Pere Cardús: «L’estat no improvisa i té un objectiu ben clar»

«La millor manera de desobeir no és encallar-se en la resposta, sinó tirar pel dret. No fer-ne cas. Desatendre. Això sí que era un canvi. Un salt d'escala»

Aquests que fa mesos que es dediquen a escampar la desconfiança envers els partits compromesos amb el mandat del 27 de setembre no deixaran de fer-ho ara, després del ple d’ahir al parlament. Perquè de motius per a la desconfiança no n’hi havia fins ara i res no els impedia d’anar teixint aquest discurs que pot acabar corcant el somni col·lectiu del país. L’actitud compromesa d’ahir contra totes les amenaces del Tribunal Constitucional i els seus tèrbols però hàbils defensors no servirà per a esvair rumors ni retrets. Suposo que cadascú fa allò que considera que cal fer i prou.

Sigui com sigui, ahir el parlament no va aprovar res d’extraordinari. Unes conclusions de la comissió del procés constituent que parlen de la via unilateral per a accedir a la independència. Tractant-se d’un adversari com Espanya, si una cosa m’estranya és que algú confiï en una resolució pactada que no sigui unilateral. És clar que primer caldrà fer la ruptura i després ja s’asseurà algú en alguna taula de resolució per evitar mals pitjors a l’estat espanyol. Per tant, el parlament no va votar res que hagi de sorprendre ningú. Allò que va ser novetat fou la decisió indubtable de fer camí digui què digui el tribunal polític de l’estat espanyol. Per primera vegada, no es va esquivar l’amenaça dels tribunals espanyols, sinó que es va desatendre.

Això quedava molt clar amb les respostes de Turull i Gabriel, quan la presidenta Forcadell els demanava si eren conscients de l’advertiment de la interlocutòria del TC. ‘Som conscients del mandat democràtic del 27-S.’ I punt. La millor manera de desobeir no és encallar-se en la resposta, sinó tirar pel dret. No fer-ne cas. Desatendre. Això sí que era un canvi. Un salt d’escala.

Una altra cosa que vam poder observar en la jornada d’ahir és que l’estat no improvisa. Ja fa uns quants dies que es podia intuir alguna pista que assenyalés per on anirien els trets. Però ahir va quedar completament clar. Tots els grups unionistes –i quan dic tots, vull dir tots–, d’acord amb la línia marcada pels estrategs de l’antic règim, van procurar d’apuntar qui seria la pròxima víctima (després d’Artur Mas, Santi Vidal i més). Si repasseu totes les intervencions dels grups de la minoria unionista, veureu que van fer per manera d’acorralar la presidenta Forcadell. En cada intervenció hi havia una evident voluntat de fer recaure la responsabilitat de la decisió d’ahir sobre les seves espatlles.

Forcadell és ara l’objectiu de l’estat espanyol. Ho és també Carles Puigdemont. I Oriol Junqueras. Però veurem aquests dies com totes les mirades (i qui diu mirades diu portades i atacs furibunds des de qualsevol tribuna) aniran adreçades a ella. La vice-presidenta del govern espanyol, tal com havien avançat els grups unionistes al parlament, va posar el focus de la repressió que vindrà sobre Forcadell. Va dir que havia estat la mesa i la presidenta que no havien complert l’ordre del TC d’impedir que es fes aquell debat i votació.

Interlocutòria, escalfament previ, intervencions dels grups durant el ple, tertulians, mitjans còmplices i connivents, declaracions de la vice-presidenta espanyola, informe dels advocats de l’estat, presentació de l’incident d’execució al TC… tot això va en una sola direcció. I Forcadell n’és l’objectiu. I res de tot això no s’improvisa. Inhabilitació? Multa? Ja ho veurem quan es reuneixi el govern alternatiu i complementari, que és el TC.

L’estat espanyol la porta votada a Carme Forcadell. Va ser la veu d’un poble que s’alçava i que deia que ja n’hi havia prou. No va defallir mai. I ara és la presidenta del Parlament de Catalunya. La institució dipositària de la sobirania democràtica dels catalans del Principat. L’atacaran. Cercaran la manera de deixar-la fora de joc. Ha restat ben clar que això que tenim davant no és cap democràcia. L’estat buscarà la manera de fer-la-hi pagar cara, a Forcadell, la determinació de no claudicar. Podrà? Se’n sortirà? Dependrà del coratge i la intel·ligència dels independentistes. Ni més ni menys.

Font: VilaWeb.cat