Els historiadors que d'aquí a 50 anys escriguin la crònica de la independència segurament posaran cada líder polític en el seu lloc. Els que van posar al davant la necessitat d'assolir la plena sobirania tot col·locant en un segon terme les legítimes aspiracions polítiques, i els que no van poder fugir de la dinàmica partidista de curta volada ni assumir les renúncies necessàries. Mentrestant, tornem a l'any 2015. Estem més a prop de la independència del que no somiaven fa quatre o cinc anys. Tanmateix, hem de mantenir la pressió ciutadana per evitar que el cicle electoral que comença ens faci perdre el nord. La feina que tenim al davant fins a les eleccions plebiscitàries –que ho seran, agradi o no al Sr. Duran– és molta i és molt important, però no cal posar-nos més nerviosos del compte. És cert que, com més avancem la feina de muntar les estructures del nou estat, més fàcil serà la transició entre la comunitat autònoma que deixarem enrere i la república que volem ser. Ara bé, molts estats es van construir del no-res sobre unes bases molt menys sòlides que les nostres. Cal que tothom comprengui i tingui clar –aquí i allà– que els catalans hem decidit ser independents i que res ni ningú no podrà aturar-nos. Farem servir les properes eleccions del 27 de setembre per atorgar un mandat clar al Parlament per assolir la independència. Si els nostres representants no fan la feina encomanada, senzillament els reemplaçarem per altres que ho facin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada