Toni Soler: "Espanya decideix"

EUFEMISMES. Ens passa una cosa molt catalana: hem enaltit el dret a decidir però després n'hem fet un mantra, una excusa per -justament- no haver de decidir res. El sobiranisme l'utilitza com un eufemisme per no espantar els indecisos; Iniciativa, com una eina dilatòria davant les seves contradiccions internes; els de la tercera via, al contrari, aprofiten tota l'amplitud del terme per encabir-hi opcions d'allò més diverses, amb l'esperança que acabin diluint-se mútuament. Al cap i a la fi, l'Estatut d'Autonomia vigent es va votar en referèndum, i si l'aparell de l'Estat no s'hagués comportat d'una manera tan estúpida, ara estaria en vigor com a fruit irreprotxable de la nostra decisió democràtica. Consultar la gent és un principi polític molt valuós, però no vol dir res si no precisem què estem decidint, i quin és el subjecte polític que pren la decisió. De tota manera, ¿què fem discutint això, si tots els dirigents polítics del país van dient que la consulta, "òbviament", no es farà?

DECIDITS. Mentrestant, però, Espanya sí que ha pres una decisió. Li ha costat una mica perquè estava acostumada a l'argumentari d'ús comú contra ETA ("Sin violencia se puede hablar de todo "). Però ara ja ha canviat de xip i té clar el seu -diguem-ne- raonament: la independència de Catalunya és, ras i curt, "impossible". Ho han dit Rajoy, Zapatero, Chacón i Rosa Díez amb idèntica convicció. La veritat és que aquesta gent em fa certa enveja. Els que creuen en la unitat d'Espanya, especialment els d'aquí, són uns incondicionals. A Espanya no li exigeixen res. No necessiten saber quin projecte hi ha al darrere. Ni tan sols cal que al govern espanyol hi manin els seus. Espanya està per sobre de contingències, de sigles i de recessions. La independència catalana, en canvi, necessita acreditar solvència, prosperitat, "canviar-ho tot", una classe política immaculada. Catalunya és un projecte sota sospita, que s'examina cada dia i que, per a molts, només val la pena si esdevé un vestit a mida dels seus gustos. Si no, pel que sembla, és millor l'Espanya de Rajoy i de la FAES.



EL PREU. L'estat espanyol -per obra de Rajoy, i sobretot de la FAES- ha decidit tirar pel dret; ho diu tothom i és profecia. No només no seurà a dialogar sobre el futur status català dins d'Espanya (pretensió ridícula!), sinó que aprofitarà l'atzucac per fer un gir copernicà, recentralitzar el poder, consolidar el drenatge fiscal i el mapa radial i resoldre d'una vegada per sempre el plet català que la casta funcionarial de matriu castellana fa segles que combat o conlleva de mala gana. Difícilment una operació d'aquesta mena provocarà fogots hispànics entre els catalans; ans al contrari, la fractura sentimental entre uns i altres està garantida, però és un preu que Madrid, que és una entitat política, pagarà de gust: l'estat espanyol és més important que tot. Fins i tot és més important que Espanya i que els bocins d'identitat que encara compartim, perquè allà creuen que l'estat sempre és a temps de crear una nació, mentre que la nació no sempre pot generar un estat (i Catalunya n'és la prova!). Em diuen que Jordi Pujol es va trobar no fa gaire un català nascut al sud peninsular que li suplicava: " President, yo le voté, amo a Catalunya pero, por favor: ¡no nos hagáis escoger! " Benvolgut, l'advertència arriba tard: l'Estat ja ha escollit per tu. Et tractarà com a català a tu i als teus fills, encara que no vulguis. Votis el que votis. I no importarà si et sents molt espanyol o molt català.

Font: Ara.cat