dissabte, 9 de maig del 2015

Assemblees Exteriors: Diplomàcia de pluja fina i pedra picada

«Ara, en ple segle XXI, ens hem adonat que per a poder sobreviure com a nació i esdevenir un país amb oportunitats de progrés per als seus ciutadans, cal jugar a la lliga dels Estats»

Dimarts 12 de maig. Copenhagen. El Parlament Danès debatrà la qüestió de “La lliure determinació dels pobles”, esperem que amb referències explícites al dret a votar dels catalans el nostre futur polític. Ho plantejarà el Grup Aliança Roja-Verda, soci del govern amb els liberals, en la sessió de preguntes adreçades al Ministre d'Afers Exteriors, Martin Lidegaard.

No es preveu cap declaració inequívocament favorable per part del govern ni cap al procés català ni cap pre-reconeixement del -possible- Estat Català. Keep calm, que tots els Estats del món acostumen a nedar i guardar la roba per allò de no quedar malament amb ningú, especialment amb els Estats col·legues europeus (i nosaltres no juguem encara en aquesta lliga). Però serà el primer parlament democràtic que debatrà i forçarà a posicionar-se públicament a un govern. Diuen que hi ha nervis a can Margallo… Not so bad.

Sobretot si tenim en compte que qui ha aconseguit aquesta fita és l'ANC Dinamarca, una colla de catalans organitzats en Assemblea Exterior i que, sense recursos econòmics ni sent un “lobby” professional, han aconseguit posar el cas català a la llum de tot un parlament.

Març i abril mogudets als Estats Units d'Amèrica. Universitats de Princeton, George Washington, Georgetown (Uni de l'exprofessora Clara Ponsatí i l'exalumne Felip de Borbó), Minnesota i Columbia, han acollit conferències acadèmiques sobre el procés català. Diplocat n'ha organitzat dues, i les altres tres han estat iniciativa privada d'ANC USA i de Columbia). L'acadèmia s'escapa, sempre que pot, de les ingerències del Ministerio, que em consta que ha fet totes les pressions possibles per evitar aquests actes. Els "Margallo boys" no se'n perden cap. Els agraden molt, es veu. I agafen sempre el micro per boicotejar la cosa. Normalment acaben la intervenció ofegats pels aplaudiments...i molts riures.

La última anècdota: La Cònsol Honorària d'Espanya a Minnesota, en acabar el torn dels conferenciants, pregunta què passarà amb el Museu Dalí (amb participació estatal) quan siguem independents. En Miquel Strubell, un dels ponents, li va etzibar: ens partirem també la part que ens correspon del Museo del Prado, no? - No, no, Goya es queda a Madrid! li contestà. Riures generals. I d'això va la cosa unionista, de grans arguments.

Dimecres, 13 de maig. Londres. Toca el torn de l'ANC England, amb el simposi “Els catalans: uns història deplorable, un futur apassionant” a la Queen Mary Universitat de Londres. I podríem seguir amb desenes d'actes fets i previstos...

Com és possible que estiguem presents a tants llocs i hi hagi tant interès en saber què està passant? Atenció a la dada: segons estimacions de la FIEC, tenim 280.000 catalans a l'exterior, a més dels 400.000 vivint a d'altres comunitats autònomes espanyoles. I els que hem viscut fora sabem que són molts més els qui han marxat sense registrar-se a ambaixades.

Aquesta gent són la verdadera punta de llança del nostre país en l'àmbit internacional, en plena era de la globalització. Són empresaris, estudiants, treballadors, professors d'universitat, funcionaris d'institucions, professionals liberals...que estan en xarxa a tots els països del món.

Dins d'aquest nombrós grup, hi ha qui participa de la xarxa de Casals Catalans, punt de trobada i de divulgació de la nostra llengua, cultura i tradicions des de fora estant, però des de fa uns anys, i en paral·lel al moviment social i polític que es viu a Catalunya, molts expatriats s'han organitzat en Assemblees Exteriors (AE) per impulsar clarament la difusió del procés polític cap a la llibertat nacional. Som unes 2.000 persones a tot el món compromeses amb la democràcia, la justícia i la llibertat i ningú com nosaltres té el coneixement i accés directe a les societats d'acollida, els seus mitjans de comunicació, les seves universitats i els seus governs i institucions.

Si bé els catalans havíem reduït la diplomàcia a una qüestió merament comercial des dels temps dels Consolats de Mar escampats per Europa i la Mediterrània, i havíem confiat que l'Estat Espanyol ens fes la política exterior a mida dels nostres interessos; ara, en ple segle XXI, ens hem adonat que per a poder sobreviure com a nació i esdevenir un país amb oportunitats de progrés per als seus ciutadans, cal jugar a la lliga dels Estats.

Per això, més que cap Llei d'Exteriors, -suspesa o no pel TC-, més que cap Diplocat o Conselleria d'Afers Exteriors, el que ens obre les portes del coneixement i reconeixement internacional és la consciència i el compromís cívic dels nostres conciutadans expatriats, molts d'ells agrupats en Assemblees Exteriors, i són ells la nostra millor i més nombrosa diplomàcia. De pluja fina. El discret picar pedra de cada dia, impossible de boicotejar pels "Margallo boys". Posem-la en valor!

Hadar Ayxandri Sintorres
ANC USA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada