Modest Guinjoan és doctor en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona, director d’Economia i Empresa de PIMEC i professor associat al Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra. Ha publicat diversos treballs sobre l’empresa familiar i les PIMES. L’Any 2011 va publicar, juntament amb Xavier Cuadras, ‘Sense Espanya’ (Pòrtic).
Què els hi diria les veus que afirmen que una Catalunya independent no és viable?Que no és veritat. Ras i curt. Amb les dades a la mà Catalunya és un país tan viable com Dinamarca, Suïssa o Suècia, per posar tres casos. Els que diuen que és inviable ho han de demostrar, i prèviament filtrar els sentiments de la raó.
Com es veuria perjudicada l’economia catalana si un futur Estat català quedés fora de la UE?La pertinença a la Unió Europea no és una condició imprescindible per ser un estat independent. Catalunya és un país d’Europa i ho continuarà essent dins o fora de la Unió. Que ara hi siguem dins vol dir que no hauríem de deixar de ser-hi. Hi ha moltes maneres de ser membres d’Europa, una de les quals és la que tenen Noruega, Suïssa o Andorra, que tot i no ser estats membres, tenen un alt nivell d’interrelació i estan integrats des d’un punt de vista comercial, de la mobilitat de capital i de les persones...que a la pràctica és com si en fossin membres. És millor pertànyer a la Unió Europea, però si no, hi ha altres mecanismes d’integració en un espai cada vegada més unificat.
És imprescindible una Catalunya independent dins de l’euro o hi pot haver vida fora?En una economia tan integrada com la catalana en el context europeu seria recomanable no sortir de l’euro. Perquè és la moneda vigent, té un gran futur en el context mundial i la fan servir països líders a nivell internacional. Crear una moneda pròpia és una aventura amb risc, tot i que no vol dir que hagués de fracassar. Tots els actors internacionals preferirien que es continués operant amb l’euro.
És sostenible gaire més temps un dèficit fiscal, del 9-10% del PIB, com el que pateix Catalunya?Fa molts anys que l’estem aguantat i durant molt de temps va semblar que no passava res. En els darrers anys, amb l’augment de les tensions, es veu que és un fet gravíssim. Tal com diu el president, estem tocant os. Quan es toca os, ja no es pot aguantar més. En una època d’expansió és assimilable, però en èpoques de restriccions és duríssim perquè imposa unes estretors difícilment suportables. Gaire més temps així? Impossible. Les restriccions que suposa ser membre d’Espanya són insostenibles.
Catalunya ja ven més al món que a Espanya. Per primera vegada, hem fet un canvi de xip?Això és un procés progressiu. Si observem l’evolució de les exportacions per destinacions al llarg dels últims 15 o 20 anys es veu que el mercat espanyol perd pes. Això és un procés, no un salt. Des del 2010 cap aquí s’ha produït un fet, que és simbòlic, que és que s’han creuat les importàncies: és més important el mercat de la resta del món que no pas el de la resta d’Espanya. El 2011 la resta del món guanya més pes i el mateix passa el 2012. Això vol dir que l’economia catalana s’orienta de manera progressiva cap els mercats internacionals coincidint amb què el mercat espanyol està deprimit i demana poc.
La crisi ha estat un factor clau per aquesta creixent internacionalització de l’economia catalana?Hi ha ajudat, sí. Ha obligat a les empreses a sortir. Els hi ha donat una empenta.
Fins a quin punt l’economia catalana depèn del mercat espanyol?És molt important ja que és el primer client. Un client que representa entre el 45 i 46 per cent de les teves vendes és un client que, si en prescindeixes, prescindeixes gairebé de la meitat dels teus clients de fora. Val a dir que el primer client de Catalunya és ella mateixa, ja que un 60 per cent del que produïm va a la pròpia Catalunya, un 22 per cent a la resta del món i un 18 per cent a la resta d’Espanya. A nivell de mercat exterior l’economia espanyol és quasi la meitat del mercat i a nivell global és menys d’una cinquena part. Tot i així, no hi ha client petit. Cal tenir-ho en compte això.
En cas d’un boicot posterior a la independència, aquest seria viable i efectiu en el temps?El boicot es pot produir per diferents motius, entre ells el polític. Hi ha experiències de boicots al llarg de la història, però normalment duren poc i es concentren en productes molt concrets. Tenen una certa data de caducitat, no duren eternament perquè representen un comportament, entre cometes, irracional des d’un punt de vista econòmic. Entre la bateria de possibilitats de boicot, el nivell més alt seria un 40 per cent de les compres per part dels consumidors i un 20 per cent per part d’empreses.
Aquestes xifres què suposarien pel PIB de Catalunya?Un quatre per cent. Però aquest nivell de boicot és impensable. En Jaume Ventura i en Pol Antràs, del Col•lectiu Wilson, han fet un estudi que afirma que la incidència màxima d’un boicot raonable i alt seria entre un 1 i un 2 per cent del PIB.
Veient aquestes dades, no hem de tenir por del boicot doncs?És un nivell de pèrdua assumible. I més perquè és temporal: tres, cinc, nou mesos...
Tot i això, és una paraula que posa la por al cos de molts empresaris.Sí, perquè no hi ha cap empresari que vulgui que li baixin les vendes. Però la crisi les està fent baixar d’una manera radical i no per això deixem de treballar per superar-ho. El boicot al costat de la crisi és una petitesa.
Quin seria l’impacte net de la independència en l’economia tenint en compte la balança comercial i el dèficit fiscal actual?Si només agafem aquests dos paràmetres hi sortiríem guanyant molt. Però aquí s’hi han d’afegir noves variables, com els serveis del nou Estat que actualment es presenten a Madrid, l’exèrcit, la diplomàcia exterior...i d’altra banda el servei del deute.
Qui s'ha de responsabilitzar del deute?El deute és una incògnita perquè depèn de quina quantitat s’assumeixi i posteriorment del seu cost. Si Catalunya absorbeix un nivell de deute proporcional al PIB (un 18-19 per cent) l’endeutament puja fins els 200.000 milions d’euros aproximadament. El servei d’aquest deute pot ser considerable i anul•laria una part del guany del dividend de la independència. Malgrat això Catalunya encara hi sortiria guanyant i, a més a més, des d’una altra perspectiva: el país seria solvent perquè encara tindria capacitat de generar estalvi. Des de la perspectiva de la credibilitat davant dels mercats internacionals potser aquesta seria millor que el d’Espanya i tot.
Però no està clar que criteri del pes de l’economia catalana en el conjunt de l’Estat hagi de ser el mètode utilitzat per establir quin deute es quedaria Catalunya.També es pot fer servir el criteri de la població, que suposaria passar al 16 per cent, o el de les inversions de l’Estat efectuades a Catalunya, que llavors suposaria un 13 per cent. És a dir, perquè Catalunya ha de pagar infraestructures innecessàries que s’han fet en altres llocs? El criteri d’aplicar la despesa efectuada a Catalunya és un criteri que també és raonable. Al final és una qüestió de negociació. I si no hi ha consens caldrà un arbitratge internacional.
Segons l’Informe Global de Competitivitat 2011-2012’ del Fòrum Econòmic Mundial, vuit dels vint Estats més competitius del món són Estats europeus petits. Sembla que el context mundial és favorable.L’experiència internacional demostra que els Estats petits poden ser tan pròspers i competitius com els altres. El fet de ser petit no és un obstacle, sinó que potser és un avantatge i tot. Els Estats més pròspers del món són petits i europeus la major part d’ells, de manera que Catalunya podria aspirar a ser un estat pròsper, no sé si d’aquesta categoria, però podria orientar-se perfectament en aquesta direcció.
Digui’m un argument pel qual a l’economia catalana li convindria quedar-se dins d’Espanya i no marxar-ne.La por. És a dir, si Catalunya té por de fer el camí sola ha de quedar-se a Espanya, en el benentès que això és una condemna a continuar amb la insostenibilitat de com estan les coses ara. I per tant, molt probablement, per acabar amb l’anorreament del país.
Per tant, no n'hi ha cap d'econòmic?Ni un.
El procés cap a la independència pot crear recels entre les multinacionals?Les multinacionals es guien per criteris econòmics. Si Catalunya és un país competitiu, amb capital humà, amb una posició geoestratègica adequada en relació al mercat europeu, amb una bona plataforma internacional per produir determinats tipus de béns...no hi ha cap problema. Les multinacionals prescindeixen de les característiques polítiques a no ser que et situïs en un cas com per exemple el de Síria, amb un entorn de forta inestabilitat. En el marc que estem això és absolutament impensable.
Per tant, les multinacionals tampoc han de tenir por...Som gent que hauríem de resoldre aquest conflicte, perquè es tracta d’un conflicte, parlant. Si es garanteix la continuïtat a les multinacionals en els processos, en els drets de propietat, en el funcionament de la justícia, que per cert no costaria gaire millorar-lo... I tot això amb la mateixa relació amb la moneda i amb les relacions comercials, les multinacionals no han de patir absolutament per res. Continuaran tenint aquí una base competitiva perquè és un lloc competitiu, sigui espanyol o independent.
Font: elSingularDigital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada