Resulta difícil històricament pel catalanisme, ja sigui reformista o rupturista, l’entesa amb el Madrid del poder. Davant sempre hi ha un frontó que torna totes les propostes. En els darrers temps aquesta sensació s'ha agreujat.
La política l’han de fer polítics. Persones del món civil, amb una vocació de servei públic, compromesos amb una causa ideològica, social o nacional. Però persones amb tarannà polític. Gent de pacte i d’argumentació. És a dir, el més allunyat de les postures rígides que són pròpies dels alts funcionaris.
Pràcticament tot el govern espanyol en aquests moments està format per opositors. Persones amb capacitat intel·lectual i sobretot amb acreditada memòria. Són un tipus d’alt funcionaris que no estan acostumats a dialogar, cedir o negociar res de res.
Qui gosa, en el dia a dia, discutir amb un advocat de l’Estat en l’exercici de les seves funcions? O amb un Registrador de la Propietat, o un Notari o un inspector d’Hisenda? Si algú o fa ja sap la resposta: “Això és així en virtut de l’article tal, paràgraf qual”. A més afegeixen alguna disposició transitòria... i s’ha acabat la discussió.
Són persones amb preparació, però sense cap experiència en el món laboral fora de l’administració. Persones acostumades a imposar el seu criteri, a manar. Sempre emparats per la feixuga màquina de l’administració. En cas de dubte...apliquen la seva pressuposició de veracitat.
No han conegut l’empresa privada, o l’exercici d,una activitat liberal. No són empresaris o autònoms. No han hagut de sortir mai al carrer per defensar un sou, un contracte o un negoci. No els cal. I per això els falta allò que en diem “cintura política”.
Llavors podem entendre –no compartir- moltes de les reaccions i respostes que sovint arriben a Catalunya procedents del Madrid polític i del govern central. Intentar una negociació , on totes les parts han de cedir parcialment, amb uns interlocutors que no han estat formats per això, ni en saben ni volen aprendre...és com jugar a pilota contra un frontó. És llençar propostes que et tornen rebotades.
En realitat l’Estat són ells. Els que estan en el govern central i els que controlen les principals àrees de poder espanyol. L’estat funciona amb els criteris, l’organització i els acords d'un grapat d’alts funcionaris –uns milers- que estan situats en els llocs estratègics. A més molts d’ells són família i es coneixen bé.
La promoció d’advocats de l’Estat coneguda com “La Gloriosa”, de l’any 1996 (l’any que José Maria Aznar va aconseguir el poder) de la que forma part el marit de Soraya Saenz de Santamaria, té elements situats en bona part dels ministeris o de la cúpula directiva de grans empreses de l'IBEX-35. Són excompanys, amics, gent preparada i... centralistes declarats.
Intentar negociar, pactar, dialogar... amb persones que no han estat formades per això és molt, molt difícil. Per no dir, com el títol d’aquella pel·lícula, és una missió impossible
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada