Jordi Sánchez: «No ens falleu. Feu la feina bé i ràpid i no discutim més»

“Us demanem que feu la feina ben feta i ràpid. També que no ens perdem en més discussions de calendari. Sabem el que hem de fer, no discutim més”. El president de l’ANC, Jordi Sánchez, ha enviat un missatge clar i directe als partits que fan costat al procés independentista després de les darreres polèmiques sobre el calendari del full de ruta.

Sota el lema “Endavant República”, l’Assemblea ha organitzat aquest vespre un acte al recinte firal de Cornellà. Han seguit els parlaments des de la primera fila el president i la portaveu de JxSí, Jordi Turull i Marta Rovira, però els qui han intervingut en nom dels grups independentistes han estat el diputat de JxSí Lluís Llach i la diputada de la CUP Mireia Boya.

Hem d’anar plegats

Llach ha subratllat que l’independentisme compta ara amb “eines magnífiques” gràcies al nou Govern i el Parlament amb una majoria de 72 diputats, però també la seva crida ha estat clara: “Hem d’anar plegats”.

“No marxeu, vigileu-nos, empenyeu”, ha demanat el diputat gironí als assistents després de recordar que si el procés es troba en el moment en què viu avui és gràcies a la gent que ha empès des del carrer.

No som traïdors

La diputada Boya tampoc se n’ha anat per les branques i ha reconegut la situació d’incertesa creada pels darrers mesos de negociació entre JxSí i la CUP.

Marina Llansana: «El pla hidro-ideològic»

Tornen els malsons de la pitjor època del Partit Popular. Toca tornar a desenterrar les samarretes blaves amb el nus i els crits de “lo riu és vida” perquè el govern espanyol en funcions ha tirat pel dret aprovant un pla hidrològic que deixa el riu Ebre sense cabal. El Consell de Ministres ha desobeït les recomanacions de la Comissió Europea i aprova unilateralment sense escoltar la veu del territori ni del govern de la Generalitat un pla que posa de nou en risc el cabal ecològic del riu i la pervivència de la riquesa ambiental d'un territori. Finalment s'ha fet realitat aquella famosa frase del ministre Arias Cañete durant el govern d'Aznar, que l'any 2000 va assegurar que el pla hidrològic s'aprovaria “per collons”. La derrota del PP el març del 2004 va permetre deixar sense efecte el Plan Hidrológico Nacional (PHN), però el fantasma ha ressorgit en l'actual govern en funcions amb el pla de conca del Delta.

En diem pla hidrològic, però en realitat és un pla ideològic; una decisió que forma part d'una estratègia, basada en criteris polítics, per atemptar contra un territori –i un país– que no els segueix el joc. És un nou cas de venjança política de l'Estat cap a Catalunya a través del BOE, per la via d'aprovar lleis, i reformes de llei, i normatives que perjudiquin els catalans i la seva terra. De la mateixa manera que modifiquen la llei del Tribunal Constitucional per castigar-nos, aproven aquest pla hidrològic; dues tàctiques que formen part de la mateixa estratègia. Quan toquen l'Ebre toquen tot el país. I per això és important que la manifestació de diumenge que ve a Amposta sigui multitudinària. Hi hem de ser tots per denunciar el pla que vol deixar l'Ebre sense cabal però sobretot per denunciar un Estat que ignora les normatives europees per poder tirar endavant el seu pla ideològic de venjar-se de Catalunya. Toca desenterrar les samarretes blaves, el nus i els crits de “lo riu és vida”, perquè l'Ebre és Catalunya i els tornarem a demostrar que no estan sols. Torna la Marxa Blava.

Font: elPuntAvui.cat

Marta Lasalas: «En marxa el compte enrere independentista»

Amb la posada en marxa de la legislatura s’ha activat de nou el compte enrere del procés independentista. Tot i que la “declaració d’inici del procés” que va aprovar el Parlament el 9 de novembre havia de ser el primer pas per engegar aquest calendari, la impossibilitat d’investir el president en aquell moment i engegar la legislatura va congelar el rellotge. Aquesta setmana, amb el Govern constituït, el Parlament en marxa i les comissions legislatives a punt, el comptador torna a córrer.

Més enllà de les declaracions dels darrers dies, el full de ruta és molt precís i transcorre en 18 mesos. La primera fita apareix en l’article cinquè de la resolució del 9 de novembre d’inici del procés, pactada entre Junts pel Sí i la CUP al Parlament.

30 dies

En aquest article es fixa que s’ha d’iniciar “en el termini de 30 dies” la tramitació de les lleis de procés constituent així com les que afecten les estructures d’Estat –seguretat social i d’hisenda pública–. Aquestes lleis s’aniran impulsant a través de ponències a les corresponents comissions del Parlament. Per aquesta raó, JxSí i la CUP s’han garantit la majoria absoluta en les comissions d’Economia, Governació i Administracions Públiques, entre d’altres.

Ramón Cotarelo: «El Tribunal Constitucional, ministeri del govern espanyol»

"És molt d'agrair que el govern espanyol no empri en principi l'exèrcit per contrarestar el sobiranisme català"

El govern espanyol presumeix d'enfrontar-se a l'independentisme català només amb les armes de la llei i l'Estat de dret. Amb aquest esperit, la seva vicepresidenta, a la roda de premsa de divendres, després del consell de ministres, va anunciar que el govern instava el Tribunal Constitucional a anul·lar tots els actes que la Generalitat realitzés sorgides d'una declaració d'independència. Sostenia que era lògic, ja que si la declaració va ser anul·lada en el seu dia per aquest tribunal, les seves conseqüències han de ser nul·les.

En efecte, és molt d'agrair que el govern espanyol no empri en principi l'exèrcit, la Guardia Civil, la repressió i la violència, com ha fet tradicionalment per contrarestar el sobiranisme català. Que recorri a la justícia i insti els jutges a actuar en el marc de la legalitat en comptes de procedir a rebentar-la a canonades segons inveterat procedir imperial.

Tan sols és que aquestes declaracions i aquest esperit són falsos i un engany.

Algú podria dir que l'engany, el frau, consisteix a "judicialitzar" un problema que no és jurídic sinó polític, és a dir, en instrumentalitzar els jutges perquè resolguin un problema que els polítics no poden solucionar. Aquesta va ser una queixa molt freqüent entre especialistes i estudiosos a començaments del rodatge de l'Estat de les Autonomies als anys 80, quan es plantejaven continus recursos competencials al Tribunal Constitucional. Fins i tot els magistrats es queixaven que el govern i els partits els usessin com a parapet per ocultar la seva incapacitat de resoldre els problemes per via de negociacions polítiques.

Però això també era, no ja totalment fals i mentider com les intencions del govern actual, sinó erroni.

Toni Brosa: «Afers exteriors»

L'Estat espanyol es disposa a perseguir tot allò que bellugui a Catalunya. Sembla que la investidura de Puigdemont ha superat la censura de Don Cicuta, però no canteu victòria, perquè el decrèpit censor deTacañón del Todo, al cor de l'Espanya eterna, ja té el dossier de la comissió del Procés constituent i el de la conselleria d'Afers Exteriors i el de l'Agència Tributària Catalana i els que estan en camí... La quantitat no l'espanta. És guardià de les essències i té el monocle a punt per escrutar fins a l'última coma, perquè allà saben de bona tinta que darrere les comes s'hi amaguen atemptats contra la castedat i la unitat d'Espanya. Per allò mateix de la castedat se li devien eriçar tots els pèls del cos amb el telegrama que els va portar les declaracions del vicepresident Junqueras, recordant des delFinancial Times als mercats internacionals que Espanya deu el 100% del seu PIB (un bilió), que el forat continua creixent, que és insostenible i que Catalunya garantiria el pagament puntual de la seva part, previ acord amb tots els actors implicats. “!Habrase visto cuanta desfachatez!”; despullar Espanya amb aquesta impudícia. És clar que els preocupa el que diran, concretament el que diran els catalans quan van sols pel món. Per això bramen fa temps contra les ambaixades i ara contra la conselleria de Romeva. Ignoren que Catalunya ja tenia ambaixades i consolats a l'edat mitjana? Ignoren que costa més la bandera espanyola de la Plaza Colón de Madrid que qualsevol de les set delegacions catalanes a l'estranger? O que Andalusia i el País Basc gasten quatre vegades més que Catalunya en acció exterior? O que Catalunya és una potència exportadora (25% del total) i un imant per a la inversió estrangera (24% del total) gràcies en bona part a l'acció exterior? I tant que ho saben! El que els preocupa és que Catalunya tingui veu en el context internacional, perquè és allà on la legalitat, la jurisprudència, la tutela dels drets fonamentals, els mercats econòmics i els precedents històrics poden entendre, emparar i fins i tot avalar la creació d'un nou estat independent anomenat Catalunya.

Font: elPuntAvui.cat

Germà Capdevila: «Referèndum? Quan vulguin»

Catalunya ha posat en marxa aquesta setmana la maquinària parlamentària que ha de bastir el marc jurídic de la nova república. Mentrestant, des de l'Estat espanyol les respostes són tres, i totes tres són variants de l'unionisme. L'unionisme ranci ens llença per sobre la piconadora judicial. L'unionisme guai ens promet una reforma de la constitució que ens afluixarà una mica la corretja i potser –només potser– ens deixarà sortir els caps de setmana, sempre que no tornem tard. L'unionisme democràtic –el que accepta el dret a l'autodeterminació però que no vol la independència– ens assegura que aconseguirà un referèndum vinculant quan no han pogut ni tan sols formar grup parlamentari propi a Madrid. El que trobo més sorprenent de tot plegat, és aquesta insistència a convèncer els catalans independentistes d'abandonar el full de ruta engegat, i esperar que Madrid convoqui un referèndum que hem demanat més de quinze vegades sense èxit. Valorem molt la seva voluntat i el seu esperit democràtic, però no poden pretendre que ignorem el mandat obtingut el 27-S i retrocedim a la casella d'un dret a decidir que ja hem conquerit i exercit. Catalunya seguirà endavant amb el full de ruta cap a la república, però que tinguin clar que –tal com s'ha expressat en innombrables ocasions– estem disposats a aturar-ho tot en el precís instant en què convoquin un referèndum vinculant. Quan vulguin.

Font: elPuntAvui.cat

Gabriel Fernàndez: «"Patria grande" (o una República per a tothom)»

«Això sí, una "patria grande" de veritat, inclusiva, on tots puguem sentir-nos convocats a formar part, i que doni igual on hàgim nascut o d'on venim»

M’estreno en aquest espai –i per ser-te honest des del principi apreciat lector- amb una intenció molt clara: la d'ajudar a connectar a molts dels ciutadans catalans que com jo hem nascut en altres llocs del planeta, amb aquest moment social i polític tan singular que estem vivint com a país. Raó per la qual aniré escrivint evidentment pensant en els/les lectors/es habituals de NacióDigital però dirigint-me al mateix temps i molt especialment a una part de la població que encara no ho fa, és a dir "a vos".

I segurament per això començo parlant-te de "pàtria". Així, clarament, de primera i sense cap complex. Quina culpa tinc jo (o vos) que per aquestes latituds a la paraula "pàtria" uns impresentables l'hagin segrestat, primer els de la dictadura franquista i després alguns altres en nom d'un internacionalisme molt curiós... Però si vos i jo sabem perfectament que quan diem "pàtria" estem dient dona, fill, jubilat, treballadora, autònom, mestra, obrer, pagès, aturat, famílies... Que parlem d'aquell lloc en el món on vivim, treballem, somiem, estudiem, gaudim, patim, estimem ... On ens sentim part i dipositem bona part de les nostres esperances i il·lusions per aconseguir una cosa tan bàsica i elemental, però sens dubte la més important de la nostra existència: la possibilitat de ser feliç. Això sí, una "patria grande" de veritat, inclusiva, on tots puguem sentir-nos convocats a formar part, i que doni igual on hàgim nascut o d'on venim, perquè el veritablement important és cap a on anem. Perquè més del 14% dels 7,5 milions de catalans hem nascut fora de l'actual estat espanyol i això no és un detall menor. Som molts. Tenim per això una bona part de la capacitat de decisió per fer possible aquesta "patria grande" que tants esperem, la nova República per a tots/es. Serem també nosaltres si així ho volem, pares i mares fundadors/es de la República Catalana. Ni més ni menys.

Borja Vilallonga: «La Catalunya federal»

Una de les coses que més ens hauria d’espantar en la futura República Catalana és que calqui el centralisme espanyol a l’hora de definir l’organització territorial. L’oportunitat de la independència ha de permetre esmenar l’herència funesta de la política territorial que ha perpetuat un pòsit fermament centralista, antidemocràtic i autoritari. De la mateixa manera que cal trencar amb l’Espanya del vell corregiment borbònic, la província decimonònica i l’hegemonia radial de Madrid, cal trencar també amb la Catalunya autonòmica planificada des de Barcelona.

Una Catalunya independent necessita autoorganitzar-se a partir del principi federal. La tradició federalista de Catalunya no és un simple projecte fallit per a la vertebració d’una Espanya més democràtica i menys castellana: és també l’expressió d’una voluntat d’organització radical per i per a catalans. La construcció d’una organització territorial des de baix i a partir de la federació d’unitats autònomes per formar una col·lectivitat política o nacional no és una idea nova. És molt probablement una de les idees més persistents en la política catalana, i també la que més repetidament ha fracassat en la seva aplicació, de Pi i Margall a la revolució de 1936. Si cal construir un nou país, no solament s’ha de construir des de baix, sinó que ha de ser definit pel pacte federal.

Les Candidatures d’Unitat Popular, per minoritari que encara pugui ser el seu projecte polític i social, contenen el ferment per a aquesta autoorganització des de baix. Les CUP ofereixen una renovada energia per a la idea d’un pacte federal. La concepció d’assemblees locals autònomes i sobiranes i el pilar del municipalisme són dos instruments imprescindibles per al futur edifici de la Catalunya federal. No es tracta d’una utopia més de la present era llibertària global. El federalisme existeix. No és propi només de països grans com els Estats Units d’Amèrica i alguns dels seus open town meetings, sinó que també és oriünd de nacions de mida catalana, com Suïssa. Per veïnatge i trajectòria històrica, Suïssa és la nació federal de la qual més pot aprendre una Catalunya independent, sense perjudici del nostre fallit bagatge federal revolucionari.

Nicola Padovan: «L’odi a Mas»

Tant odi a Mas, tant odi a Mas i, ara que ja no hi és, què fotrem? S’ha enfonsat tot. Ens hem d’inventar alguna cosa nova, spin doctors! Ai... l’odi en política! Quin motor més potent, dòcil i obedient, veritat? Si es necessita un revulsiu ràpid, un instrument que solucioni unes enquestes preocupants, si no tenim idees noves que puguin entusiasmar la platea i els assessors estan tancats, de fa dies, sense proposar res de decent, no cal que ens preocupem: una mica d’odi ho soluciona tot, mou muntanyes.

Provocar i concentrar en un sol individu el rebuig d’una part de la societat, fer-lo personalment responsable del que no funciona, dels problemes de la ciutadania, i elevar-lo a símbol meritori d’atac constant és un art subtil i delicat que es mou segons moviments musicals ben estudiats, entre unadagio, un allegretto i un prestissimo.

Jo he viscut aquesta música pedant i pesada a Itàlia, on, durant més de 20 anys, el debat polític s’ha anat concentrant sobre el dilema Berlusconi sí / Berlusconi no. I vint anys no són pocs. Durant aquest llarg espai de temps, votar o expressar-se políticament ha significat exclusivament posicionar-se a favor o en contra del Cavaliere, cosa que resta valor a la ideologia de cada partit i a la seva proposta política. És un fet que ha contaminat tots els àmbits de la vida social, des de la cultura fins a l’economia i... l’esport! En aquest llarg període de temps, ens hem xuclat tant el cap els uns als altres que no ha quedat res de res. La política italiana necessitarà anys i panys per recuperar-se i retrobar propostes clares i seductores. (Sempre penso que quan es mori el Berlusca es perpetuaran les mateixes polèmiques i les discussions sobre monument sí / monument no o placa sí / placa no.)

Roger Buch: «Tornar al referèndum. I tant que sí!»

«Tenen tota la raó ja que el referèndum era, és i serà sempre la millor opció. Per a Catalunya mateix, per Espanya i per al món»

En els darrers mesos sectors rellevants de l’esquerra catalana han fet bandera de la idea de “tornar al referèndum”, de tornar al consens del dret a decidir, allí on la societat catalana disposa de majories clares. Critiquen que l’independentisme hagi tirat pel dret i hagi optat per la unilateralitat quan aquesta proposta no compta amb un suport tant majoritari com el que té la convocatòria d’un referèndum. Argumenten que unes eleccions plebiscitàries no eren la millor opció i el resultat diabòlic del 27-S els dóna la raó ja que no tots els partits van acceptar que fossin plebiscitàries. Efectivament, ni els vots Catalunya Si que Es Pot, ni els d’Unió ni els del PACMA es podien comptar en el "sí" o en el "no".

Tenen tota la raó ja que el referèndum era, és i serà sempre la millor opció. Per a Catalunya mateix, per Espanya i per al món. Un mandat clar és el que sempre han demanat els països europeus quan se’ls treu el tema del reconeixement de les aspiracions catalanes. El més curiós d’aquestes argumentacions és que sovint quan es demana “tornar al referèndum” es mira als independentistes com si ells en tinguessin la culpa. De fet, és molt paradoxal, tenint en compte que hi ha persones imputades per haver posat les urnes i que l’independentisme ha demanat per tots cantons i amb tota la imaginació possible explorar les formes per fer una consulta legal. Aquest esforç per “tornar al referèndum” és legítim, honest i necessari sempre, és clar, que s’orienti no pas cap als que han fet tot i més pel referèndum sinó als que el van prohibir i diuen que ho tornaran a fer, que avui continuen sent majoria al Congrés dels Diputats.

Marta Rojals: «Som una humiliació»

«A l'estat espanyol l'atribut de 'nacional' només empara els qui poden presentar uns paperots legalment vigents que certifiquin que la seua és una nació»

M’assabento per aquest article del periodista Enric Borràs que les piulades catalanòfobes que van denunciant els advocats de Drets.cat acaben arxivades per això i allò (resumeixo, ja el llegireu). I que ‘això’ i ‘allò’ només són excuses, segons que explica el president de l’associació, perquè des de la fiscalia ja els han dit i repetit que, ‘com que els catalans no existim com a col·lectiu nacional, la catalanofòbia no està tipificada al codi penal’.

‘Aaah, amigooo!’, que deia aquell. Els catalans no existim com a ‘col·lectiu nacional’. Som una altra cosa, no sé què, una massa de carn susceptible de ser menystinguda, humiliada, deshumanitzada com a conjunt, però ep: nacional, no. I si no, ‘¿qué pone en tu Estatú?’ I a l’Estatut diu, cap allà al cul del preàmbul: ‘El Parlament de Catalunya (…) ha definit [Catalunya com a nació]1 d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola (…) reconeix [la realitat nacional de Catalunya]2 com a nacionalitat’, essent la nota 1 i la nota 2, referides a la cosa entre claudàtors, el correctiu idèntic: ‘Aquesta referència (…) no té eficàcia jurídica interpretativa.’ Jo no en sé res, de lleis, però això de no tenir ‘eficàcia jurídica’ sona a una manera acadèmica de dir paper mullat.

Salvador Cardús: «L’única sortida: tirar endavant»

Podem s’estavellarà per culpa d’allò que l’ha catapultat cap amunt. Són les maltempsades de la lògica política, quan la ideologia topa amb la realitat. Més de la meitat dels diputats -36 de 69- ho són pel vot d’una perifèriaespanyola que, d’una banda, sent la incomoditat d’una Espanya unitarista que la maltracta però que, de l’altra, no se sent -encara- amb prou força per trencar els llaços d’interès o sentimentals que hi manté. Els vots de Galícia, el País Basc -amb Navarra- i els Països Catalans fan més de dos milions i mig de vots dels cinc i mig que va obtenir Podem el 20-D. En aquests territoris va obtenir el 24,7 per cent dels vots. A la resta de l’Estat, només un 17,6 per cent. Ara Podem es troba atrapat entre la línia vermella del referèndum que va prometre a Catalunya i el mur altíssim del nacionalisme espanyol, absolutament hegemònic enllà dels territoris on el partit d’Iglesias ha tingut els millors resultats. I, si t’hi empenyen, una línia sempre fa de més bon saltar que un mur.

LA BONA NOTÍCIA, des d’una perspectiva sobiranista catalana, és que no hi ha retorn als vells escenaris perdedors que ja coneixem. Vull dir que aviat s’acabarà la il·lusió d’un hipotètic acord amb l’Estat per acceptar un dret a decidir que aquí ja vam voler deixar enrere el 27-S, cal dir-ho, amb un èxit relatiu. Dit d’una altra manera: no hi haurà xoc de trens perquè, mentre que la gran majoria de catalans només consideren anar endavant, la immensa majoria d’espanyols no accepten que se’ns proposi altra cosa que anar enrere. No toparem perquè no ens trobarem. Incapaç d’oferir cap projecte de futur, Espanya només pot exigir que tornem a la cleda, i no ho farem.

Josep Sort: «La DUI, com a pòlissa d'assegurança»

«Els parlamentaris independentistes, els 72 que n'hi ha, pel cap baix, i fins i tot gosaria dir que n'hi ha algun o alguna més, tenen a la punta dels seus dits declarar la independència de Catalunya de forma unilateral»

La declaració unilateral d'independència (DUI) ha tornat a agafar protagonisme politicomediàtic en els darrers dies. És una bona notícia. Tenim un president independentista. Un govern independentista i un parlament amb una sòlida majoria independentista. Una DUI, per definició, només la pot implementar un parlament, una assemblea legislativa o un òrgan format per càrrecs electes, que de tot ha passat en la història de les Independències que s'han donat al llarg dels darrers anys i dècades. En el cas de Catalunya, de la Catalunya-Principat, l'òrgan encarregat d'aprovar-la és, naturalment, el Parlament de Catalunya. Amb això, vull dir que la DUI, per definició, no és una competència dels ciutadans. Els ciutadans, en tot cas, la poden ratificar, si s'escau, en un referèndum posterior, però la DUI és una competència exclusiva dels càrrecs electes, i més concretament, dels membres del Parlament.

Amb això, vull dir que els parlamentaris independentistes, els 72 que n'hi ha, pel cap baix, i fins i tot gosaria dir que n'hi ha algun o alguna més, tenen a la punta dels seus dits, si es fa per votació electrònica, declarar la independència de Catalunya de forma unilateral. Ningú més. Són ells i elles les que en tenen l'exclusiva competència. Això, naturalment, els suposa una enorme responsabilitat, i fins i tot, una enorme pressió. Hem assistit, els primers dies del govern Puigdemont, a un seguit de declaracions que, tanmateix, tendeixen a descartar-la, si més no de forma immediata. Alguna consellera, fins i tot, s'ha passat fins i tot en aquesta voluntat de degradar-la o de bandejar-la. I això és un símptoma preocupant, però, a aquestes alçades, no d'una excessiva gravetat. De moment.

Les propietats de l’estat espanyol que caldria negociar en cas d’independència

La sectorial d'arquitectes de l'ANC ha fet un inventari dels edificis i terrenys de les institucions públiques espanyoles a Catalunya

La sectorial d’Arquitectura, Edificació i Territori per a la Independència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha impulsat una iniciativa per a mostrar el patrimoni immobiliari de l’estat espanyol a Catalunya. L’objectiu és de ‘recollir propostes de nous usos per a immobles desocupats, tancats o amb funcions duplicades o innecessàries en el futur estat català’. S’anomena ‘Inventari per la independència‘.

‘Tot el patrimoni públic –diu l’entitat– és una riquesa del conjunt de la societat i el seu ús ha de ser útil i eficient, des de l’àmbit local fins a nivell de l’estat.’ Defineixen l’inventari que preparen d’aquesta manera: ‘Una eina que ajudi la ciutadania a participar en els afers públics: pensant en les necessitats d’equipaments o serveis, participant en un debat obert amb veïns, associacions i ajuntaments, i definint propostes de nous usos (una alternativa o diverses) que es considerin adients.’

L’inventari s’estructura com un catàleg del patrimoni en línia que permet múltiples maneres de navegació i de consulta. Es pot consultar per mitjà d’un mapa o de les etiquetes agrupades per comarques, municipis, usos actuals o usos proposats.

Vegeu el mapa ací:

Concert cor polifònic Sagrada Família «XV aniversari» el 31 de gener

Independència, deute i mercats financers

Davant l'inesperat acord de Junts x Si i la CUP per formar govern a Catalunya, i del relleu d'Artur Mas pel president Carles Puigdemont, els mitjans unionistes s'han quedat sense els únics arguments dels últims mesos: Mas i corrupció.

No els ha quedat cap altre recurs que recórrer al ja caduc i rebatible discurs de la por. Així doncs, des del CCN, un cop més ens disposem a deixar en evidència la pobresa argumental en l'àmbit econòmic dels qui abanderen l'unionisme.

Un bon exemple el tenim en l'article d'opinió de Josep Oliver Alonso a La Vanguardia del divendres dia 15 de gener passat1. L'article conclou que la independència no és possible, ja que una Catalunya independent naixeria amb un deute tan elevat (140% PIB català) que estaríem supeditats als mercats financers.

En primer lloc, l'articulista calcula que una Catalunya independent hauria d'assumir 240.000 milions d'euros del deute de l'Estat espanyol, i caldria afegir-hi 60.000 milions de l'actual deute de la Generalitat, això donaria un deute de 140% del PIB català.

El senyor Oliver no deu saber que dins dels 240.000 milions d'euros ja hi hauria inclosos els 60.000 milions d'euros, ja que el deute de l'Estat espanyol inclou l'estatal i el de les comunitats autònomes 2.

En segon lloc, a l'article diu que caldria assumir el 24% (240.000 milions ) del deute de l'Estat (1.062.315 milions euros el 3r trimestre del 2015 3). En dret internacional 4 hi ha diversos criteris per determinar aquest percentatge: 11% segons inversió efectiva, 16% segons criteri poblacional o 19% segons el PIB, però en cap cas serà del 24% 5.

Toni Soler: «Un ‘remake’ massa previsible»

TRAMA. En les últimes setmanes, hem sentit a dir que les giragonses de la vida política catalana semblen obra d’un guionista especialment creatiu. I potser sí, que els girs argumentals i els desenllaços sorpresa han fet que la realitat catalana es disfressi de vodevil o de sainet. Però si tot el que ens ha passat es pogués atribuir al talent d’un únic creador, un guionista de cinema, li hauríem de retreure certa falta d’originalitat en la trama principal del film. Quina és, la trama principal? Més o menys aquesta: Catalunya és un país amb identitat nacional, històricament insatisfet amb la seva pertinença a Espanya, però sense prou força ni energia per bastir un projecte propi. Això ha generat en els últims dos segles un cicle continu d’estira-i-arronsa, amb períodes de revolta a Catalunya, intents de reforma a Espanya i refluxos repressius que ens situen, una vegada i una altra, a la casella de sortida, l’empat etern. The end.

REFERÈNDUM. La vigorosa irrupció de l’independentisme polític -una novetat en termes històrics- semblava que podia canviar l’argument. Puigdemont i Junqueras governen a la Generalitat, però, mentrestant, els greus errors i les limitacions del sobiranisme han donat ales a l’esquerra renovadora d’Ada Colau i Podem, que va guanyar les eleccions del 20-D després d’aconseguir que Pablo Iglesias es comprometés a defensar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Sens dubte és un èxit rellevant. Però només ha passat un mes, el grup d’En Comú Podem ha renunciat a tenir grup propi (a diferència dels diputats valencians de Compromís), i els seus dirigents contemplen amb resignació com la promesa del referèndum s’esvaeix en l’aposta de Pablo Iglesias per un govern de coalició amb el PSOE. Deixant de banda el fet que, en parlar de la consulta, importa el què i no el com, perquè de referèndums n’hi ha de moltes menes; tot depèn de què es pregunti (i si hi ha més de dues respostes possibles, com suggereix Ada Colau).

El 7F natros baixem a Amposta!

La Plataforma en Defensa de l'Ebre ha convocat una manifestació per al 7 de febrer a Amposta contra l’aprovació del nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre i per cridar l’atenció d’Europa sobre un projecte que representa la mort del Delta. L’ANC ha donat suport a aquesta iniciativa i ha fet públic el seu posicionament que podeu llegir aquí .

EL TRANSPORT:

Les assemblees territorials de Fort Pienc i Sagrada Família posarem a disposició dels nostres socis i simpatitzants autocars per al desplaçament. Les places són limitades, el preu és de 10 € i no inclou el dinar. S'haurà de pagar en efectiu abans de pujar a l'autocar.

• A Sagrada Família, el punt de trobada serà a les vuit del matí (8 h) a Mallorca/Padilla.
• A Fort Pienc, el punt de trobada serà a dos quarts de nou (8.30 h) a Gran Via/Marina (Monumental).

Podeu fer la reserva mitjançant aquest formulari . L’aforament és limitat: no trigueu gaire a apuntar-vos-hi. Si no us contactem, considereu la vostra reserva confirmada.

La concentració tindrà lloc al parc dels Xiribecs d’Amposta, davant del Pavelló Firal, a dos quarts de dotze del matí (11.30 h), per començar a les dotze (12 h) la marxa, que discorrerà per l’avinguda de la Ràpita i l’avinguda de l’alcalde Palau fins acabar al Pont Penjant. Un cop finalitzada la manifestació, cadascú podrà triar l’opció que li convingui més per dinar: carmanyola, entrepà, restaurant o participar a l’àpat de germanor que tot seguit us expliquem.

Germà Capdevila: «La democràcia espanyola, a la cuneta»

«Les fosses comunes de la dictadura feixista espanyola són obertes per ordre d'una jutgessa argentina, i un ex-jerarca del règim buscat per Interpol parla de cançons a la tele»

El magnífic documental de TV3 La cançó censurada ens mostrava un exjerarca de la dictadura franquista, Rodolfo Martín Villa –amb una ordre de detenció de la Interpol que l'Estat espanyol es nega a executar– parlant tranquil·lament a càmera de cançons i cantautors censurats.

Poques hores abans, a Guadalajara, una anciana de 90 anys, Ascensión Mendieta, assistia emocionada a l'exhumació de les restes del seu pare, Timoteo, enterrades en una fossa comuna al costat d'altres centenars de republicans assassinats pel terrorisme d'Estat als voltants del cementiri de la ciutat.

Dos detalls que tornen a posar de manifest que la democràcia, a Espanya, és a la cuneta, com tantes fosses comunes encara per identificar i obrir. L'espanyola és una democràcia de cartró pedra, sense divisió de poders i amb el poder concentrat gairebé en les mateixes famílies des del triomf del feixisme. L'obertura de la fossa de Guadalajara ha estat a instàncies d'una jutgessa argentina, que investiga uns crims contra la humanitat que l'estat espanyol es nega a esclarir.

El que acaba de definir el quadre, és que les mostres d'ADN de les restes exhumades s'hauran d'enviar a l'Argentina, que les identificarà gratuïtament, perquè l'estat espanyol es nega a fer-se càrrec del cost, aproximadament 600 euros per cos. Vergonyós.

Cada vegada es veu més clar que la tan lloada Transició va ser una transaccióamb la dictadura per assegurar la impunitat dels responsables del règim i per mantenir els privilegis obtinguts mitjançant el terror, l'espoli i la repressió. 40 anys després, encara els hem de veure somrient per la tele, mentre els cossos i les ànimes de tants avis i àvies encara esperen a les cunetes una reparació de justícia.

Font: NacioDigital.cat

Empar Moliner: «Junqueras, negociant amb Espanya»

Inés Arrimadas, cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, ha emès les esperades (i no per això menys sentides) crítiques al Govern de Carles Puigdemont. A part de no trobar bé que Catalunya provi d’expandir el seu turisme, cultura, gastronomia o indústria gràcies a la secretaria d’Afers Exteriors, també troba que el Govern està “al servei de l’independentisme” i que els càrrecs no han estat nomenats “per les seves aptituds personals i professionals”. La primera part de l’enunciat és indiscutible, sí. El Govern està al servei de l’independentisme. Però em pregunto com sap això de les aptituds personals. Com es poden mesurar les aptituds personals d’un conseller? Amb un test psicològic? El cas és que, a tall d’exemple, ha fet servir el nom d’Oriol Junqueras. Com a conseller d’Economia, diu ella, no està “en posició de negociar amb el govern espanyol millores de finançament per a Catalunya”, cosa que troba del tot imprescindible, perquè “ningú més ens dóna crèdit”.

Ai, mugrons. Precisament per això el Govern és independentista. Perquè, com que ens ho gastem tot en tributs, necessitem crèdit. Si no paguéssim tot el que paguem a Espanya no hauríem de demanar-ne. I paguem tot el que paguem a Espanya sense que ni ens facin un trist rebut. Vull dir que, quan et venen la moto de la solidaritat, almenys t’expliquen on va la pasta que deixes anar. Ells no. Ells es gasten 400.000 euros en una bandera espanyola que onegi a la capital (que s’ha de reparar tres cops a l’any perquè és tan grossa que el vent l’esquinça) i es queden tan tranquils. I no em digueu que no la pago jo, perquè els calés per a una bandera, si és espanyola, surten del Ministerio de Defensa. ¿Que no ens donen crèdit i necessitem algú que sàpiga negociar amb Espanya, diu? ¿Que potser negocia el penjat amb el botxí perquè li afluixi la soga?

Font: ara.cat

Presentació «Les línies de treball a seguir per construir una nova República» el 30 de gener

Després de tres mesos de negociacions hem aconseguit un acord que ens reforça, tenim president i un govern declaradament independentistes que tenen la missió i la intenció de fer realitat el mandat que els catalans i les catalanes vam expressar a les urnes el passat 27 de setembre.

Ara però cal empènyer més que mai, més junts que mai i més forts que mai, perquè tenim la independència a tocar i la volem aconseguir. Per aquest motiu el dissabte de la setmana que ve (30 de gener) organitzem un acte a la Fira de Cornellà (19.00 – 21.00) en el que presentarem les línies de treball a seguir per construir una nova República més justa i democràtica.

És molt important que hi assistim el màxim de persones possibles per tal d’oferir la imatge del que som: un poble unit, alegre i decidit.

A causa de l’aforament limitat de l’espai, només es permetrà l’accés a aquelles persones que s’hagin inscrit prèviament i que duguin l’entrada impresa. Per això us demanem que feu aquesta gestió a través del següent enllaç: https://assemblea.cat/cornella

Endavant República, endavant Assemblea

Quim Torra: «La preindependència»

El president Puigdemont afirmava en el seu discurs d'investidura: “Obrim una etapa inèdita de la política catalana i sense manual d'instruccions. Aquesta serà la legislatura d'un període excepcional, de postautonomia i de preindependència.”

Les eleccions del 27-S van marcar, efectivament, no tan sols la desaparició –o si voleu, superació– de la Catalunya autonòmica, sinó que també es van emportar allò que denominàvem procés. L'etapa de preindependència, que com molt bé la definia fa uns dies el professor Carles Boix, “és ja d'execució”, és una etapa inèdita, sí, sense manual d'instruccions, també, però indica algunes qüestions indefugibles:

1. Lideratge compartit, projecte comú i unitat d'acció: s'imposarà ara un lideratge col·laboratiu, l'únic capaç de poder atacar amb garanties d'èxit una situació d'una complexitat immensa. Serà el moment d'uns líders que ajudin els altres, amb entusiasme, a assolir els seus objectius, que facin el mateix camí que qualsevol altre independentista, que incloguin i no excloguin, que construeixin connectivitats, que siguin congruents entre el que públicament practiquen i el que exposen en els seus discursos, que respectin uns valors, i que tractin de bastir un objectiu amb un conjunt d'idees col·lectives per obtenir un resultat. Aquest és l'indefugible desafiament que té l'independentisme: trobar líders que conformin equips compromesos amb el procés d'alliberament nacional i que siguin capaços de treballar junts.

2. Governança del balanceig entre el mentrestant i l'objectiu final. No pot ser que encara hi hagi qui deslligui la qüestió social de la qüestió nacional: volem la independència per dignitat, radicalitat democràtica i justícia social i, en conseqüència, no pot ser que al discurs tronat, antiquat i regionalista de les terceres vies li donem cap mena de credibilitat. En definitiva, no pot ser que el mentrestant condicioni el futur de la nació, com tampoc pot ser que el dia a dia de la governabilitat no es faci amb la voluntat d'avançar pensant en la plenitud nacional i en una acurada i planificada creació de les imprescindibles estructures d'estat. I això només es pot resoldre amb la visió clara del que anem a fer i comunicant, comunicant i comunicant.

Jaume Marfany: «Un procés constituent per a un nou país»

"S'ha de començar a activar ja el procés, que no és un procés governamental, no és un procés parlamentari; ja hi haurà un punt en què això entrarà en la vida del Parlament, ara és un procés de la societat civil, en què s'han de posar en sintonia i coordinació gent de procedències diverses que tingui ganes de participar, de dir com vull que sigui la constitució del meu país, la constitució que m'identifica, que em representa, que és el mecanisme pel qual vull construir la meva adhesió a la col·lectivitat i em permet entrar endavant un projecte de vida, professional; ara m'ofereixen la possibilitat de dir-hi la meva; ara hi ha la possibilitat de fer-ho."

El paràgraf anterior recull algunes de les frases que el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va dir en el seu discurs d'investidura i també en l'entrevista que el passat dijous 14 de gener li va fer la periodista Mònica Terribas a TV3.

Després de l'acord i de la formació del nou govern de la Generalitat que ha de conduir el procés de transició cap a la independència, des de la societat civil cal que centrem la nostra feina en dos objectius complementaris: l'inici del procés constituent i la construcció de la majoria social.

Ben aviat, aquest país haurà de posar en marxa un procés constituent que ens conduirà a la proclamació de la nova República catalana independent. Aquest procés ha de venir precedit d'un ampli i gran debat ciutadà sobre el país que volem, sobre la Catalunya del futur. La societat civil ha de ser obligatòriament la gran protagonista d'aquest debat en què tots nosaltres ens haurem d'involucrar, aportant-hi idees, reptes, solucions perquè les conclusions que se'n puguin arribar a extreure representin la base sobre la qual el Parlament català redacti la nova Constitució.

Conferència-debat «Del desencís a la il.lusió» amb Voltas i Partal el 4 de febrer

Nou vídeo: «Quin és el full de ruta del nou govern?»

Font: ara.cat

«País en construcció» aquest dissabte 23, t'esperem!

Xerrada debat «Salut global en la societat del benestar» el 27 de gener

Francisco Garcia: «En defensa de la DUI»

«Per fer-la l'únic que cal és tenir majoria de diputats al Parlament de Catalunya, és a dir 68 i el dia d'avui, en tenim 72»

Des de ja fa un temps hi ha un intent de desprestigiar la Declaració Unilateral d’Independència, des d’alguns sectors de l'independentisme actual. Està molt clar que hom preferiria que l’estat espanyol s’avingués a fer un referèndum d’autodeterminació, pactat i completament vinculant i que acatés sense més el resultat que d’ell es desprengués. Però Espanya no és el Regne Unit i no té ni una dècima part de la seva cultura democràtica, així que totes i tots sabem que això no passarà mai de la vida.

Bé, tothom no ho sap. Aquells a qui no els han deixat tenir un grup parlamentari propi al Congreso de los Diputados, encara somnien en què podran fer aquest referèndum pactat. Què esperin asseguts! I si sabem que aquest referèndum que tots volem no es podrà fer mai, sabem també que, l’únic que ens queda, és la Declaració d’Independència. Així que crec que més o menys tots tenim coll avall que si volem ser independents, un dia haurem de declarar la nostra ruptura amb Espanya, tal com ja hem dit des de Reagrupament des del dia de la nostra fundació, allà per l’any 2009 i després vam plasmar al nostre document Organitzant el Nostre Futur Lliure.

I el que jo em pregunto és, què té de dolent la DUI? Res. Alguns diuen, “és que si fas una DUI no et reconeixerà ningú”. Perdó? Això s’arregla buscant “declaració d’independència” a la Viquipèdia i veient tots els països que n'han fet una, des que els EUA fessin la seva el 4 de juliol de 1776. Declaració d’Independència que tots els americans aprenen pràcticament de memòria, de ben petits a l’escola. Imagino que a ells, ningú se li ocorrerà dir-los que no és vàlida i que encara són anglesos. Si feu aquest exercici de buscar-ho a la xarxa, veureu que Àustria, Israel, Índia o Nova Zelanda, entre molts d’altres, van fer la seva al seu moment. Així que no us deixeu entabanar més pel que diguin des del país veí. La Declaració Unilateral d’Independència és una manera tant vàlida, com qualsevol altra, per aconseguir la tan desitjada República Catalana. I per fer-la l’únic que cal és tenir majoria de diputats al Parlament de Catalunya, és a dir 68 i el dia d'avui, en tenim 72.

Font: NacioDigital.cat

Francesc Cabana Vancells: «La fàbrica de Madrid»

Per a molts catalans, quan parlem de Madrid amb menysteniment no ens referim ni als madrilenys, que són tan bones persones com ho poden ser els barcelonins, ni a tantes coses interessants amb les quals compta la ciutat. Quan parlem de Madrid, ens referim a la capital d'un estat centralista i a un grup de polítics i de grans empresaris que tracten els catalans com a súbdits i que, per tant, tenen dret a regular la societat, la cultura i l'economia catalanes. No és cap novetat. Fa 153 anys ja ho deia amb paraules molt dures Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona i un polític d'allò més conservador: “Hi ha un punt en el mapa, anomenat Madrid, en el qual es resolen els destins d'unes colònies, que tenen per nom Espanya.”

Madrid és una fàbrica d'independentistes. Hi haurà qui creu que aquesta és una virtut, des d'un punt de vista polític català, però des de l'econòmic –que és el que em pertoca– Madrid ha fet i fa molt mal a les butxaques dels catalans. I ho fa amb l'actuació dels seus governs, però també amb la dels seus agents secrets. Em refereixo a personatges com Alierta –president de la Telefónica–, González –president del BBVA–, Villar Mir –president de la constructora OHL– i tants d'altres.

Històricament, Madrid ens ha fet molt mal. He dedicat llibres a explicar-ho. Tot i això, impressiona veure com passen els anys i que es segueixen repetint les mateixes queixes. El 1985 –fa trenta anys– Ramon Trias Fargas, que era un economista liberal i gens revolucionari, deia que “Catalunya pateix un dèficit important d'infraestructures socials, associades a una clara insuficiència de les inversions
públiques”. Parlava també d'una asfíxia financera premeditada cap al govern de la Generalitat. En poques paraules, ho va dir també aquesta setmana el president Puigdemont. Els catalans ens hem pagat des del canal d'Urgell fins a les instal·lacions del port de Barcelona, però no podem fer el ferrocarril de via europea, que ha d'unir el port amb la frontera francesa, perquè no tenim competències. I això que el reclamava fa cent anys la patronal catalana Foment del Treball. És un exemple. El cost d'aquesta política centralista i anticatalana ha tingut un cost molt alt per a Catalunya.

Just 300 anys després dels Decrets de Nova Planta, Catalunya comença la desconnexió

“LEY I.

Don Felipe V en Madrid por Real decreto de 16 de enero de 1716.

Establecimiento y nueva planta de la Real Audiencia de Cataluña.

Por decreto de 9 de octubre próximo fui servido decir, que habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi Soberanía establecer gobierno en él y [...] he resuelto, que en el referido Principado se forme una Audiencia, en la qual [sic] presida el Capitan [sic] General o Comandante General de mis Armas, de manera que en los despatxos, después de empezar con mi dictado, prosigan en su nombre”.

Així començava el Decret de Nova Planta que Felip V va imposar a Catalunya aquest dissabte fa exactament 300 anys. I, llegint-ne les primeres línies, encara bull la sang de ràbia i impotència. El decret va dinamitar la sobirania plena de la qual el Principat havia gaudit en els 700 anys anteriors. Tres segles després, el país no ha recuperat encara totes les llibertats perdudes aquell dia. Ara bé, la diferència amb els 299 aniversaris anteriors del fatídic text és que aquest any, per primera vegada, Catalunya té un govern que emana del poble amb voluntat d’esmenar allò ens van arrencar fa tants i tants anys, però que encara tenim molts clavat al cor.

Marc Bataller: «Clarianes i no tempesta»

Ahir va començar a caminar el nou govern independentista de CDC i ERC liderat per Carles Puigdemont a la presidència i Oriol Junqueras a la vicepresidència. Després d'unes setmanes en què el cel estava negre i amenaçava una gran tempesta, ara es comencen a obrir clarianes. Petites, però al cap i a la fi clarianes. Per tant, no cal pensar en la tempesta que hauria pogut ser ni en els trons ni els llamps que va haver-hi. No cal mirar enrere i assenyalar que aquell em va dir això o aquell altre allò. Els retrets entre Junts pel Sí i la CUP s'han de guardar en un calaix i ja tocarà als historiadors redactar i analitzar la crònica d'uns dies en què tot va estar a punt d'anar-se'n en orris. Sé que hi ha molta gent que s'ha cansat del serial que ha viscut la política catalana i ha quedat molt decebuda, però també estic convençut que si el govern fa el que ha de fer, és a dir, posar el rumb cap a l'estat català, aquests tres últims fatídics mesos quedaran oblidats ràpidament. Estem davant d'un executiu netament independentista i que també podrà aplicar polítiques d'esquerres amb Junqueras, Romeva, Comín o Munté. Però no n'hi ha prou que el govern faci la seva feina. Hi ha dos actors més fonamentals en aquest procés. Per començar, un actor polític imprescindible, la CUP. El seu paper al Parlament serà clau per tal de donar estabilitat als inquilins del Palau de la Generalitat i per poder avançar en el full de ruta i, sobretot, per fer pinya davant les dificultats i els atacs que vindran des de totes les institucions hagudes i per haver de l'Estat espanyol. I en aquest últim punt és on més hi haurà d'intervenir el tercer actor, el més important: la societat civil. Els ciutadans han de ser conscients que aquest camí no serà fàcil i estarà ple d'entrebancs, trampes i mines i que en qualsevol moment potser hauran de tornar a sortir al carrer a defensar els seus drets. Només amb la força d'aquests tres elements –el govern, la CUP i la gent– es podrà caminar cap a la independència. Si un d'aquests falla, el procés nacional es veurà tocat.

Font: elPuntAvui.cat

Vicent Partal: «Podem: la realitat s’imposa a Madrid»

'Als qui van voler vendre en campanya que una altra Espanya era possible, gràcies per l'esforç'

Un dels eixos de la campanya de Podem va ser la creació de quatre grups parlamentaris a Madrid ‘per a reflectir la plurinacionalitat de l’estat’. A banda el grup propi de Podem, n’hi havia d’haver un d’En Comú, un de Compromís i un dels gallecs d’En Marea. Però la realitat és que no hi haurà grups. Punt. Tot i que Podem intenta una maniobra verbal ridícula, que és anomenar-se ‘grup confederal’ per veure si així els altres es queden. Però no és pas una qüestió de noms, això.

És cert que encara falten quatre dies per a acabar d’aclarir què passa i és cert també que Podem hi ha batallat, i que si no hi ha els tres grups nacionals cal atribuir-ne la culpa principal al PSOE, PP i Ciutadans. És cert que ningú no havia estat mai tan obert a la plurinacionalitat de l’estat espanyol. Reconeguem-ho, tot això. Però ningú no pot negar, tampoc, que tot plegat deixa un cert regust d’engany a la boca. Perquè durant la campanya ja se sabia que el reglament pràcticament ho feia impossible i, malgrat això, es va prometre als ciutadans una cosa que tot feia pensar que no s’esdevindria.

Siga com siga, la decisió definitiva, quan arribe, tornarà a posar en relleu la impossibilitat de segons quines propostes en l’actual estat espanyol. Una impossibilitat evident i políticament molt determinant. Perquè ja m’explicareu com podrien acceptar un referèndum si no són capaços d’admetre ni un simple grup parlamentari. Als qui van voler vendre en campanya que una altra Espanya era possible, gràcies per l’esforç. Però el resultat és massa evident per a continuar comprant la idea.

Font: VilaWeb.cat

Lluís Martínez: «Debilitat»

Sembla una ocurrència, però no ho és pas. Si el sentiment independentista ha crescut tant a Catalunya en els últims anys ha estat gràcies a la proverbial matusseria de les autoritats espanyoles. El president Carles Puigdemont i el seu govern fan un jurament impecable, i a Madrid surten a patolls a veure com ho impugnen. El dia abans eviten d'agrair els serveis prestats al president Mas, i la casa reial ha de puntualitzar que ella no té res a veure amb aquest capteniment.

Amb aquestes enrabiades puerils, el senyor Rajoy i els seus adlàters, pilotes i turiferaris ¿saben quants independentistes més han generat d'una tacada? No, ells què han de saber...

Tot aquest espectacle que hem vist en els últims temps –i el que ens queda per veure– només és una demostració de la intensa i secular debilitat de l'Estat espanyol.

S'estranyen? Sí: sembla una paradoxa titllar de dèbil un estat que ha utilitzat la violència per imposar-se sempre que li ha calgut. Però aquest recurs a la violència i a la imposició és una mostra de debilitat, no de fortalesa. Perquè els estats forts i consolidats no necessiten amenaçar ni explicar contes de por per a la vora del foc per imposar-se, sinó que utilitzen el diàleg, el pacte i la negociació, estratègies desconegudes a Espanya, on s'estila el sistema polític dels partits alterns: jo mano i tu a callar; que després ja manaràs tu i callaré jo.

A Europa veuen que hi ha un territori que de manera lliure i pacífica intenta construir una realitat política diferent, i que el sentiment independentista no para de créixer. Enfront hi ha un estat dèbil. I lligat de mans i peus perquè no pot usar la violència.

Com que mai s'ha preocupat de fer-se estimar a Catalunya –no amb declaracions hilarants, sinó amb equitat– ara no sap què fer, tret d'albirar la retirada i de voler barrejar l'aigua amb l'oli. O sigui, la unitat d'Espanya, imposada a la força, amb la democràcia.

És dèbil, però és capaç d'etzibar un bon cop de puny al tauler. Calma: tenim la partida guanyada.

Font: elPuntAvui.cat

Tenim acord, tenim govern, fem via cap a la República Catalana!

L’ANC celebra que finalment els 72 diputats independentistes hagin assolit un acord per investir President i formar Govern per tirar endavant el mandat democràtic sorgit del 27S.

Valorem molt positivament que tot l'esforç per assolir aquest acord vingui precedit per una sèrie de pactes que enforteixen aquest nou govern que ens ha de dur fins a la República Catalana.

Des de l'ANC animem el nou govern a impulsar i desplegar la Declaració aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre i ens comprometen a donar-hi tot el suport des de la societat civil.

A partir d'aquest mateix moment l'ANC continua treballant per eixamplar encara més la majoria social favorable a la independència. Ens comprometem a enfortir el procés nacional amb iniciatives que ens ajudin a acostar-nos i coincidir amb totes aquelles persones i entitats que treballen per la construcció del nou país.

Obrim un període de 18 mesos, que fins i tot pot ser menor, en què cal treballar a fons i amb tota la il·lusió per bastir les bases fermes del que ha de ser el nostre nou país, la República Catalana, lliure, democràtica i socialment justa.

Assemblea Nacional Catalana

SOM SOBIRANS! Donem suport al nostre Govern. Avui tothom al Parlament a les 16:30

L'ANC segueix exigint als diputats independentistes que continuïn negociant per assolir un acord que permeti formar govern

L'Assemblea Nacional Catalana continua exigint a tots els diputats independentistes que continuïn negociant per assolir un acord que permeti formar govern abans del 10 de gener i complir el mandat democràtic sorgit el 27S, després de la decisió de la CUP de no donar suport a la investidura del candidat proposat per Junts pel Sí.

L'ANC considera que unes noves eleccions al març no són la voluntat majoritària del poble català, que ja es va expressar democràticament fa tres mesos. L'Assemblea, com a referent de la societat civil i garant del procès, treballarà per l'acord fins al darrer moment, un acord volgut i demanat per la majoria dels ciutadans del país.

En aquest sentit, l'ANC emplaça Junts pel Sí, la CUP, Òmnium Cultural i l'AMI a una reunió conjunta que serveixi per a trobar l'acord definitiu que permeti la investidura d'un president, la formació d'un govern i l'inici del procés constituent que ens ha de dur a la constitució de la República Catalana.

Assemblea Nacional Catalana

Concentració a la plaça Sant Jaume «VOLEM ACORD», dijous 7 de gener a les 19:30

Carles Mundó: «El que hem après l'any 2015»

«Els problemes de debò sorgeixen quan el procés va seriosament. Mentre és inofensiu, res no és un problema»

Quan d'aquí a unes quantes dècades s'escrigui la història política de Catalunya d'aquests anys tan intensos que vivim, entendrem molt millor allò que ara se'ns presenta com a incomprensible i veurem com a irrellevant moltes coses que ara semblen importants. Amb això no vull pas dir que tot s'estigui fent de forma immillorable ni que tots obstacles que hem de saltar siguin fruit d'algun fenomen inevitable, però el pas del temps ens ajudarà a donar a cada cosa la importància que té.

El 2015 ens ha servit per prendre consciència de la complexitat d'un procés tan ambiciós com el de fer néixer un nou Estat independent al mateix temps que tenim un Estat poderós, com l'espanyol, que farà tot el que calgui per impedir-ho, fins i tot perjudicant-se a ell mateix si fa falta.

El procés cap a la independència és a la política el que per l'alpinisme és pujar l'Everest. Fer la primera part del camí és una tasca fàcil i poc compromesa; molta gent es veu capaç de pujar tres mil metres i les inclemències del temps acostumen a ser suportables. Quan ens acostem a la meitat del trajecte, alguns comencen a notar la falta d'oxigen, els molesta el fred i troben que a cada jornada s'avancen menys metres. I a mesura que ens acostem al camp base previ a l'ascens final sorgeixen dubtes, les forces estan més mermades i el vent o la neu poden obligar a redefinir l'estratègia per afrontar amb èxit l'intent per fer el cim.

La complexitat no ens ha de fer desdir de l'objectiu, que sabem que és possible mentre la majoria de ciutadans ho vulgui. Renunciar-hi és resignar-se a ser una comunitat autònoma en un Estat que viu la diversitat lingüística i cultural com una anomalia i que troba normal que una part dels ciutadans fem, de forma sistemàtica i infinita, un esforç fiscal que no es correspon amb allò que rebem a canvi.