L’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per part de l’Estat espanyol repugna a qualsevol demòcrata. Demòcrata de debò, és clar. És abominable que en el si de la Unió Europea hi hagi un Estat, l’Estat espanyol, que violi de manera tan flagrant i sense cap mena d’escrúpol els Drets Humans. Aquesta barbaritat no és cap sorpresa per als qui per raons generacionals saben que Espanya és capaç d’això i molt més, però per als joves és del tot inèdita. Els joves han vist per televisió o a Internet aquest paroxisme totalitari en altres zones del planeta, però no a la Unió Europea. Ara, però, ja saben què s’hi amaga, darrere el somriure cínic dels governants espanyols i dels tres partits que constitueixen el règim actual: Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos. Un trident absolutista i supremacista que ha desfermat una violència ferotge contra el poble català i al qual, com si fos un designi diví, li imposa la nacionalitat espanyola fins a la fi dels temps. Quina derrota més amarga, la d’Espanya, que només pot retenir les seves preses a cops de porra i tancant-les entre reixes. I ni tan sols així, perquè les preses li han perdut la por, i la seva pretesa autoritat ha esdevingut un ninot espellifat.
L’Estat espanyol és un Estat que sent una profunda aversió pels compromisos ètics que implica la democràcia, i que si la va acceptar el 1978 no va ser pas per evolució cultural, sinó perquè el context europeu d’aquell moment no li deixava cap més alternativa. Per això, com si es tractés d’una superproducció cinematogràfica, va crear uns escenaris adients per desenvolupar una solemne ficció: eleccions, Congrés, Senat, Tribunal Constitucional..., va canviar el rètol de la porta del Tribunal de Orden Público i en va dir Audiencia Nacional, va emblanquinar les parets dels jutjats, va canviar el color de l’uniforme de la seva policia perquè tenia un passat massa terrorífic –tot i que mantenint el de la Guàrdia Civil, potser per fer-la passar per un cos ecològic en cas d’una hipotètica victòria dels Verds–, va blindar els assassins del Règim –encara els protegeix avui– i va redactar a contracor, però sota l’empara del feixisme uniformat, una Constitució que, “atada y bien atada”, pretenia emmanillar i emmordassar Catalunya per tota l’eternitat. De tot plegat, en va dir Reforma, i sempre n’ha cantat excel·lències, perquè la Ruptura l’hauria obligat a fer cau i net i a expulsar de les institucions una llista abassegadora de feixistes que, de sobte, per art d’encanteri, es van transformar en ‘demòcrates de tota la vida’. En van sortir tants, d’aquests, que va arribar un moment que a Espanya hi havia més demòcrates que habitants. Una cosa mai no aclarida en aquest sentit, tanmateix, és per què, havent-hi tants demòcrates, Franco va governar prop de quaranta anys i ho hauria pogut fer durant mig segle si la salut no li ho hagués impedit.
La democràcia espanyola no va ser una convicció, va ser una contemporització, i ara es veu de manera descarnada. Hom es preguntarà: Que potser no hi ha ciutadans demòcrates espanyols que acceptin serenament que Catalunya sigui el que vulgui ser? Sí, és clar que n’hi ha. Però les seves veus són esclafades pel pes de l’ancestral piconadora estatal. L’amenaça de l’Estat espanyol al president Puigdemont, recordant-li que “pot acabar com el president Companys”, president demòcrata afusellat pel feixisme, és el més viu retrat de les seves essències i enllaça perfectament amb la negació del franquisme com a feixisme, amb la negació de la violència desfermada l’1 d’octubre contra el poble català, amb la condecoració dels cossos apallissadors i amb la negació que a l’Estat espanyol hi ha presos polítics, és a dir, gent criminalitzada, perseguida i empresonada per tenir idees polítiques desafectes al Règim. És estrany que, seguint el símil del president Companys, no hagin amenaçat també Sànchez i Cuixart d’acabar com Sacco i Vanzetti. Una mostra fefaent del cinisme repugnant d’aquests hereus ideològics del règim anterior, a banda d’un quocient intel·lectual que provoca vergonya aliena, la trobem en les declaracions de Rafael Catalá, ministre espanyol de Justícia, i de Xavier García Albiol, president de la delegació del PP, referides a l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Rafael Català: “No són presos polítics, són polítics presos”. I García Albiol: “No poden ser presos polítics, perquè no són polítics”.
Estimats Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja veieu quin és el nivell intel·lectual, ètic i moral dels vostres carcellers. Són la viva imatge de la derrota i us tenen pànic, per això us han tancat entre reixes, perquè saben que no esteu sols, saben que teniu un poble al darrere i us utilitzen per atemorir-nos a tots. Pretenen, ignorants com són, traspassar-nos la seva por, tenen por de no poder rebatre la força irrefutable dels Drets Humans, tenen por de descobrir la desoladora buidor del seu discurs, tenen por d’enfrontar-se al dolorós reconeixement que mai no podran fer-nos tot allò que els demana el cos, tenen por de la inevitable certesa que Catalunya serà finalment un Estat d’Europa, tenen por del trauma psicològic i inesborrable que aquest fet els causarà.
Us han privat de llibertat per emmudir-vos, perquè saben que sou el ressò de la nostra veu; us han privat de llibertat per afeblir-vos, perquè saben que sou l’aire del nostre alè; us han privat de llibertat per humiliar-vos, perquè saben que sou el nostre paradigma. No hi ha honor més gran que ser empresonat per defensar els Drets Humans. Aquest honor, estimats amics, us acompanyarà sempre, perquè és el més noble de tots els ideals, i quan hi ha lleis que els trepitgen, cal transgredir-les.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada