Francesc Puigpelat: «El retorn de la "conllevancia"»

La conllevancia es un neologisme encunyat per José Ortega y Gasset durant la tramitació de la Constitució republicana del 1931. Davant l’aparent incompatibilitat de les propostes catalanes amb els esquemes rígids del nacionalisme unitarista espanyol, Ortega va afirmar: “El problema catalán es algo que no se puede resolver. Sólo se puede conllevar”. La traducció de la parauleta al català podria ser: només és possible el qui dia passa any empeny.

Ortega va resultar passablement profètic. El problema catalán es va conllevar durant la República, després Franco va intentar resoldre’l a sang i foc, i després de la Transició es va tornar a la conllevancia, que és la millor definició que escau al pacte constitucional del 1978. Els redactors espanyols de la Constitució mai no van entendre la qüestió catalana ni van intentar resoldre-la: la van conllevar, simplement. Per això era una cosa cantada que, passat el primer moment de debilitat del nacionalisme espanyol amb el cos del dictador encara calent, Espanya intentaria fer marxa enrere.

És d’una candidesa gairebé entendridora que Jordi Pujol o Miquel Roca es queixessin de l’incompliment del pacte constitucional per part d’Espanya o de la marxa enrere en l’”esperit de la Transició”. Aquest esperit només va existir a les ments dels senyors Pujol i Roca. Per la banda espanyola només hi havia una cosa: com que el 1978 se sentien febles i culpables, van conllevar a l’alça. Però com que ni Felipe González ni Aznar ja no es van sentir febles ni culpables, van començar a conllevar a la baixa.

La conllevancia a la baixa va culminar amb el ribot a l’Estatut del 2006 i la sentència del TC que va acabar de fulminar el poc que en quedava. Davant la humiliació, el 2012, el conjunt del catalanisme va donar un cop de puny sobre la taula i van emprendre en camí de la independència. Artur Mas va arribar a la conclusió que el problema catalánno s’havia de conllevar, sino de resoldre. Una idea revolucionària. I resoldre’l per la via d’un referèndum sobre la independència. Resoldre’l com es resolen els problemes a les democràcies: votant.

Però la desunió entre CiU, ERC i la CUP està portant el procés independentista a un carreró sense sortida. I altre cop sonen les veus de la conllevancia. Com que la conllevancia amb el PP i el PSOE s’ha demostrat inviable, el cant de sirena ve de Podemos. La temptació és allà. Tornar a embrancar-se en una reforma de la Constitució en clau conllevancia i peix al cove. Això és el que comença a besllumar-se a l’horitzó. A no ser, és clar, que Mas i Junqueras es deixin de jugar a la puta i la Ramoneta i s’uneixin d’una vegada.

Font: NacioDigital.cat