Quim Torra: «Empaperar l’arxiu de Salamanca»

"I ara, el lladre demana que se li torni el botí que va robar a cop de pistola"

Fa uns mesos, l’”Asociación Salvar el Archivo de Salamanca”, que impulsa el Sr. Policarpo Sánchez, va començar una campanya que va acabar en un manifest demanant que la Generalitat “retornés els centenars de milers de documents” que manté il.legament en el seu poder. Posteriorment, aquest manifest va rebre el suport de tots els partits polítics espanyols: PP, PSOE, IU, UPyD, Ciudadanos, VOX, Foro Asturias, ‘Seguí por Valencia’ i URCL.

Aquesta setmana, el nou director general de Belles Arts i Arxius i Biblioteques d’Espanya, Sr. Miguel Ángel Recio, en plena sintonia amb el Sr. Policarpo Sánchez, ha dit que ja ho ha reclamat formalment a la Generalitat. “Es tiempo de que Cataluña devuelva los papeles de Salamanca sin dueño”, titulava l’ABC, en l’entrevista que li dedicava.

Pausa. Respirin. Tot això que vostès han llegit, increïblement, és veritat. El Sr. Policarpo Sánchez existeix, i també una Asociación Salvar el Archivo de Salamanca, i també que tots els partits espanyols li donen suport i que el secretario de Archivos de España en reclama la devolució.

Forma part del festival en el que vivim. Hi ha qui ha tornat a lamentar-se d'aquesta enèsima burla, de l’escarni sistemàtic. Personalment, fa anys que he deixat de fer-ho, renunciant a intentar entendre com i perquè actuen així els espanyols. Per mi és un misteri, com les migracions de les papallones del Canadà o l'aparellament dels calamars. Aquestes coses passen i ja està. Les papallones migren, els calamars s’aparellen i els Sr. Policarpo Sánchez i Miquel Ángel Recio i tots els partits polítics espanyols volen que retornin els papers que els feixistes van saquejar en la invasió per a l’alliberament nacional – de la seva nació- de Catalunya. La natura és així.

De què serviria recordar, per exemple, a la senyora Teresa Rovira, filla d'Antoni Rovira i Virgili, que només li van retornar, després d'un procés inquisitorial, els llibres de la Biblioteca familiar que ella, l'estiu abans de marxar a l'exili, va catalogar en la seva casa d'Horta -també expropiada, naturalment-. Va tenir sort, dos anys abans de morir, de poder tornar a tenir entre les mans una petitíssima part del robatori. Molts, desenes de centenars, no han tingut la mateixa sort. I ara, el lladre demana que se li torni el botí que va robar a cop de pistola. Papallones, calamars, etcètera.

Som uns sense papers. Acceptem-ho. Tots els catalans som uns sense papers, fins que aquesta infàmia no s'acabi. Van guanyar i es van endur els papers. Fins que nosaltres no guanyem algun dia, això no s'acabarà mai. (I no tenim temps avui per parlar dels milions de papers saquejats que són en arxius militars, de la policia o de l’administració espanyola).

I, doncs, què fer? Volen papers? Donem-los papers. Molts papers, una orgia de papers, tots els papers del món!

Ja ho vaig proposar fa uns anys, i hi torno avui. Papers? Cap problema, home!, però si els catalans som uns sense sostre! Us proposo que a partir d'avui, doncs, comencem a enviar-los, cada mes, fotocòpies dels papers més interessants que entren a casa, rebuts de la llum i l'aigua, cartes de la comunitat de veïns, factures del gas, domiciliacions, etc... Tot es pot aprofitar. Recordeu, sou uns sense papers.

Per si algú vol sumar-se a la iniciativa, l'adreça és:

Centro Documental de la Memoria Histórica
C/ Gibraltar, 2 (ex Calle del Expolio)
C.P. 37008. Salamanca (*)

(*) Va ser una llàstima que canviessin el nom de “Calle del Espolio” pel de “Gibraltar” - tot i que ben mirat en la seva mentalitat té la seva lògica. Recordem-los-hi, siguem educats.

Font: elSingular.cat