dijous, 2 de novembre de 2017

Núria Cadenes: «Si cal fintar, fintem»

«Ara toca guanyar. I demostrar que posar urnes davant dels catalans és una veritable provocació. Perquè les sabem fer servir»

No ho sé, què passarà.

I, a hores d’ara, sincerament, tampoc no sé si sé exactament què ha passat. Com bona part de la gent d’aquest país, imagino, si fa no fa. Hem celebrat la República i ens hem abraçat i hem plorat, també, i ens hem quedat, al mateix temps, amb aquest estrany ai al cor.

Ahir, Vicent Partal ho resumia aquí mateix, a l’editorial: hem lliurat l’administració però no hem lliurat el govern.

I la partida continua.

És clar que, si haguéssim pogut triar, possiblement hauríem escollit un tot més lluïdor, diguem-ne: un referèndum sense porres, una proclamació amb solemnitat, una taula per negociar un traspàs civilitzat de funcions, cuidar els símbols, etcètera.

Però les coses no passen com haurien de passar en un escenari de formalitat imaginada. La realitat sol ser prou més enrevessada, té encerts i té errors, proves, imprevistos, de tot. I té, en el nostre cas, a més a més o sobretot, al davant, un estat bestialitzat en la seva incapacitat de practicar la democràcia. I més fort que nosaltres. Més fort en força bruta, vull dir. En porres i militars i jutges i feixistes pels carrers i coses així. Un estat que ara fa les coses que sap fer: brama i tanca homes honestos a la presó i amenaça i persegueix i mostra grollerament l’entrecuix com si això fos argument de res, avui, aquí.

Si haguéssim de sortir a camp obert i confrontar dos exèrcits, hauríem begut oli. De fet, si ens hi fixem, l’estat espanyol continua maldant per portar-nos a aquest terreny, que és el seu, que és on sap que de seguida ens guanya. L’altre dia se li va escapar, en una entrevista, al representant dels veïns de ponent, Enric Millo: parlava de l’1 d’octubre i va dir que és clar, que ho hem d’entendre, que aquells policies estan preparats per enfrontar-se a situacions d’extrema violència i que, en canvi, es van trobar… I va tallar la frase i va tornar cap a no sé on. Perquè el cas és aquest: que, ‘en canvi’, es van trobar un poble normal que alçava les mans i que no era en senyal de rendició.

I van quedar desconcertats. Aquell dia, els vam guanyar el set. No el partit, encara. Però vam guanyar. I ja és tota una novetat.

Comptem, a més a més, amb un avantatge: la flexibilitat. Vull dir que no som d’honra sin barcos, nosaltres. I que tenim un objectiu. I que aquest objectiu no és imposar la nostra veu en una batalla de tertulians, sinó consolidar la República. I que, si cal fintar, fintem. És a dir: que hem de saber aprofitar la força del contrari en benefici propi, com fan els bons judokes. I deixo estar ja les metàfores: que a la primera fot, que el president espanyol ens convoqui eleccions, i que a la segona, també. I que la resposta que et surt d’entrada és dir-li que hi anirà sa tia i que. Però després… després penses en el judo i t’adones que no és qüestió de vísceres, això, i que pot ser una oportunitat per a guanyar.

L’única condició és que els partits estiguin a l’altura i no s’enredin en maneres antigues, de l’autonomia que ja no som, de la colònia que hem superat. I que hi hagi claredat. La claredat suficient per a permetre que s’expressi la força que tenim, que és la d’un poble disposat a ser lliure.

Perquè no es tracta, arribats en aquest punt, tan sols de resistir. Ja ho hem fet durant anys, segles. Hi tenim la mà trencada. I resistirem. Però ja no n’hi ha prou. Ara toca guanyar. I demostrar que posar urnes davant dels catalans és una veritable provocació. Perquè les sabem fer servir.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada