dijous, 31 d’agost del 2017
Caminada pel Sí pel barri de la Sagrada Família, dimarts 5 de setembre
El recorregut serà el següent: Gaudí – Provença – Sardenya – Mallorca – Marina – Provença – Lepant – Mallorca – Padilla – València – Cartagena (punt d’arribada: al nostre local).
No t’ho pensis: porta el domàs del Sí i afegeix-te a la Caminada pel Sí de l’Eixample!
Gràcies per fer-ho possible!
Endavant, República Catalana!
Equip de Coordinació
Ja tens la samarreta? Ja has guarnit el balcó? Si encara no, vine al nostre local de dilluns a divendres de 6 a 9 del vespre
Local de la territorial
Obrim el local cada tarda laborable, de sis a nou del vespre, tenim les samarretes, els domassos, i les pancartes... (Cartagena, 213, cantonada València)
La mobilització de l’Onze de Setembre ja té 200.000 inscrits
Les entitats sobiranistes han donat avui nous detalls sobre la mobilització de la Diada. El president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, ha dit que ja hi havia més de 200.000 inscrits. A més, ha informat que ja hi ha 1.400 autocars que transportaran manifestants cap a Barcelona.
Sánchez també ha anunciat que la mobilització de la Diada culminarà a les 17.40, quan començarà l’acte central amb parlaments a la plaça de Catalunya. Ha afegit que havien pensat a fer l’acte a la cruïlla del passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó, però que per seguretat l’han traslladat a la plaça. L’acte es podrà seguir des de tots els punts de la mobilització gràcies a més de dues-centes torres de so.
Així mateix, Sánchez ha informat que hi haurà uns 2.500 voluntaris identificats que garantiran la seguretat de la mobilització. A més, hi haurà 24 ambulàncies disponibles i una parada amb un centre mèdic.
‘És la Diada de la satisfacció –ha dit Sánchez–. La mobilització naixerà amb la llei del referèndum aprovada.’ A parer seu, la mobilització tindrà un component històric especial, perquè els ciutadans han fet els deures i l’1 d’octubre es farà el referèndum d’independència. ‘Esperem que tothom vingui amb ganes de divertir-se i de passar-s’ho bé. Al cap i a la fi, el somriure i la il·lusió han estat els motors del procés’, ha acabat dient.
Font: VilaWeb.cat
Pere Cardús: «Per què Catalunya ja s’ha mig independitzat aquest estiu?»
Com era previsible, aquests mesos d’estiu, que generalment són quasi políticament perduts, enguany han estat molt productius i moguts. Lamentablement, més que no esperàvem, per culpa de la visita que ens va fer la barbàrie a mitjan agost. Tots aquests moviments, els desitjats i els indesitjats, ens obliguen a parar cinc minuts i mirar on som i com estem. Heus ací la meva proposta:
L’absència d’estat
Ens podem remuntar al 9 de novembre de 2014 per comprovar els primers indicis de la pèrdua de control de l’estat espanyol sobre el territori de Catalunya. La impossibilitat demostrada de fer complir la seva voluntat i la de les seves institucions –polítiques i judicials– es va fer evident en la consulta d’aquell dia. A partir d’aquell moment, en moltes ocasions s’ha palesat que el govern espanyol no era govern a Catalunya i que l’estat perdia el domini efectiu de la població i el territori. Això no és el resultat de cap jugada d’enginyeria política, sinó que és un fet estudiadíssim que s’esdevé quan la població deixa de confiar en unes institucions d’una manera majoritària i emprèn el camí de construir-ne unes de noves. Per desgràcia, va ser amb l’atemptat de Barcelona i Cambrils que vam poder tornar a comprovar l’absència d’estat espanyol a Catalunya d’una manera més nítida que mai.
Jofre Llombart: «Junts pels semàfors»
Font: elPuntAvui.cat
dimecres, 30 d’agost del 2017
Ramón Cotarelo: «Para Pablo Iglesias, el tema catalán es una china en el zapato»
Cotarelo ha estudiado profundamente el conflicto catalán. Incluso tiene un libro al respecto, La República catalana (Now Books, 2016), en el que explica al resto de españoles qué es exactamente lo que ocurre en Catalunya. Es un intento de romper el silencio que hay en el Estado español para voces como la suya, un silencio que ha compensado con una importante presencia en el debate público catalán.
¿Qué votaría usted el 1 de octubre?
Votaría que sí.
¿Por qué?
Muy sencillo: porque la situación actual no permite ninguna otra salida.
¿Cree que habrá urnas?
Sí, sin duda.
¿Qué le hace pensar eso?
Amadeu Altafaj: «Catalunya, futur pol d’estabilitat i prosperitat a Europa»
La futura república catalana té potencial per esdevenir un alumne avantatjat a la classe de l’euro, així com un pol de prosperitat i d’estabilitat financera al sud d’Europa. I això no ha passat desapercebut als ulls d’observadors i analistes econòmics internacionals.
La majoria d’economistes no qüestionen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, fins i tot en els escenaris de més estrès polític en què l’estat d’origen, Espanya, rebutgés reconèixer el nou estat i fer una transició ordenada dins la Unió Europea. Els interrogants se situen més aviat en la viabilitat del que romandria de l’economia espanyola –inclosos els comptes públics, el repartiment i la titularitat del deute públic– si el trencament fos abrupte.
Iu Forn: «La guerra bruta contra els indepes»
Avui, 29 d'agost del 2017, s'ha tancat al Parlament la comissió d'investigació sobre l'Operació Catalunya. Operació Catalunya és el nom que hem convingut donar a l'operació per la qual l'Estat, a través de les seves clavegueres, va intentar combatre l'independentisme inventant i filtrant posteriorment a la premsa amiga suposats casos de corrupció. La comissió va néixer el passat 8 de març, quan al ple de la Cambra van votar a favor de la seva constitució Junts pel Sí, PSC, CSQP i CUP. Ciutadans va abstenir-se i el PP va votar-hi en contra. Avui les conclusions han estat aprovades per unanimitat pels únics tres grups que han aguantat fins al final: Junts pel Sí, CSQP i la CUP. El PSC no va arribar a ser-hi mai, tot i haver votat a favor de la seva constitució i PP i Ciutadans s'han retirat a la meitat dels treballs. Ara el següent pas, parlamentàriament parlant, és debatre aquestes conclusions al ple de la setmana vinent. Si vol llegir-se-les amb calma, en aquest enllaç té els textos dels tres partits. Si vol llegir les meves conclusions, que són les d'un observador que ha seguit totes les sessions menys una, aquí van:David Ros i Pere Miret: «L’endeutament de la República Catalana»
La Catalunya independent naixeria amb un endeutament situat entre el 50% i el 75% del seu producte interior brut (PIB), molt per sota de la mitjana de la UE (83,5% del PIB). Així, el deute català actual més el que s’heretés del Regne d’Espanya seria assumible per l’economia catalana en el marc d’un nou estat i amb un estalvi d’entre un 30% i un 52% en relació amb la situació actual dins de l’Estat espanyol.
En canvi, la Catalunya autonòmica ha de suportar un deute superior al 105% del seu PIB: el deute propi més el 19,6% del deute net de l’Estat espanyol, que correspon a la part del deute estatal que paguem els catalans amb els impostos.
Josep Costa: «Un forat negre dins la Unió Europea?»
En el dret internacional, efectivament, hi conviuen amb dificultats dos principis que poden ser contradictoris. El principi ex factis oritur ius, que significa que dels fets neix el dret, i el principi ex injuria ius non oritur, segons el qual els actes il·lícits no poden crear dret. Traslladat a la creació de nous estats, aquesta dualitat té relació amb les qüestions de l’efectivitat i el reconeixement, que no sempre conflueixen. Els dos exemples anteriors, i d’altres, il·lustren fins a quin punt poden existir estats sense arribar a ser reconeguts.
Pere Miret: «Amb el nou estat, bones perspectives de creixement»
Prestigiosos economistes com els premis Nobel G. Becker, E. Kydlan i J. Stiglitz van defensar la viabilitat econòmica de l’Estat català. K. Rogoff, ex-economista en cap de l’FMI, va dir que la Catalunya independent seria “un dels països més rics del món”. També la majoria dels economistes catalans pensem que les perspectives econòmiques de la República Catalana són bones i oferirà un major benestar als ciutadans catalans. Tanmateix, sembla que encara hi ha qui ho dubta.
Potser hi influeix les prediccions apocalíptiques de la majoria de mitjans espanyols, dominats pel poder financer i econòmic espanyol. El mateix president del govern espanyol, Mariano Rajoy, el mes de maig passat va afirmar que el producte interior brut (PIB) català cauria un 30% en cas d’independència. Bé, almenys d’alguna manera reconeix que la independència és possible.
Potser hi influeix les prediccions apocalíptiques de la majoria de mitjans espanyols, dominats pel poder financer i econòmic espanyol. El mateix president del govern espanyol, Mariano Rajoy, el mes de maig passat va afirmar que el producte interior brut (PIB) català cauria un 30% en cas d’independència. Bé, almenys d’alguna manera reconeix que la independència és possible.
Més de 150.000 inscrits a la Diada
Tal i com va avançar El Nacional, enguany tindrà lloc a Barcelona, a la confluència de passeig de Gràcia amb el carrer d'Aragó i ja hi ha mil autocars mobilitzats. El president de l'ANC, Jordi Sànchez, ja va destacar aleshores que la xifra d'inscrits demostra que la Diada d'aquest any serà "un dia històric", a poques setmanes del referèndum de l'1-O.
Ara, coincidint amb l'inici formal del curs polític després del parèntesi obligat pels atemptats, l’ANC ha iniciat la campanya del Sí en ple desplegament, que es preveu que s'allargui fins l'1-O.
Font: elNacional.cat
Dídac Boza: «La independència creïble»
Un dels problemes endèmics de la humanitat és la lentitud de la història. Totes les grans transformacions polítiques i socials que avui donem per assolides (el sufragi universal, la igualtat d'homes i dones davant la llei, els drets humans...) estan en vigor des de fa quatre dies, com aquell que diu. Tots els valors que avui representa la nostra més que millorable democràcia occidental han format part de l'imaginari utòpic de generacions. Objectius vistos durant segles com a impossibles pel mateix poble que els anhelava i, sobretot, per les elits de poder que s'hi oposaven. La història ens mostra que, finalment acaba arribant una generació que és capaç de donar forma a la utopia. Arriba un dia que allò que tothom donava per impossible deixa de semblar-ho i, en conseqüència, deixa de ser-ho.
Resolta la incògnita del vot exterior del referèndum de l’1-O
Un dels aspectes del referèndum d’autodeterminació que han costat més d’aclarir és el vot dels catalans a l’estranger. Qui podrà votar, amb quin cens, si amb el vot electrònic o per correu, quin paper hi tindran les delegacions, què faran els inscrits al CERA… Moltes incògnites entorn de la manera com s’organitzaria el vot dels catalans que, per unes raons o per unes altres, ja no resideixen a Catalunya. En aquestes preguntes amb resposta que oferim a continuació, hi exposem les condicions i la fórmula prevista per a votar l’1 d’octubre i decidir l’estatut polític de Catalunya. La conclusió més important: qui s’hagi inscrit al Cens Electoral de Residents Absents (CERA) espanyol, que s’afanyi a inscriure’s al Registre de Catalans i Catalanes Residents a l’Exterior.
—Qui podrà votar al referèndum?
L’esborrany de llei del referèndum presentat per Junts pel Sí i la CUP estableix que podran votar els catalans amb ciutadania espanyola residents a Catalunya i els catalans amb residència a l’estranger. Per tant, ho podran fer els mateixos que poden votar en unes eleccions autonòmiques.
dimarts, 29 d’agost del 2017
Vicent Partal: «Quan Espanya abandona els seus…»
A la manifestació de dissabte es va tornar a fer evident l’escassa mobilització dels partidaris de la unitat d’Espanya. Ni tan sols el repartiment organitzat de banderes espanyoles i el desembarcament dels tres avions de Madrid no van aconseguir cap efecte. Tornaven a ser una minoria i, a més, es van trobar manifestant-se sense cap problema al costat d’una mar d’estelades on ningú no els molestava gens ni se sentia incòmode amb la seua presència. En això van seguir la línia d’aquests darrers anys: l’unionisme ha fracassat sempre, en tots els intents de convocar manifestacions o concentracions contra el procés d’independència. No ha aconseguit mai una audiència mínima.
Dissabte alguns havien volgut moure coses per provar de convertir la manifestació en una mena d’acte d’unitat entorn del rei espanyol, que poguessen contraposar després a l’Onze de Setembre. La inèdita presència del monarca, els missatges sospitosos demanant a la gent que no hi anàs amb estelades i la campanya oberta d’intimidació d’alguns mitjans en aquesta mateixa línia perseguien unes fotos que finalment no van poder fer. Al contrari.
Gemma Aguilera: «Carrer, institucions i llei»
Garanties per anar a votar l’1 d’octubre? Sí, per a tothom. Tant per als del ‘no’, que tenen assegurada una Catalunya autonòmica i constitucional si guanya la seva opció, com per als del sí, que des d’avui coneixen el marc legal provisional que permetrà el trànsit des d’Espanya fins a una República de Dret, democràtica i social si la independència s’imposa a les urnes. Garanties democràtiques per a tots els catalans i catalanes sense excepció. Garanties que surten del Govern i de la majoria parlamentària de JxSí i la CUP. Però no de Madrid. La presentació pública de la ‘proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república’ ha dibuixat un escenari democràtic ja molt difícil de contestar en termes de legitimitat i legalitat per a qualsevol entitat o partit que estimi la democràcia.
Botran (CUP): «L'1-O la gent ha de sortir al carrer tot el dia, no només per votar»
Falta poc més d’un mes per al referèndum. Té cap dubte, la CUP, que el Govern posarà les urnes l’1 d’octubre?
No tenim cap dubte que es farà el referèndum i que el Govern treballa perquè això sigui possible. Però és veritat que la manera com hi hem arribat podria haver estat molt més directa i clara. Nosaltres volíem anuncis sobre els preparatius del referèndum molt més explícits i públics, de tal manera que es creés el clima pre-referèndum que ha d’existir.
Aquest clima no està creat ja? A Madrid no dubten que hi és...
Encara ha de pujar la temperatura el termòmetre del referèndum.
Vicent Partal: «Mossos: la gran por de Madrid»
La campanya, mediàtica i política, contra els Mossos d’Esquadra s’ha intensificat molt aquests darrers dies. Hi ha un intent molt exagerat, sembla gairebé que desesperat, de dibuixar l’actuació dels Mossos en relació amb els atemptats de Barcelona i Cambrils com un desastre. Això amaga una intencionalitat política evident. Quan la Gendarmeria francesa posa un mosso en la foto de la seua capçalera de Twitter, o bé les policies anglesa, portuguesa, neerlandesa, italiana… remarquen la bona feina feta i feliciten la policia de Catalunya, que a Espanya s’engegue una campanya tan exagerada, provant de denigrar l’actuació del cos –i el cos mateix– sembla increïble. Però, de fet, respon a una gran por.
dijous, 24 d’agost del 2017
Anem dissabte a la manifestació No tinc por
Des de l'Assemblea Nacional Catalana col·laborem activament perquè sigui una nova expressió cívica del nostre país. Aprofitant la nostra experiència, centenars de voluntaris de l'Assemblea contribuiran com a servei d'ordre, al costat dels voluntaris d'altres entitats, a l'èxit de la manifestació.
Si hi assistiu amb banderes, us demanem que portin, com es va fer en les grans mobilitzacions a París després dels atemptats, un llaç negre en senyal de dol. Si hi porteu cartells o pancartes (amb el logotip de l'Assemblea o anònims, tant se val), que els missatges siguin de sentit positiu, a favor de la pau i la llibertat i amb el lema "No Tinc Por".
Fins dissabte!
Assemblea Nacional Catalana
Nota de ANC Sagrada Família: Si vols anar-hi amb la nostra territorial, quedem a les 16.30 h a Gaudí / Provença per marxar tots junts.
Albert Carreras: «Un estat proper»
Aquests dies dramàtics que hem viscut ens han demostrat, lluminosament, que la Generalitat de Catalunya ha actuat eficaçment com un estat proper. Bé, encara és una administració subestatal, però ha exhibit bones característiques d’estat i bones característiques de proximitat. La nostra policia -els Mossos- ha reaccionat de pressa i amb eficàcia als atacs perpetrats a la Rambla i a Cambrils. Els nostres serveis d’emergències i mèdics han estat exemplars. Totes les nostres categories d’especialistes cridats a ajudar ho han fet massivament, amb gran professionalitat i amb gran humanitat. La comunicació ha funcionat bé, cosa ben important atesa la varietat de nacionalitats afectades. Les nostres autoritats han estat presents quan tocava i dient el que tocava, que és informar, encoratjar, tranquil·litzar i oferir missatges que ens han donat orgull de comunitat en moments tristíssims.
Una administració propera. La proximitat és un gran valor per a una administració pública. Continua sent un principi generalment acceptat: el millor per a la ciutadania és que els serveis públics es despleguin com més a prop seu millor. És el principi de subsidiarietat. Ensenyament, salut i policia són tots serveis de proximitat. Són serveis que funcionen millor quan qui els ha d’oferir coneix el medi en què actua. La democràcia sol garantir la proximitat, però no sempre ho fa. La democratització dels ajuntaments va representar una millora enorme en la provisió de serveis a la ciutadania. Els van passar a oferir veïns i veïnes que coneixien el seu medi. La creació de comunitats autònomes, en règim democràtic, va ser una millora semblant. Va aportar proximitat als criteris polítics i a la detecció de prioritats i de problemes. La definició de l’abast polític de l’acció de la Unió Europea, feta d’estats democràtics, també es va fer partint de l’assumpció del principi de subsidiarietat, que permet distingir quins afers són de competència de la Unió i quins de competència dels estats membres. Tanmateix, a vegades la democràcia pot adquirir una deriva centralitzadora que trenqui el principi de subsidiarietat.
Ja tens la samarreta? Ja has guarnit el balcó? Si encara no, vine al nostre local de dilluns a divendres de 6 a 9 del vespre
Local de la territorial
Obrim el local cada tarda laborable, de sis a nou del vespre, tenim les samarretes, els domassos, i les pancartes... (Cartagena, 213, cantonada València)
Jordi Sànchez: «Per unes hores vam ser un Estat»
Cada cop queda menys perquè arribi el referèndum de l’U d’Octubre. I encara menys queda perquè arribi la Diada d’enguany. I això el president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, ho sap. De totes maneres, en aquesta entrevista a El Món assegura que ell sempre ha tingut “una gran tranquilitat” sobre el possible èxit o fracàs de les manifestacions independentistes dels darrers Onze de Setembre i avança que ja són més de 70.000 les persones que s’hi han inscrit aquest any. Sànchez no confia que després d’una victòria del ‘Sí’ en el referèndum l’Estat espanyol negociï una transició per la sortida de Catalunya, però es manté ferm que “Europa buscarà el diàleg” perquè “no es pot permetre una altra crisi”. El president de l’entitat s’ha reunit amb El Món a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada, i ha valorat que l’actuació dels Mossos en els atemptats de La Rambla i Cambrils demostra que “a Catalunya hi ha hagut un Estat”.
Comencem per la tragèdia de dijous. Era d’esperar que bona part de la premsa de Madrid barregés l’atemptat amb el procés d’independència?
Primer he de dir que ningú hagués volgut que el dijous a la tarda hagués existit. Tothom sabia que podia passar, però quan arriba és molt dur, incromprensible, i acaba generant molts nervis i molts dubtes. Tots coneixíem també la relació complicada de l’Estat amb el dibuix institucional pel que fa en el compromís de la lluita contra el terrorisme jihadista. I tots sabíem de les informacions no donades, però una de les reflexions que caldrà fer en aquest país un cop haguem tancat el dol de l’atemptat és sobre el capteniment d’alguns professionals i mitjans de comunicació; un comportament propi d’aquells que estan exclusivament centrats en una batalla política i sectària, i que han perdut els escrúpols deontològics de qualsevol professió, ja sigui per publicar una imatge impactant o per intentar preservar la seva particular bandera en una lluita política, en aquest cas el sobiranisme.
Albert Carreras: «La relació econòmica Catalunya-Espanya. Com hem arribat fins aquí?»
Ara fa uns dos segles, acabada la guerra del Francès (1808-1814), Espanya va perdre totes les seves colònies de l’Amèrica continental. Tot Espanya es va empobrir, però algunes regions van reaccionar. A Catalunya, la industrialització que havia començat a finals del segle XVIII es va afermar i accelerar.
Durant tot un segle, fins a la Guerra Civil (1936-1939), l’economia catalana va ser cada cop més pròspera fins arribar a tenir un PIB per càpita que gairebé era el doble de la mitjana espanyola. Només dues altres regions van tenir trajectòries semblants a la catalana: el País Basc, des que es va industrialitzar el darrer terç del segle XIX, i Madrid, que sempre va treure partit de ser la capital.
La taula adjunta mostra aquesta evolució, però s’ha de tenir en compte que és producte interior brut i que no està corregida per la paritat de poder adquisitiu. Per als darrers talls temporals, pels quals tenim més dades, això rebaixa en una dècima la posició de les comunitats més riques i millora la de les més pobres. Si afegim l’efecte igualador de la fiscalitat, les pensions i el subsidi d’atur queden diferències de renda disponible per càpita, a paritat de poder adquisitiu, molt petites.
José Rodriguez: «Només és Hisenda»
L’estat té competències plenes en les inversions d’ADIF, en control de fronteres, en la gestió de gairebé tot a l’aeroport i en l’expedició de carnets d’identitat. Altres funcions que l’Estat té territorialitzades són la inversió en una part de cultura, beques i infraestructures, on ja s’ha demostrat la minsa inversió al llarg de moltes dècades. En la gestió de la justícia trobem també molts problemes en la part que correspon a l’Estat: pocs jutges i amb una concepció de poc servei al ciutadà (i no només pel fet de no poder tenir justícia en català).
També l’estat té competències parcials en seguretat ciutadana i completes en terrorisme. I lamentablement hem pogut comprovar com l’Estat ha sigut el gran absent en l’atemptat de Barcelona i Cambrils. Ni el CNI va poder preveure o detectar la cèl·lula terrorista, ni el cos de la Policía Nacional, ni el cos de la Guàrdia Civil, van participar en els efectius de seguretat del passat dijous, ni en la investigació, ni en les tasques per capturar els terroristes.
Sebastià Alzamora: «Independitzar-se de cap»
Catalunya és, per a aquests mitjans, una region (en l’àmbit internacional aquest terme no té les connotacions pejoratives que aquí hi ha afegit el nacionalisme espanyol) amb un govern i una massa social separatists (ídem, pel que fa a l’absència de connotacions) que es vol independitzar de l’estat del qual forma part, que és Espanya. I es dona el cas que és la regió la que ha actuat com un estat, mentre que l’estat no ha actuat de cap manera digna de menció, més enllà dels missatges institucionals rutinaris en un cas d’aquesta naturalesa. Qui ha gestionat la situació, i ho ha fet amb intel·ligència, aplom i agilitat, han estat la policia i les institucions catalanes d’autogovern, tot i les limitacions a què es troben sotmeses (per l’estat, precisament). Això ho ha vist tothom, i potser la manera més gràfica de resumir-ho és la comparativa presidencial: aquests dies s’ha engrandit el president Puigdemont, mentre que el president Rajoy s’ha empetitit literalment fins a desaparèixer. Així ho han entès aquests mitjans, que s’uneixen d’aquesta manera a l’editorial de fa unes setmanes del New York Times (“ un diario ”, segons va dir algú de Cs) o a les anàlisis de Politico o delFinancial Times sobre la qüestió catalana. Són molts, de línies editorials ben diverses i de prestigi indiscutible, els mitjans internacionals que han entès que el relat del govern d’Espanya no és fiable i que per tant es preocupen d’oferir-ne un de propi, més proper a la realitat dels fets. A l’inrevés, certament, d’alguns mitjans d’aquí, tant espanyols com catalans. A la crònica del Wall Street Journal, els editorials de divendres passat d’ El Mundo i d’ El País només reben el qualificatiu que els va dedicar precisament Carles Puigdemont: “miserables”.
Empar Moliner: «Unes consideracions urgents»
Cal saber si la policia espanyola té alguna altra informació relacionada amb algun altre imam perillós que no hagi donat als Mossos.Cal preguntar-se per què hem d’esperar al setembre per incorporar els Mossos a l’Europol, com si fos la quota d’un gimnàs. I no el que és.
Cal admetre que quan la Guàrdia Civil es queixa que Catalunya ha actuat com un estat té raó: no ha tingut més remei que fer-ho.
Cal recordar que un policia ha de tenir una certa empatia amb el civil que protegeix. Si no, només el vigila. Si la Policia Nacional confessa, quan hi ha el caos de l’aeroport, que Catalunya no és un destí que li agradi, difícilment ens pot oferir heroïcitat. Això fa, també, que els civils, quan tenim una emergència, truquem als Mossos.
Vicenç Villatoro: «Mossos»
Font: ara.cat
Vicent Partal: «La gent, les institucions i els Mossos han fet molt més fort el país»
Entre dijous passat i ahir el Principat ha viscut algunes de les hores més fosques i difícils d’aquests darrers anys. Els atemptats de la Rambla i la Diagonal, a Barcelona, i després el de Cambrils han significat una sotragada enorme i han tingut un impacte descomunal que hem de reconèixer sense recança que ens ha fet molt de mal. Molt.
En l’Europa en què vivim, avui, ningú no pot assegurar al cent per cent que això que ha passat a Barcelona no puga passar en qualsevol altra ciutat. En tenim proves tan evidents que no paga la pena de perdre temps a discutir-les. Alguns mesquins, per contrarestar tanta obvietat, s’entretenen en els detalls mínims, però a nosaltres que no ens distraguen ni un minut.
Evitar això que va passar era extraordinàriament difícil. Reaccionar bé, també ho era. I és en aquest sentit que, al costat del dolor i de la ràbia, hem de fer lloc a l’orgull i a la tranquil·litat de veure que bé que ha reaccionat la nostra societat. La societat, les institucions –el govern i els ajuntaments– i els Mossos d’Esquadra han fet tots allò que calia perquè el país s’alçàs de pressa i no es deixàs aixafar per les morts.
dilluns, 21 d’agost del 2017
Suso del Toro: «Dos països, dues realitats»
Els atemptats a Catalunya cal emmarcar-los en la geoestratègia, la utilització que fa l’Aràbia Saudita principalment del wahabisme com un instrument de poder al món. És monstruós, però hem d’acceptar que els amos dels terroristes són els aliats dels nostres amos. No és una paradoxa, és una perversió política.
Tot i que la connexió de la cèl·lula organitzada a Catalunya amb els centres de decisió terrorista sigui laxa, l’atemptat que preparaven tenia un context polític local, segurament pretenia incidir en una ferida: en el conflicte entre l’Estat i Catalunya, que afronta setmanes decisives. Pretenia estripar la carn on hi ha rascada i ferida, sense poder predeterminar si mouria la societat en una direcció o la contrària, però sí que pretenia aprofitar el conflicte polític, parasitar, apropiar-se de la jornada. Han assassinat i mutilat, han fet mal a molta gent però una oportuna explosió els va posar en evidència i els va obligar a precipitar-se i matar fora del context previst.
Antoni Bassas: «S’ha acabat menystenir un país anomenat Catalunya»
Font: ara.cat
Albert Carreras: «Quin futur té la Catalunya autonòmica?»
És un concepte que alguns poden considerar simplista però descriu amb precisió la realitat actual.
La primera obsessió de l’Estat en contra és centralitzar. Centralitzar competències, que vol dir poder, capacitat de distribuir recursos, contractació de personal qualificat, reforçament de la capitalitat a Madrid, i reducció de poder, recursos, treball i potencial de les comunitats autònomes. La pulsió centralitzadora de l’Estat espanyol és molt forta. En part, perquè sempre ha estat així –l’excepció ha estat la devolució de poders i la descentralització amb el desplegament de la nova constitució el 1978–. En part, perquè Madrid no té sentit si no és com a capital; dit d’una altra manera, com a centre de l’Estat. No és un centre nascut de la lògica econòmica ni de la lògica social. Neix de la voluntat política, centralitzadora.
Bernat Dedéu: «Set hores d'independència»
La subespècie dels cursis afirma que no es pot fer anàlisi política d’un atemptat quan aquest és molt recent, sota pena d’instrumentalitzar el dolor de les víctimes del drama en les lluites partidistes del dia a dia. Jo diria, contràriament, que el respecte (als morts o a quisvulla) passa per situar els fets de la història en un marc aclaridor i això avui, després de l’atemptat a Barcelona, demana a crits l’anàlisi política, més oportuna que mai. Avui resulta pertinent, per exemple, recordar que la Generalitat (i el sindicat de policies europeus!) ja havia advertit el Govern espanyol que mantenir els Mossos fora dels sistemes d’informació de l’Europol era una perillosa bajanada. Avui és pertinent recordar també de passada que Jorge Fernández Díaz es va fer un tip de celebrar cimeres antigihadistes excloent-ne la nostra policia i que Juan Ignacio Zoido va dilatar tant com va poder la celebració de la Junta de Seguretat de Catalunya, tot i la insistència de la Generalitat.Els jubilats (NO) podran cobrar les pensions
La vitalitat del mercat laboral no només garanteix la paga als avis sinó que l’Estat català podria apujar les pensions
Malgrat que les dades que demostren la viabilitat del sistema de previsió català són irrefutables –entre el 1995 i el 2012 la Seguretat Social té un saldo positiu per a Catalunya de 20.336 milions mentre a l’Estat el dèficit és de 116.711 milions–, la campanya de la por torna a estar en marxa. Al maig, el president del PP català, Xavier García Albiol, ja va alertar que “com a mínim” un 30% dels pensionistes catalans no cobrarien la seva pensió en una Catalunya independent i més de 100 municipis estan rebent aquests dies la visita dels quadres del partit per rebre el mateix missatge apocalíptic. “De totes les mentides que s’escolten en l’actual debat sobre la independència, la que diu que els catalans no cobraran les pensions és la més innoble, ja que treure la son als avis simplement per guanyar vots o impedir que es faci una consulta democràtica no és acceptable”, denuncia el col·lectiu Wilson –format per catedràtics i professionals de renom– cada cop que s’utilitza aquest argument tan melodramàtic però tan fàcilment desmuntable. “De fet, els catalans no cobraran si es queden a Espanya, ja que l’Estat s’ha polit el fons de reserva fent-lo servir no per a allò que va ser creat, que és garantir les pensions quan no quadren els números, sinó per eixugar el dèficit”, denuncia Emili Valdero, professor de la facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona que ha estudiat a fons la sostenibilitat del sistema de previsió social a Catalunya.
Albert Pont: «Catalunya Traction»
Això té greus repercussions per a la competitivitat de la nostra economia. Però el preu polític que paguem per l’energia a Catalunya també repercuteix en la nostra aportació per assumir part del mal anomenat dèficit tarifari. Resulta que la normativa espanyola estableix per llei uns costos sobredimensionats per a la producció d’electricitat. L’existència d’aquest preu polític permet a les companyies elèctriques vincular la relació cost/benefici no als costos reals de producció i distribució, sinó als costos que estableix el govern espanyol. El fet que aquests siguin més alts que els costos reals, redueix significativament el marge de benefici de les companyies elèctriques, si més no sobre el paper. Això permet que les companyies elèctriques puguin reclamar més de 45.000 M€ als consumidors. Tanmateix, el govern espanyol reconeix el deute tarifari sense ni tan sols obligar les companyies elèctriques a sotmetre els seus costos d’explotació a una auditoria externa independent. I atès el consum i la disparitat de preus de l’electricitat és fàcil arribar a la conclusió que els consumidors catalans assumiran quasi la meitat del deute tarifari de tot el mercat espanyol.
Jaume Pérez Santos: «Por de no cobrar les pensions en un estat català independent?»
ECONOMISTA. MEMBRE DE LA SECTORIAL D'ECONOMIA DE L'ANCEl desconeixement de molts ciutadans de Catalunya sobre la naturalesa de les pensions i la lògica inquietud que generen el silenci i la desinformació partidista dels grans mitjans de comunicació estatals entre el col·lectiu de pensionistes, obliga a precisar quina és la realitat sobre una qüestió que afecta prop d'1,7 milions de ciutadans de Catalunya.
Quan certs polítics i mitjans de comunicació interessats a difondre falsedats i missatges catastrofistes, en una flagrant falta de respecte als pensionistes, diuen que la independència de Catalunya posarà en perill les pensions, menteixen deliberadament: saben perfectament que l'Estat espanyol està obligat a pagar-les mentre no reconegui Catalunya com a estat independent i hi hagi un acord pactat de secessió.
Des del moment de la declaració d'independència de Catalunya i fins que no s'arribi a un pacte entre les dues parts sobre el repartiment d'actius i passius, la Seguretat Social espanyola continuarà essent titular de les obligacions de pagament de les pensions i qui les pagarà, ja que la pensió és un dret basat en un contracte –el ciutadà té el dret a percebre la corresponent pensió en la mesura que cotitza durant els anys estipulats– i ha de ser pagada per qui ha rebut l'import de les cotitzacions, independentment de la nacionalitat i on resideixi la persona que ha cotitzat. Així ho preveuen les directives europees en matèria de pensions i així ho reconeix la legislació espanyola. És jurídicament inviable un boicot als catalans en matèria de pensions.
dimarts, 15 d’agost del 2017
Festes de Gràcia «Assaig de l'11 de setembre i Tertúlia a la fresca» aquest dimecres 16 d'agost
Aquest dia trobaràs parades de l’ANC a tota la Vila, així com el local del c/Robí obert i amb la portalada engalanada durant totes les tardes.
Els companys de la territorial de Gràcia ens han demanat d’ajudar-los, fent-nos càrrec d’una de les parades que han planificat per tot el barri. Serà el dimecres 16 d’agost, de les 14:30 h a les 21 h. Muntarem la parada a la placeta que hi ha a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Mariana Pineda, entre les places del Sol i de la Vila de Gràcia.
ASSAIG DE L’11 DE SETEMBRE
Suso de Toro: «Després del referèndum, l'interlocutor serà Angela Merkel»
Sempre pendent del que passa a Catalunya, la seva última obra és La lliçó catalana (Gregal, 2017). Abans, quan creia en el federalisme, va escriure'n una altra: Otra idea de España (Península, 2005). Si el sistema nascut de la Transició està avui en crisi, defensa que és pel procés polític català. Està convençut que el 2 d'octubre la Unió Europea es veurà veurà obligada a exercir un paper mediador entre l'Estat espanyol i la Generalitat.
Què ha representat el procés català per a l'Estat espanyol?
El procés català n'ha revelat la veritable naturalesa. Aquest és el seu veritable rostre. El que passa és que, durant les dècades anteriors, no va haver-hi dilemes o contradiccions que l'obliguessin a mostrar-lo. Podien fer circular la idea que era un Estat plenament democràtic. Però això no era així. Va haver-hi una crisi tremenda, amb un enorme càstig social, però tanmateix la societat espanyol no va tenir capacitat per rebel·lar-se. És quan hi ha una veritable rebel·lió democràtica, com ho és la catalana, que l'Estat es mostra com és. I no és un Estat democràtic.
Ramón Cotarelo: «L'espiral de silenci no és a Catalunya, és a Madrid»
Per què hi ha tan poc suport entre els intel·lectuals a l’1-O?
El dret a decidir és inqüestionable, i el subscriuen a favor del Sàhara o el Tibet. Però quan es posa en un terreny que els toca directament, desapareix per la falta de valentia, perquè els mitjans on escriuen els traurien les columnes, però sobretot perquè veuen que es queden sense país. Són més espanyols i nacionalistes que els espanyols i els intel·lectuals estrangers. No els agrada la idea. No poden admetre el dret a decidir d’una part del que consideren Espanya perquè precisament la consideren Espanya. Però això significa subscriure la posició dels de sempre i aleshores els d’esquerres callen. Estan literalment amagats.
S’escuden en els valors de la legalitat per sobre de la democràcia.
Entenc que hi ha algunes persones que raonin d’aquesta manera, però em costaria molt qualificar-los d’intel·lectuals. Entenc que els comissaris i el govern brandin la legalitat com al paleolític brandaven l’arma, però un intel·lectual no ho pot permetre, perquè qualsevol entén que la legalitat és un assumpte de conveniència. ¿O és que existeix una legalitat que es pugui invocar per sobre de la voluntat de la gent?
El TC deixa ferit de mort el sistema autonòmic
Aquest gir doctrinal està recollit en una sentència del desembre sobre una llei sobre la funció pública a Euskadi que compta amb un vot particular en contra especialment eloqüent: el de la magistrada basca Adela Asúa, que va cessar en el càrrec ara fa uns mesos. Afirma Asúa que la nova doctrina del TC “menyscaba la dignitat del legislador autonòmic, que és un legislador tan democràtic com l’estatal, permetent que les seves normes puguin ser desplaçades per l’autoritat de qualsevol òrgan judicial que les consideri incompatibles amb qualsevol norma estatal sobrevinguda”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)