Ferran Saez: "On ho posa, tot això?"

Fa uns dies Joaquin Almunia –qui se’n recorda, de Joaquín Almunia?- deia que si Catalunya s’independitzava quedaria automàticament fora de la Unió Europea. A l’aire hi flotava un dubte raonable, una pregunta elemental: i això, on ho posa? Quin article del Tractat de Lisboa aventura una cosa per l’estil? Després, alguns donaven detalls i tot: “caldria renegociar l’entrada a través de…” Però quina classe de frivolitat és aquesta? “Entrada”, “sortida”, “renegociació”? Però què s’empatollen? Al Tractat de Lisboa no hi diu res, de tot això. El que diu clarament aquest tractat en el seu article 8è és que “Serà ciutadà de la Unió tota persona que tingui la nacionalitat d’un Estat membre. La ciutadania de la Unió s’afegeix a la ciutadania nacional sense substituir-la”. I el que diu encara més clar la Constitució espanyola en el seu article 11.2 és que “cap espanyol d’origen pot ser privat de la seva nacionalitat”. Tot plegat portaria a la situació delirant d’un nou Estat que estaria fora de la Unió… però amb tots els seus habitants dintre! Es tracta sens dubte d’una collonada molt vistosa, que donaria per a fer una bona sit-comd’aquelles de riure a gust. Equivocat o no, un servidor acaba de citar dos articles, indicant el seu corresponent numeret. Quins articles cita, l’oblidat Almunia? Se’ls inventa, potser? No troben que això és infinitament més greu que una simple sortida de to?

El diari que controla el partit d’Almunia, o a l’inrevés, publicava el passat dia 16 la següent -ehem- “informació”:“Con Cataluña fuera de la UE volverían las fronteras y los aranceles”. Aquest diari, que fa poc va fer un ERE per a poder mantenir el sou de 13 milions d’euros anuals de Cebrián, és un dels que ha desplegat més inventiva en aquest tema. És cert que la tasca d’interpretar el món als progres és important, però trobo que 13 milions són molts milions per a fer una afirmació d’aquesta mena i quedar-se tan panxo. On ho posa, tot això de les fronteres i els aranzels? No ho sé. Però això dels 13 milions d’euros en el context d’un diari on acomiada a la gent per email, sí que sé on ho posa. El paper el poden descarregar, entre altres llocs, aquí.

El fet que coses inventades, com tot aquest detritus informatiu dels aranzels i les fronteres, esdevinguin i, alhora, dades acreditables documentalment formin part de la categoria dels rumors, vol dir que seguim on érem, si fa no fa. Però també podria ser que tota aquesta rumorologia indiqués que les coses van bé. És només una vaga i molt subjectiva intuïció relacionada amb l’altra transició, la que vaig viure sent un nen a finals dels anys setanta. Tot allò, no sé perquè, em va quedar gravat a la closca d’una manera molt nítida i detallada, i per això vaig acabar escrivint Les ombres errants, en comptes de fer altres coses més rendibles i entretingudes. De rumors d’aquesta mena, destinats a atemorir el personal, llavors n’hi havia molts. Els més exagerats i estrambòtics daten dels mesos immediatament anteriors i posteriors a la mort del dictador, relacionats sovint amb el Sàhara Occidental.

Alguns d’aquells relats extravagants de finals dels setanta sorgien espontàniament, mentre que altres provenien dels mitjans de comunicació contolats encara pel “búnquer” o bé de la tele monoteista del franquisme. I qui era, per cert, el director dels serveis informatius d’aquella tele, amb Arias Navarro de president? Premi, ho han encertat! Juan Luis Cebrián, fill del director del diari Arriba, organ de Falange. Ja ho veuen: només ha canviat una mica el llenguatge. La resta segueix si fa no fa on era, i fent el que feia, i amb el mateix estil; i així seguirà per molts anys, perquè, com diu el proverbi oriental, quan el savi assenyala la lluna, els més ximplets miren El País.

Font: CataluntaOberta.cat