Pere Cardús: «El cobrament dels imposts: el principal condicionant de la data del referendum»

El desplegament de la hisenda pròpia és l'aspecte més delicat, en cas de fer-lo al juny

Una vegada superat el desacord sobre el pressupost del 2017 amb el sí crític de la CUP, les lleis de desconnexió i el referèndum són les dues pròximes estacions de la ruta cap a la independència. Pel camí, cal anar avançant en el desplegament d’alguns plans i estructures d’estat tal com ja era previst. Sense temps d’assaborir el triomf sobre aquest últim entrebanc, ens trobem amb l’embrió d’un nou debat independentista: el referèndum s’ha de fer al setembre o abans de l’estiu?

Entre les implicacions polítiques i les tècniques
Però aquesta qüestió té unes implicacions polítiques i tècniques que cal posar damunt la taula. Les consideracions de caràcter polític i estratègic són les que poden aconsellar d’escurçar el calendari. En canvi, les raons a favor d’exhaurir els terminis són gairebé totes tècniques. D’entrada, hi ha un criteri que s’imposa damunt tots els altres i que té el consens general dels agents polítics i socials: la data del referèndum ha de ser la que més convingui als interessos dels qui el defensen i no s’ha de permetre que el calendari el determini l’estat espanyol.

Gestionar la resposta a la repressió
Les raons que obren la possibilitat de convocar el referèndum abans de l’estiu –ningú no pensa que es pugui fer abans del juny– són d’idoneïtat política. És a dir, les conseqüències dels processos judicials contra Mas, Rigau, Ortega, Forcadell i Homs es poden concentrar aquests mesos vinents i hom veu la convocatòria del referèndum com una manera de recuperar la iniciativa i no deixar-se atrapar per la dinàmica repressiva de l’estat espanyol. La situació derivada de possibles inhabilitacions o condemnes d’una altra mena es podria superar prenent la iniciativa institucional i canalitzant positivament la resposta popular del carrer.

Traducció al català de l’article de Carme Forcadell al New York Times: ‘Defensant la llibertat a Catalunya’

«El govern espanyol viola els principis democràtics quan fa servir el poder judicial per intentar impedir que el parlament debati sobre la independència»

El New York Times ha publicat avui un article de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, que denuncia ‘l’assalt judicial per part d’Espanya’. Us n’oferim la traducció íntegra al català:

«Es pot debatre sobre què interessa a la ciutadania en un parlament democràtic? Això és el que hi ha en joc actualment a Catalunya, on els diputats del parlament demanen el dret d’exercir la llibertat d’expressió, però el govern espanyol diu que han d’acceptar la censura.

El juliol passat es va debatre i votar al parlament català un informe sobre el full de ruta cap a la independència de Catalunya. Més tard, el fiscal de l’estat va interposar una querella acusant-me de desacatament als tribunals i incompliment de les meves obligacions. El delicte que havia comès havia estat simplement complir les meves obligacions de presidenta del parlament i permetre un debat que havia sol·licitat la majoria de la cambra.

Lluís Martínez: «Els arguments i les navalles»

Dimarts passat, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva, tres polítics catalans amb ideologies diferents però amb un objectiu comú, van anar al Parlament Europeu per donar explicacions de per què una part important de la societat catalana vol ser consultada sobre el seu futur polític. Com de costum, la millor campanya de propaganda d'aquest acte, organitzat per tres eurodiputats catalans, no la va fer el govern de Catalunya, sinó el d'Espanya i, si ho afinem més –sense que hi intervingui la fiscalia– el Partit Popular.

Un cop més, Espanya –com a concepte, que una cosa és Espanya i una altra de ben diferent els espanyols– va sortir a patolls perquè uns polítics volien explicar els seus arguments en una seu democràtica. El cap de files del PP espanyol va enviar sengles cartes a tots els seus correligionaris pregant-los que fessin boicot a l'acte.

Durant la conferència, el president Puigdemont va fer una anàlisi aclaridora de la situació: “No és que l'Estat defensi la posició del no, sinó que defensa que no es voti, que no es pugui parlar.” En efecte, ens diuen, els catalans podem parlar de tot –de tot el que no desagradi als nostres amos–, menys del referèndum. O sigui, ja no podem parlar de tot.

Germà Capdevila: «L'últim revolt»

«Després de la llum verda de la CUP als pressupostos, agafem la recta final i cal accelerar per arribar a la meta i guanyar la cursa de la llibertat»

En els ral·lis hi ha una figura encara més important que el pilot. El copilot o navegant és qui té la responsabilitat de guiar el conductor i donar-li les indicacions necessàries per evitar que acabi al fons d'un barranc o abraçat a un arbre. Segurament n'heu vist imatges. Va amb un quadern i indica si els revolts són cap a l'esquerra o la dreta, i el seu grau de tancament. Així, el pilot que va a la màxima velocitat possible, pot anticipar-se i evitar sorpreses.

En aquest ral·li anomenat Procés hem passat per moltes etapes. Algunes de llargues, moltes de complicades, cap de senzilla. El 27-S vam iniciar l'última etapa. Hem d'arribar a la meta i aconseguir la independència, però aquesta darrera tram de la cursa es presenta molt dificultós. De vegades ens passem de frenada, i de vegades correm el risc de seguir de llarg en un revolt perillós. És aquí quan la figura del copilot cobra la màxima importància.

Àngel Castiñeira: «L’obertura catalana»

[ Obertura catalana: En el joc dels escacs, obertura hipermoderna la idea fonamental de la qual és atacar el centre i el flanc de dama. L’inconvenient que té és que, a la tercera jugada, les negres saben què jugaran les blanques i prenen mesures en contra.]

Estem ficats en una partida d’escacs que ja fa més de cinc anys que dura. Fins ara, les tàctiques establertes eren, d’una banda, de gran mobilització de peons i peces menors (manifestacions, consultes populars, proliferació simbòlica d’estelades, declaracions parlamentàries, etc.), mentre que, de l’altra, es combinava un esforç de contenció (per la via de l’anul·lació legislativa, la constricció econòmica i l’ofec financer, i per la via mediàtica basada en la guerra de dossiers i informes calumniosos o en la fabricació d’escàndols) per impedir les jugades del rival i la imposició d’un ritme de joc lent (especialitat de Rajoy), a l’espera que l’altre jugador veiés esgotat el seu temps (teoria del suflé).

Els judicis del 9-N i l’anunci de la convocatòria d’un referèndum representen clarament un canvi d’etapa i de tàctica per a ambdues parts. Entrem en el mig joc, aquella fase de la partida en què la majoria de peces ja han assolit un cert desenvolupament en l’espai de l’escaquer, cosa que permet definir les línies de joc avantatjoses o desavantatjoses dels dos actors.

Vicent Partal: «Una enhorabona i set avisos després de l’aprovació del pressupost»

«Avise que els vuit mesos que ens queden seran emocionants en termes polítics, però durs. Perquè l'estat ja no pot fer res més sinó jugar a la desesperada»

Per a arribar al 28 de gener de 2017 han calgut un munt d’esforços, una perseverança còsmica, una fermesa molt remarcable en allò en què es creu i una capacitat de diàleg, de no trencar mai la corda del tot, realment espectacular. De molta gent.

L’11 de setembre de 2012 la revolució prenia els carrers de Barcelona i s’escrivia un full de ruta per a aquell moviment que havia esclatat d’indignació el juny del 2010 arran el colp d’estat del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut. El 9 de novembre de 2014, partint de l’experiència de les consultes populars engegades a Arenys de Munt anys abans, el país es va demostrar a ell mateix que podia ser l’amo del seu destí i va ser l’amo del seu destí per primera vegada en gairebé un segle. El 27 de setembre de 2015 s’aconseguia finalment la cosa més difícil de totes: tenir un parlament de majoria independentista, un govern independentista i un president independentista. El camí havia de ser directe a partir d’aleshores, però encara es va topar amb el relleu forçat de Mas, que es va salvar amb la presidència de Puigdemont; i amb l’obstacle del pressupost, l’última barrera, que no s’ha esquivat fins avui, després d’una moció de confiança, d’un debat a fons dins la CUP i d’una intensa feina negociadora entre la CUP i el govern.

Xerrada-col.loqui «Fem futur» amb Jordi Turull i Natàlia Esteve, el 30 de gener

El 6F ens jutgen a tots. Suma't a la concentració!

Ramon Tremosa: «Abans pobra que catalana»

Només un Estat català construirà el corredor ferroviari mediterrani

El 8 de març de 2016 el Parlament Europeu (PE) va aprovar un reglament de ports que imposa l’autonomia portuària a Espanya, i així va fer costat a una reivindicació històrica dels ports catalans. Aquest reglament, norma europea d’obligat compliment i de literal transposició a la legislació de cada país de la Unió Europea (UE), va ser aprovat per 451 vots a favor, 243 en contra i 18 abstencions, tot i el vot negatiu de PP, PSOE i C’s i els esforços de la diplomàcia espanyola per evitar l’aprovació d’aquest nou reglament.

Espanya i Itàlia són els únics països europeus on els ports no tenen autonomia per fixar les seves tarifes portuàries: aquestes són fixades pel govern central iguals per a tots, de manera que s’impedeix la competència entre ports dins del propi país. A Espanya, els ports amb beneficis també estan obligats a transferir-ne una part als ports deficitaris del país: aquests subsidis creuats entre els ports d’un país són totalment contraris a la normativa d’ajuts d’Estat europea.

Avui, els ports mediterranis només són ports locals per manca de connexió ferroviària amb els mercats europeus i els ports del nord són portes de comerç per a tot el continent europeu. Gràcies a la gestió portuària individual, ja sigui pública, privada o mixta, els ports obtenen beneficis i són autèntiques locomotores de les seves economies locals.

Manel Larrosa: «Diálogo a todo tren»

Madrid ha gozado durante la democracia de inversiones ferroviarias enormemente más altas que Barcelona. Durante muchos años, de 4 a 8 veces más (con un máximo de 13 veces en 1990).

Resulta que la «operación Cataluña» del gobierno español ahora se propone mejorar su imagen haciendo alguna inversión en Cercanías. Debemos hacer notar que las Cercanías de Madrid se han construido durante la democracia, con más de 65 kilómetros de vías nuevas y un montón de estaciones, haciendo una metrópolis de cinco millones de habitantes. En Barcelona, en cambio, sólo se construyeron, hace treinta años, los 17 kilómetros de la línea Mollet–Papiol, concebida para mercancías.

Con todo, la gran concentración de inversión en Madrid no ha conseguido distanciarse en resultados de Barcelona. Entre ambas ciudades hay una relación permanente del doble de usuarios en Madrid con relación a Barcelona, pero a copia de grandes inversiones allí, y sin ninguna aquí. Los trenes de Cercanías, en Barcelona, han perdido peso en comparación con los Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) y hasta con el bus interurbano, porque ha abandonado su responsabilidad regional.

Por si no fuera suficiente, en Madrid la inversión se ha visto acompañada por la Alta Velocidad (AV). El número de viajes ha aumentado en la larga distancia, consolidándose así la marginación de la media distancia (MD). Sabemos que las líneas de MD a Tortosa, Riba-Roja, Puigcerdà, Lleida… están absolutamente desatendidas. Pues resulta que, en términos de MD, Barcelona es la capital del reino con el 39% del total de viajeros (y hace una década había superado esta proporción). La MD explica la galaxia de ciudades catalanas y su abandono es un ataque al país.

Taller obert de Sardanes «Sardanegem al barri», aquest diumenge 29 de gener. T'hi apuntes?

Funcionaris de la Generalitat i l'ANC s'organitzen per desactivar les amenaces de l'Estat pel referèndum

La Intersindical-CSC, amb el suport de l'entitat, convoca les primeres assemblees a Presidència, Vicepresidència i Salut per oferir assessorament davant les advertències de Madrid

Elaboren material en què es clarifica en quins casos els treballadors públics incorrerien en delictes com sedició o rebel·lió

Un 51,6% dels funcionaris votaria "sí" a la independència, però el "no" s'imposaria en el sector privat, segons un estudi del sindicat


Una de les estratègies que utilitza l'Estat per mirar de frenar el procés, i més concretament el referèndum de setembre, és l'amenaça als treballadores de l'administració catalana que hi vulguin col·laborar.

Mariano Rajoy ja va incloure referències a les conseqüències per als funcionaris que desacatin la llei en la reforma de la llei del Tribunal Constitucional, mentre que Albert Rivera li demana que augmenti el to i, a diferència del que va passar el 9-N, els avisi per carta explícitament de les conseqüències de col·laborar amb el procés. Tot i això, les entitats sobiranistes ja s'estan movent per desactivar aquestes pressions i tranquil·litzar els treballadors públics.

Una de les vies més directes serà la celebració d'assemblees als mateixos centres de treball per fer front a aquestes pressions i oferir assessorament legal, segons ha pogut saber NacióDigital. Una campanya que iniciarà el sindicat sobiranista Intersindical-CSC la setmana vinent, amb el suport de l'ANC i especialment entre els funcionaris de la Generalitat, per tal d'informar sobre el paper dels empleats públics en el procés d'independència i, a la vegada que es fa campanya a favor de la República catalana entre aquest col·lectiu, calmar els temors davant les possibles actuacions actuacions del govern espanyol.

Vicent Partal: «Els hem vist nerviosos»

La conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Brussel·les ha tingut, entre altres virtuts, la d'evidenciar el gran nerviosisme que l'Estat espanyol té pel que està passant. La carta que Esteban González Pons va enviar a tots els altres diputats del PP pregant-los “com a amic” que no anaren a la xerrada és antològica. L'argument no pot ser més antipolític: sóc amic teu, si us plau fes-me cas. No pot ser més antipolític i deixa ben a les clares la situació en què el govern espanyol es troba. Haver d'invocar l'amistat personal per a frenar l'assistència a una conferència vol dir que tens molt poca confiança en els teus propis arguments.

Aquesta mateixa setmana un destacat periodista conservador espanyol afirmava l'existència d'un document intern del CNI lliurat a Mariano Rajoy en el qual els serveis secrets espanyols sembla ser que advertirien el primer ministre en el sentit que Catalunya està guanyant molts punts en l'agenda de diversos països europeus. S'hi parlava que s'ha “obert una bretxa en la solidaritat europea cap a Espanya” que el govern espanyol mai no havia previst i s'hi indicaven estats concrets que mantenen posicions que des de Madrid es veuen com a massa pròximes a l'independentisme català.

Xerrada «Referèndum i Procés Constituent» amb Lluís Llach, el dimarts 31 de gener

José Antich: «Portes giratòries marca Espanya»

La reincorporació de l'exdiputat del Partit Popular Pedro Gómez de la Serna a un despatx oficial al Ministeri de l'Interior malgrat estar imputat per un presumpte cobrament de comissions il·legals, en un cas que segueix l'Audiència Nacional, és si més no xocant. Allà en un despatx del carrer Amador de los Ríos de Madrid elaborarà informes jurídics en la condició de lletrat del cos d'administradors civils de l'Estat. El Ministeri ha aclarit, després que s'ha conegut públicament la notícia, que no havia estat facilitada anteriorment pel govern espanyol, que no despatxarà amb el ministre Juan Ignacio Zoido i que tampoc el veurà.

També torna a la seva plaça al Consell d'Estat l'exministre de Defensa Federico Trillo, que fa unes setmanes va ser forçat a dimitir del càrrec d'ambaixador a Londres. La dimissió de Trillo no va ser gratuïta: es va produir després que es fes públic un informe del Consell d'Estat en el qual es condemnava el Ministeri de Defensa en l'època que ell n'era el responsable per l'accident del Iac 42. El retorn de Trillo es produirà per la porta gran com a lletrat gran de l'organisme i amb l'afegit que aquesta alta responsabilitat jurídica l'exercirà en l'organisme que va forçar la seva dimissió com a ambaixador.

Pere Cardús: «El factor que pot decantar la independència»

«L'independentisme era com aquest elefant després de segles d'assumir una suposada incapacitat per a la llibertat»

S’han analitzat del dret i del revés els factors que han afavorit aquests últims vuit anys l’esclat de l’independentisme. Com sempre, la resposta no la trobem en un sol factor. Tanmateix, de segur que coincidirem a assenyalar-ne alguns de més influents que d’altres. La humiliació arran de l’estatut; la crisi econòmica que ha evidenciat les mancances del finançament; el pas del sentimentalisme a la proposta cívica; la identificació d’una revolta democràtica; la desfeta dels mecanismes autonòmics corruptes i els seus lladres; el fracàs de l’Espanya diferent i la pastanaga pansida; el reconeixement de la transversalitat com a riquesa; els primers exemples de generositat política; etc.

Amb tot, tinc la impressió que un dels factors més determinants en l’esclat de l’independentisme és el pas del resistencialisme a la creativitat. A veure si m’explico: encertadament o no, fa uns quants anys es considerava l’independentisme com un moviment reactiu. Era allò de ‘cap agressió sense resposta’ (que potser tenia la seva lògica històrica i contextual). L’independentisme va créixer quan va deixar de lamentar-se. Quan va abandonar la queixa com a eina política. No vol dir que abandonés –ni que ho hagi fet encara– la denúncia de la injustícia. Però, més enllà de la denúncia, l’independentisme va entendre que calia fer propostes clares i concretes.

Marta Rovira: «La llei de transitorietat serà la declaració d’independència i no es podrà impugnar»

La secretària general d'ERC i portaveu de Junts pel Sí explica amb pèls i senyals la declaració d'independència i les conseqüències previstes

L’independentisme es torna a jugar tota la feina feta a la carta del pressupost. La qüestió de confiança amb el compromís del referèndum va salvar una situació extrema fa mig any. La investidura de Puigdemont va salvar una situació també crítica fa un any. Però, què passarà si ara tampoc no hi ha acord amb la CUP? Marta Rovira, secretària general d’ERC i portaveu de Junts pel Sí, ho veu clar: no es podrà arribar al referèndum. En aquesta entrevista ho argumenta amb pèls i senyals i explica per què l’aprovació del pressupost dóna més opcions de guanyar la independència.

A banda aquesta qüestió de màxima actualitat, parlem de l’estat de salut de Junts pel Sí, la viabilitat que té en el futur, la situació dels independents, la creació d’un partit dels comuns i el compromís amb l’autodeterminació… fins que arribem al nus de la qüestió: com es podrà fer el referèndum; com funcionarà la llei de transitorietat; què els passarà als funcionaris; qui obeiran els mossos d’esquadra; com se superarà la situació límit que forçarà l’estat espanyol; i quines conseqüències pot tenir la victòria independentista. Marta Rovira és optimista i s’explica sense estalviar detalls ni arguments. Hi ha una obsessió: no perdre mai el fil de la legalitat i la legitimitat del mandat democràtic del 27-S. I una novetat: la solució logística del referèndum pot tornar a basar-se en voluntaris formats i acreditats pel govern i no en funcionaris.

Jaume Marfany: «La República catalana la guanyarem (també) al carrer»

La meteorologia ens explica que, quan una massa d’aire calent impacta amb força contra una altra d’aire fred, es produeix un fenomen que tècnicament s’anomena la ciclogènesi explosiva. El nom és una traducció del terme anglès 'bomb', un concepte que va ser encunyat pels investigadors americans Fred Sanders i John R. Gyakum l'any 1980. Volien definir així a les violentes borrasques que es formen molt ràpidament a les latituds mitjanes, normalment a l'hivern. El que ve després són pluges molt violentes i vents huracanats. Col·loquialment, d’aquest fenomen meteorològic se’n diu: "la tempesta perfecta".

No us vull parlar, però, sobre fenòmens meteorològics, sinó només utilitzar-los a mena de metàfora, al conegut estil del “trencar els ous”.

El proper 6 de febrer les dues “masses d’aire” implicades en el procés d’independència començaran a escurçar el camí que les ha de portar, inexorablement, a l’impacte final i, com a conseqüència, a la ciclogènesi explosiva.

El 6 de febrer assistirem a una de els paradoxes més incomprensibles que es poden produir en el marc d’una justícia democràtica. El judici a l'expresident de la Generalitat Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau. Se’ls acusa dels delictes de desobediència i prevaricació, pels quals la Fiscalia sol·licita entre 9 i 10 anys d’inhabilitació.

Salvador Cardús: «Les sentències estan escrites per pressionar els que venen darrere»

“El 9-N va mostrar que aquesta lluita es pot guanyar”

“Al final de tot, acabi com acabi, veurem qui ha estat valent de veritat i qui no. Crec que hi haurà sorpreses”

El sociòleg terrassenc repassa en aquesta entrevista què va significar el 9-N, però sobretot què passarà a partir d'ara.

Quin record té del 9-N?
Un record memorable. Vaig ser voluntari i em va tocar presidir una mesa en un institut dels afores de Terrassa on no havia estat mai; fins i tot em va costar trobar-lo! I, a diferència del que em podia imaginar, les cues de participants a les meses van ser impressionants. Cap al migdia, van arribar dades generals de participació, i ja havíem superat amb escreix el registre que jo hauria donat per bo, ateses les circumstàncies. L'actitud dels que venien a votar era realment impressionant: consciència clara del que estava passant, il·lusió respecte del futur que s'estava construint, diversitat social dels votants… En acabar el dia, vaig estar segur que aquesta era una lluita que podíem guanyar. I ho segueixo pensant.

Com valora l'actuació del govern català d'aquell moment?
Com es va comprovar el mateix dia i com sobretot s'ha vist després, la seva actuació va permetre mantenir la convocatòria. Altrament, la frustració hauria estat molt gran. A més, el risc assumit va ser enorme, com també han posat de manifest les actuacions judicials posteriors. La discreció necessària sobre alguns problemes que havia tingut el govern o amb el paper d'alguns funcionaris, i l'actitud d'alguns partits que van aprofitar l'ocasió per crear dubtes sobre la convicció del govern, van desdibuixar la fermesa de la seva determinació.

Vicenç Villatoro: «Pacte entre iguals»

FER SERVIR LA HISTÒRIA per enviar missatges polítics de present és un esport arriscat, un camp de mines. Ho ha fet la vicepresidenta Santamaría, la del diàleg, aprofitant el cinquè centenari de la mort de Ferran d’Aragó per utilitzar-lo contra el referèndum català: “Entre tots ho decidim tot”. Per a Santamaría, Ferran va ser el rei “que va somiar Espanya” i va fundar una nació, una i indivisible. Això no quadra del tot amb la biografia de Ferran, però no intento comparar el que diu amb un relat històric presentable, sinó remarcar l’embolic en què s’ha ficat tota sola. Diu Santamaría que la unió de les dues corones, que funda la nació espanyola, “va ser un pacte entre iguals que va mantenir el caràcter propi i diferenciat de tots dos regnes”. No sé veure en la unitat actual cap signe ni de pacte ni d’igualtat. I això de mantenir les característiques dels dos regnes fa segles que s’ho va endur el vent. Però si l’origen de la nació espanyola és un pacte entre iguals, els pactes són reversibles. Quan dos iguals pacten poden refer o desfer el pacte. Santamaría reconeix que aquí hi ha dos subjectes. Doncs una parella, tal com es pot casar, es pot divorciar. Si són dos que s’ajunten, no pots actuar com si fos un de sol que es divideix. Com actua Santamaría.

Font: ara.cat

Emili Bella: «Prolongació del 9-N»

El sobiranisme ha sortit al carrer massivament durant cinc onzes de setembre consecutius; també ho ha fet sota un gran xàfec a la plaça de Sant Jaume, ha omplert la plaça de Catalunya de groc, ha acompanyat a declarar els càrrecs perseguits per la justícia espanyola, etcètera. El tremp social per la independència manté el vigor, ja fa temps que va deixar en ridícul unes suposades majories silencioses i va fer callar els qui parlaven de pretesos suflés. Manifestar-se un dilluns, laborable, a un quart de nou del matí encara no ho havíem viscut, però fàcilment el 6-F, una prolongació del 9-N, tornarà a ser una lliçó popular de capacitat de convocatòria en aquest primer semestre, que es prefigura de mobilització permanent.

Font: elPuntAvui.cat

Toni Brosa: «Els gestos del president»

Alguns es miren el procés des de la platea del teatre, oblidant que en aquesta obra són els protagonistes

Només són enquestes, però resulta com a mínim paradoxal que més de la meitat dels catalans estiguin disposats a votar sí a la independència per separar-se d'Espanya i construir la república catalana i només una petita part cregui que això passarà. Ens tenen tan acostumats a delegar el futur col·lectiu, que alguns es miren el procés sobiranista des de la platea del teatre, oblidant que en aquesta obra són, ells i tots els catalans, els protagonistes. El president Puigdemont va pujar dimarts passat a l'escenari, el del Romea, per verbalitzar-ho, però encara va ser més eloqüent amb els seus gestos. Especialment dos. El primer, la seva sonora negativa a presentar-se a la reelecció, un missatge contundent, per la seva coherència personal i perquè recorda que aquesta legislatura no condueix a les pròximes eleccions autonòmiques sinó al referèndum d'autodeterminació de Catalunya. El segon, la seva estrepitosa plantada a la Conferència de Presidents Autonòmics, a Rajoy, al rei i a l'statu quo, que ha convertit l'anhelada foto del corral autonòmic, la del règim del 78, en el retrat esperpèntic d'una Espanya fracassada; la del vestit a mida constitucional (“nacionalidades i regiones”), reciclat com a disfressa política (“café para todos”) i ara inservible ni com a tapaculs. Hi ha qui diu que això no s'arregla amb la independència, que només cal que Catalunya renovi el seu pacte amb Espanya. La pregunta és qui, quan i com Catalunya va pactar la supressió de la seva sobirania; qui quan i com Catalunya va pactar la degradació de la seva llengua davant el castellà; qui, quan i com Catalunya va pactar la supeditació de les seves lleis i institucions a les lleis de Madrid, a les seves institucions i a la seva justícia; qui, quan i com Catalunya va pactar ser més pobra perquè altres fossin més rics; qui, quan i de quina manera Catalunya va renunciar al seu dret a decidir sobre les qüestions que afecten els seus ciutadans. L'únic pacte bilateral conegut és el de jo mano i tu obeeixes, jo administro i tu pagues, jo castigo i tu reps. El drama fa segles que dura. Podem seguir-lo contemplant des de la butaca o pujar a l'escenari i canviar el guió.

Font: elPuntAvui.cat

Xevi Xirgo: «6-F, ara ja ho saben»

Doncs ara ja ho saben. Feia dies i dies que ens preguntàvem què havíem de fer. Esperant instruccions, d'alguna manera. I ara ja ho sabem, a la societat civil ara li toca tornar-hi. I ser el 6 de febrer a Barcelona, allà on diguin. Un dia ens van fer fer una fila de dalt a baix del país, un altre dia ens van fer fer una V immensa, i un dia vam poder anar tots a posar un vot en una urna de cartró. I ara ja feia dies que no només no ens donaven instruccions sinó que, perplexos com estàvem davant aquestes picabaralles tan cansades entre JxSí i la CUP, ens havia agafat una altra vegada allò de l'ui, ui, ui. Doncs no. La classe política ha de fer la seva feina, i prou que li costa. I ara ja queda clar que la societat civil n'ha de fer una altra. I hauríem de mirar d'arribar tots al mateix temps. Uns amb els pressupostos tancats i el full de ruta clar, i els altres fent allò que se'ns demani quan se'ns demani. La crida, ahir, de les entitats sobiranistes és prou clara. El dia 6-F, tots a donar suport al 9-N i a dir ben alt que no té cap sentit que una consulta ciutadana hagi acabat al jutjat. No ens ho havien demanat mai, això de fer una gran concentració en un dia laborable. Doncs mirin, ara ens ho demanen. Què ens faran fer més?, ens hem preguntat sovint entre nosaltres després d'haver fet totes les variables en una Diada. Doncs mirin, això. Anar a Barcelona en dia laborable. Agafin-se festa, avancin feina, gastin aquells dies que els queden, que som a principi d'any, però tots allà. Perquè el 9-N va ser un exercici de democràcia com cap altre. I si Mas, Ortega, Homs i Rigau han d'anar al jutjat, nosaltres també hi hauríem de ser. Perquè vam ser còmplices necessaris perquè sortís bé. Aquella imatge que va fer la volta al món, que tots els mitjans de comunicació van comentar amb un punt de perplexitat i admiració, no va només ser gràcies al president ni al vicepresident ni al govern. Va ser sobretot gràcies a més de 2.300.000 catalans, que hi van anar per votar sí però també, recordin-ho, que és important, per votar no. El 6-F, doncs, tots a Barcelona per si volen que com a testimonis o com a cooperadors necessaris entrem a la sala i seiem al banc dels acusats.

Font: elPuntAvui.cat

Miquel Puig: «Catalunya líquida»

Amb la Via Catalana del 2013 em vaig convèncer que el poble català tenia dignitat i energia per construir una societat molt millor que la que tenim

El meu pare era el típic pujolista. El seu pare havia estat de la Lliga i els seus referents eren Prat de la Riba i Cambó. Tot i que no vivia a Catalunya, era soci d’Òmnium, subscriptor de Serra d’Or, de la Gran enciclopèdia catalana (GEC) i del Cavall Fort, donant d’alguna escola catalana i comprador de llibres i de discos en català que ens portava cada cop que tornava de Barcelona. Va viure la Transició des de Madrid amb passió i, jubilat a Barcelona, considerava, amb un punt de fanatisme, que Pujol era el polític català més important de la història i que sempre tenia raó. L’únic motiu pel qual celebro que morís l’any 2007 és que es va estalviar l’espectacle del seu ídol declarant al Parlament i l’evidència de la manca d’escrúpols de la seva família, que ell havia encobert.

El 22 de juny del 1976, com la resta dels que omplíem el Palau Blaugrana, vaig suar socialisme al Míting de la Llibertat, que suposava la presentació en societat del que seria el PSC. S’hi respirava entusiasme. Tot i que no he votat gaire aquesta opció política, respecto el fet que ha constituït un referent per a molts catalans d’un espectre molt ampli de sensibilitats i d’orígens. Per això lamento que el PSC transigís amb la corrupció i amb l’amiguisme i, finalment, hagi acabat arrenglerant-se en tantes coses amb el PPC i amb C’s. Estic segur que la fotografia de Pere Navarro brindant amb Llanos de Luna, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera el Dia de la Constitució de l’any 2014 va fer molt de mal a molts socialistes de bona fe.

Salvador Cot: «Deu, nou, vuit, set...»

"Les institucions catalanes han de posicionar-se enfront de l'autoritarisme arbitrari de l'Estat i els partits que consideren que Catalunya és una nació han de demostrar que per sobre de qualsevol diferència hi ha la democràcia"

El compte enrere ha començat: El 6 de febrer una gran mobilització social s'oposarà, des del carrer, a la justícia espanyola. Per primera vegada en la història recent d'aquest país, la societat catalana està cridada a rebutjar una acció concreta de l'Estat, una represàlia judicial que és considerada il·legítima per una àmplia majoria parlamentària i, sens dubte, pel comú de la ciutadania. Aquest 6 de febrer, per tant, és el primer acte d'un decantament decisiu que determinarà el futur jurídic i institucional de Catalunya.

Dins del Tribunal Superior de Justícia s'hi confrontaran dues legitimitats. L'una, provinent del poder de l'Estat, hereva de la mateixa obsessió que en diverses circumstàncies històriques va perseguir els presidents Macià, Companys, Irla i Tarradellas. L'altra, simbolitzada per tres representants electes -Mas, Ortega i Rigau- que van obeir el mandat de les urnes convocant una consulta. Uns funcionaris de l'Estat jutjaran un president que va ser fidel a la paraula donada.

Però amb el carrer no n'hi ha prou. Les institucions catalanes han de posicionar-se enfront de l'autoritarisme arbitrari de l'Estat i els partits que consideren que Catalunya és una nació han de demostrar que per sobre de qualsevol diferència hi ha la democràcia. El 6 de febrer aquest país començarà el viatge que l'ha de portar al món.

Font: elMon.cat

El 6F ens jutgen a tots

L’ANC, Òmnium, l’AMI i l’ACM han presentat aquest divendres la seva estratègia davant la causa del 9-N, que arrencarà aquest 6 de febrer. Amb el lema El 6 de febrer ens jutgen a tots, les entitats sobiranistes promouran una mobilització “massiva” a l’entrada del tribunal, ja sigui a la seu del TSJC o a la Ciutat de la Justícia. L’espai on es farà el judici encara no s’ha anunciat.

El president de l’ANC, Jordi Sánchez, ha detallat que per convertir el 6-F en una “gran mobilització” s’ha obert un espai d’inscripcions a l'adreça 9nsomtots.cat, tal com s’havia fet amb les manifestacions de l’Onze de Setembre. L’espai d’inscripció ja està obert i també es posaran a disposició de la ciutadania autocars des de diversos punts de la geografia catalana.

Les entitats sobiranistes insten els catalans a demanar un dia de festa per fer costat a Mas, Rigau i Ortega. “El 6 de febrer no es jutja només a tres persones sinó a tots els ciutadans que van votar el 9-N, així com la sensibilitat democràtica d’una societat que no entén que un conflicte polític es resolgui als tribunals”, ha expressat el president de l’ANC. “Sabem que és una crida excepcional perquè és un dia laborable, però estem convençuts que la gent respondrà”, ha puntualitzat Sánchez, que ha recordat que no es fa “cap crida” a boicotejar el judici de 9-N.

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA de Sagrada Família per la Independència dimecres 25 de gener. T'hi esperem!

Vine a la propera assemblea general ordinària corresponent al quart trimestre del 2016. Serà el 25 de gener, a les 7 h del vespre, al local de la nostra entitat (Cartagena 213).

Ordre del dia:

• Lectura i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats.
• Lectura i aprovació, si escau, de la memòria econòmica.
• Informació sobre el CTSE (Consell Territorial, Sectorial i Exteriors) i la campanya Fem futur.
• Precs i preguntes 

L’assemblea és l’ocasió per a retrobar-nos i posar en comú les propostes d’actuació immediates; per això t’animem a participar-hi.

L’assistència és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Vicenç Relats: «Fre a la mobilitat i al futur»

La gran falta d’inversió de l’Estat a Catalunya sembla que ja pressuposi que ben aviat quedarà fora del seu domini

Una institució tan neutra políticament com la Cambra de Comerç de Barcelona presentava el novembre passat unes dades d’inversió que parlen soles. Denunciava que el 2015 havia estat el pitjor any des del 1997 en execució de la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures de mobilitat. El govern espanyol només va executar-hi el 59% del previst, un 13% menys que en la mitjana de comunitats autònomes.

D’entrada, ja escandalitzen uns índexs d’incompliment tan grans d’unes inversions obligades, aprovades per llei. La gravetat, però, s’agreuja en constatar que l’incompliment es feia sobre un pressupost inicial ja molt baix, del 9,9% del total, quan Catalunya genera el 19% del PIB –la riquesa produïda– al conjunt d’Espanya i té un 16% de la seva població.
Queda clar, doncs, que aquí l’Estat pressuposta menys, però incompleix més. Dòmino! Fins al punt que, comptat i debatut, el 2015 Catalunya només va rebre entorn del 5% de la inversió en mobilitat feta pel govern espanyol. Una tendència que va continuar sent similar el 2016, amb les dades de l’any encara no tancades.

Taller obert de Sardanes «Sardanegem al barri», aquest diumenge 22 de gener. T'hi apuntes?

Empar Moliner: «Cornut i pagar el beure»

Espanya hauria de ser indivisible. Però com que no n’és, cal una figura que procuri que cap dels pedaços s’estripi. El general Franco va aconseguir-ho amb èxit. I, quan es va veure a punt del trànsit, va designar un successor perquè fes el mateix. En aquell documental que van veure a la televisió francesa, Joan Carles I va explicar que Franco, al llit de mort, només li va demanar una cosa: “Preserva la unitat d’Espanya”.

Per tant, per preservar la unitat calia el rei. Però la bragueta reial tenia vida pròpia i l’home -llegim- va tenir unes rebregades amb l’actriu (i exesposa del difunt domador Ángel Cristo) Bárbara Rey. Això devia propiciar entre els dos diverses bromes campetxonis (que són les bromes que brollen de la unió d’un campetxano i una xoni ). Com ara: “ En esta cama hay más de un rey. Qué bárbaro”.

És normal, doncs, que -llegim també- el CNI pagués amb fons reservats una pasta a la dama perquè no fes públiques les cintes de vídeo que tenia de diversos moments íntims en què la sang (blava) s’acumulava a la part més ardent de l’anatomia reial. No sé si m’explico al vostre nivell, plebeus.

Vídeo íntegre de la conferència de Carles Puigdemont al Romea

L'any 2017: un any clau pel futur de Catalunya per vilawebtv

Joan Canadell: «Catalunya creixerà més del 5% anual…»

"Espanya mai ha sigut capaç de mantenir un nivell alt d’ocupació pels seus ciutadans durant períodes llargs, i molt sovint la seva gent ha hagut d’emigrar"

L’any 2009 vaig pronosticar que Catalunya esdevindria independent en 5-10 anys. Així ho explicàvem a les nostres presentacions del Cercle Català de Negocis per tot arreu del país. Poca gent ens creia, però avui segueixo pensant que es complirà dins del període que anunciàvem. De la mateixa manera, ara pronostico que els propers 7 anys després d’esdevenir Estat, tindrem creixements econòmics superiors al 5% anual a Catalunya. Deixin-me excloure el primer any, perquè és probable que l’Estat Espanyol ens ho posi molt difícil els primers mesos, però a partir del segon any, tinc clar que es pot complir. Baso aquesta estimació en una sèrie de fets que crec que es produiran, i que poden contribuir en aquest creixement.

Primer de tot, l’eliminació del dèficit (espoli) fiscal que segons els darrers càlculs està a prop del 8%. Reinvertir aquest 8% en l’economia catalana té un efecte significativament positiu en el creixement sense cap mena de dubte. Es podran fer les inversions urgents en el territori com el corredor mediterrani, autovies i desdoblaments, però també moltes inversions mitjanes que son clau pel nostre desenvolupament econòmic. Això tindrà un triple efecte. Primer de tot generarà llocs de treball durant la construcció de les infraestructures, com a conseqüència gaudirem un dinamisme en el consum derivat de tenir menys aturats, i per tant també afectarà el sector comerç i industrial, i finalment, millorarà la competitivitat de les empreses.

Jornada participativa «Entre totes construïm el nou Ateneu del barri de la Sagrada Família» el 21 de gener

El pla B del Banc Sabadell mostra que la independència no sols és possible sinó propera

L’ANC recorda que els bancs catalans ja no depenen del Banc d’Espanya sinó del Banc Central Europeu

El pla alternatiu del Banc Sabadell mostra que en qualsevol cas el finançament a les empreses i als ciutadans de Catalunya està assegurat

En relació a la polseguera que han provocat unes manifestacions del president del Banc Sabadell dient que aquest banc podria traslladar la seva seu social ràpidament “... en cas que hi hagués algun risc que ens pogués posar en necessitat de posar-nos sota l'aixopluc de la Unió Europea.”, fent referència a una hipotètica independència de Catalunya en resposta a les preguntes d’uns assistents a una conferència de la Cambra de Comerç de Sabadell el dia 13 de gener de 2017, la sectorial d’Economia de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) fa públiques les consideracions següents:

1. El pla B del Banc Sabadell mostra que la independència de Catalunya no solament és possible sinó propera. No es fa un pla alternatiu o de contingència sobre un possible fet que no es consideri probable.

Construïm un nou país «Xerrem d'infraestructures, salut, pensions, República» el 22 de gener

Marc Sanjaume: «Independència i conquesta»

«Hi ha poquíssims casos d’independències sense moviments independentistes forts, perquè els estats existents no deixen anar de bon grat els seus territoris»

La visita del primer ministre japonès a Pearl Harbor i la resolució de les Nacions Unides sobre els assentaments en territori palestí han recordat aquests dies la importància de les normes i institucions que han regit la comunitat internacional des de la Segona Guerra Mundial. Les Nacions Unides, juntament amb la seva Carta fundadora, i un conjunt de tractats que van codificar el dret a l'autodeterminació dels pobles, significaren un salt històric. De fet, aquesta arquitectura institucional sorgida la segona meitat del s.XX, sovint criticada amb raó, ajuda a explicar l'aparició de nous estats. Alguns autors apunten que la desaparició del dret de conquesta territorial (colonialisme i annexions), que era moneda de canvi corrent en temps pretèrits, ha estat el canvi històric més rellevant per explicar la proliferació de membres de ple dret de la comunitat internacional.

Una tendència creixent

Tal com han mostrat recerques politològiques diverses que s'han preguntat sobre l'efecte del context internacional en la proliferació estatal, la tendència en matèria d'estats a principis del S.XX era cap a una centralització del poder en mans d'unitats estatals cada vegada més grans. L'imperialisme de les grans metròpolis i les aspiracions nacionalistes majoritàries jugaven un paper important a l'hora de bastir una comunitat internacional on els estats petits hi tenien una vida molt curta. Tal com han documentat Fazal i Griffiths, des del 1816 fins al 1945 la mitjana anual de moviments independentistes actius era de nou per cada any. Per contra, a partir del 1945 la taxa ha estat de cinquanta-un moviments actius per cada any. Cal recordar que de les dues dotzenes d'estats existents el 1816 hem passat als més de dos centenars d'avui, la majoria dels quals sorgits després del 1945. De fet, a mesura que els moviments sobiranistes de les antigues colònies assolien l'estatalitat, han anat apareixent nous moviments d'altres territoris que conformen el grup actual de més de cinquanta demandes actives d'independència al món.

Montserrat Candini: «Comença l’era d’una Catalunya rotundament lliure»

"Els catalans ja fa temps que hem passat pàgina i, tips de “cafè”, hem obert la pàgina del post autonomisme, mentre alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pàgina"

Aquest dimarts el Senado acull la “VI Conferencia de Presidentes Autonómicos”. A l’ordre del dia, diverses qüestions, moltes d’elles –segurament– d’importància cabdal per a aquelles comunitats autònomes representades però, tots sabem que el que més interès generarà en aquesta convocatòria, la foto més buscada, serà la de la cadira buida del president Puigdemont. Pocs seran els qui pararan atenció al fet de que aquest experiment impulsat durant l’era Zapatero, no és altra cosa que l’enèsima escenificació del caduc Estat del “café para todos”.

Els catalans ja fa temps que hem passat pàgina i, tips de “cafè”, hem obert la pàgina del post autonomisme, mentre alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pàgina.

Avui, al Senat, un grup d’homes i dones debatran sobre com es reparteixen les engrunes. Al mateix temps, a Catalunya, un altre grup de dones i homes tenen davant seu el repte de demostrar que sabem estar a l’alçada del moment històric que ens ha tocat viure, portant Catalunya del post autonomisme a la independència, al marge d’expectatives electorals, dotant el país d’un pressupost que no ha de ser ni el dels uns ni el dels altres, sinó el de tots. Toca tirar endavant el pressupost que necessita el Govern, sí, però, per damunt de tot, el pressupost que necessiten les persones.

Ramón Cotarelo: «D'igual a igual»

"No sembla molt segur que el govern tingui pensada una resposta a la convocatòria oficial del referèndum i molt menys que la tingui si la crida a les urnes s'accelera"

Les relacions de Puigdemont i Rajoy són una reflex de les d'Espanya i Catalunya. Rajoy diu en una entrevista en terreny amic a La Razón que el referèndum català no es farà i que això "lo sabe todo el mundo". Ignoro si el president considera els catalans part del món però, per si de cas, molts d'ells semblen desconèixer aquesta brillant veritat i fins persisteixen en l'error. Puigdemont, per exemple, assegura que hi haurà referèndum i que serà vinculant. És a dir, segons Rajoy, no sap i no sap que no sap.

Junqueras, el vicepresident, tampoc sap que el referèndum no se celebrarà i fins i tot aprofundeix en l'error afirmant que el referèndum es farà i que el que està per veure és què farà el govern per impedir-ho.

Això és impossible saber-ho i és bastant probable que ni el govern ho sàpiga. Per descomptat, intentar que ho expliqui Rajoy és perdre el temps, ja que ostenta el rècord de polítics capaços de parlar més temps sense dir res o dient alguna cosa i el seu contrari. Està clar que el referèndum és la primera desavinença i la més patent, just a la línia de confrontació. Per aquest motiu Puigdemont parla d'avançar-lo en el cas que la justícia espanyola procedeixi a inhabilitar representants catalans. No sembla molt segur que el govern tingui pensada una resposta a la convocatòria oficial del referèndum i molt menys que la tingui si la crida a les urnes s'accelera.

Jordi Creus: «Pressupostos i referèndum»

Aquesta setmana ha tornat a quedar ben clara la impossibilitat d'un referèndum pactat amb l'Estat, com voldríem la majoria de catalans. Primer, Soraya Sáenz de Santamaría i, després, el mateix Mariano Rajoy s'han encarregat de tancar de nou una porta que ja estava barrada amb set panys.

El problema a casa nostra és que, davant de l'immobilisme de l'Estat, té més clara la legitimitat d'un referèndum unilateral un polític espanyol com Iñigo Errejón que no pas Lluís Rabell, Joan Coscubiela o el mateix Xavier Domènech. En definitiva, l'avantguarda d'una presumpta organització rupturista que en realitat és tan poc valenta que posa al davant de la voluntat de la majoria dels seus conciutadans l'arquitectura jurídica sorgida enmig del soroll de sabres de la transició.

Aquesta esquerra conservadora, però, tindrà un greu problema si els diferents actors de la majoria independentista fan el seu paper i convoquen el referèndum al setembre d'enguany. Aquell dia hauran de decidir entre l'Espanya borbònica i la república catalana, la tria que els suscita tants nervis i que els ha dut, fa pocs dies, a demanar eleccions anticipades per fer descarrilar el camí cap a un escenari que els provoca pànic.

Agustí Alcoberro: «L’Espanya de ferro»

La construcció de la xarxa ferroviària peninsular al segle XIX va tenir com a objectiu vertebrar la nació espanyola

Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona

Els problemes d’infraestructures que arrosseguem avui tenen un precedent altament alliçonador: la construcció de la xarxa ferroviària espanyola a mitjan segle XIX. Com és sabut, la primera línia de trens peninsular va comunicar Barcelona i Mataró el 1848. Era d’iniciativa privada, i va resultar un negoci rodó. El 1855, però, unes Corts de majoria progressista van aprovar la llei de ferrocarrils. La llei va permetre multiplicar en pocs anys la xarxa ferroviària peninsular: si anteriorment el ferrocarril tot just disposava d’uns 500 quilòmetres de via, deu anys després, el 1855, n’havia assolit prop de 5.000.

Aquest enorme esforç es va finançar amb diner públic, mitjançant la desamortització dels béns i terres dels ajuntaments, cosa que va disminuir la capacitat de finançament dels municipis i va augmentar arreu les desigualtats socials. Però la planificació de la xarxa de ferrocarrils va obeir a un estricte plantejament ideològic. Es tractava de vertebrar els territoris hispànics, tot dibuixant una xarxa radial que tenia el seu punt de sortida i d’arribada a Madrid. El ferrocarril havia de ser, en primer lloc, un instrument de creació de la nació espanyola. Subsidiàriament, havia de construir també el mercat espanyol, ja que fins aleshores l’economia les àrees litorals s’articulava mitjançant el comerç naval amb altres països, i absolutament d’esquenes al centre peninsular.

Josep Costa: «Forcadell, o quan l’Estat va contra la seua pròpia llei»

En el debat sobiranista és molt habitual que es contraposi la llei i la democràcia, o la legalitat i la legitimitat. A grans trets, se sol assumir que l’Estat té la llei però l’independentisme té la democràcia. Com totes les generalitzacions té problemes. Un d’ells és assumir que l’Estat sempre actua legalment, quan moltes vegades no és així.

El que té l’Estat són mecanismes de poder per canviar o interpretar la llei a la seua conveniència. Bàsicament, instruments tan poderosos com el Tribunal Constitucional o la Fiscalia. Però això no vol dir que sempre tengui la raó legal. En alguns casos això quedarà com una opinió, però en d’altres es podrà eventualment acreditar (per una sentència del Tribunal d’Estrasburg, per exemple).

Sigui com sigui, hi ha també casos en què la raó legal i la raó democràtica estan de manera tan evident del costat sobiranista que és difícil de defensar una altra cosa. És el que passa amb la imputació de la presidenta del Parlament pel debat de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent. La idea que Carme Forcadell va cometre un delicte en la forma com va gestionar l’assumpte és molt difícil de sostenir sense canviar el sentit de la llei i la jurisprudència.

Joan Vila: «Madrid, una governabilitat que no ens convé»

Aquests dies assistim a un nou episodi de preus d'electricitat descontrolats. El darrer havia tingut lloc el mes de desembre de 2013 quan les companyies elèctriques van aprofitar un període de poc vent i poca pluja per intervenir en el mercat per fer apujar els preus de forma exagerada. Els fets es repeteixen aquests dies, amb poc vent, sense pluja des de fa més d'un mes i amb cinc centrals nuclears aturades a França que traslladen el seu problema als mercats veïns. Coses de mercats, diuen els elèctrics. De mercats dissenyats per ser manegats, diem nosaltres. Com pot ser que Espanya que té un excés de producció elèctrica (107.000 MW) molt per sobre del seu consum no tingui pressions de preus sempre avall? Si el consum màxim és aquests dies de 39.000 MW, com es pot pensar que un intercanvi de 3.100 MW amb França tingui com a conseqüència que el preu del mercat espanyol sigui el mateix de França? Quan el país veí té tot el parc nuclear en marxa, amb preus molt baixos per sota de 30 ?/MWh el mercat espanyol no iguala pas el preu veí, cosa que mostra que es fa servir l'augment del mercat francès com a excusa per augmentar l'espanyol.

Sebastià Alzamora: «Pàtria, estat i diners»

El president de la gestora immortal del PSOE, Javier Fernández, és notícia perquè aquest dissabte, en el discurs que va pronunciar davant del comitè federal del seu atrotinat partit, va estar a punt de dir una veritat. No la va dir del tot, per descomptat, perquè l’home porta massa temps sotmès a un règim estricte de mentides i intoxicacions, i dir una veritat sencera així, de cop, li podria resultar extremadament nociu, a més de dolorós. Només hi va fer una primera aproximació, i encara li va caldre agombolar-la, per fer-se el tràngol més bo de passar, amb una mostra del vessant winter is coming de la retòrica constitucionalista, advertint que una Catalunya independent equivaldria a un retorn a l’Edat Mitjana (en aquesta ocasió va deixar de banda les comparacions amb l’Alemanya nazi, per no cremar tot el combustible en una sola falla).

Però l’aproximació a la veritat es va produir i, per bé que tímida, mereix ser consignada. En referència als independentistes catalans, Fernández va declarar: “Si no volen ser els nostres compatriotes, hauran de ser els nostres conciutadans” (subratllem el mode imperatiu “hauran de”). Si no volen compartir una pàtria, hauran d’assumir un estat. O també, si no ens plau participar de l’alegria de ser espanyols, haurem d’acceptar el marc legal que estructura l’estat espanyol: és la passa que, segons Fernández, va de compatriotes a conciutadans. I és una passa aclaridora i que com dèiem s’encamina cap a la veritat, però que encara no hi arriba. Falta encara la passa decisiva.

Germà Capdevila: «Que ho faci l'altre»

«Si creus en l'autodeterminació de Catalunya, no pots fer-la dependre de majories a Madrid»

Ahir diumenge, la periodista Àngels Piñol entrevistava a El País Albano Dante Fachin, secretari general de Podem a Catalunya. Molt certerament, va fer-li la pregunta del milió: "Què proposa? Esperar que Podem tingui majoria absoluta al Congrés?". La resposta, claríssima: "Em sembla difícil, no està a prop en el temps però de moment no veig cap altra opció".

De moment, l'única opció que veuen a Podem és esperar que obtinguin una majoria absoluta al Congrés de Madrid. Més enllà de les consideracions demoscòpiques, que no semblen presagiar que aital majoria pugui ser realitat en el futur immediat, hi ha un aspecte de fons que em resulta més preocupant.

Si hom creu en l'autodeterminació de Catalunya, com Podem manifesta sense embuts, no pot fer-la dependre de majories d'un àmbit extern, en aquest cas el Congrés dels Diputats. Això no és autodeterminació, sinó "alterdeterminació".

Els Mossos d’Esquadra i la independència: ‘Simplement haurem d’obeir el nou marc legal català’

Parlem amb Mossos per la Independència sobre aquests mesos vinents, les detencions, la desobediència, el moment zero i l'exèrcit

Els Mossos d’Esquadra han estat al centre d’algunes polèmiques recents de l’independentisme. Especialment, arran de la detenció de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, però també en l’especulació sobre com actuarien el dia que es presentés el dilema sobre dues legalitats: la catalana, acabada d’aprovar al parlament, i l’espanyola, vigent avui. L’estat espanyol sap que una de les situacions que crea més tensió en l’independentisme és la d’una policia catalana actuant contra els seus càrrecs electes. I no ha dubtat a utilitzar-la fins ara ni és pas previsible que deixi de fer-ho. Per tant, hi ha algunes incerteses en els mesos que vindran –pensem en les ordres que puguin arribar del Tribunal Constitucional espanyol d’actuar contra les urnes del referèndum– que volem mirar d’encarar parlant amb la sectorial de l’ANC Mossos per la Independència.

Prudència i risc

VilaWeb va enviar unes preguntes als components d’aquesta sectorial de l’entitat sobiranista poc després de la detenció de Venturós, a principi de novembre. Els procediments de Mossos per la Independència són necessàriament lents, perquè volen ser molt curosos en les declaracions que fan. Saben perfectament que allò que diguin pot ser motiu de polèmica i, fins i tot, de l’obertura d’un informe intern del cos de la policia de Catalunya. Per tant, les respostes arran de la detenció de Venturós van tardar a arribar (la segona quinzena de desembre).

Albert Carreras: «La viabilitat econòmica de la independència»

Fins i tot en un escenari de conflicte, la sortida de Catalunya d’Espanya no seria tan greu

El tractament seriós de la viabilitat econòmica de la independència exigeix distingir tres moments, que són tres conceptes i tres problemes. En primer lloc, quina és la viabilitat econòmica de la independència si no varia res en el camp econòmic? Això vol dir amb una separació pactada amb Espanya. En segon lloc, quina és la viabilitat si hi ha conflicte amb l’estat espanyol? I si el conflicte afecta la relació de Catalunya amb la Unió Europea? En tercer lloc, deixant aquestes consideracions de banda, quina és la viabilitat d’una Catalunya independent a llarg termini, diguem que a deu anys vista o més? Mirem de donar respostes assenyades sobre cada un d’aquests problemes.

Si no hi ha un conflicte que empobreixi Catalunya i Espanya (i tinguem ben present que no és imaginable que Catalunya s’empobreixi i que Espanya no), aleshores Catalunya és totalment viable i millora els seus recursos disponibles. Catalunya (no la Generalitat, sinó Catalunya) ja és ara completament autosuficient. Els recursos que obtenen totes les administracions públiques a Catalunya són també completament suficients per atendre totes les obligacions contretes per part d’aquestes amb els ciutadans, des de les pensions de jubilació fins al subsidi d’atur, la defensa, i totes les que actualment té l’Estat. De fet, Catalunya és aportadora neta a la resta de l’Estat. Tots els que s’aproximen a la qüestió sense benes als ulls reconeixen amb naturalitat que la viabilitat econòmica de Catalunya és indiscutible.

Més enllà de Baviera: les evidències internacionals que el referèndum es pot celebrar

“Fer un referèndum és impossible”. Com era de preveure, l’unionisme ha ressuscitat la frase després que un tribunal alemany hagi descartat posicionar-se sobre un hipotètic referèndum bavarès. Però, aquesta no tramitació és equiparable a Catalunya? fer un referèndum és realment impossible? Més enllà del que digui la Constitució espanyola –per molts experts, el text podria donar cabuda a un acord polític–, un repàs a la història recent evidencia que el referèndum que segons les enquestes defensen més d’un 80% dels catalans no seria, ni molt menys, una excepció.

En els darrers 70 anys se n’han celebrat més d’una cinquantena, en bona part en el marc del procés de descolonització i la caiguda de la Unió Soviètica, i la majoria han acabat amb un resultat favorable a la separació. Des de finals del segle XX el nombre de referèndums ha disminuït, però en cap cas han desaparegut del tauler polític.

Els més recents: Escòcia, Montenegro i el Quebec

El referèndum escocès és el que posa més clarament en dubte el discurs oficialista del Govern espanyol. El 18 de setembre del 2014, després d’un acord entre el primer ministre britànic, David Cameron, i el primer ministre escocès, Alex Salmond, el país votava en un referèndum de resposta clara: “Escòcia hauria d’esdevenir un estat independent?”. El resultat, un 55,3% de vots en contra, i una participació del 84,6%.

Rovira: «Ens estem preparant per si l'Estat ens porta a una situació límit»

La secretària general d'ERC i portaveu de Junts pel Sí, Marta Rovira (Vic, 1977), fa una valoració positiva d'aquest primer any de Govern de JxSí i es declara optimista davant la perspectiva de tancar un acord amb la CUP per als pressupostos. On no mostra una visió tan positiva és en la reacció de l'Estat davant la decisió de convocar el referèndum. En aquest sentit, assegura que des de Catalunya s'està preparant la resposta per si l'Estat planteja "una situació límit".

Aquesta setmana s'ha complert el primer any de Govern de JxSí. Quina valoració en fa?
Una valoració positiva. És un govern que està treballant moltíssim. Concentrat, evidentment, a posar les urnes en forma de referèndum perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir en quin país volen viure. Però, a més, un govern que té unes prioritats clarament socials i que està responent a les necessitats del país, als reptes de futur i als reptes d’aquest món global.

Quin ha estat el moment més difícil d’aquest any?
No hi ha cap moment difícil particular... Hem d’obrir molt els ulls davant d'aquestes reiterades i constants amenaces –perquè crec que són amenaces directes– del Govern espanyol, portant al TC o a tribunals ordinaris decisions polítiques, instruments parlamentaris o directament el que s’atreveixen a catalogar de delictes o presumptes delictes. Això només pretén ser una amenaça o generar una situació de por perquè els ciutadans de Catalunya no puguin votar, decidir i avançar. Ara ho estem patint amb més intensitat que mai. Tot això ens ha de fer recapacitar, fer obrir els ulls i llegir molt clarament el missatge que ens estan enviant des del Govern espanyol. En aquest moment, en què la judicialització de la política s’intensificarà moltíssim, hem d’obrir els ulls i hem de continuar endavant. En definitiva només ens tenim a nosaltres mateixos utilitzant la democràcia i això és el que ens ha demanat la gent.

Xevi Xirgo: «I un be negre!»

A tres dies que a Madrid se celebri la transcendental conferència de presidents (és una ironia, això de transcendental), a Puigdemont no paren de pressionar-lo perquè hi vagi. No he sentit, en canvi, Soraya Sáenz de Santamaría ni el president Rajoy ni cap membre del govern espanyol pressionant el president Urkullu, que ja fa dies que va dir que ell tampoc hi aniria i a tothom li ha semblat bé. De Puigdemont, en canvi, en parlen cada dia. Ho fa la Soraya, ho fa l'Albiol, ho fa l'Arrimadas o ho fa l'Enric Millo. Un li diu que hi hauria d'anar perquè sinó els catalans no hi són representats, l'altre diu que això és una deslleialtat, i la vicepresidenta va arribar a dir l'altre dia a Junqueras que si Puigdemont vol resoldre alguns dels punts de la llista d'incompliments que Espanya fa amb Catalunya, el que ha de fer Puigdemont és anar a la conferencia de presidents, que és allà on es resolen aquestes coses. I un be negre! Allà no s'ha resolt mai res. Aquest xantatge bast i maldestre que fan amb la conferència de presidents és una enganyifa. A la conferència de presidents no s'hi ha resolt mai res d'una certa profunditat. És una pantomima, un teatre. Una foto de grup perquè sembli que Espanya és plurilingüística, pluricultural, plurinacional i plurinosequantescosesmés. I no és cert. A Madrid volen aquesta foto perquè sembli que hi ha una certa normalitat, i que això del café para todos, que és el que a la reunió deuen oferir per beure, encara continua funcionant. I no és cert. Si la conferència de presidents fos l'organisme on s'analitzen de veritat els problemes territorials que té Espanya, el cas català hauria de ser el tema central i únic de la trobada. Perquè no en sé veure cap de tan greu. Si no ho és, és perquè no hi ha, en realitat, cap voluntat de tractar-lo seriosament. Perquè han decidit resoldre el problema per la via judicial. Essent així, Puigdemont ha decidit no anar-hi perquè s'hi sent descafeïnat. O tracte bilateral o res, diu. Té raó. L'efecte secundari és que ara haurà d'aguantar tota la campanya que li organitzarà el PP acusant-lo d'irresponsable i poc dialogant. I jo em pregunto, insisteixo: i per què carai no ho fan amb Urkullu?

Font: elPuntAvui.cat

Suso del Toro: «Catalunya està empoderada, qui la desempoderarà...»

Si el movimient social perd força no només serà derrotat pels interessos centralistes sinó que la societat catalana quedarà enfonsada moralment per força temps

La idea d’empoderament provinent del món anglosaxó ve molt al cas per comprendre el que ha passat i passa a Catalunya, un cas exemplar d’empoderament.

Pressionada i acorralada per l’Estat mateix i les seves institucions i poders identificats i establerts a Madrid, la societat catalana s’ha hagut d’empoderar per no morir i, d’aquesta manera, Catalunya s’està realitzant com a nació.

El projecte històric nacional català es va adaptar a les estructures i límits de l’estat de les autonomies conformat definitivament després del 23-F i va ser interpretat per la burgesia que va pactar amb l’oligarquia de l’Estat. El projecte nacionalista en el seu conjunt durant els anys d’autonomia va ser un projecte limitador en la seva concepció de la comunitat nacional i limitat políticament, ja que va renunciar a la pretensió de sobirania.