d’Euskadi i Navarra pràcticament no es pot computar com a pertanyent del conjunt , amb un cupo i quota infravalorats, i se li descompta en el futur una xifra similar per Catalunya, el PIB real per càpita espanyol és més de 1000 euros inferiors al nominal actual.

La pèrdua de posicions d’Espanya en el marc europeu està cantada en termes relatius i, fins i tot, absoluts. Com ara en població, on passa a estar per darrera de Polònia i Ucraïna, amb la conseqüent pèrdua de pes polític.

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 1 i 2 de febrer

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 1: Al matí, d'11 a 2, cruïlla Nàpols / Diagonal / València

Dissabte, 1: Al matí, d'11 a 2, desfilada del Cap d'Any xinès (Gaudí/Provença)

Diumenge, 2: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí/Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Jordi Muñoz: "Espanyols amb la consulta"

Sovint hom es queixa del desconeixement i incomprensió que mostra la societat espanyola amb la realitat catalana. El debat sobre la consulta ha agreujat aquesta sensació, i no és gaire agosarat dir que la percepció general és que la distància és creixent. Mentre que des d'Espanya sovint es presenta el que està passant a Catalunya com un perillós episodi d'inflamació nacionalista comandat per unes elits amb interessos tèrbols, des d'aquí la percepció majoritària és la d'un moviment social força transversal que es mobilitza de manera tranquil·la i democràtica, amb una agenda inclusiva, en defensa del principi democràtic del dret a decidir i d'una concepció integradora de la catalanitat.

Hi ha qui diu que el desconeixement i la incomprensió són mutus i simètrics, i que els catalans són igualment incapaços d'entendre la societat espanyola. Però és poc plausible que sigui així: mentre que a Catalunya tenim a la nostra disposició tots els mitjans de comunicació espanyols, i els consumim en abundància, a la resta de l'Estat en general no tenen accés als mitjans catalans. La majoria de cadenes de televisió i bona part de les emissores de ràdio i diaris que configuren la dieta mediàtica dels catalans estan fets i pensats des de Madrid. Però n'hi ha més, òbviament. Els catalans tenim accés a la cultura espanyola, i de vegades hi participem activament, mentre que els intercanvis en l'altra direcció són molt més escassos. A Espanya la presència de la literatura, la música, la televisió o el teatre fets en català és residual, gairebé anecdòtica.

Tot i aquesta asimetria evident, hem de ser crítics amb la percepció catalana de la societat espanyola, que molt possiblement també està deformada. Els mitjans de comunicació són els intermediaris claus en aquesta relació, i això sens dubte produeix distorsions en la imatge que des de Catalunya es té de la societat espanyola. Perquè les posicions dels que tenen altaveu mediàtic, fins i tot dels que han estat escollits democràticament, no tenen per què coincidir en tots els aspectes amb les de la ciutadania. I concretament en el cas que ens ocupa, el del debat sobre la consulta i la independència, hi ha una distància important entre les posicions de les elits i les de la ciutadania a Espanya. Des de Catalunya rebem constantment un bombardeig de menyspreus i negatives a parlar sobre la possibilitat de celebrar la consulta, i quotidianament veiem com aquesta posició és compartida per una majoria aclaparadora de líders polítics, intel·lectuals, editorialistes i tertulians. Les veus que, des d'Espanya, defensen la necessitat de fer un referèndum són aplaudides amb entusiasme a Catalunya. Però acte seguit es remarca, amb un lament força habitual, que són veus molt minoritàries.

Presentació de SÚMATE a Barcelona el 31 de gener

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Clara Ponsatí: "El mètode Montoro: Amagar les dades"

"El resum polític és admirable: mentre no es reconegui l’abast de la injustícia, ningú no podrà queixar-se"

En la seva darrera visita a Barcelona el Ministre Montoro ha anunciat a bombo i platerets que ha encarregat a un grup d'experts un “nou mètode” per mesurar els fluxos fiscals interterritorials. Diu que aquest mètode superarà la noció de balança fiscal, i acabarà amb la polèmica del Dèficit Fiscal de Catalunya. El “Metode Montoro” desmuntarà definitivament, amb evidències contundents, els arguments que afirmen que Catalunya contribueix a les arques de l’Estat molt massa més del que rep en retorn –el famós 8% del PIB, ho recorden?. Quan el “Metode Montoro” es faci públic quedarà meridianament clar que pertànyer a Espanya és un bon negoci pels catalans.

Les balances fiscals interterritorials són exercicis de comptabilitat pública complexos. Els criteris no són indiscutibles. I sobretot, cal disposar de bones dades. Tot i la complexitat, els diversos mètodes han estat abastament estudiats i tenen un sòlid consens entre els experts de la comunitat acadèmica internacional. Hi ha dos procediments. El més directe és facil: s’assignen despeses i ingressos al territori on es es mouen els calés. És el que es coneix com el criteri dels fluxos monetaris.

L’altre mètode es diu del flux de beneficis. Aquest és molt més complicat d’aplicar: cal identificar els “beneficiaris” de les despeses, i això no es tan fàcil perquè requereix criteris per decidir quins territoris són els beneficiaris de despeses com un nou Picasso pel Museu Reina Sofía, o la coberteria a l’Ambaixada de Washington. Finalment el resultat d’un o altre mètode cal ajustar-lo segons el nivell de deficit de l’Estat: o sigui, allò que tots plegats paguem avui a crèdit i en el futur en impostos. Fins ara, sempre que s’ha fet el càlcul de les balances, ja sigui el govern i economistes privats, catalans o no, ha donat el mateix: 8% del PIB pel primer mètode. I ha resultat un gran joc de trilers pel segon mètode, segons el qual els catalans ens beneficiem de la inversió en polítiques que, per exemple, minoritzen la nostra llengua. Al capdavall, però, calculant les balances fiscals amb un criteri o l’altre el que compta és que l’aplicació del criteri sigui rigorosa, i s’exposi amb transparència. El mètodes estàn ben establerts. Per fer els números, els experts només necessiten les dades.

Xavier Rius: "Gracias, Mariano"

El PP actúa amb Catalunya com amb ETA: creuen que ho tenen guanyat. I s'equivoquen. Deu ser cosa del ministre Jorge Fernández. Per això fins i tot jo -que sóc tan crític amb el sobiranisme friqui, el suflè i els esverats- penso que, a aquest pas, la independència és possible.

No pot ser que el pla de Mariano Rajoy -anunciat solemnement dilluns passat a Antena 3- hagi quedat reduït a Cospedal dient que no es pot separar Catalunya d'Espanya "a cops de matxet", a Camacho barrejant el sobiranisme amb el terrorisme d'ETA i a ell mateix proclamant que "ni se celebrarà aquest referèndum ni es fragmentarà Espanya".

I després, què?. M'estalvio seminaris històrics i altres perquè, llevat el dels alcaldes, posen el famós Espanya contra Catalunya a l'alçada d'un Premi Nobel. I mira que en vaig ser molt crític. Per convidar només els de la seva corda no calia. Francament, n'esperava més. Això és tot el que es pot esperar del partit al govern a Espanya?.

Fins i tot un periodista tan poc inclinat al sobiranisme com Fenando Ónega deia aquest dissabte a La Vanguardia: "si aquest és el pla, no espereu grans resultats". Perquè al final, en efecte, no hi ha hagut "una contraoferta atractiva, una taula de diàleg, algun gest d’acció política que canviï el desafecte".

Sembla que hagin convocat la convenció per sortir als diaris i, de pas, intentar barrar el pas a Ciutadans, que els hi està menjant el terreny. Entre la pastanaga i la garrotada, Rajoy només ha optat per la garrotada. Millor per nosaltres. Curiosament a l'únic que se li ha ocorregut parlar de diàleg aquests dies és a algú que no estava ni a la convenció: l'empresari Luis Conde.

Josep Gifreu Pinsach: "El tercer actor"

Un dia d'aquest 2014 els catalans serem convidats a les urnes. Potser serà el 9 de novembre. Però, què votarem? Com que estem en una democràcia bloquejada, encara no sabem si serà un vot de referèndum d'autodeterminació o un vot electoral plebiscitari. Però que votarem, ningú no en dubta. El tauler del joc polític ja és molt definit. La votació de la proposta del Parlament per demanar a Madrid la delegació per convocar la consulta, i moviments posteriors com la subordinació del PSC al PSOE, deixen el mapa del vot força transparent. La disjuntiva és clara: independència o dependència.

Per tant, no cal perdre més el temps amb amenaces o lamentacions. És hora de sumar voluntats a la causa pròpia. Perquè l'hora de la veritat s'acosta. Aviat veurem els adversaris passar de les desqualificacions més brutals a les promeses més seductores. Seran moments decisius per guanyar la batalla de l'opinió. I per aconseguir climes d'opinió favorables al sí o al no.

En aquesta àgora multidimensional tres tipus d'actors malden per determinar el resultat final. Els tres actuen amb lògiques distintes, però tots busquen incidir en el gran front obert i plural que és la precampanya. Òbviament, els partits –ajudats dels aparells dels governs que controlen– sobrevolen tot el front, no sols per definir les línies d'atenció i l'abast del debat públic, sinó també per mirar d'exercir un cert control de tot el procés. Ara, els partits comencen a planificar la futura campanya i per això avancen posicions. CiU i ERC ja han començat a preparar les línies programàtiques d'actuació. El PP en pes s'ha desplaçat aquest cap de setmana a Barcelona per atacar in situ les “desviacions” sobiranistes. Rajoy va a A3TV per ocupar pantalla i dir només que té un “pla” contra el procés. Mas li respon amb un altre pla: una campanya de “pedagogia” del seu govern a tot Espanya.

Josep M. Ballarín: "Dictadures"

Això que les Espanyes són una democràcia és una vella gallofa. Som en un conjunt de dictadures tancades rabiosament en la dogmàtica d'uns quants quefes. Recordeu el cas de la Camacho, la pobra mossa desdenyada d'amors i el micròfon al pom de flors. Un cas monstruós de difamació. En el PP hi deu haver bona gent i algun de missa i algun de missa bona, doncs bé ningú no va protestar. Per fotre el Pujol val tot. Aquesta rai, a Catalunya ens estem jugant l'ésser o no l'ésser, mentre els partits ens surten encara parlant de diàlegs i de federalisme i ves que un partit tan important per tots plegats com el PSC s'està esquarterant.

M'ho agafo de lluny. Gràcies a aquella bona gent del PSC ens hem estalviat el lerrouxisme, un partit madrileny ficat a les urnes pel dret. Tanmateix els primers del PSC, tocats de marxisme benèvol, deien que quan hi ha justícia social s'arreglen sols els nacionalismes oprimits i posaven l'exemple de Iugoslàvia. Mai no van plantejar-se seriosament el problema del nostre país. Algú el deixava per l'estrany Pujol i els seus botiguers, però amb el temps la massa de gent menys catalana s'ha imposat i ens trobem amb tres diputats catalans convertits en uns herois i fent un problema que ves qui l'arregla.

Al Compromís de Casp fórem en una cruïlla i malament rai amb els Trastàmara. Els Segadors van ser una foguerada gairebé a la boja que va acabar com va acabar deixant-nos una cançó perduda. L'Onze de Setembre, la desfeta d'un país amb la catedral de Lleida feta caserna i els castells tornats a runes. A poc a poc, la Renaixença va fer molt més que batalles, va donar-nos cançons retrobant les arrels.

Som a l'Onze de Setembre. Ho hauríem de saber tots els catalans. Si ara no ens en sortim tenim massa força per no quedar reduïts en un país nostàlgic de cançons i ajovat de nostàlgies. Les cadenes humanes al llarg del país continuaran malgrat tot. Només demano un impossible. Que els polítics sàpiguen respondre al nostre poble, sense més punyetes.

Font: elpuntavui.cat

Conferència "La mirada europea sobre el procés independentista català" el 29 de gener

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Carles Capdevila: "Imprudències temeràries del PP"

DIR CONVENCIÓ d'un acte en què el PP ve a Catalunya a dir que el president Mas s'ha tornat boig és un doble insult. Insultes el president i les convencions. I fer-ho és una imprudència temerària perquè comets dos errors. Demostres un nul respecte institucional cap a la figura del nostre president. I demostres a tots els que saben que Mas no s'ha tornat boig que no tens escrúpols per mentir. A menys que consideris que escoltar una veu majoritària sigui un trastorn psicològic. Dir convenció d'un acte en què el PP ve a Catalunya i la senyora Camacho els diu que aquí pateixen com s'ha patit al País Basc és un doble insult. Insultes un procés pacífic comparant-lo amb un de violent i insultes la intel·ligència dels que t'escolten, perquè tots ells tenen proves que allò s'allunya de la realitat. És una altra imprudència temerària. Volent embrutar la consulta t'enfangues en una espiral de demagògia de la més bruta. I confirmes un to del victimisme més perillós: el que ataca sense cap respecte per la veritat. Dir convenció d'un acte en què Montoro ve a Catalunya a vendre préstecs amb interessos com a donacions i a anunciar la substitució de les balances fiscals per un mètode revolucionari on els quadrin els números que els interessen és un doble insult. Insultes Mas-Colell i els electors. I fer-ho és una imprudència temerària perquè assumeixes implícitament que les balances fiscals no et convenen, o sigui que destruint-les les fas bones. Amb insults, amenaces i números arreglats el PP inaugura la campanya del NO, i per tant accepta que hi haurà consulta. La reflexió, que sembla lúcida, la va fer el president Mas, el que acusen d'haver-se begut l'enteniment.

Font: ara.cat

Miquel Sellarès: "Necessiten la violència...?"

Fa uns dies vaig publicar un article a la premsa catalana. Sota el títolTallar de soca-rel, al text ja hi advertia que un suposat estat major de les clavegueres tenia un pla per a exportar violència a Catalunya, sigui aquesta real o no. I amb un objectiu: crear tensió.

A l'article també hi vaig demanar a la Policia de Catalunya que talli de soca-rel i investigui qualsevol espurna d'aquest fenomen.

Tres setmanes després el pla continua i s'estén per Catalunya: diversos tertulians unionistes, així com mebres de C's i del PP parlen ja d'un suposat país --Catalunya-- on hi ha tensió, violència... i sempre el comparen amb la situació de l'Euskadi de fa dos o tres anys. És el que ells saben, combatre la violència o aprofitar-se'n d'ella.

Els espanyols, però, estan descolocats, no entenen res... o entenen massa. I no volen ni veure ni acceptar la realitat catalana, sols volen enfrontar el problema des de la perspectiva de la qual en són mestres: la violència, la por, la repressió, la intolerància i l'assimilació nacional.

Durant anys, els catalans, els bascos i els espanyols demòcrates vàrem sentir una mateixa lletra i música: Todo es i será posible sin violencia. I naturalment ara, amb el procés, estan desorientats i emprenyats, i diuen: Los catalanes se lo creieron... qué poco nos conocen. I després reconeixen que ells només entenen la força de l'Estat, que és imposar les seves lleis, la seva cultura i la seva nació única i indivisible.

I encara més: ja han ensenyat als catalans del Principat el que saben fer, l'exemple d'allò que ja han fet a les Illes i al País Valencià. Aquests exemples són una lliçó i han de fer reflexionar a aquells catalans innocents, porucs i càndids que davant l'ofensiva unionista --que fan i faran-- podrien estar temptats a doblegar-se.

Comunicat de l’Assemblea Nacional Catalana en relació a la convenció del PP a Catalunya

Avui i demà, el PP de Catalunya celebra el seu congrés i molts dels ministres i el mateix president del govern espanyol fan un desembarcament, anunciat a tort i a dret, prometent que exposaran les dades econòmiques que desmuntaran els arguments dels independentistes. Unes dades que, si ens atenem als antecedents, ja sabem que estaran tergiversades, però que faran servir com a única veritat. El PP, doncs, continua fent joc brut perquè actua amb la mentalitat patrimonialista de l’Estat espanyol.

Ja des d’ara, els exigim que facin públics els ingressos reals de l’Estat que provenen de Catalunya i dels seus ciutadans. Tampoc ho faran, perquè llavors podríem demostrar la viabilitat del nou Estat català.

Per altra banda, avui mateix, la seva líder a Catalunya ha relacionat el procés català, absolutament democràtic, pacífic i inclusiu, amb el patiment derivat de la violència d'ETA, en una mostra obscena de tergiversació i manipulació.

El PP desitja provocar un clima de tensió entorn del Palau de Congressos. Continuant amb la seva política de dir que a Catalunya no es donen les condicions democràtiques mínimes i que l’independentisme està fracturant la societat catalana.

Doncs no ho aconseguiran. No caurem en aquesta provocació. L’ANC no serà present a les portes del seu congrés. No hi serem, perquè no volem perdre ni un sol minut del nostre temps ni un sol gram de la nostra energia en respondre al discurs de la por del PP. Aquest discurs, les amenaces i la tergiversació és l’únic pla que tenen per a Catalunya. El mateix pla que estan aplicant barroerament a les Illes i al País Valencià, amb absoluta mala fe, arraconant la llengua catalana i tancant mitjans de comunicació.

No caiguem, doncs, en la seva provocació. Demostrem el nostre civisme i, sobretot, que res no ens distregui de seguir treballant en la construcció del nou Estat català, la millor eina i oportunitat per a sortir del pou al que ens han abocat les polítiques incompetents i antipopulars del PP.

I avui també, els diem ben fort que els estats democràtics actuen democràticament. En el nostre cas, l'únic camí possible per saber què vol realment el poble català és la celebració de la Consulta, o referèndum, al més aviat possible. Negar aquest dret és propi de règims autoritaris, d’aquells que utilitzen la mentida i tenen por a les urnes.

Els catalans decidirem lliurement el nostre futur aquest 2014, democràticament i pacífica, amb o sense permís de l’Estat espanyol. És el nostre dret com a poble.

Barcelona, 24 de gener de 2014.

Suso de Toro: "Una Espanya que tingui sotmesos als catalans per la força no és una democràcia"

L’escriptor gallec Suso de Toro ha recordat avui que “la nació espanyola de Franco es va basar en la submissió absoluta de les persones, es basava en la submissió, però per la força no existeixen projectes compartits”, motiu pel qual ha reblat que “una Espanya que tingui sotmesos als catalans per la força no és una democràcia”.

En un article a ‘Eldiario.es’, titulat “Acudits de catalans”, de Toro reconeix que “el que passa a Catalunya és tan important, tan viu i sorprenent que no deixa de sorprendre'm com ho viuen els poders espanyols: negant aquesta realitat i ocultant-la a la ciutadania”, i afegeix: “No sé el que s'escoltarà a Catalunya però fora d'allà s'escolten tot tipus de disbarats, no es tracta que siguin opinions diferents o contràries sinó absurdes”.

En el text, l’escriptor gallec critica que “el poder autoritari necessita ciutadania desinformada per portar endavant les seves polítiques” i ho relaciona amb el que passa a Catalunya: “El gruix de la ciutadania espanyola està completament desinformada. Persones que es diuen de dretes o d'esquerres repeteixen amb major o menor contundència o empipament els mateixos comentaris de les televisions i emissores d’ultradreta”.

Segons de Toro, “l'hegemonia d'aquestes idees és el que li permetrà al sistema polític espanyol que la societat accepti com a natural una mesura política antidemocràtica: prohibir la celebració d'una consulta”. Alhora argumenta que “les preguntes que volen ser sotmeses a votació ens semblaran pitjors o millors però són preguntes, no és una proclamació d'independència. El mateix resultat no té per que ser jurídicament vinculant, una altra cosa és que políticament sí ho seria”.

“Què els queda sinó marxar?"

Jornada "2014 Independència. Raons pel Sí + Sí" el 26 de gener

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Vicent Partal: "Tres anys de genocidi cultural contra els valencians"

Primer van tancar TV3 i la resta de canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Al cap de dècades d'arribar amb normalitat a les cases valencianes, quatre canals van desaparèixer de la programació. Després van tancar la Ràdio Televisió Valenciana. Al cap de dècades d'arribar amb normalitat a les cases valencianes, tres canals de televisió i dos de ràdio van desaparèixer de la programació. Avui han tancat les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, també després de dècades de poder-se sintonitzar al cotxe, a la cuina, a la feina, al llit, arreu, al País Valencià.

En total el govern valencià i el govern espanyol --el PP, en definitiva-- han fet desaparèixer de l'oferta informativa valenciana set canals de televisió i quatre de ràdio. Amb una sola característica que els unia: la llengua. Queden dotzenes de cadenes en funcionament, tant de ràdio com de televisió, però ja no n'hi ha cap ni una que parle en la llengua dels valencians, en el nostre català.

Tot això en tres anys. El 17 de febrer de 2011 a dos quarts de deu del vespre, després de vint-i-sis anys d'emissió, apagaven a la força el senyal de TV3 a tot el País Valencià. I ara, el 20 de gener de 2014, a les vuit en punt del vespre, s'han tancat les de Catalunya Ràdio. Entremig, al punt de migdia i a les set del vespre del 29 de novembre passat, després de vint-i-quatre anys d'emissió, desapareixien de les ones la ràdio i la televisió públiques valencianes. Avui, més de tres dècades després de la Llei d'Ús i Ensenyament i de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, totes les emissores de ràdio i televisió que emeten al País Valencià, un centenar llarg, emeten en castellà.

Joan M. Tresserras: "Recomençar, aquí"

És un desig, però és també l'expressió d'una ambició política. Bon 2014. Que el 2014 estigui a l'altura de les nostres expectatives. Que sigui l'any del desacomplexament i la dignitat. L'any de l'afirmació catalana de sobirania. L'any del pronunciament democràtic de la ciutadania sobre la independència. L'any que, al marge de les intencions i les obstruccions de l'Estat, per la via del referèndum o -si ens l'impedeixen- per la via d'unes eleccions, el poble català manifestarà la seva voluntat.

Després d'un complex procés de presa de consciència, havent patit la persistent acció repressora, negadora i denigradora de les institucions espanyoles, la pacífica, oberta i diversa societat catalana dictaminarà. Dirà si vol assumir directament la responsabilitat de triar i gestionar el propi futur, o si prefereix mantenir la vinculació de dependència i subordinació dins l'Estat, gestada en l'ocupació i sotmetiment de 1714, i les seves posteriors actualitzacions.

El 1714 ha representat per als catalans la memòria de la derrota, la pèrdua de drets i llibertats, la satel·lització de les classes dirigents. Jaume Vicens Vives considerava, a Notícia de Catalunya (1954), que el 1714 els catalans havien topat amb un Estat modern "imposat per la conquesta" i "organitzat per mantenir-la". Així, per Vicens, el 1714 "el fet essencial és que l'estat es converteix definitivament en una cosa distant, inassolible". Per això, conclou, "contra l'estat advers i inassolible, els catalans reaccionaren o bé combatent-lo o bé negant-lo". Ara, però, les coses han canviat molt. Al 2014, les velles classes dirigents han estat desplaçades com mai abans. I les noves classes centrals de la societat catalana, treballadores i il·lustrades, han pres la iniciativa i tenen l'ambició de liderar la construcció d'un estat i d'un model social nous. Ara, la mobilització ciutadana és popular, és transversal, és propositiva i vol instaurar un poder democràtic.

Sala i Martín tomba els arguments de Josep Borrell

L'economista demostra a l'exministre socialista que Catalunya pateix certament un espoli fiscal de 16.000 milions

L’economista Xavier Sala-i-Martín tomba en un article publicat al seu blog els arguments de l’exministre socialista Josep Borrell i de l’empresari Joan Llorach Mariné que en un article d’avui al diari El País, ‘On són els 16.000 milions?’, neguen que el dèficit fiscal impedeix la recuperació de l’economia catalana.

Després de resumir en què consisteix l’article de Borrell i Llorach, “l'argument és el següent: el 2009, els catalans van pagar a l'Estat espanyol un total de 46.195.000 dels quals l'Estat només va gastar a Catalunya 45.403. La diferència són 792 milions i no els 16.000 milions que publica la Generalitat. Segons Borrell i Llorach, per aconseguir els 16.000 milions, la Generalitat agafa aquest nombre i el "neutralitza", Sala-i-Martín explica que el concepte de “neutralització” significa “fer una cosa tant assenyada com és reconèixer que pagar amb la targeta VISA és equivalent a pagar en efectiu. De la mateixa manera, ‘neutralitzar’ la balança fiscal consisteix en reconèixer que quan un Estat utilitzat la ‘VISA’ per pagar la despesa, l’import haurà de ser pagat pels contribuents”.

El professor de Columbia, després de recordar que “hi ha una mica de mala fe” en les dades que utilitzen Borrell i Llorach perquè “les dades del 2009 (que és l’any en què el govern de l’Estat va utilitzar la VISA amb més alegria) i no les últimes dades disponibles que són del 2010 i que ja fa vuit mesos que han estat publicades”, explica que “el 2009, l’Estat espanyol va utilitzar la VISA per valor de 81.113.000 d’euros (aquesta és la magnitud del dèficit de l'Estat). D'aquests diners, 15.618.000 van provenir de la VISA dels catalans (aquesta és la part proporcional que els toca pagar als catalans pel que fa a contribuents que són de l'Estat espanyol). El problema és que d'aquests 15.618.000 que l'Estat va apuntar a la VISA dels catalans, no es va gastar ni un euro a Catalunya. Això ho reconeixen Borrell i Llorach quan accepten que la despesa total de l'Estat a Catalunya va ser de 45.403. Per tant, accepten que la totalitat dels 15.618.000 que es va apuntar a la VISA dels catalans va ser gastada en altres comunitats d'Espanya”.

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 25 i 26 de gener

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 25: Al matí, de 10 a 2, a Sant Andreu (pendent de confirmar la ubicació exacta)

Dissabte, 25: Al matí, d'11 a 2, al poliesportiu Sagrada Família (Cartagena/Mallorca)

Diumenge, 26: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Lluc Salellas: "Ai, els matisos"

Un dels avantatges que el procés cap a la independència el lideri el poble i no els gestors polítics és que certes dinàmiques enquistades del parlamentarisme català dels darrers 30 anys queden arraconades. I m'explico.

Tots som conscients que si volem exercir el dret a l'autodeterminació hi haurà d'haver moments, espais i imatges d'unió entre actors polítics de tradicions i presents molt diversos. Un va ser el de l'anunci de la data i la pregunta. Un altre serà quan tinguem el No reiterat però definitivament oficial de l'Estat. I finalment, i segurament el més important, el moment en què plantegem com preguntem i exercim la consulta que el poble Catalunya ha reclamat massivament al carrer i a les urnes. Dit d'una altra manera: com i quan desobeïm.

En aquests moments caldrà unitat i força. Sens dubte. El poble l'exigirà. Són i seran les respostes a l'embat antidemocràtic de l'Estat. Enmig d'això, però, i com a poble divers que som hi ha d'haver les expressions de matisos. I els hem de viure amb normalitat democràtica perquè així es viuen al carrer. Sense por. Ni el pressupost tindrà el suport de tothom, ni les polítiques públiques d'un govern presidit pel centre-dreta ni, com es va veure la setmana passada, les vies mortes com la del 150.2 poden tenir un suport del conjunt de l'independentisme.

Perquè també hi ha independentistes que tirarien avui, ara, ara mateix, pel dret. Però no ho fan. S'esperen. Aguanten i deixen que els no convençuts, els que van pactar la Transició busquin, una vegada més, un camí pel carrer de San Jerónimo de Madrid. I quan tornin serà, llavors, sí, el moment de fer el pas endavant plegats. És qüestió de matisos, no del fons de la qüestió.

Perquè si hem decidit deixar la llar dels pares, alguns ho explicaran i d'altres no, però el més important és que ens posem d'acord per decidir quin dia traspassem la porta amb les maletes ben fetes. L'entremig, el procés, el com cadascú arriba a fer el pas, sempre que sigui per fer el pas, deixem que es visqui amb normalitat. I posem-ho en valor perquè a prop del Manzanares ho voldran girar contra nosaltres. Talment com s'ha fet sempre als barris, carrers i viles del país. Amb serenor, humilitat i generositat. I torno al principi: si així és com es funciona fora de les institucions, benvingut el procés que es lidera als carrers. Flexibilitat i estratègia. Recordeu. Per aquest 2014, flexibilitat i estratègia.

Font: tribuna.cat

Jaume Estapé: "Arribarem cansats"

Arribarem a la consulta cansats i esgotats, però arribarem. No ens aturarem per molt que vulguin els unionistes, i estic segur que el poble català ja no farà ni un sol pas enrere. No estarem pas cansats de lluitar, d’explicar, d’intentar convèncer perquè volem votar, i de mobilitzar-nos tant com calgui. Seran uns pròxims mesos intensos, històrics, i sense cap dubte, plens d’il·lusió per arribar a complir el tràmit de preguntar al poble que és el que vol, que en pensa d’Espanya, i si vol tenir l’oportunitat de crear un nou Estat.

Però francament, estic cansat de sentir mentides, manipulacions de la història, de sentir-se insultat i menyspreat, dels discursos que pretenen fer por, de veure com individus que es passegen constantment per les televisions per cobrar la seva factureta, se’ls i omple la boca d’indignitats i falsedats. Bona part d’ells per pura ignorància, ja que realment es creuen que els catalans som tant borinots de seguir uns líders malvats amb interessos “espuris” (per utilitzar vocabulari de l'il·luminat socialista Balmón) que ens condueixen com xais per on volen. Altres, evidentment saben que no es així, però utilitzen aquest argument per fer ells, amb els seus savis electors el que diuen que el MHP Mas fa aquí. Aquestes titelles del poder centralista, poder que estan veient com es dilueix per la voluntat fèrria d’un poble conscient de la seva realitat, es van desesperant a poc a poc, i creuen que intensificant els seus atacs i la negant reiteradament la realitat podran fer quelcom més que el ridícul al final.

L’ANC recull 235.000 instàncies del Signa un Vot per la Independència en dos dies

Aquest matí s’han fet públiques les xifres del nombre d’instàncies recollides en el cap de setmana intensiu de “Signa un Vot”. 234.481 instàncies demanant la independència en dos dies. Tot i això, la campanya Signa un Vot per la Independència continua encara amb més força i, a més de les recollides periòdiques que hi ha arreu del territori, properament hi haurà punts de recollida fixes i s’ha previst un nou cap de setmana de recollida nacional els dies 22 i 23 de març.

Coincidint amb la publicació de les xifres, l’ANC ha fet públic el vídeo resum Signa un vot, amb pas ferm cap a la independència sobre el cap de setmana en què hi apareixen, a més de diversos signants, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, la coordinadora de la campanya, Rosa Alentorn, i l’advocada Magda Oranich en les seves intervencions a l’acte Via Catalana 2014: què farem per arribar a la Independència, celebrat el 10 de gener, en què destaquen la importància estratègica de la campanya.

Que no!

Espanya està farta de les nostres demandes, perquè aquestes l’estan desbordant. La reacció del govern espanyol és la mateixa que quan un nen demana amb molta insistència a la mare quelcom i aquesta, emprenyada, acaba responent amb un crit sec “que no!”, sense esgrimir cap més argument, perquè no l'hi ha més enllà d'imposar l'autoritat adulta.Soraya Sáenz devia estar pensant en això a la roda de premsa setmanal d’aquest migdia, quan ha hagut de posicionar oficialment l’Estat envers la petició catalana de convocar un referèndum d’autodeterminació. “La consulta no és possible, no pot celebrar-se”; i vinga a anar repetint el mateix fins a la sacietat. I es pensa que així desistirem. A això hem sumat les intervencions de Mariano Rajoy, que avui rebia el president de la Comissió Europea, Durão Barroso.

Barroso, que ja està de pre-campanya, fa temps que simpatitza amb la idea de recolzar que una Catalunya independent hauria de demanar la readmissió a la Unió Europea. A Espanya s’inflen com paons cada vegada que el senten parlar. AvuiRajoy afegia que “Mas pren decisions unilaterals, sense consultar-les amb ningú”. Més val que no li enviem el sac de documents amb totes les actes de reunions de comissions, mocions, declaracions, premsa, etcètera, que ha generat la cerca del consens i el diàleg a Catalunya fins ara. Segurament ompliríem més caixes que les que ells van omplir quan van reunir 4 milions de signatures “contra Cataluña”. Però som gent pràctica, i fent-li un reenviar de la missiva estiuenca, podria comprovar que, efectivament, sí que hi ha una petició de diàleg. La votació d’ahir a més, és una consulta al Congrés en sí mateixa.

Com és lògic però, l’únic argument mitjanament rendible i amb alguns suports internacionals que poden defensar, és el de la pertinença a la Unió Europea. Esmolaran molts ganivets amb aquesta cantarella, però en realitat, ningú sap encara què passarà i, en qualsevol cas, tothom té clar que Europa no deixarà escapar un contribuent net. Però, què respondre? Avui llegia al professor Sala i Martín la millor de les respostes que he sentit en tot aquest temps sobre aquest debat. Ell arriba a la conclusió lògica de què si Europa ha de “fer fora” Catalunya, aleshores això implica que ens hauria de retirar també la nacionalitat espanyola –recordin que a Catalunya apostem per mantenir els vincles amb Espanya a través de la doble nacionalitat. S’atreviran? I com ho faran? La sacrosanta Constitució diu en el seu article 11.2 molt clarament que: “Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad”. Reflexionin.

Font: in.directe.cat

Especial el que cal saber sobre el dèficit fiscal

Els companys d'Economistes per la independència han preparat un informe per explicar-nos els diferents conceptes econòmics i com ens afecten a nosaltres. Si no saps respondre les següents preguntes et recomanem que et miris el seu informe:

Què és la balança fiscal? 

Què és el dèficit fiscal?

Per què sempre hi ha un ball de dades al parlar del tema? etc... 

Tots els dubtes resolts en 5 minuts.

El que cal saber sobre el dèficit fiscal

Font: Economistes per la independència

Barcelona 1714: amor, intriga i acció

Barcelona 1714 és una història d’amor, intriga i acció enmig d’una Barcelona que porta més d’un any assetjada. L’Agnès, una noia jove que viu amb la seva família, a Barcelona, serà la protagonista d’aquesta pel·lícula de ficció. En la seva lluita diària per a poder sobreviure, quan ja s’estan esgotant tots els recursos i sembla que la ciutat no podrà aguantar gaire més, haurà d’aprendre a reconèixer aquells que la poden ajudar.

Èxit d’assistència per a votar a les 6 meses que la territorial va instal•lar al barri

El cap de setmana passat la nostra territorial va fer un desplegament de 23 apoderats i més de 45 voluntaris, repartits en 7 meses de votació distribuïdes en 6 punts diferents del barri i una a la plaça de Catalunya, per facilitar que el ciutadans i veïns que ho desitgessin poguessin exercir el seu dret democràtic de signar un vot per la independència.

La recollida massiva de signatures pel dret de petició és un dels cinc projectes més destacats que té previstos l’Assemblea Nacional Catalana aquest 2014. Per a la coordinadora de la iniciativa, Rosa Alentorn, «és un pla B en cas que la consulta no es pugui fer. [...] Aquesta campanya es basa en el dret jurídic del dret de petició, un dret fonamental que està recollit a la Constitució espanyola.»

Des de primera hora del matí, els ciutadans van respondre a la crida de l’ANC anant de manera continuada a les 7 meses instal·lades, i ens alguns moments del dia es van produir llargues cues de gent de totes les edats que, amb la seva signatura, volien expressar democràticament el seu desig de llibertat i d’independència per a Catalunya.

Volem agrair a tots els conciutadans la confiança i el suport rebuts durant les dues jornades de recollida de signatures, i molt especialment a tots el voluntaris i apoderats, que amb el seu esforç, dedicació i il·lusió van fer possible que tot transcorregués amb normalitat i acabés essent un èxit de participació que va superar de bon tros les previsions més optimistes.

Junts ho farem possible!

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

NOTA: Vàrem sortit a la tele!, aneu al minut 11:45 d'aquest vídeo http://www.btv.cat

El Parlament aprova amb 87 vots a favor demanar al Congrés la competència del referèndum

Als diputats de CiU, ERC i ICV-EUiA s'hi han afegit tres díscols del PSC, que han rebut una llarga ovació de les bancades sobiranistes en acabar la votació

El ple del Parlament ha aprovat aquest dijous la proposició de llei per demanar al Congrés el traspàs de la competència per poder convocar un referèndum. La proposta s'ha aprovat amb una majoria de gairebé dos terços, 87 diputats: els de CiU, ERC, ICV-EUiA i tres diputats crítics del PSC −Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli− que han desobeït l'ordre de votar 'no' de Pere Navarro. En acabar la votació, els crítics del PSC han rebut una llarga ovació des de les bancades sobiranistes. Els tres diputats de la CUP s'han abstingut, mentre que 43 diputats del PP, C's i PSC hi han votat en contra. No han acudit a la votació el socialista Àngel Ros −que va deixar ahir l'escó per discrepàncies amb Navarro− i el popular Rafael López, absent.

La primera a intervenir en el debat ha estat la secretària general d'ERC, Marta Rovira, que ha advertit a l'Estat que la petició que els envia el Parlament "és l'última oportunitat per resoldre l'actual tensió política democràticament". No confia que el PP s'estovi, però un no rotund del Congrés serviria per constatar arreu del món l'actitud tancada del govern espanyol. La democràcia a Espanya, ha denunciat, és "deficient, segrestada i moltes vegades només virtual". Si diuen que no, "farem tot el que estigui al nostre abast per donar compliment al mandat democràtic" per fer el referèndum, ha avisat. "Al final guanyarem", ha afegit.

F. Xavier Vila: "No és por: són amenaces"

Un dels principis bàsics de l'anàlisi de les ideologies és que sempre cal buscar qui és el causant de les coses, allò que en diem l' agent. En el món natural hi ha infinitat de fenòmens sense agent humà: plou, neva, fa vent... En política, en canvi, les coses normalment no s'escauen, sinó que són provocades per algú.

Tot sovint, però, els actors polítics miren de fer passar per impersonal allò que té un agent concret i identificable. Impersonalitzant una agressió, els seus autors s'espolsen les responsabilitats i aconsegueixen que siguin les víctimes les que se la carreguin a les espatlles. Això és el que fan, per exemple, els qui apliquen al català la qualificació de llenguaminoritària. El més problemàtic d'aquest adjectiu no és pas que faci del català una llengua menor, sinó que, per la seva semàntica, indueix els oients a pensar que les dificultats del català es deriven d'una tara intrínseca a la llengua mateixa que no es pot modificar. Enfront d'aquesta percepció, ja fa dècades que l'activisme defensa que el català, una de les 100 llengües més parlades del món i amb un conreu de primera línia, no és una llengua minoritària sinó minoritzada ; en altres paraules, que les seves dificultats són causades per uns agents amb noms i cognoms -polítics, alts tribunals, etc.- que s'entesten a complicar-ne la normalitat dia a dia.

En aquest context, sobta que s'hagi generalitzat la fórmula discurs de la por per referir-se a les repetides evocacions de desgràcies infernals que profereixen els líders unionistes en relació amb les aspiracions de sobirania catalanes. Més enllà de la seva eufonia, aquesta denominació és contraproduent a l'hora de construir un debat racional i ben argumentat. Quan es parla del discurs de la por s'amaga que aquest discurs es fonamenta essencialment en un reguitzell d'amenaces que tenen uns agents concrets als quals es poden reclamar explicacions. Sabent qui són aquests agents, sense anar més lluny, se'ls pot demanar si ells executarien les seves amenaces i per què ho farien. Preneu el manteniment dins la Unió Europea com a exemple: tenint en compte que Catalunya ja compleix tots els requisits objectius per formar-ne part, i que probablement en seria contribuent net, l'únic motiu objectiu pel qual un nou estat català no podria integrar-s'hi amb tota celeritat seria el veto d'Espanya. Però heus aquí que, emboirats per la idea de la por, els nostres informadors passen per alt una vegada i una altra la que, de fet, hauria de ser una pregunta persistent a tots els unionistes: ¿és cert que Espanya, que aparentment tant ens estima, intentaria perjudicar els catalans amb el seu veto dins la Unió? ¿De debò que maldaria per impedir que entréssim a l'ONU? ¿I això per què? Per quins motius concrets? Més encara: per quina raó Espanya, amb qui tenim tants llaços i tants interessos comuns, no hauria de ser el principal valedor de Catalunya a Europa i al món? Que no cooperen entre ells els països europeus malgrat les diferències que els han enfrontat al llarg de tants segles? Per què Espanya hauria de ser l'excepció i acarnissar-se contra els catalans?

Francesc-Marc Álvaro: "Fainé, Duran, les elits i la gent"

Fa molts mesos que les elits catalanes –que són part de les elits espanyoles però davant de Madrid sempre són sospitoses de no ser-ho prou– són en fora de joc. Ho vaig escriure el mes d'octubre passat. Des de llavors, han passat unes quantes coses. Diguem-ne quatre de rellevants:

Primera: Oriol Junqueras va reunir-se amb Isidre Fainé i, segons que expliquen bones fonts, va sortir-ne més content que no es pensava, potser perquè el president de 'la Caixa' és més hàbil i més italià dialogant sobre la realitat política que no els italians que coneix molt bé el líder d'ERC. Alerta: Junqueras és nou i molt inexpert trepitjant aquestes catifes i potser encara no acaba de captar les subtilitats dels silencis i les mitges paraules de qui està molt acostumat a aquest joc. Ens consta que el republicà, en aquestes excursions, va de bracet d'algunes persones que coneixen perfectament els ressorts d'aquest univers, però la llunyania entre Fainé i el cap de l'oposició és sideral. El president de 'la Caixa' va adonar-se que Junqueras era un polític atípic i que, per tant, no podia aplicar-li la lògica que havia fet servir amb la resta de dirigents durant tants anys. A Artur Mas tampoc, òbviament, perquè el president de Catalunya posa per davant el compromís amb els electors, una coherència que justament no li perdonen les elits.

Segona: El president de la CEOE, Joan Rosell, va reconèixer públicament a mitjan desembre, després de l'acord polític sobre la data i la pregunta de la consulta, que hi havia empresaris que havien virat cap al sobiranisme, una realitat que molts ja sabíem però que les elits barcelonines dels negocis i les finances no havien volgut verbalitzar fins llavors. Aquell dia es va trencar un tabú. Per què? La meva hipòtesi és que Rosell feia una crida desesperada demanant ajuda a la Moncloa i al PP perquè Rajoy introduís alguna variació en l'estratègia d'intentar derrotar el sobiranisme en una guerra de desgast i propaganda, sense admetre mai cap greuge dels que castiguen la societat catalana. Rosell no ha estat escoltat, ara per ara.

Presentació de la Xarxa Colomenca pel Dret a Decidir el 20 de gener

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Paradeta informativa del cap de setmana, diumenge 19 de gener

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 19: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Especial atur a l'Estat espanyol

L'Estat espanyol no pot generar prou ocupació perquè el seu model econòmic és ineficient

El Cercle Català de Negocis (CCN) ha elaborat un complert estudi que conclou que l’Estat espanyol no podrà generar ocupació perquè el model econòmic espanyol és ineficient. El CCN aporta dades que responen les manifestacions d’optimisme econòmic expressades pels representants del govern espanyol en les últimes setmanes. Els empresaris sobiranistes ho tenen clar: “els plans espanyols que ens han venut pel 2014 estan abocats al fracàs”.

Segons l’estudi, i basant-se en dades que el Fons Monetari Internacional va presentar en el seu darrer estudi sobre la conjuntura espanyola, Espanya necessitarà quatre anys més per arribar a un creixement del PIB que tot just se situarà per sobre de l’1%; continuar amb un atur del 25% de la població activa; mantenir un dèficit públic del 3% del PIB i amb un deute públic del 105% del PIB. Aquestes dades de l’FMI les han avalat prestigiosos economistes internacionals, que no albiren la recuperació, com a mínim, abans del 2017.

El CCN manté que no es pot crear ocupació si l’economia no creix per sobre del 2,5% del PIB. Els empresaris sobiranistes afirmen que “està demostrat que en el cas d’Espanya la taxa d’ocupació és més sensible al creixement econòmic que en el conjunt d’Europa i requereix, per crear ocupació, un major creixement”. El motiu és que la majoria de l’activitat econòmica espanyola és d’escàs valor afegit, la productivitat és baixa i el mercat laboral excessivament rígid.

Els empresaris catalans estan molt preocupats per l’evolució de l’atur i acusen el govern espanyol de jugar amb les dades per confondre els ciutadans. “El desembre de 2013 el govern central es vantava que hi havia 107.570 persones menys inscrites a les oficines d’ocupació, una xifra rècord en un mes de desembre que permetia tancar el 2013 amb menys aturats dels que hi havia registrats quan es va iniciar l’exercici. Ara bé, això no vol dir que s’estigui generant ocupació. La mitjana d’afiliats a la Seguretat Social a Espanya el desembre de 2013 era de 16.357.640. Aquesta xifra està un 0,52% per sota, és a dir 85.041 afiliats menys, que el desembre de l’any anterior. Seguim perdent llocs de treball”, conclouen.

David Marin Rubio: "L'onada que arriba"

Vuit del vespre, boira, fanals encesos al carrer Major. Un fred que pela. Un grup de veïns ha entrat a l'ajuntament. Abrics foscos, bufandes, alguna tos involuntària. Són homes i dones de diverses edats i ocupacions, alguns encara amb roba de feinejar, d'altres amb la brusa dels diumenges, la de les ocasions una mica especials. Se saluden, entren a la sala de plens, xerren sense pressa d'això i d'allò, van posant les cadires en cercle, es freguen les mans per fer passar el fred. L'alcaldessa també és allà i comenta que aviat la calefacció començarà a fer efecte. Han respost a la convocatòria de l'Assemblea Nacional Catalana en un petit poble del pla de Lleida per mirar si s'hi pot constituir un grup local. Al poble només hi ha fins a aquell moment dues dones adherides a l'ANC. Però la convocatòria ha aplegat aquest cop un bon grup de gent. A mitja reunió encara n'arriben més i cal treure més cadires d'un racó de la sala. La crida és un èxit. Alguna cosa silenciosa i tranquil·la s'està coent des de fa temps en aquell poble i al conjunt de la societat catalana, i ara ja comença a arrencar el bull.

Els historiadors analitzaran en el futur el que passa aquests dies a Catalunya amb milers de documents i discursos. És una llàstima, però, que les seves tesis doctorals no podran recollir els matisos sensibles, orgànics, aquests sabors de reunió d'ateneu de capvespre, de revolta tranquil·la un cop enllestida la feina, la remor de menestralia rural o urbana que ha fet els dinars de Nadal sense trencadisses i que no retira la salutació a ningú pel fet de tenir ideologies o sentiments nacionals diferents. Els detalls són importants. Deu ser aquesta falta de visceralitat el que ha despistat el govern espanyol i els seus informadors fins a l'extrem que va necessitar veure una cadena d'un milió i mig de persones per adonar-se'n, i tot i així encara dubten sobre com afrontar-ho.

Després d'una hora, la reunió acaba i tothom recull cadires. Al final s'han hagut d'utilitzar totes. També s'han esgotat els fulls d'inscripció de l'ANC. No hi va haver tanta resposta preparant les consultes populars. Ni en la Diada del 2012. Ni tan sols en la Via Catalana. L'onada popular que s'està formant aquest 2014 també és silenciosa i tranquil·la, però sembla que arriba més forta i decidida que mai.

Font: elPuntAvui

Via Catalana 2014: què farem per arribar a la independència?

Presentació del Pla d'Actuació de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) a l'acte "Via Catalana 2014: què farem per arribar a la independència?", un acte nacional simultani que s'ha dut a terme a Barcelona, Tortosa, Lleida, Vic, Girona i Artés el 10 de gener del 2014. La presentació a Barcelona s'ha celebrat a l'Aula Magna de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (UB) a les 19:30 hores, i ha comptat amb les intervencions de la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, el vicepresident Jaume Marfany, l'advocada Magda Oranich, i els coordinadors dels diversos projectes, els membres del Secretariat Nacional Rosa Alentorn, Irene Martin, Jordi Manyà, Ricard Gené i Andreu Porta.

El Pla d'Actuació del 2014 compta amb la campanya Signa un Vot per la Independència; Un Sol Poble, el projecte per consolidar i ampliar la majoria social favorable a la independència; El País que Volem, per començar a treballar en la Catalunya de l'endemà; Catalunya al Món, per internacionalitzar el procés; i De la Desobediència a la Sobirania.

Joan-Lluís Lluís: "Ara és hora, immigrants!"

Indubtablement, ara és hora, immigrants, d'afegir-vos a l'apassionant tasca de construir un país nou. Alguns ja ho feu, és clar, però molts, moltíssims, viviu fora d'aquest procés; no és que sigueu indecisos, més aviat podeu semblar absents, com si fóssiu translúcids, vaporosos, éssers ectoplasmàtics que viuen aquí sense ser-hi del tot. Però no, el desig de viure amb dignitat i en llibertat us emplena tant com a nosaltres i pot agafar cos en la participació activa en el projecte d'independència de Catalunya. Podria ser, però, que una de les causes d'aquesta mena d'absència que sembla caracteritzar alguns de vosaltres fos el desinterès dels catalans de soca i d'arrel a integrar-vos plenament? Podria ser, en part. És clar, aquests catalans de soca i d'arrel, si es desinteressen de vosaltres, comenten un error gravíssim, un error tan enorme que pot ser fatal a l'ideal d'independència de Catalunya. Perquè si no us tenim amb nosaltres, podria ser que us tinguéssim contra. Els espanyolistes ja van per feina i no són avars de mentides i de demagògia: 'En una Catalunya independent no tindreu prestacions socials', 'si no parleu català us expulsaran', 'no us atorgaran mai la nacionalitat catalana'... Mentides, sí, però que poden ser mortíferes.

És clar que alguns de vosaltres, d'orígens diversos, ja treballeu en favor de la independència, en particular els qui sou d'origen espanyol, com l'excel·lentíssima gent de Súmate o d'algunes altres entitats més discretes. Avui, però, quants de vosaltres, dels que vau néixer a Espanya i immigrar a Catalunya, sabeu què és Súmate? Bastant pocs, més val saber-ho i dir-ho. Aquesta ignorància no és del tot culpa vostra: els mitjans de comunicació que en parlen deuen ser els que menys consumiu i, en canvi, les televisions i els diaris que mireu i llegiu, es guarden bé prou de parlar-ne mai. Aleshores, Súmate és molt útil, però no és suficient. I, si més no, caldria un Súmate també per als sud-americans, els paquistanesos, els italians, els russos, els xinesos, els nord-africans, els senegalesos, els britànics, els romanesos, etc. Perquè molts de vosaltres votareu, i volem que voteu amb nosaltres, volem que ens ajudeu. Us necessitem, i qui no ho vegi no veuria aigua a mar. Us necessitem des de la vostra extrema diversitat, amb la multitud de llengües que parleu a casa, tal com, des de sempre, Catalunya ha necessitat gent vinguda de fora, per fer-ne aviat nous catalans de soca i d'arrel. Amb noves soques que es barregen a les velles arrels, i viceversa.

Damià Pons: "La fractura social"

Una de les perles del catàleg de desqualificacions que els unionistes llancen contra el procés sobiranista és que el seu desenvolupament acabarà produint la fractura de la societat. El primer que ho va anunciar va ser José María Aznar: va dir, aproximadament, que abans que Catalunya aconseguís independitzar-se d'Espanya ja s'hauria produït la divisió entre els catalans.

Des d'aleshores, la invocació de la fractura social com un fet inevitable s'ha convertit en un argument recurrent en boca dels dirigents del PP, i més recentment també dels del PSOE, i d'aquells periodistes que són piròmans vocacionals obcecats en fomentar la catalanofòbia.

La legitimitat que té el PP per alertar del perill de la fractura social entre els catalans és el zero absolut. El PP com a organització, estigui en l'oposició o en el govern, ha estat una màquina molt eficient de creació de continuades fractures socials entre els ciutadans de l'Estat i entre els diferents territoris, llengües i cultures que el formen. La seva campanya de recollida de signatures, més de quatre milions, contra el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya va ser una operació d'interès partidista que va produir una fractura irreversible entre l'Espanya catalanofòbica i la Catalunya que simplement vol continuar essent una nació que conserva la seva identitat i que vol exercir el dret de disposar dels recursos que genera i de decidir l'ús que en fa.

Les lleis que impulsa el PP, des de la prepotència de la seva majoria absoluta, també contribueixen a la fractura de la societat en la mesura que es neguen a establir punts de trobada amb els altres grups parlamentaris i, en conseqüència, exclouen la voluntat de milions de ciutadans de l'articulat que acaba sortint publicat al BOE. Aquest ha estat el cas de la recentment aprovada llei d'educació. I previsiblement la situació es repetirà amb la llei que ja s'està elaborant de regulació de l'avortament.

Pere-Oriol Costa: "El viratge de la burgesia catalana"

El llarg cicle de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya va coincidir amb dos períodes ben diferents pel que fa a l'entorn europeu. Els primers deu anys encara sota la influència del Pacte de Ialta, la immobilitat de les fronteres en el Vell Continent va ser quasi absoluta. El panorama va canviar de forma notòria en la dècada dels noranta. El mateix 1990 Lituània es va declarar independent de l'URSS, seguida d'Ucraïna el 1991 i immediatament d'Estònia i Letònia.

El canvi de fronteres també va sacsejar l'antiga Iugoslàvia d'una manera que pocs anys abans semblava molt improbable. El 1991 Eslovènia es declara independent amb el suport d'Alemanya, i el 1995, en acabar la Guerra de Bòsnia, la federació creada pel mariscal Tito s'havia transformat en quatre estats nacionals independents: l'esmentada Eslovènia, Croàcia, Sèrbia i Bòsnia.

La ruptura de l'estatus imposat per Ialta va tenir un notable impacte a Catalunya. Aquí es va generar un debat de baixa intensitat però durador sobre si era un bon moment perquè el president Pujol presentés la candidatura de Catalunya a la independència emparat en aquell període de canvis i transformacions a Europa.

Un dels arguments que més va pesar llavors va ser la sensació compartida per la majoria dels que van intervenir en el debat que si es feia un moviment cap a la independència la burgesia catalana no seguiria, tot i estar formada en bona part per votants de CiU. I s'afegia que això Pujol ho tenia ben calculat.

Josep Pinyol i Balasch: "Dificultats extremes, esperança sòlida"

Amb la fixació de la data i les preguntes de la consulta sobre la independència els representants electes del poble català han presentat la demanda de divorci de Catalunya envers el Regne d'Espanya. Aquest gest històric ha aixecat una gran esperança que va estretament lligada a les dificultats extremes que viuen centenars de milers de compatriotes.

Perquè han estat aquestes les que han decantat a la majoria dels catalans per la independència.

Per aquesta raó el camí vers la consulta exigeix fer ben visible que el 21,90% de la població catalana viu en la pobresa segons les dades d'Intermon-Oxfam o que un milió de persones no tindran calefacció aquest hivern a causa de la pobresa energètica, segons Càritas de Barcelona. El moviment sobiranista ha de denunciar la crisi econòmica amb la mateixa contundència amb que ha fet conèixer el dèficit fiscal de Catalunya. Perquè la crisi ha aguditzat l'antagonisme secular entre els interessos, la capacitat i la mentalitat de l'oligarquia espanyola i les necessitats, les aptituds econòmiques i la identitat del poble català.

A les eleccions europees i a la campanya de la consulta caldrà denunciar la incapacitat estructural de les elits borbòniques per respondre als reptes de la integració de la pesseta en la moneda única europea (1999) i de la globalització, en especial a partir de l'entrada de la Xina a l'Organització Mundial de Comerç, l'any 2001. El reduït nucli de grans empresaris, alts cossos de l'Estat, cúpules dels dos grans partits espanyols i periodistes de la Brunete mediàtica que controlen l'Estat espanyol han demostrat la seva inutilitat per adaptar l'economia al nou entorn internacional. El règim constitucional ha malbaratar durant dècades els centenars de milers de milions d'euros que han arribat d'Europa en forma de subvencions, crèdits i inversions.