L’èxit popular inqüestionable del referèndum de l’1 d’octubre pren encara més valor a mesura que passen els dies. La jornada del referèndum es va fer per convicció i per obstinació democràtica. Malgrat la determinació de l’Estat d’impedir-lo i la seva política d’obstrucció i violència judicial i policial. I van ser, sobretot, la dimensió transversal i gegantina d’aquella festa democràtica –d’aquell punt d’inflexió de la revolta-, i el ridícul internacional que va fer el Govern del PP i els cossos policials espanyols en la seva obsessió repressiva, els factors que van que dur l’Estat a saltar de les seves pollegueres.
L’Estat ja es plantejava anteriorment el repte català com un conflicte bèl·lic i tenia el propòsit d’infringir una severa derrota al catalanisme independentista. Això explica la tasca sistemàtica d’anul·lació de la legislació catalana al TC, o l’esforç d’instrumentalització de l’atemptat del mes d’agost a Barcelona i a Cambrils per erosionar l’autogovern. Però comptava poder fer-ho sense perdre les formes; des d’una certa contenció de cara a l’opinió pública internacional. Tanmateix, durant el mes d’octubre, davant les inèrcies contemporitzadores dels socis europeus, l’Estat ha acabat mostrant tota la seva ira, tot el seu afany venjatiu. I la seva brutalitat, més enllà del que molts pensàvem que es podia esperar, ha trobat el complement imprescindible en la complicitat del PSC/PSOE, que s’ha situat definitivament al marge del moviment d’empoderament democràtic ciutadà.
A l’hora de triar entre democràcia o repressió, entre el referèndum pactat que demanava i demana la immensa majoria de la població o la subordinació a la intransigència de l’Estat i la seva llei a mida, el PSOE –inclosa la seva franquícia local- ha triat l’Estat, la seva llei i la seva repressió. Ha triat la continuïtat, la conservació del pacte del 78, l’aliança amb el poder més ranci i la dreta hereva de la concepció immutable de l’Espanya uninacional. Ha triat la reacció. Ha triat el costat del dominador. L’intent preelectoral de vestir-ho tot plegat de tercera via, o d’una pretesa equidistància entre dos extrems –l’autisme del PP i “l’imprudent deliri independentista”- s’ha resolt en el pur cinisme de l’assumpció de la mala llei i el suport a la demolició de l’autogovern, amb la coartada d’un article 155 que només per causa del seu suport explícit ha pogut ser interpretat com una impune patent de cors.
La traïció del PSOE –i de la franquícia- a la pròpia tradició socialista ha estat d’una magnitud tan descoratjadora que una part de la militància catalana ha trobat que ja n’hi havia prou. De fet, només els quadres més professionalitzats, les xarxes clientelars locals més ben establertes i l’entorn periodístic i intel·lectual més conservador de l’òrbita PSC han callat o han adoptat sense reserves el discurs estrictament espanyolista de la direcció.
La sortida del PSC del catalanisme ha facilitat la configuració d’un bloc conservador “constitucional” de cara al 21-D. Aquest bloc rebrà el suport d’una campanya electoral complementària de la barroeria repressiva que ja hem conegut aquestes setmanes: causa general contra l’independentisme, empresonament arbitrari dels seus dirigents. Durant aquesta campanya electoral l’Estat continuarà fent tot el possible per atemorir la població i minar la confiança del sobiranisme. La intoxicació mediàtica i les mentides, el discurs econòmic catastrofista, el mantra de la fractura social, l’atribució al Govern Puigdemont-Junqueras de la sensació d’inestabilitat i desassossec causats per la repressió... Hem, d’estar preparats per assistir a una exhibició de totes les truculències de la comunicació política concentrades en pocs dies. Nosaltres ens hi juguem molt. Però l’Estat s’ho juga tot. Una victòria independentista, en les eleccions il·legítimes convocades justament per poder derrotar-lo, seria un missatge contundent que tothom entendria. També internacionalment. Si s’imposen la por, la credulitat i el desànim, els “constitucionalistes” –empren la Constitución com a cuirassa perquè res no pugui canviar- hi guanyen. Si la perspectiva de l’allargament de la intervenció de les institucions catalanes per part de l’Estat ens causa més indignació que no pas temor, i ens mostrem decidits a mantenir-nos en la defensa de la democràcia i les llibertats, llavors ens enfortim nosaltres i ens acostem a l’obtenció d’una ampla majoria.
La persecució dels acusats pel 9-N, de càrrecs de la Generalitat, de la mesa del Parlament, de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, del Govern de Catalunya, ha estat i és d’una indecència política absoluta. La pressió d’aquestes setmanes sobre determinades formacions polítiques, entitats, empreses i famílies no té cap mena de justificació. Les pollegueres s’han esberlat.
Entre, d’una banda, els qui han optat per avalar als responsables d’aquesta operació de venjança política i, de l’altra, el sobiranisme democràtic mobilitzat, s’ha configurat un nou mapa polític català. El 21-D en tindrem una primera mostra. Guanyar a les urnes i mantenir les formes distintives de lluita i d’expressió política que han acompanyat el creixement social de l’independentisme és la millor resposta a les maniobres de càstig de l’Estat i els seus aliats. Incrementar el suport social a la República i obtenir una clara majoria política són els propòsits immediats que l’independentisme i del sobiranisme tenen plantejats. I serà la magnitud de la majoria que puguem assolir allò que marcarà decisivament quins són els objectius que es podran abordar, amb quina ambició i en quins terminis.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada