El govern català va presentar dimarts les balances fiscals del 2010 i va concloure’n que hi havia perdut uns 16.500 milions d’euros, el 8,5% del PIB català. Per entendre aquells resultats i per saber què podem esperar de noves actualitzacions, n’hem parlat amb Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona. Per ella, el nou model de finançament pactat entre el govern tripartit i el govern espanyol no ha donat els resultats que s’havien anunciat. A més, intueix un empitjorament del dèficit fiscal a partir del 2012. Denuncia, en fi, que Catalunya és dins una ratera i que ha caigut en el parany de la batalla per l’objectiu de dèficit.
Hi ha cap novetat en les balances fiscals del 2010 respecte del 2009?
Les dades presentades aquesta setmana per la Generalitat confirmen aquesta constant universal que és el dèficit fiscal estructural. Es confirma allò que ja apuntaven les dades anteriors: el nou sistema de finançament, que es va començar a implantar el 2009 i que es completava el 2010, no ha reduït el dèficit fiscal històric de Catalunya. El sistema de finançament tan sols és una part de les balances, que inclouen molta més informació, des de la seguretat social fins a la despesa discrecional de l’estat. És a dir, que, encara que hi hagi hagut una petita millora de resultes del sistema de finançament, es pot haver contrarestat per unes altres partides de despesa.
Les dades presentades aquesta setmana per la Generalitat confirmen aquesta constant universal que és el dèficit fiscal estructural. Es confirma allò que ja apuntaven les dades anteriors: el nou sistema de finançament, que es va començar a implantar el 2009 i que es completava el 2010, no ha reduït el dèficit fiscal històric de Catalunya. El sistema de finançament tan sols és una part de les balances, que inclouen molta més informació, des de la seguretat social fins a la despesa discrecional de l’estat. És a dir, que, encara que hi hagi hagut una petita millora de resultes del sistema de finançament, es pot haver contrarestat per unes altres partides de despesa.
Què no ha funcionat: el sistema de finançament o l’incompliment pel govern espanyol?
El 2009 i 2010, el govern espanyol va complir els compromisos del nou model de finançament. Va pagar tot allò que hi havia estipulat. S’havia previst una millora d’uns dos mil milions d’euros per a Catalunya en comparació amb el model anterior. La meitat d’aquesta quantitat provenia del fons de competitivitat, que aquells dos anys sí que s’havia pagat. Per tant, la realitat és que l’últim sistema de finançament acordat entre els governs català i espanyol va millorar una mica la situació, però molt poc. Ara, l’estat la va compensar amb unes altres partides pressupostàries. Caldrà fer una anàlisi detallada de les dades presentades dimarts per veure on s’ha perdut la petita millora del pacte de finançament.
Aquell pacte va ser presentat com un gran èxit i una solució de molts anys.
Sí, és clar. Tots els pactes que han fet els governs del color que sigui en l’àmbit del finançament han estat presentats com un avenç espectacular. Va ser així en el pacte del govern de CiU amb el PP i també aquest últim entre el PSOE i el tripartit, per part dels tres integrants. Això passa sempre.
Com seran les balances fiscals dels anys vinents?
Intueixo que encara seran pitjors. Hi ha dos aspectes que m’ho fan pensar. Pel que fa als impostos, el govern espanyol ha augmentat molt substancialment l’IRPF i l’IVA i s’ha quedat tots els nous ingressos. No n’ha donat res a les comunitats autònomes. Si tens la mateixa despesa i augmenta la recaptació per impostos al territori, creix el dèficit fiscal. Una altra cosa que em fa pensar que empitjorarà el dèficit el 2012 és l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’estatut. Els anys anteriors, el govern espanyol es va aproximar al compliment d’aquesta disposició i el canvi es notarà els anys següents. La inversió en infrastructures no va arribar mai al pes del PIB català, però podia acostar-se al 15%. A banda, hi havia l’acord Solbes-Castells, pel qual se’ns transferia allò que no s’havia executat. Hi ha deutes pendents, però durant uns quants anys hi va haver una certa millora. A partir de la sentència del Tribunal Constitucional, la part espanyola es va sentir forta per a incomplir els pactes.
Per què parlem tant de les dècimes de l’objectiu de dèficit públic si el dèficit fiscal té aquest volum?
Ens han fet caure en un parany pervers amb l’objectiu de dèficit. Ens fan entrar en la lògica del finançament autonòmic, però encara pitjor. Perquè ens trobem que hi ha totes les comunitats lluitant entre si per repartir-se un pastís que no és fet de diners ni d’inversions, sinó de la capacitat d’endeutar-se amb el qui fa d’àrbitre, és a dir, l’estat espanyol. Que és àrbitre i part interessada. Lluitem perquè ens deixin endeutar-nos més amb ells mateixos. Qui paga a les comunitats és el fons de liquiditat autonòmica. Repetim el mateix mecanisme polític del sistema de finançament autonòmic, amb negociacions multilaterals, però encara més ridícul, perquè és una negociació per a repartir un pastís de capacitat d’endeutament.
Si no s’aconsegueix un objectiu de dèficit més suau, caldrà fer més retallades…
Ja entenc que la situació és la que és en aquest règim. Per evitar el màxim de retallades és normal que acabis fent què calgui. Però això demostra que estem atrapats en la gàbia i que cal sortir-ne com més aviat millor.
Font: VilaWeb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada