Víctor Alexandre: «Espanya no és una nació, Espanya és una presó»

"Espanya és una presó, en la qual els catalans estarien condemnats a perpetuïtat"

L’extraordinària força del procés català pot ser mesurada des de diferents angles. El principal, naturalment, és el del gruix i la transversalitat socials que el configuren. Però n’hi ha d’altres. Hi ha, per exemple, l’interès internacional que desperta –la pentinada de l’editorial del New York Times a Espanya, és ben recent–, o la receptivitat amb què els seus representants són rebuts en diversos països, malgrat les pressions i suborns espanyols, o els informes econòmics, publicats pel Finantial Times i el Wall Street Journal, que constaten que l’espoliació a què es veu sotmesa Catalunya per part d’Espanya constitueix un cas únic a Europa i a Amèrica del Nord, o els informes de Credit Suisse i d’Eurostad, segons els quals una Catalunya independent se situaria en el vintè lloc internacional i esdevindria el desè Estat més ric d’Europa, just darrere de països com Luxemburg, Països Baixos, Suècia, Dinamarca, Alemanya o Finlàndia.

Tanmateix, hi ha un altre element –prosaic, això sí– que també mostra la força del Procés, i és l’allau d’atacs que rep procedents dels partits nacionalistes espanyols, coneguts popularment com el búnquer. Tot el temps i l’energia que dediquen a “combatre l’independentisme” –aquest és el llenguatge bèl·lic que utilitza Miquel Iceta– no és més que una prova del dèficit democràtic que arrosseguen, de la seva buidor argumental i, en definitiva, de la seva derrota política.

En paraules d’Albert Rivera, el Referèndum és un “fracàs”, i en les de Miquel Iceta, l’independentisme pretén culpar els ajuntaments del “fracàs” del Referèndum. Són paraules que només poden ser contestades amb un somriure, perquè, pel sol fet d’haver estat dites quan encara falten tres mesos per a la celebració del Referèndum, ja revelen fins a quin punt els seus autors confonen desitjos amb realitat. En aparença, sembla que s’adrecin a l’independentisme. Però no. Només són consignes internes, consignes que s’adrecen ells mateixos per donar-se ànims i emmascarar la seva impotència.

No són pas els únics que fan això, però. Xavier García Albiol i Àngel Ros també ens ajuden a veure quins són els paràmetres mentals dels enemics de les urnes. García Albiol, concretament, titlla de “fanàtics” els qui volen la llibertat de Catalunya, i Àngel Ros, batlle de Lleida, del PSOE, agermanat amb Ciudadanos, afirma que l’independentisme “amenaça la pau social”. Sembla talment una competició de nacionalistes espanyols per veure qui la diu més grossa. Fixem-nos que qualificar de “fanàtica” una col·lectivitat pel sol fet de voler decidir el seu destí per mitjà del vot ja indica una ideologia ultra i militant del pensament únic. I qualificar d’“amenaça per a la pau social” un moviment democràtic multitudinari, que ha admirat el món pel seu civisme, ja revela quina és l’autèntica personalitat d’Àngel Ros, un senyor que es passeja dient-se demòcrata i d’esquerres però que s’expressa en termes netament franquistes i dictatorials.

La frase d’Àngel Ros és la frase preferida de tots els ultres i dictadors de la història. És una frase de capçalera que l’hem sentida i que la sentirem infinitat de vegades: “els independentistes trenquen la pau social”, “els comunistes trenquen la pau social”, “les feministes trenquen la pau social”, “els negres trenquen la pau social”, “els immigrants trenquen la pau social”, “el moviment obrer trenca la pau social”... I ho reblen pensant: “La pau social sóc jo”. En el cas d’Àngel Ros és ben il·lustratiu que la plataforma Lleida Lliure de Franquisme s’hagi vist obligada a dur als tribunals la negativa d’aquest senyor a complir la Llei de la Memòria Històrica, que l’obliga a retirar els rètols franquistes dels carrers de la ciutat.

Hi ha, d’altra banda, una frase que sovinteja força amb relació al procés català segons la qual les actuacions de l’Estat espanyol serien legítimes, ja que “l’Estat té dret a defensar-se”. És una frase fal·laç, aquesta. Perquè, defensar-se de què? Per defensar-nos, cal primer que algú ens ataqui. Catalunya no ataca Espanya ni ningú. Tampoc el Regne Unit ataca la Unió Europea amb el Brexit. A la Unió Europea li pot agradar més o menys la decisió britànica, però no hi pot fer res perquè es tracta de l’exercici d’un dret inalienable. De la mateixa manera, tampoc no hi ha atac català, perquè decidir sobre la identitat d’un mateix i sobre la pròpia vida per mitjà d’un vot és la forma més cívica de llibertat d’expressió que existeix. Parlem clar, doncs. L’Estat espanyol no es defensa, l’Estat espanyol ataca. És molt diferent.

Perseguir demòcrates no és mai una defensa, és un atac. Amenaçar polítics, funcionaris, ciutadans i empreses és un atac; inventar-se informes falsos i escampar calúmnies sobre personalitats independentistes o boicotejar conferències o actes culturals de catalans ideològicament desafectes a l’estranger és un atac; criminalitzar persones per mitjà de judicis d’intencions tot establint una feixista “justícia preventiva” és un atac; crear tribunals polítics, segrestar urnes i utilitzar les clavegueres de l’Estat per emmordassar pobles és un atac. És una agressió en tota regla que descriu perfectament quina mena d’Estat és Espanya: un Estat que, a banda de condecorar exdirigents franquistes encara vius i responsables de crims contra la humanitat, oblida vergonyosament que, per damunt de les seves lleis supremacistes i autoritàries, hi ha els Drets Humans que un dia va subscriure i que no sols estan per damunt de les constitucions estatals, sinó que donen carta de naturalesa al referèndum català i l’acrediten legalment. Així ho avalen, entre molts d’altres, la Carta de les Nacions Unides, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. I quan Espanya emmanilla Catalunya, obligant-la a ser el que no vol ser, ataca tot això. Ho ataca perquè Espanya no és una nació, Espanya és una presó. Una presó en la qual els catalans estarien condemnats a perpetuïtat.

Font: elMon.cat