Miquel Strubell: «Cap endavant!»

L'home del carrer, que no està sotmès a les diatribes que corren per les xarxes socials --moltes d'elles d'aparença fratricida (o nacionalment suïcida)-- sap que el 27 de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Si habitualment posa la televisió espanyola, creurà que es tracten d'unes simples eleccions autonòmiques (i, per tant, haurem de preveure que el PP no farà campanya a favor de la unitat d'Espanya!)

Per contra, si habitualment veu la televisió catalana, sabrà que es tracten de les eleccions més transcendentals dels darrers 300 anys (bé, durant la major part d'aquest temps no hi va haver eleccions!) perquè si la majoria dels votants es manifesten a favor de les opcions que defensen la independència, recuperarem la nostra completa sobirania amb o sense l'aquiescència del Gobierno de torn, al final d'un procés curosament democràtic que mereixerà el beneplàcit de la comunitat internacional.

Si viu a Catalunya instal·lat en una actitud colonial, conformat amb la una, grande, libre i el justo derecho de conquista, se sentirà còmode votant per les opcions contràries a la independència, i més si es deixa endur per una curiosa (si no ridícula... però no gens innocent) apel·lació identitària segons la qual podria perdre la seva nacionalitat!

Si li preocupa el futur dels seus fills, i voldria que el fruit fiscal del seu esforç laboral revertís en benefici de la comunitat, en hospitals, en escoles, en carreteres i en benestar social, en lloc d'esfumar-se en costosíssimes vies d'alta velocitat que mai seran rendibles, o en construir submarins que no suren, o en apuntalar el subdesenvolupament crònic d'uns territoris, que potser no van poder oferir cap futur a molts electors catalans (o els seus avantpassats), aleshores votarà una de les opcions sobiranistes.

Si es deixa espantar per les veus --ministerials i tot!-- que sense cap vergonya afirmen que només és gràcies a Espanya que els catalans cobren les pensions, o que els farmacèutics cobren els medicaments, si no li importa que l'Estat vulgui retallar l'autonomia del país on viu, en tots els àmbits que l'afecten en la vida quotidiana (horaris comercials, immigració, educació, pobresa energètica, la capacitat de fer consultes, la promoció comercial exterior, si es creu per un moment els catastròfics escenaris que dibuixa la FAES o el ministre d'Exteriors...) aleshores suposo que votarà un dels partits d'obediència espanyola.

Si, en lloc d'ancorar-se en una fase de negació (com el 9N, la majoria dels contraris a la independència), llegeix el munt d'informes sobre les oportunitats i els riscos de la independència, escrits per equips d'especialistes --incloent-hi divuit redactats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional--, grups de juristes, economistes (i el seu col·legi), especialistes en relacions internacionals, en polítiques de recerca, en infraestructures... quedarà més que convençut que els riscos de romandre a Espanya són infinitament superiors i optarà per una candidatura sobiranista.

Si fa cas dels que parlen d'un adoctrinament i manipulació dels catalans, i no dels estudis que demostren que els mitjans catalans passen la mà per la cara als espanyols --tots-- pel que fa a pluralitat, si no sap que TVE ha acomiadat una presentadora catalana per reclamar-li la pluralitat, si es deixa convèncer que forma part d'una "Catalunya real" o d'una "majoria silenciada", aleshores tindrà la temptació de votar pels unionistes, ni que siguin partits nous que prometen l'oro i el moro (em perdonareu l'expressió).

La nostra tasca, per al nostre bé i, sincerament, per al seu, és d'informar-los, convèncer'ls, recrutar-los, perquè el 27 de setembre --contra tot pronòstic si tenim en compte l'enorme violència simbòlica del formidable Goliat que no es resigna a perdre Catalunya--, fem història!

Font: Tribuna.cat