dijous, 30 de novembre del 2017

Ramón Cotarelo: «La dictadura espanyola»

"El dret internacional reconeix el deure d'ingerència de la comunitat internacional en els casos en què un Estat procedeixi amb repressió i injustícia en contra del seu propi poble o part d'ell"

254 diputats del Congrés, els del PP, PSOE i C’s, donen suport activament a l'estat d'excepció encobert del 155 a Catalunya, és a dir, una norma de plens poders que suspèn de fet la Constitució. Ja no és una dictadura del PP, sinó de gairebé les tres quartes parts de la càmera. Si afegim els 71 diputats de Podem que, sense formar part del bloc del 155, el toleren doncs, podent, no ho han recorregut davant el Tribunal Constitucional, arribem a 325 escons, el 92 per cent de la cambra. Pràcticament tots els representants espanyols. Això és ja una dictadura espanyola a seques, una dictadura de la majoria espanyola sobre la minoria nacional catalana, sobre una minoria estructural.

Que es tracta d'una dictadura és evident, per més que el govern i els seus aliats espanyols, així com el seu front propagandístic mediàtic, avui encapçalat per El País, la SER i el grup PRISA intentin embellir-la i disfressar d'alguna cosa diferent. No hi ha dubte veient les seves mostres: el vandalisme policial del passat 1/10 (pel qual, lluny de sancionar els policies i guàrdies civils, se'ls ha condecorat), la virtual ocupació de Catalunya per una força policial/militar de més de 10.000 agents, la intervenció i asfíxia econòmica de la Generalitat, la persecució i empresonament d'uns dirigents i l'exili d'altres, l'aplicació del dret penal de l'enemic, el procés inquisitorial de conviccions fet als acusats, la censura i manipulació dels mitjans públics de comunicació, la fustigació permanent dels independentistes per mitjà de la Junta Electoral, utilitzada com a braç executor del govern, la possible persecució judicial a Marta Rovira.

Tot això mostra un règim de persecució ideològica i arbitrarietat administrativa i judicial que ignora la divisió de poders i conculca els drets i llibertats dels ciutadans. O sigui, una dictadura civil recolzada en una norma d'excepció, ella mateixa il·legal i amb el suport directe o indirecte de totes les forces polítiques representatives d'Espanya.

És una dictadura espanyola sobre Catalunya, la manifestació permanent de la tirania de la majoria espanyola sobre la minoria estructural catalana. El que sempre ha estat per sota de la retòrica unionista de la nació espanyola l'intent d'assimilació cultural i aniquilació de la nació catalana que ha passat de ser latent a ser manifesta amb l'aplaudiment del conjunt del poble espanyol, tret d’insignificants excepcions. Aquesta dictadura és la que imposa a pals l'oligarquia espanyola, amb la col·laboració de l'oposició parlamentària, el recurs a la guerra bruta policial, el suport de l'exèrcit, prest a intervenir, el suport actiu del capital de l'Íbex 35, la benedicció de l'Església catòlica i la justificació dels mitjans de comunicació.

O sigui, el de sempre. Però ara més evident que mai a causa de la internacionalització del procés, que obliga a tenir en compte procediments i garanties gens habituals a Espanya però sí a l'estranger i, sobretot, a Europa que, encara que a contracor, s'ha vist obligada a prestar atenció a aquest conflicte i a no ignorar les conseqüències de l'evident rebrot del feixisme espanyol. I haurà de ser bel·ligerant quan el 21D triomfi l'independentisme i aquest feixisme pretengui intensificar els seus atropellaments i pràctiques dictatorials contra una població pacífica i indefensa que pretén governar-se a si mateixa.

La dictadura espanyola a Catalunya ja no és un "assumpte intern", sinó que involucra la comunitat internacional i la Unió Europea en concret quan el govern i els seus aliats del PSOE i Ciutadans ignorin el resultat de les eleccions i pretenguin seguir reprimint mitjançant l'arbitrarietat i la violència. El dret internacional anomenat "humanitari" reconeix el deure d'ingerència de la comunitat internacional en els casos en què un Estat procedeixi amb repressió i injustícia en contra del seu propi poble o part d'ell.

No es pot deixar la ciutadania d'un Estat a l'arbitri d'un govern tirànic. Els catalans no poden esperar suport de la resta de l'Estat, ni dels seus partits i organitzacions ni dels seus ciutadans. Han d’assolir els seus objectius amb les seves soles forces, les d'una societat mobilitzada i unes institucions socials i polítiques dirigides pels que han demostrat voluntat de sacrifici per defensar-los.

Només poden -i han de- recórrer a l'empara internacional, l'únic fòrum en el qual trobaran ressò. Correspon fer-ho en un sentit estricte i un altre més ampli. En el sentit estricte, s'ha d'exigir la presència d'observadors internacionals en les properes eleccions que garanteixin la seva neteja i impedir que el govern encarregui el recompte a una empresa corrupta al seu servei amb la missió de manipular i falsificar aquests resultats.

En un sentit més ampli, Catalunya ha d'acudir a tots els fòrums internacionals a fer valer els seus drets i, si necessari és, per la inèrcia i els compromisos institucionals dels Estats, reclamar la constitució d'un tribunal internacional per a Catalunya, una mena de nou tribunal Russell, que faci justícia a les legítimes aspiracions d'un poble, aixafades per l'últim Estat feixista a Europa.

Font: elMon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada