Una de les característiques que fan especial el règim del 78 entre les democràcies occidentals és l'avantposició de la seva opacitat fundacional a qualsevol concessió humanitària, per mínima que sigui. Per això l'estat espanyol defensa amb dents i ungles els torturadors franquistes i obstaculitza, per totes les vies al seu abast, que la justícia internacional investigui els crims contra la humanitat de la dictadura del general Franco. A l'Espanya constitucional, les víctimes i els seus familiars són doblement víctimes i els criminals, doblement impunes.
Aquesta crueltat, que deixa centenars de milers de morts sota els revolts dels camins, té una explicació política. La continuïtat de les estructures franquistes i el pacte de despatxos amb les elits de l'oposició necessiten l'amnèsia de la pròpia gènesi per aparentar una certa legitimitat. L'exemple més evident és la casa reial espanyola, instaurada a dit per la dictadura militar i legalitzada per una maniobra subterrània del govern d'Adolfo Suárez. De fet, és tot el règim que deriva d'aquella arbitrarietat de finals dels anys setanta.
Però l'escassa humanitat d'aquest sistema polític encara queda més clara amb el cas dels nens robats del franquisme i la transició. Només a Catalunya hi ha tres-centes famílies que busquen com poden els seus fills, desapareguts sense explicacions en diverses èpoques. És una condemna perpètua a la qual, durant molts anys, s'hi ha afegit la llosa del silenci. I davant d'aquest drama humà el règim del 78 reacciona exactament de la mateixa manera que amb les víctimes de la dictudura: Menyspreu i ignorància. Només per això val la pena construir una República que tracti les persones com a ciutadans i què entengui i s'ocupi del patiment de les víctimes i, sobretot, col·loqui els criminals davant les seves responsabilitats, tinguin la preeminència que tinguin.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada