Andreu Mas-Colell: «Per què cou el dèficit fiscal?»

En Josep Borrell, a qui conec d’antic i respecto, m’ha atribuït , en una varietat d’escrits i intervencions públiques, l’afirmació que el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat és de l’ordre de 3.000 M€, i això ho contrasta amb els càlculs publicats per la Generalitat, que serien de l’ordre d’11.000 M€ (xifres de l’any 2012, les darreres disponibles).

De les dues metodologies de càlcul que empra la Generalitat, la del flux monetari i la de la càrrega-benefici, en Borrell es limita a la segona. I així ho faré jo. Però vull expressar la meva discrepància amb la idea que aquesta és “la correcta”. En situacions d’atur elevat importa qui rep el benefici però també on es crea el lloc de treball corresponent. I la idea que el Museu del Prado beneficia Catalunya però que el MNAC no beneficia la resta d’Espanya és estranya.

Seria sorprenent que hagués entrat en contradicció amb les xifres de la Generalitat, de les quals he estat responsable un nombre d’anys. Fins ara, però, no he entrat en la polèmica. Per dues raons que segurament tenen la mandra com a punt en comú. D’una banda, sóc de l’opinió que en la relació amb Espanya el problema econòmic fonamental de Catalunya no és el del dèficit fiscal (mesurat com ho fa la Generalitat) sinó el de l’autogovern. De l’altra, en Borrell s’equivoca d’una manera tan palpable que no puc creure que es pugui confondre. Haig de concloure que aquest no és un debat acadèmic seriós, sinó simplement polèmica política. Però tampoc puc dir que aquest terreny no sigui el meu. O sigui que hi haig d’entrar.

Per entendre la naturalesa de l’error d’en Borrell és bo considerar un cas extrem. Imagineu-vos un país format per dues regions, A i B. En un any determinat, la Hisenda de l’estat fa una despesa de valor 50 a cadascuna de les dues regions. La recaptació d’impostos genera uns ingressos per a la Hisenda de 50 a la regió A i de 0 a la regió B. Algú podria dir que no hi ha dèficit a la regió A perquè rep 50 i paga 50. Però no és així: el global de l’estat fa un dèficit de 50, que no s’imputarà exclusivament a la regió B sinó al col·lectiu de les dues regions. El dèficit genera un deute, i seran els ciutadans de les regions els que l’hauran de retornar. Molt probablement, atesa la seva capacitat fiscal, a la regió A li tocarà retornar-ne una fracció significativa. El deute és un passiu per a la regió A tan real com el passiu que representa el pagament d’impostos, de la mateixa manera que si una persona es pren una cervesa al bar això genera una anotació comptable de pagament. Tant li fa si aquest pagament es fa en efectiu o a crèdit (sempre que un no pensi que els deutes no es paguen!).

Imagineu-vos per un moment que en l’exemple anterior la recaptació d’impostos a la regió B fos de 100. Llavors el col·lectiu de les dues regions tindria un superàvit de 50. Oi que no diríem que la regió A està en equilibri? El superàvit global disminuiria el deute acumulat del col·lectiu (o seria un fons de reserva per al futur) i, per tant, la regió A estaria rebent un benefici fiscal igual a la part del deute acumulat de la qual seria responsable si no s’hagués anul·lat amb el superàvit corrent. Amb el signe canviat, el cas de dèficit col·lectiu és el mateix.

Per alguna raó, en Borrell decideix, en canvi, que l’endeutament de l’Estat no genera passius en els ciutadans. Com que en els anys recents el dèficit de l’Estat ha estat molt alt (el 2012 va ser del 7% del PIB, és a dir, de 70.000 milions d’euros; per raons tècniques en el càlcul del dèficit fiscal compta una quantitat inferior) i Catalunya proveeix, aproximadament, el 20% dels ingressos fiscals, l’efecte d’aquesta decisió és dràstic. I així queda explicada la diferència entre els 3.000M€ i els 11.000 M€. La resta són detalls.

Tot això no és una trivialitat. Com que de manera sistemàtica en el temps els impostos generats a Catalunya han estat suficients per a les despeses públiques a Catalunya, es dedueix queCatalunya no s’ha beneficiat dels ingressos generats per l’endeutament de l’Estat. És a dir, paguem per un deute que no hem generat, i que no és petit. I jo preguntaria, lligant-ho amb la meva primera observació, si no seria raonable que això tingués com a contrapartida el nivell alt d’autogovern que sempre hem reclamat. És, crec, el pacte que prevèiem en la transició democràtica: autogovern real a canvi de no fer del dèficit fiscal una qüestió medul·lar. Era de justícia, però malauradament ha estat una esperança frustrada. És el que explica que ara es parli més del dèficit fiscal que fa vint anys. Cou més.

Font: Ara.cat