Miquel Strubell: "Processos de secessió a la UE i el cas de Catalunya"

¿Quines reflexions faig arran de l'interessant Seminari celebrat a l'Institut d'Estudis Europeus de la University College London amb la coorganització de Diplocat, més enllà de celebrar la presència de molts acadèmics i recercadors britànics, i representants de diferents ambaixades, entre el centenar llarg d'assistents? En faig, aquí, només quatre.

Primer, l'abismal diferència entre els processos escocès i català, no només per l'origen de les iniciatives (des de dalt, i des de la base respectivament), sobretot per l'actitud i estratègia dels respectius Estats. Davant d'una primera coincidència –una majoria parlamentària electoralment compromesa a celebrar un referèndum-, els uns desarmen i desinflen el sí, permetent la votació i acceptant les peticions escoceses, i els altres no fan més que estimular i inflar el sí, negant-lo.

Les diferents opcions factibles per fer aquesta votació que assenyala el primer dels dinou informes del Consell per la Transició Nacional, sobre La consulta sobre el futur polític de Catalunya deixen palès l'esperit antidemocràtic –polític i no jurídic- de les reiterades negatives a respectar la voluntat catalana de celebrar el referèndum (per exemple, moció del Congrés de Diputats del 26 de febrer de 2012, o la carta de Rajoy de setembre). Aquest esperit queda encara més visible si tenim en compte les amenaces d'un càrrec electe del PP que es podria fer retirar les urnes per la força, o l'opció de retirar les competències en seguretat i educació a la Generalitat.

Segon, que hi ha qui afirma que sap identificar gent que predica la independència com una meta paradisíaca. És molt evident que, en sentit contrari, la Razón, el Mundo, La 13, Intereconomía, ABC o Tele 5 faciliten els seus espais per als que ens bombardegen a discreció (començant pels polítics destacats dels dos principals partits espanyols i membres del "grup del Pont Aeri") amb anuncis d'amenaces, plagues bíbliques i cataclismes. És molt evident que venen com a fets certs coses que no ho són, i hem d'anar alerta de no caure en el mateix error els que volem la llibertat nacional del nostre poble.

Però, sincerament, no conec ningú que afirmi ni que el procés serà un camí de roses ni que l'endemà de la independència tindrem tots els problemes resolts. I preferiria no trobar-ne. Volem un Estat propi (independent i sobirà, és clar! Qui en dubti, que llegeixi un article d'Agustí Carles) per bastir un nou model de societat, més just, més engrescador, més solidari, més transparent, però ningú, que se sàpiga, el descriu com el paradís!

Tercer, no ha aparegut en el Simposi un element que és essencial perquè qualsevol transacció –sigui comercial, política o de qualsevol altra mena- arribi a bon port: la confiança mútua. Sense la confiança, i de manera més precisa, la credibilitat de la paraula de l'altre, poca cosa es pot fer. I un Estat que no facilita el desplegament d'un Estatut contra el qual ha lluitat tant com ha pogut, que no és capaç d'investigar greus atacs (infundats, com hem vist després) contra un candidat a la presidència de la Generalitat per part d'un diari madrileny, que fa dimitir un fiscal perquè diu que es raonable que es faci una consulta legal, que no executa a Catalunya ni les migrades quantitats que fa constar als pressupostos generals, que manté una ofensiva legislativa altament centralitzadora, que està en mans de qui actua greument contra la nostra llengua, i amb el qual hi ha 25 litigis constitucionals oberts (la imparcialitat del qual ara no entraré a valorar), ho hauria francament difícil si li hagués passat pel cap negociar una "tercera via" amb Catalunya.

Finalment, els debats –i les tertúlies!- entre persones que tenen la mateixa opinió són molt més avorrides que quan podem copsar diferents punts de vista. Dit això, és frustrant sentir encara avui argumentacions que pensava superades, com ara que un superàvit comercial compensa un dèficit fiscal. Haurem de tornar a recomanar la lectura de l'excel•lent i gràfic article de Xavier Sala i Martín sobre aquest error; aquest article reprodueix el text del que havia publicat a La Vanguardia... fa 14 anys!

La meva intervenció ha estat només un extracte d'un text més llarg, en què intento explicar el procés des del punt de vista de les iniciatives populars que, al meu entendre, no han fet possible. Hi destaco els papers claus de la PDD, les consultes, l'AMI, Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana. Cap intent de fer una crònica és exempt de subjectivitat, i a més, no sóc omniscient. Per tant convido els lectors a suggerir-me correccions, esmenes i millores, que aniré introduint al text, actualment consultable al meu blog. "Entre tots, ho..." explicarem tot!

Font: Tribuna.cat