Què fa por a Europa de la independència de Catalunya?

Les declaracions d’Almunia i dels portaveus de la Comissió i el Parlament Europeu ho han deixat clar: la independència de Catalunya és vista amb reticència per les autoritats comunitàries.

Hi ha certa por. Un aire negatiu, que òbviament està influenciat i molt amplificat pel lobby espanyol però que ve de més lluny. La meva anàlisi és que hi ha quatre motius prou importants que es troben a l’arrel d’aquesta por. Conèixer-los i buscar-ne la resta (que segur que n’hi ha) és important per ponderar quina ha de ser l’actitud del sobiranisme català envers la UE.

1. L’efecte mirall de la independència

L’èxit del moviment català pot produir un efecte mirall en altres parts d’Europa que somien aconseguir la independència. Més enllà d’Escòcia, Gal·les, la Bretanya, el Vèneto, Flandes o Còrsega poden ser alguns exemples de regions europees amb molta història que potser intentarien seguir el mateix camí en els propers anys.

Recordem que la UE és avui una Unió d’Estats, i que per tant respon als seus interessos i els protegeix. I com que els estats no volen nous moviments independentistes, la UE no donarà cap facilitat per a la independència perquè els legitimaria. La manera com s’elegeixen els líders europeus (triats a dit pels governs dels estats) hi té una gran influència i dóna molta capacitat de lobby al govern espanyol. El cas Almunia i els seus canvis de posició en són un clar exemple.

2. Les conseqüències per a Espanya i el futur de l’euro

Espanya té a finals del primer semestre de 2013 un 92,2% de deute públic sobre el PIB segons les dades oficials. Probablement més si tenim en compte el deute de les empreses públiques i altres passius fora de balanç.

Aquest any té previst fer un dèficit equivalent o lleugerament superior al 6,5% del PIB, i les previsions oficials per 2014 hi afegeixen un altre 5,8%, i això si tot va bé.

En un entorn de creixement quasi zero, això vol dir que el deute públic oficial de l’estat hauria d’arribar al 100% del PIB l’any que ve o a principis de 2015. Recordem que la taxa d’atur esperada per l’FMI és del 25% l’any 2018 i que per tant no es pot esperar cap gran augment dels ingressos per aquest costat.

Ara imaginem que Rajoy no vol pactar la consulta i que Catalunya segueix el seu camí més o menys unilateralment. Com que Espanya intentarà vetar-ne el reconeixement, la Catalunya-estat no tindria cap obligació d’assumir part del deute públic espanyol.

Així doncs, i tenint en compte que Catalunya té aproximadament el 20% del PIB d’Espanya, sense Catalunya i amb un deute de 1 bilió d’euros, l’Espanya restant passaria a deure un 125% sobre el seu PIB.

Insostenible amb un 27%, o més, d’atur. Els tipus d’interès d’Espanya poden acostar-la a la fallida, fins i tot abans que se celebrés una consulta catalana. I una fallida d’Espanya pot posar en perill tota la zona euro, doncs es fa difícil que algú vulgui aportar els 542.000 M que caldria per fer un programa a la grega. Les conseqüències en cadena que es podrien produir a la resta d’Europa per una fallida espanyola són inimaginables i temudes.

3. Una independència basada en motius econòmics pot donar ales a moviments polítics anti-solidaris

Que la força del moviment sobiranista català no es basa simplement en l’espoli fiscal és un fet. Existeixen motius històrics i socials que el justifiquen. Però hi ha sectors a Europa que no ho entenen, i per moments tenen la sensació que “només volem els diners”.

Aquesta suposada posició catalana és oposada amb fervor per les institucions europees, que temen que de sortir endavant hi podria haver altres moviments polítics basats en acabar amb la solidaritat econòmica entre territoris.

La Lliga Nord en podria ser un exemple, i hi ha por que quelcom similar sorgís eventualment a Baviera. Probablement són pors infundades i excuses, però cal tenir-ho en compte. Cal també posar-ho en el context dels rescats, després de 3 anys Grècia encara necessitarà un tercer rescat, i s’albira com a probable un segon rescar portugués. Als alts mandataris europeus no interessa un discurs polític que posi de relleu els límits de la solidaritat quan la crisi de l’euro encara no està resolta.

4. La percepció que el sobiranisme català és un moviment fragmentista

Aquesta percepció, atiada pel govern espanyol, està basada en la sensació que en un moment en què es demana més integració europea, el que fa l’independentisme català és separar.

El lobby de l’estat espanyol és fort, i es fa difícil mostrar que la intenció majoritària del poble català és deixar Espanya per a poder estar directament integrats a Europa. Catalunya és mostrada com a fragmentista, i segons aquests actors pot posar en perill el projecte europeu.

Per això és fonamental mostrar l’europeisme del moviment sobiranista. El discurs del President Mas a Brussel·les l’any passat va ser una bona passa, però en calen més.

Que l’independentisme català caigui en l’euroescepticisme és precisament el que voldrien els defensors de l’status quo a l’estat espanyol. Així el podrien presentar tranquilament com un moviment que simplement vol trencar amb tot, que no vol construir sinó destruir.

En conclusió

És normal que la Unió Europea tingui por i reticències amb el procés català. Tanmateix és molt important conèixer-les i saber que tenen la seva base. Només així es pot construir una base argumental sòlida i una actitud que no creï noves reticències a Europa.

Mantenir la perspectiva europeista és en aquest sentit fonamental. Si el procés català és democràtic, pacífic i esgota totes les vies, la Unió Europea haurà de moure’s, i una voluntat catalana de seguir-hi i apostar per una major integració pot donar una imatge molt positiva.

Comprometre’s amb assumir la part del deute espanyol que li toca a Catalunya a canvi del reconeixement pot ser també una bona eina per reduir les pors.

Les declaracions d’Almunia han fet sorgir un euroescepticisme de cop calent que és precisament el què buscarà instigar el govern espanyol. Allò de que quan no les pot haver diu que són verdes, però les declaracions d’un comissari o uns portaveus no són vinculants. Només són una provocació per crear dubte entre els partidaris del procés. Quan arribi el moment ja es veurà què fa la UE, ja que cap Tractat preveu què cal fer en una situació similar.

Ningú a la UE desitja veure 7,5 milions ciutadans que volen ser europeus expulsats del projecte per exercir el dret d’autodeterminació. Si passés, seria un ridícul internacional del qual el projecte europeu tindria problemes per recuperar-se.

Font: CercleGerrymandering