Hi ha països mentals i països legals. Mitja Catalunya viu ja com si s’hagués independitzat d’Espanya fa temps. No és ni la meitat de la població ni la meitat del territori. No és fàcil dibuixar una línia clara, perquè passa pel mig de les famílies, dels grups d’amics, dels pobles i ciutats. Quan viatges per les comarques de l’interior (un terme difícil de concretar, però serveix per entendre’ns), t’adones queel paisatge et diu que allò és només Catalunya: les estelades i senyeres són omnipresents. La realitat és, òbviament, més complexa, però la dinàmica que s’ha imposat és la catalana, la de l’allunyament irreversible d’Espanya.
Un allunyament emocional, vital i polític. Definitiu, si seguim vivint en el marc democràtic europeu, on hi ha marge per a animalades com l’agressió estúpida de l’1 d’octubre, però no per forçar un canvi amb l’únic que ho podria aconseguir: treure l’exèrcit, aplicar tècniques de repressió massives i duríssimes. No ens enganyem: això sempre funciona. Però, ara per ara, és impossible.
Existeix una altra meitat que encara viu a Espanya, en una mena d’aiguabarreig on no sempre està clar on vius. Tampoc no és fàcil per una ratlla definida. Va per barris, per famílies, per edats, per poblacions, per col·lectius o classes socials, per origens... Tampoc no és estrictament la gran Barcelona metropolitana, tot i que aquí és on es fa més evident. És una Espanya de baixa intensitat. No és tan intensa, ni de lluny, com la del sud i del centre, on es troba el nucli dur. És una Espanya confusa, poc espanyola a grans trets. Inclou, òbviament, zones d’independentisme, de catalanisme més suau, d’unionisme raonable, d’espanyolisme folclòric... Una mica de tot. Globalment considerada, aquesta meitat no ho té clar: inclou tots els matisos i tots els extrems en proporcions força igualades.