"El poble vol serenitat, un nivell de crits raonable, bon humor, i una histèria continguda"Sura en l'ambient un estat de desassossec, de pansiment i malastrugança. Jo, que tinc una tendència exacerbada cap al pessimisme, no em costa gens veure les coses negríssimes, en perpetua tendència a empitjorar. Sempre he estat un fan absolut de Leoncio León i Tristón.
Amb aquests antecedents, doncs, el més lògic és que acompanyés la desfilada mortuòria amb què alguns han situat ja el procés, camí del nínxol corresponent. El panorama, superficialment parlant, sembla la tempesta perfecta pel naufragi del vaixell d'Ítaca. Però si anem al fons, si mirem enrere, si mirem els darrers cinc anys passats, si ens aturem un segon a recordar el 9N, veurem que les coses canvien, que hi ha motius clars per a l'esperança i per a seguir avançant endavant, sempre endavant, cap a la independència de Catalunya.
La travessa del desert va acabar amb els convergents a l'oasi del poder i el tripartit al desert de l'oposició. L'independentisme va fer un pas de gegant: tant Convergència com ERC van renovar-se i, sobretot, van adaptar-se al nous ismes del segle XXI que marcaran el nostre país: pluralisme i independentisme. Ambdues forces van passar a ocupar el centre polític del país, marcat pel sobiranisme. En els extrems van situar-se l'unionisme i el federalisme (des d'ICV a UDC).
Aquest nou esquema polític català és la clau de l'actual moment: el president de Catalunya volant els ponts de l'antiga CiU per no poder tornar mai enrere; i Oriol Junqueras fent confluir l'eix social i nacional. Per això, algú dubta encara que l'aposta del president Mas és assolir la independència de Catalunya? És increïble però fins i tot prejubilitat i imputat he sentit a dir autèntiques bajanades sobre ell. I de Junqueras? És que Junqueras no ha fet tot el possible per buscar, perseguir i obsessionar-se en el gran pacte de país que ens ha portat fins aquest gran any 2014? Però com es pot dir que Junqueras posa obstacles a que siguem independents? Si no es poden malbaratar els somnis, encara menys distorsionar i embrutir els ideals. El legítim joc polític partidista acaba quan hi ha en joc el futur de la nació. Posar en dubte els principals actors del procés polític a Catalunya és una catàstrofe ( incloure-hi també David Fernàndez, Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep Maria Vila d'Abadal). Voler desplaçar el debat al frontisme dretes/esquerres és un luxe dels països normals. Els que ens volen en l'actual situació anormal s'esforcen a empènyer-nos-hi, en estranya aliança amb esquerres que ho volen canviar tot excepte el que realment ho permet fer, l'Estat.
El poble vol serenitat, un nivell de crits raonable, bon humor, i una histèria continguda. Hi ha un gran camp a córrer, però només s'avançarà si la via és l'excel·lència, el prestigi i el positivisme -entès com la més radical expulsió de les actituds tòxiques, negatives i vexatòries-. Catalunya no és la Florència del segle XV. O s'acaben les guerres civils en l'independentisme -en plural, perquè n'hi han vàries alhora- o l'independentisme acabarà en la guerra de la incivilitat. Crec que la gent ha dit prou, que vol acords, que vol consens, que vol futur. Tothom personalment pot legítimament considerar-se imprescindible, però ara són temps de sumar esforços, de parlar en plural i de construir plegats la gran majoria.
Recepta? Generar confiança mútua (basada en els mateixos objectius), transparència, fidelitat (no pas personal, sinó al país) i equilibri. Integrar relats, buscar desesperadament l'objectiu comú: canviar la història. Aquest és el centre del sobiranisme. Aquí hi som la majoria d'aquest país. I aquí seguim esperant l'acord.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada