Víctor Alexandre: "El conflicte és entre demòcrates i totalitaris"

"És millor deixar que Espanya, democràticament parlant, continuï desacreditant-se sola. Ja ho està fent"

Els insults i amenaces a Catalunya procedents d’Espanya sovintegen cada cop més, fins al punt que ja no hi ha dia sense que els altaveus mediàtics en difonguin un bon grapat. Insults, amenaces, calúmnies, falsedats han esdevingut l’argumentari del nacionalisme espanyol, amb la seva cort de col•laboracionistes catalans, d’aquells que experimenten un plaer morbós posant grillons a Catalunya i repetint com lloros tot allò que els seus amos de Madrid volen sentir. Tanmateix, això no és res comparat amb el que ha de venir. Hem de tenir en compte que com més s’adonen de la irreversibilitat del camí emprès per Catalunya per convertir-se en un Estat independent més fort és el seu sentiment d’impotència. És un sentiment d’impotència que neix del fet de saber que els temps han canviat i que en el si de la Unió Europea –tot i ser un ufanós club d’estats– la voluntat d’un poble no es pot esclafar per la via armada de l’article 8è de la Constitució espanyola. Per tant, no tinguem cap dubte que recorreran a tota mena d’instruments antidemocràtics com ara la supressió de l’autonomia catalana o la inhabilitació del president Mas. Això és així perquè tota la seva legalitat, aquesta legalitat que branden com a veritat absoluta i com a principi sagrat beneït per Déu, és essencialment antidemocràtica, ja que es fonamenta en la supremacia perpetua del nacionalisme espanyol al Congrés de Madrid i en un Tribunal Constitucional, que és el cortijo del Partit Popular i del Partit Socialista.

Situats en aquest punt, és obvi que el problema no és el conflicte entre Catalunya i Espanya. Tant de bo fos simplement això! El veritable problema és que el conflicte és entre demòcrates i totalitaris, entre un poble [Catalunya] que dirimeix la seva voluntat de ser per mitjà de les urnes i un Estat [espanyol] absolutista que esclafa aquesta voluntat. Aquesta és la mare del conflicte i l’arrel de tots els mals. Jo, personalment, no dubto que hi ha espanyols demòcrates. I tant, que n’hi ha! Però, en general, són veus anònimes que queden explícitament amagades pels potents altaveus mediàtics del pensament oficial d’aquell país. I quan no són anònimes, com ara les de Vicente del Bosque, Ramoncín, Miguel Bosé o el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, són conceptuades com a pura excentricitat.

Davant d’aquest estat de coses, és obvi que Espanya no pot acceptar el referèndum de Catalunya per tres raons bàsiques: la primera, perquè sap que el perdria; la segona, perquè, d’acord amb la seva naturalesa absolutista –que és la naturalesa de Castella–, considera Catalunya un territori conquerit i subjugat als seus designis; i la tercera, perquè l’acceptació del referèndum suposaria acceptar l’existència de la nació catalana. I Espanya abans es destruirà a si mateixa que no pas reconeixerà Catalunya. Altrament, hauria de reconèixer la galdosa fal•làcia sobre la qual descansa la idea nacional d’Espanya.

Davant d’això, cal no caure en provocacions. És millor deixar que Espanya, democràticament parlant, continuï desacreditant-se sola. Ja ho està fent. Un Estat que segresta les urnes, no és només un Estat antidemocràtic; és un Estat malalt, que ha perdut la seva raó de ser i que avança a passos de gegant vers la seva descomposició. De fet, després de la independència de Catalunya, vindrà immediatament la del País Basc i creixeran la consciència nacional a Galícia i el sentiment de pertinença del País Valencià i les Illes als Països Catalans. Tot d’una, aquests dos darrers territoris veuran no sols la vertiginosa prosperitat de la independència catalana, sinó que podran copsar la diferència entre el tracte preferent que rebran de la Catalunya Estat i el de l’Espanya que els espolia i que els considera perifèria i “playa de Madrid”. Mentrestant, el pes específic espanyol a la Unió Europea caurà en picat i el PP i el PSOE continuaran remenant el melic de les seves essències identitàries i tombant els ulls a la realitat. La realitat d’un trauma cent mil vegades superior al del 1898, amb la pèrdua de Cuba. Però això serà cosa d’Espanya. Catalunya ja jugarà en una altra divisió.

Font: elSingularDigital