Modest Guinjoan: «Arguments de l’unionisme a la Gran Bretanya i a Espanya»

Després que es convoqués el referèndum sobre la independència d’Escòcia, el març de 2013, l’unionisme britànic va anar desgranant les previsibles conseqüències econòmiques negatives de la separació. Ho va fer amb més precisió un cop es va conèixer el llibre blanc de la independència, Scottish future. Agafant el que va dir el prestigiós The Economist un es pot fer una idea bastant precisa del debat econòmic que hi havia obert. L’argumentari del saberut setmanari anglès girava bàsicament al voltant de sis punts. Ara que el procés català té a l’horitzó les eleccions del 27 de setembre, convé que contrastem aquests punts amb el cas espanyol enfront del procés català.

Primer: el petroli del mar del Nord. The Economist estenia dubtes sobre l’abast dels beneficis del petroli que pregonaven els independentistes escocesos, argumentant bàsicament que les millors reserves ja havien estat explotades, que molts camps quedaran secs en la propera dècada, que obrir-ne de nous seria cada vegada més car i requeriria preus de mercat més elevats i que l’economia escocesa estaria molt concentrada en un sol sector (un 18% del seu PIB), per cert de preus molt volàtils. A Catalunya no hi ha petroli i l’economia està molt diversificada; l’argumentari unionista no té cap recorregut en aquest àmbit.

Segon: la lliura com a moneda. La proposta escocesa de mantenir la lliura com a moneda es veia com una temeritat. Significava aplicar una unió monetària sense una unió política i fiscal (com la zona euro) i requeria establir acords amb un Londres ressentit. L’alternativa d’utilitzar la lliura sense un acord amb el Banc d’Anglaterra deixava òrfena Escòcia davant de possibles problemes monetaris; l’alternativa, crear una nova moneda pròpia, era un trasbals ple d’incerteses i de riscos. Els tres dubtes plantejats els haurien subscrit la major part d’economistes del món. A Catalunya hi ha l’euro i, sigui integrats a la UE o no, l’euro continuaria essent la moneda. No participar en el BCE és considerat un cost menor.

Tercer: balances fiscals. En un país on no es publiquen balances fiscals,The Economist afirmava que Londres gasta a Escòcia 1.200 lliures més per càpita que en el conjunt del Regne Unit. Els independentistes afirmaven que Escòcia seria més rica en 1.000 lliures anuals per habitant. El setmanari ho matava dient que Escòcia guanyaria amb impostos el que perdria en subsidis de Londres. A Catalunya els comptes estan molt més documentats. Hi ha un acord força general que el país hi sortiria guanyant... i molt.

Quart: mantenir l’estat del benestar. Els serveis públics a Escòcia han estat històricament més generosos que a la resta de la Gran Bretanya, i la proposta independentista afirmava que això encara milloraria en el futur. El setmanari ho dubtava perquè l’augment de la despesa es feia descansar en el petroli, que plantejava els dubtes indicats abans. A Catalunya els serveis públics, tan malmesos en els darrers anys, podrien millorar considerablement amb els recursos de més de què disposaria l’estat català.

Cinquè: sector financer. A Escòcia el sector financer és molt important (12,5% del PIB), i els seus bancs tenen actius de més de 12 vegades el PIB escocès (4 a la resta del Regne Unit, 3 a Espanya). Això feia el país molt vulnerable, incapaç de respondre en cas de problemes. Els grans bancs escocesos, deia The Economist, marxarien cap al sud i Edimburg perdria la seva categoria de centre financer. Catalunya no és un centre financer i el sector hi té molt poc pes (3,5% del PIB). Una hipotètica fuga dels serveis centrals de CaixaBank i del Banc Sabadell seria una pena, però ¿renunciarien aquests bancs a ser presents en el mercat català? I el Santander i el BBVA, ¿també en prescindirien?

Sisè: el deute. S’havia de negociar quina part del deute britànic assumia Escòcia, i el setmanari es preguntava si el nou estat seria capaç de tornar-lo i a quin interès. En una mostra de finezza algú va estimar, i el setmanari ho va reproduir, que pagarien un interès entre 1 i 1,5 punts superior al que paguen els britànics. A Catalunya l’independentisme sosté la solvència catalana en cas d’assumir una part justa del deute espanyol, però ni l’Estat ni els economistes unionistes han entrat seriosament en aquest debat.

Malgrat que els editorials de The Economist eren clarament unionistes, el setmanari no amagava virtuts de la independència, com per exemple que, quedant-se, els escocesos (que tenien vocació europea) corrien el risc de sortir de la UE si la Gran Bretanya així ho decidia; o que, amb estat propi, podrien abaixar impostos per captar inversions estrangeres. Tampoc s’estalviaven proclamar que la Gran Bretanya necessitava Escòcia per molts motius i que el poder de Westminster s’havia de descentralitzar ja, que feien tard. A Espanya no més de quatre il·luminats defensen coses semblants.

Finalment, en una actitud que l’honora, The Economist sostenia que, per bé que ells consideraven que la distància de poder entre la devolutionvigent i la independència era petita, si els escocesos volien ser independents per raons identitàries, culturals o polítiques, endavant! Que no serien ells qui s’oposarien a la voluntat del poble. I a Espanya? Vostès mateixos.

Font: ara.cat