Josep Ma. Orta: "Què vol dir 'lo mucho que nos une'?"

Darrerament els que s’oposen de totes les maneres que els catalans decidim el nostre futur s’omplen la boca repetint un cop i un altre l’afegitó “lo mucho que nos une” per desqualificar qualsevol vel·leïtat democràtica com és el fet de fer servir les urnes per dirimir els conflictes.

Però un té una certa curiositat per saber quin contingut té el “lo mucho que nos une”, que tant aprecien els que manen de terres de l’Ebre enllà i que aquí molts no sabem apreciar. Deixant de banda els lligams familiars quasi l’únic que crec que uneix uns i altres és la lliga de futbol i algun plat de cuina.

Què se’n sap a Madrid de la cultura catalana?, què ensenyen a les escoles?, què cal pensar de la diputada mallorquina que negava que Ramon Llull escrivís en català?, què coneixen dels nostres intel·lectuals que sovint són més coneguts a l’estranger que no pas a la resta d’Espanya?, on és el respecte per la diversitat? Només cal veure el coneixement que demostren de la realitat catalana, de la seva història, els tertulians de la majoria de mitjans de comunicació amb seu a Madrid utilitzant la tàctica de Goebbels (repeteix mil vegades una mentida i acabarà sent veritat, com el problema que a Catalunya no es pot viure parlant en castellà). Per no dir els greuges econòmics, que amb l'excusa de "no hay dinero" no ens paguen ni el que està acordat per llei (i ja no parlo dels desequilibris de la balança fiscal) o violant el sagrat manament de les urnes com va passar amb l'Estatut.

Seguint la seva tradició, ara tornen a tractar d'espanyolitzar -un cop més- els nens catalans com va dir una persona que treballa de ministre. En canvi aquí sí que s’ensenya la cultura castellana.

El darrer botó de mostra és la interpretació que fan de la manifestació del dia de la raça i l’eufòria que va despertar en diferents sectors el fet que els convocants aconseguissin omplir més o menys la plaça de Catalunya traient al carrer la seva pregonada majoria silenciosa. Els convocants, és clar, no van voler comparar aquest acte amb la mobilització que hi havia hagut un mes abans, però em sembla que les conclusions són força clares. En qualsevol cas els punts d’unió entre els assistents a una manifestació i una altra són pràcticament nuls.

A més, mentre uns amenacen de mil formes –els que governen amb la guerra bruta- (començant pels que estan en una minoria molt minoritària a Catalunya inventant-se que la voluntat molt majoritària del poble català divideix.

Veig moltes raons per separar-nos però no acabo de veure, per més bona fe que hi posi, què és “lo mucho que nos une”. Potser si m'ho expliquessin...

Font: e-noticies