Lluís Bou: «Que s'aclareixin»

"Si tanta animadversió tenen al català, si tan antipàtic els és, si tan sovint cauen en la catalanofòbia, per què s'entesten a no deixar que marxem?"

Les lleis del català, que daten de l'any 1983, són les que han patit més la virulència de l'Estat, des que Catalunya va recuperar la Generalitat. Són al rovell de l'ou. Espanya té animadversió contra tots els idiomes que no són el castellà i això es tradueix de forma periòdica en ofensives judicials contra l'escola catalana.

Que això es produeixi en plena campanya electoral, com ha succeït tants cops, encara és més preocupant. Perquè posa de manifest que una part significativa de l'electorat és sensible a aquesta visió excloent d'Espanya, que el mercat de la idea és ampli. L'agressivitat anticatalana és profunda, prové de la forma com es va constuir l'Estat espanyol, amb una visió obessivament homogeneïtzadora i tancada. És un drama entortolligat del qual no sap sortir.

Amb aquest patró de fons s'entén per què és tan extremadament difícil reformar Espanya. El marc mental espanyol és el que han après de generació en generació, no varia amb el pas dels segles, i les terceres vies que de tant en tant envia Catalunya fracassen estavellades al trencaones. No hi ha res a fer.

Aquesta setmana el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que és el polític més obert que tenen a Espanya, ha arribat a qüestionar la unitat del català i a treure's de sobre la qüestió d'una forma que ratllava el ridícul en una entrevista a RAC1. És una anècdota significativa, perquè mostra la potència que té el marc mental espanyol. Això és el que va dir Iglesias, fixin-se en la música de fons: “No sabria dir-li, amb humilitat. Sé que la llengua catalana es parla no només a Catalunya, sinó també a més llocs. No ho sé, no sóc un especialista en qüestions lingüístiques i no sé quines implicacions tindria la unitat de la llengua catalana, suposo que és un debat més filològic que polític i, humilment, no tinc elements de judici”. Imaginin la resposta canviant "català" per "espanyol".

Després hi ha la pressió institucional. El Tribunal Suprem va ordenar ahir que les escoles catalanes imparteixin un 25% de les classes en castellà, en l'enèssim intent d'atacar la immersió lingüística. És un atac frontal a l'ensenyament. Però no es pensin. Entre la posició de l'Estat i la resposta vergonyosa de Pablo Iglesias no hi ha tanta distància; parteixen del mateix punt de vista recelós amb la plurinacionalitat. Espanya és com és.

I aquí arribem al cap del carrer. Si tanta animadversió tenen al català, si tan antipàtic els és, si tan sovint cauen en la catalanofòbia, per què s'entesten a no deixar que marxem? És una contradicció cada dia més clamorosa. Senyors, cal que s'aclareixin.

Font: elSingular.cat