Toni Soler: «De la sobirania a l’acord»

FENICIS. No suporto la pedanteria provinciana que considera política tot el que es cou a Madrid, i politiqueta el que es discuteix a Barcelona. M’avorreixen aquells que contínuament ens prevenen contra el risc de fer el ridícul. Però -ho admeto- també em subleva el paternalisme amb què sovint a Catalunya es parla de l’immobilisme castellà o de l’acció redemptora del catalanisme. Malgrat tot, els que afirmen que els polítics espanyols no estan fets per al pacte i la negociació, alguna raó deuen tenir. Ho estableixen molts precedents històrics, ho confirma la supèrbia amb què es despatxa la qüestió catalana i també els problemes que genera a l’esforçat Felip VI el tot just estrenat pluripartidisme. El país que ha parit paraules com hidalgo,gallardo i vilipendio sembla normal que identifiqui pacte amb deshonor (¿en algun altre indret del món l’adjectiu fenici és un insult?). Però Espanya també ha negociat i ha pactat, esclar: ho ha fet després d’una derrota, o en una situació de feblesa; ho ha fet quan negociar era més profitós que no fer-ho. Com qualsevol altre país del món.

NEGOCIAR. La premsa afí a l’actual statu quo va escandalitzar-se per la recent votació del Parlament català i va assenyalar que la majoria independentista havia “imposat” el seu criteri “sense negociar”, la qual cosa és un exercici de cinisme difícilment superable, venint d’on venim. El catalanisme porta intentant negociar amb Espanya un mínim de 130 anys, des del Memorial de Greuges fins a la reforma de l’Estatut del 2006. I en els últims cinc anys, enmig de massives i pacífiques mobilitzacions, s’ha demanat a Madrid desenes de cops que s’apliquin fórmules constitucionals per concedir el dret d’autodeterminació, en compliment d’un mandat electoral inequívoc. L’actual “desafiament” es produeix, doncs, perquè l’Estat, de manera unilateral i autoritària, s’ha negat a discutir les reivindicacions catalanes. Espanya ha posat el govern català en la disjuntiva de superar el marc constitucional o desobeir el mandat popular. I si ho ha fet és perquè creu que -de moment- li sortiria més car negociar que no fer-ho.

CONFLICTE. Per obtenir un referèndum pactat -és a dir, per fer seure el govern espanyol a pactar- no n’hi ha prou desitjant-ho molt. Ni tan sols n’hi ha prou amb un mandat democràtic. Qualsevol polític català, inclosos els d’En Comú Podem, ho saben del cert. És per això que l’actual majoria independentista, arraconada per Madrid fins a una posició de tot o res, ha hagut de jugar-se-la i intentar una via sobirana que, tot i les enormes dificultats, és l’única que respecta l’opinió dels electors, i no perquè amb aquesta via el referèndum o la independència es facin realitat d’un dia per l’altre, sinó perquè sense un conflicte institucional com Déu mana, sense entendre els riscos que pot córrer a nivell de cohesió interna i de descrèdit internacional, el govern espanyol no assumirà que negociar pot ser un mal menor. És la sobirania el que portarà la negociació, i no a l’inrevés.

Font: ara.cat