Inscriu-te a LA DIADA DEL SÍ - 11S2017

Aquest Onze de Setembre encarem la mobilització més transcendent de la història del país: la Diada del Sí. Omplirem el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona per fer un immens signe Més, símbol de totes les oportunitats del nou estat en forma de república que ens espera a les paperetes del referèndum. Entre tots, convertirem la Diada del Sí en el tsunami d’il·lusió que ens portarà des del compromís amb la democràcia a la majoria per la independència l’1 d’octubre.

Que sigui un gran Onze de Setembre, junts defensarem la democràcia i acabem de gestar el nou estat que està per a tothom!

L’11S omplim el centre de la capital, l’1 d’octubre guanyem el referèndum!


La inscripció a la Diada del Sí és imprescindible per garantir l'èxit de la mobilització i assegurar que cap punt del centre de la capital quedi buit. Mostrarem d'aquesta manera que tot el país conflueix per votar i guanyar la República aquest 1 d'octubre!

Inscripció

Local obert els dimarts a la tarda de 7 a 9, tenim domassos, pancartes i samarretes. T’hi esperem!

Encara no tens un domàs o una pancarta al balcó?

Això no pot ser! Hem de pintar les nostres façanes amb tots els colors del Sí (#ElsColorsDelSI és l’etiqueta de la campanya a Twitter) i ens toca a nosaltres donar exemple als nostres veïns per demostrar que la nostra opció és el cavall guanyador. Les pancartes són per a balcons grans (180 cm), mentre que els domassos caben en qualsevol balcó o finestra. Posa’ls encara que el teu balcó no doni al carrer: els teus veïns els veuran.

Ja tenim les samarretes!

LOCAL:

Tindrem obert els dimarts, a la tarda de 7 a 9. Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).

Junts ho aconseguirem!

Xirinacs: un referent que cal recuperar!

El passat dimarts 25 de juliol vam fer al nostre local un cinefòrum sobre un documental de Lluís M. Xirinacs que TV3 no va voler emetre. A banda de fer un ple extraordinari d’assistència, ja que hi va haver gent que no va poder seure i d’altres van quedar al carrer, el contingut no va deixar ningú indiferent. Ni el del documental ni el que van aportar els dos ponents, la Núria Roig i en Jaume Rodri, grans coneixedors de la figura de Xirinacs.

El seu ideari, la seva personalitat i anècdotes personals van ser desgranats pels dos ponents, d’una manera amena i molt distesa. Els més grans van reviure un munt de fets de no fa tants anys, i els més joves van conèixer de més a prop la línia ideològica i la trajectòria d’en Xirinacs. I tots junts, amb les preguntes que es van fer després i les respostes que en van obtenir, vam gaudir d’una gran vetllada que no ha fet altra cosa que fer-nos reflexionar sobre el procés que estem vivint avui dia, sobre algunes similituds amb els anys de l’Assemblea de Catalunya i sobre els errors que convindria no tornar a cometre. De ben segur que a tots els assistents ens volta pel cap una pregunta clau des de llavors: a l’ANC se li acaba la feina l’1 d’octubre? Realment hem de deixar en mans de la classe política el procés de construcció de la nova república? En Xirinacs ens respondria amb un no ben contundent.

Gràcies a tothom per ser-hi i, especialment, a la Núria Roig i en Jaume Rodri, que ens ho van fer tot molt fàcil!

Gràcies per fer-ho possible
Equip de Coordinació

Germà Capdevila: «Sortim a guanyar»

«Ens han imposat amb èxit un relat de perdedors, i l'hem comprat. Cal canviar el punt de vista i pensar en la victòria»

Ja hem escrit molts cops que l'única estratègia de l'Estat és la por. De manera directa i sense embuts, intenten acoquinar polítics, funcionaris, voluntaris, empresaris, periodistes. És una forma matussera d'intentar avortar el referèndum, perquè cada cop que es repeteix, l'amenaça perd una mica d'eficàcia. Això és exactament el que li passa a l'Estat i és el motiu de la creixent desesperació unionista. No podran impedir físicament el referèndum i les seves amenaces cada cop són menys creïbles.

Tanmateix, cal admetre que sí que han aconseguit imposar un relat negatiu. Tanta insistència en les amenaces ha fet que l'independentisme –que sempre havia estat un moviment alegre i positiu, en busca d'un país millor– només parli de les hipotètiques conseqüències de la derrota. Als debats polítics, les tertúlies, les columnes d'opinió i fins i tot a les converses de cafè només es parla d'inhabilitacions, suspensions, querelles, patrimonis confiscats i altres plagues bíbliques. I tothom oblida esmentar que tota l'acció repressiva de l'Estat quedarà immediatament sense efecte amb la independència.

Quim Torra: «​El bellíssim delicte de sedició»

«Així hem estat sempre vistos els catalans: sediciosos en potència, amants de la llibertat, disposats a revoltar-se per reconquerir la llibertat manllevada»

La paraula sedició ve del llatí seditio, seditionis (allunyament, desunió, "anar lluny", apartament d'un poder establert o d'una marxa comú) i no hi ha cap dubte que, des d'aquest punt de vista, els catalans som uns perfectes sediciosos.

La cosa ve de lluny.

Antonio Muñoz i Josep Catà, en el seu excel·lent llibre sobre la Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736) dediquen tot un capítol a parlar de l’ocupació militar del Principat. “No convé pas oblidar que l’exèrcit que va entrar a Barcelona i va ocupar el Principat no va ser de pas; hi va entrar i s’hi va quedar”. S’estima en 50.000 soldats borbònics (per a una població de 500.000 habitants). Algunes dades ajuden a entendre les proporcions: a Barcelona, els soldats significaven més del 25% de la població; a Girona, el 62,5%; a Tarragona, el 35,9%, a Lleida, el 34,7%; a Vic, el 18,5%; a Tortosa, el 20,4%, etc.. (dades totes elles de Muñoz-Catà). El duc de Montemar, capità general de Catalunya el 1722, va escriure: “... cuyo genio y osadía los impele naturalmente a la sedición, y que esta procurarán entablarla en cualquier accidente por este País como parece tan acostumbrado a rebeliones... a fin de situar las tropas de este ejército en los Puestos más ventajosos y convenientes a contener cualquier movimiento de estos naturales...”

Pere Aragonès: «Si permetem que donin ordres als treballadors de la Generalitat, ja no caldrà aplicar el 155»

Pere Aragonès, secretari d'Economia, explica en aquesta entrevista que la Generalitat tindrà prou tresoreria per a encarar el període de transició cap a la república

Pere Aragonès, secretari d’Economia del govern de Catalunya, té clar que en el període d’estira-i-arronsa entre el govern català i l’espanyol la tresoreria catalana tindrà tots els recursos que facin falta per a assumir tots els pagaments. No es cansa d’explicar-ho. El dèficit s’ha reduït i l’economia ha millorat. En aquesta entrevista, diu que no pot ensenyar totes les cartes perquè no convé, però sí que explica algunes de les claus de com serà el període de transició cap a la república en termes econòmics.

—Les amenaces de Montoro poden afectar el referèndum?
—L’amenaça de no pagar proveïdors no afecta el referèndum. No hi té res a veure. En primer lloc, perquè allò que la Generalitat pot carregar al FLA [Fons de Liquiditat Autonòmica] està fixat, i és evident que si hi ha despeses relacionades amb el referèndum no es posaran a l’aplicació del FLA perquè ells facin la transferència.

—I la tresoreria de la Generalitat?
—Tampoc. En aquest moment, tenim una situació de tresoreria que ens permet d’afrontar els mesos vinents amb tranquil·litat.

Quim Domingo: «Un estat de no-dret»

Ho va dir l’expresident Artur Mas: “Espanya és un estat de no-dret.” Feia referència a l’obertura del procediment, per part del Tribunal de Comptes espanyol, per exigir als inhabilitats pel 9-N que paguin totes les despeses de la consulta. L’exministra del govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante ha estat la persona encarregada d’obrir l’expedient als quatre inhabilitats. El germà gran d’Aznar és també membre d’aquest tribunal. El president Carles Puigdemont afirma: “Quines garanties del Tribunal de Comptes deuen convèncer els que callen davant aquest greu abús d’estat? Greu i vergonyós.” Com és possible que es torni a obrir un procediment per poder multar uns fets que els tribunals de justíciaespanyols havien arxivat? Com és possible que en un estat de dret es pugui inculpar per un fets que ja ha estat jutjats i arxivats? De cap manera això és un estat de dret. Si els jutges espanyols van sentenciar que no hi va haver delicte de malversació de fons públic, com pot ser que es pretengui fer pagar de la seva butxaca totes les despeses del 9-N?

A l’Estat espanyol governa un partit que té tots els indicis de corrupció i de finançament irregular. I que presumptament ha guanyat eleccions de forma il·lícita. I ningú ha dimitit. Té un president del govern que ha d’anar a declarar com a testimoni als jutjats pel presumpte finançament irregular del seu partit. I no passa res. En qualsevol democràcia que vulgui fer honor a aquest nom, això comportaria dimissions i judicis als seus responsables polítics.

Ramón Cotarelo: «Camino del estado de excepción en Cataluña»

El Sobresueldos dice a quienes quieren oírlo –que cada vez son menos, pues es obvio que el hombre no dice una verdad así lo aspen- que el referéndum del 1/10 no va a celebrarse porque es inconstitucional y por lo tanto ilegal. No perderemos tiempo en analizar sus razones porque no merece la pena. Los conceptos de “constitucionalidad” y “legalidad” han quedado fulminados con un gobierno corrupto hasta los calzones, cuyo sentido de la legalidad es como el de la honradez y uno que ha hecho mangas capirotes con el Tribunal Constitucional hasta el punto de convertirlo en una especie de consejillo político de gentes adictas.

Nos dedicaremos mejor a los aspectos prácticos. Exactamente, ¿cómo piensa Rajoy impedir ese referéndum que la Generalitat está empeñada en celebrar y contra el que, en realidad, no tiene razones? ¿A qué medios recurrirá? Según la inteligencia más aguda del gobierno, no se considera conveniente la aplicación del artículo 155 CE. Sáenz de Santamaría pasa por ser esa inteligencia más aguda; imagínese cómo serán las menos agudas, por ejemplo, la de Rafael Hernando.

Además de descartar el empleo del art. 155, tampoco goza de grandes simpatías la aplicación de la Ley de Seguridad Nacional, ese bodrio arbitrario que cocieron en 2014 entre Rajoy y Rubalcaba en contra de los catalanes. El ejecutivo se resiste asimismo a aplicar la legislación de excepción por la mala imagen exterior de España.

Salvador Cot: «La soledat madrilenya»

Fins a tres vegades han preguntat els mitjans de Madrid pel referèndum, aquest divendres, a la roda de premsa dels resultats semestrals de CaixaBank. I tots tres cops han obtingut la mateixa resposta evasiva: “El banc només es preocupa de donar bon servei i guanyar quota de mercat.” És a dir, ni tan sols una entitat bancària a la qual no convé que es desestabilitzi el marc institucional es decideix a significar-se pel que queda del règim del 1978, cada cop més autoritari en la seva decrepitud. D’aquí no se’n pot desprendre, en absolut, que al banc li faci la més mínima gràcia aquesta crisi institucional, ni tan sols que simpatitzi amb les aspiracions d’un catalanisme més o menys insurreccional. El que és significatiu és la distància pública que han pres la pràctica totalitat de les grans empreses catalanes, que ja no confien en un sistema polític incapaç de fer política.

Aleix Sarri: «El FLA ens farà lliures»

«Tallar el FLA és una amenaça absurda i contraproduent, i a la vegada, com més presta via FLA, menys força de negociació tindria l'Estat en cas que guanyi el “sí”»

El govern espanyol comença a actuar amb desesperació davant el referèndum. La maniobra per entrar al Parlament i al Palau de la Generalitat en va ser la primera mostra, l’amenaça de tallar el FLA en va ser la segona, i ara intenten intimidar alts càrrecs del govern investigant-los per sedició. No ha arribat la tercera via, sinó una tornada als clàssics del franquisme.

Posant el focus en el cas del FLA, és curiós veure com un instrument dissenyat per collar les autonomies i generar la sensació que Catalunya per si sola no pot anar pel món, es pot convertir en un dels majors autogols del govern Rajoy.

Si durant anys ha estat una vergonya veure com països africans podien accedir als mercats de forma més fàcil que la Catalunya autonòmica, avui és una sort que el deute públic català sigui amb l’Estat i no amb els mercats financers.

José Rodriguez: «Deixem de cridar»

Hem d’evidenciar les contradiccions de qui afirma que no anirà a votar al referèndum d’independència, però no insultar-lo i escridassar-lo. A mesura que l’1 d’octubre s’apropa molts es veuran obligats a mullar-se, hi haurà qui ho farà de forma parcial, continguda i amb recances a favor de la sobirania del poble català. D’altres es definiran a favor de la unitat del demos espanyol i en contra del referèndum. Alguns tindran uns arguments pobres i ritualitzats, tan buits com el suport a un referèndum d’independència del Sàhara Occidental, que fa 40 anys que esperen.

Tot això pot indignar persones que aposten per la sobirania del poble català. Siguin persones a favor del sí o del no, però compromeses amb la sobirania de Catalunya. Hi ha ja un cert cansament en sentir excuses per anar en contra del referèndum que o bé amaguen que la unitat d’Espanya és quelcom innegociable i inqüestionable o bé són una defensa pobra i simplista de l’statu quo. La indignació ens pot portar a l’acció però no ens serveix per a molt més. Si el referèndum no té una participació digna, costarà molt més vendre el resultat al món, i costarà més argumentar que els catalans ens identifiquem com un demos propi i volem ser un subjecte polític. L’1 d’octubre no es troba en qüestió només la independència de Catalunya, sinó si els catalans ens considerem una nació política o només en som una de cultural.

Vicenç Villatoro: «Complir la llei (quina?)»

Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats

EN EL DISCURS de cara a l’exterior, el govern espanyol diu que la veritable democràcia no és poder votar sinó haver de complir la llei. Potser sí. Llavors, la gent que s’ho mira des de fora podria preguntar: quina llei? Perquè un lector de diari pot tenir la impressió que de lleis n’hi ha dues, la que figura que regeix per a tot l’Estat i la que alguns voldrien aplicar específicament a Catalunya. Algú que vegi que comprar urnes pot ser il·legal a Catalunya i perfectament legal a Andalusia pensarà que hi ha dues lleis. Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats. Si algú veu que les autoritats catalanes poden haver de respondre amb el seu patrimoni per haver dut a terme una consulta mentre que cada dia surten als diaris episodis fins i tot esperpèntics dels quals no respon ningú pot pensar que o hi ha dues lleis o que la llei és realment molt estranya. Si del que es tracta és de complir la llei, no pot haver-hi ni dues lleis ni dos ritmes ni dues vares de mesurar. Si això passa, és que es tracta d’una altra cosa. No pas de complir la llei. De castigar la dissidència.

Font: ara.cat

Mònica Sabata: «Legitimitats, xuleria i antidemocràcia»

"És prepotent i estúpid pensar-se que el món no s'adona que l'Estat espanyol és un estat en fallida democràtica"

Aquesta setmana he tingut una conversa interessant i il·lustrativa. Dimecres a la tarda parlava amb una parella de francesos que s'allotgen en un hotel del meu poble, la Garriga. Ells -que van demostrar conèixer amb prou detall la situació política catalana- em van preguntar quants catalans són independentistes i què pot passar els propers dos mesos. Les preguntes justes en el moment adequat. Sense deixar-me endur pels desitjos i mirant de ser el màxim d'objectiva possible, els vaig fer un dibuix sobre la situació actual de confrontació amb l'Estat espanyol, de quantes persones -segons les enquestes- podrien arribar a votar sí a la independència de Catalunya, i sobre què significa per a nosaltres la reivindicació del dret de decidir i l'exercici del dret a l'autodeterminació. Al final de la conversa, la conclusió de la parella de francesos va ser clara: teniu dret de reclamar votar però ja sabeu que l'Estat respondrà amb totes les seves armes. I van reblar el seu raonament tot dient: és normal que ho facin perquè són un Estat. Ai las! La resposta no era nova, evidentment, però l'emetia algú que està acostumat a veure com funciona un Estat de tradició jacobina i algú que és radicalment objectiu. I és que com que no els va ni els ve, aquesta parella podia abstreure's de les emocions que ens afecten a nosaltres. Tanmateix, també vam parlar de legitimitats, de xuleria i d'antidemocràcia. Va ser una conversa molt productiva i em va fer pensar en algunes coses. Els n'exposo algunes.

Vicent Partal: «Unes quantes regles bàsiques, com si això fos un manual»

«Cal actuar amb molta tranquil·litat i rigor, sabent els límits que ells tenen i estan obligats a respectar per defensar-los i impedir que els traspassen il·legalment»

L’estat d’excepció, declarat o no, té com a objectiu normalitzar actuacions excepcionals i convertir-les en rutinàries. Hi ha coses que no es poden fer legalment, però que en un estat d’excepció passen a fer-se, bé emparant-se en una normativa nova i excepcional o bé emparant-se en el fet d’acomodar la població. Hi ha estats d’excepció que no requereixen ser declarats. Simplement, tu actues i, si la població et deixa anar més enllà dels límits permesos, ja està.

Per tant, repassem, com si això fos un manual, algunes qüestions molt bàsiques, que trobareu ben explicades amb detall en aquest article de Pere Cardús.

En primer lloc i sobretot: la llei no obliga ningú a declarar davant la policia.

Si la policia, o la Guàrdia Civil, et crida a declarar, sota la figura que siga, dient que ets testimoni o que ets encausat, simplement no cal declarar, tan amablement com pugues però també tan fermament com pugues. Ells poden intimidar-te, però només una estona.

Inscriu-te a LA DIADA DEL SÍ - 11S2017

Aquest Onze de Setembre encarem la mobilització més transcendent de la història del país: la Diada del Sí. Omplirem el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona per fer un immens signe Més, símbol de totes les oportunitats del nou estat en forma de república que ens espera a les paperetes del referèndum. Entre tots, convertirem la Diada del Sí en el tsunami d’il·lusió que ens portarà des del compromís amb la democràcia a la majoria per la independència l’1 d’octubre.

Que sigui un gran Onze de Setembre, junts defensarem la democràcia i acabem de gestar el nou estat que està per a tothom!

L’11S omplim el centre de la capital, l’1 d’octubre guanyem el referèndum!


La inscripció a la Diada del Sí és imprescindible per garantir l'èxit de la mobilització i assegurar que cap punt del centre de la capital quedi buit. Mostrarem d'aquesta manera que tot el país conflueix per votar i guanyar la República aquest 1 d'octubre!

Inscripció

Caminades pel Sí. Els divendres a plaça de Catalunya i els dimarts a l'Eixample

Si vols participar en una activitat senzilla, alegre i vistosa, afegeix-te a les caminades pel Sí. Tens dues opcions, i pots optar per totes dues:

1. A les de la plaça de Catalunya, els divendres a les set del vespre.

2. A les de l’Eixample, els dimarts, cada cop seguint un recorregut diferent. Per a aquestes caminades, posa atenció als comunicats, al Telegram i al Whatsapp (uneix-te a un dels grups), que és on rebrem la informació del recorregut que es farà cada setmana.

Gràcies per la teva col·laboració!

Junts ho farem possible!

Equip de Coordinació

Espanya ens tem, perquè no tenim por

Som a la recta final de l’etapa de ruptura amb l’estat espanyol que culminarà el 1-O amb la celebració del referèndum i amb la més que previsible victòria del SÍ a favor de la República catalana independent.

Des de l’inici del procés hem viscut tants moments decisius, transcendents, històrics…que semblaria que ara ens reca adjectivar els que tenim més propers . Cal que en aquests 60 dies que tenim per endavant, i en els quals passarà tot , no siguem escassos amb els qualificatius ni que ens freni la reiteració. Per gaudir-ne en plenitud caldrà definir-los i adjectivar-los.

Tanmateix cal tenir també ben clar que les dificultats i els riscos hi seran presents. Amagar-ho amb cofoismes eixorcs i eufòries inadequades seria suïcida. I el pas següent és afrontar-los de cara, sense cap mena de por.

Som conscients que introduir l’element de la por -de base psicologista – en una reflexió política és sempre relliscós però considerem que almenys cal posar el tema sobre la taula i promoure’n la reflexió.

Xevi Xirgo: «I vostè, desobeirà?»

Aquesta és la qüestió. I vostè, què farà? El president Puigdemont ha respost aquesta setmana al diari francès Le Figaro la pregunta del milió. De fet, setmanes enrere ja havia respost exactament el mateix en una entrevista a l’italià La Reppublica. “Què farà si el Tribunal Constitucional l’inhabilita?”, li han preguntat els periodistes d’aquests dos rotatius. “La inhabilitació serà un acte polític. L’endemà vindré a treballar igual”, els va dir als italians. I ahir al rotatiu francès ho va repetir: “Si el Constitucional m’inhabilita, com pot fer, no acceptaré aquesta decisió. Només el Parlament em pot suspendre”, va dir. Ja és clar, doncs: Puigdemont desobeirà. I ara la qüestió és saber: i vostè, què farà? Perquè podria molt ben ser que tot plegat (i quan dic tot plegat em refereixo a l’èxit o al fracàs del procés) depengui de vostè i jo.I ara no es pensin pas que els parlo de desobediències heroiques, de sacrificis que els deixin sense patrimoni o que hàgim d’ingressar tots plegats a la presó. Perquè de desobediències a Madrid (que ja saben vostès que en definitiva són obediències a allò que s’ha decidit a Catalunya) n’hi ha de molts tipus, i cadascú, en funció d’allà on sigui, li tocarà decidir quina és la seva. No és el mateix ser el president de la Generalitat, o un conseller, que signen lleis i decrets, que vostè i jo. Per la majoria de tots nosaltres la desobediència més gran que podem practicar és la d’anar a votar l’1-O. Que serà desobediència perquè l’Estat no vol ni això; ens voldrà a tots atemorits i amenaçats de tal manera que no només no hi hagi urnes sinó que, si n’hi ha, al final del dia aquestes quedin pràcticament buides i puguin dir que ha estat un fracàs. Puigdemont i els seus consellers ja ho han deixat clar, que aniran fins al final. I queden com a molt 68 dies perquè vostè decideixi què farà. Si el govern li demana quelcom (emparant-se, evidentment, en una legislació aprovada pel Parlament), vostè ho farà? I si no li demana res, anirà a votar com sempre? Si vostè és dels comuns, què farà? Obeirà el TC i Rajoy? O anirà a votar? L’1-O depèn, segur, del que facin Puigdemont, Junqueras i tots els consellers. Però no s’enganyin. Depèn encara molt més del que fem vostè i jo.

Font: elPuntAvui.cat

Esteve Vilanova: «De la humiliació en neix el coratge»

“De la humiliació en neix el coratge i del fracàs el suïcidi”, diu una dita popular. La deriva del Consell de Ministres espanyol de cada divendres és un corol·lari d’humiliacions setmanals amb la particularitat que sempre la del dia supera les anteriors. De fet, la roda de premsa, estratègicament muntada amb la complicitat i coordinació del periodisme afí, tal com hem vist en el documental Las cloacas de Interior, és una mena d’acte sacramental on s’intenta oficiar a la catedral de la Moncloa la humiliació pública al govern democràtic de Catalunya i a tota la majoria que els dona suport.

Però cada divendres, pel responsable o responsables de posar damunt la taula del Consell de Ministres el fantasma del problema català, resulta que l’independentisme cada dia és més viu i més decidit i amb més coratge. Ara, l’actitud i la intenció de Mariano Rajoy és clara: xafar-lo com sigui, destruir-lo i construir de nou sobre les seves cendres una transició catalana amb la complicitat dels unionistes i espanyolistes d’aquí, que com veiem, no són pocs els disposats a col·laborar-hi. El problema és que si la seva estratègia falla, perquè per Rajoy guanyar l’1-O vol dir un tot o res, no té altra sortida que dimitir. Si falla, perquè la capacitat de resistència dels humiliats ha estat més forta que la seva repressió, els mateixos que ara l’esperonen perquè sigui contundent contra els catalans, el destruiran. I no m’estranyaria que també en sortís molt tocat el rei, pel seu paper de part i per mantenir la tradició borbònica en els conflictes territorials respecte a Catalunya.

Albert Carreras: «Al enemigo, la ley»

Fins i tot els mitjans més partidaris d’una via d’entesa es desesperen perquè tots els gestos del govern de l’Estat són amenaces

S’atribueix a molta gent, però tant se val de qui sigui: l’expressió “ al amigo, el favor; al enemigo, la ley” és espanyolíssima. És la Constitució de facto que ens governa. En els millors moments del passat autonòmic Catalunya no ha aconseguit més del que legalment li tocava. Mai ni una engruna més, no fos cas que altres es queixessin. Als amics se’ls tractava molt millor, esclar. Però Catalunya no ha estat mai amiga. Quan ha fet gestos d’amistat, sempre s’han vist com gestos d’interès. Ja podien ser quixotescos i generosos els gestos catalans: sempre eren menystinguts. Ara ja no se’ns aplica la llei sinó les versions més forçades de la llei, o el que resulta de canvis legals (ves per on, uns canvis que sempre són possibles!) dissenyats expressament contra Catalunya, com la llei de seguretat nacional o la nova llei del Tribunal Constitucional.

Divendres vam assistir a un nou gest: l’ús de tota la capacitat discrecional de l’Estat, alertat per una factura de poc més de 6.000 €, i el portaveu del govern de l’Estat parlant com si no s’adonés del caràcter insòlitament anticonstitucional del que deia, que cap euro dels catalans (no de la Generalitat, dels catalans!) aniria a finançar el referèndum.

Bernat Dedéu : «Ja estem intervinguts»

Coincideixo totalment amb el doctor Enric Vila quan diu que la millor notícia de totes les enquestes que s’han publicat fins ara sobre el referèndum és l’augment del vot contrari a la independència, un fet que demostra de nou que els electors, pensin el que pensin, sempre acaben fent costat a les administracions que prenen decisions valentes. Encara que sembli paradoxal, Puigdemont i Junqueras l’encertaren de ple quan, a l’entrevista amb Sanchis, van prendre’s molt seriosament la possibilitat que la votació convocada pel Govern acabi amb una victòria del no, la qual cosa faria inevitable unes eleccions autonòmiques i un temps imposat de guaret per a l’independentisme. Com més es desvinculi el referèndum dels partits que l’impulsen (i de les seves misèries respectives) més s’empoderarà els ciutadans i la crida al vot també serà més efectiva.

No és cap casualitat que la determinació del Govern hagi dut figures públiques contràries a l’independentisme com ara Eduard Punset a manifestar-se a favor d’anar a votar l’1-O i que aquesta eixida de l’armari a favor del referèndum, complementada amb l’afegit d’alguna celebrityinternacional com ara Yoko Ono, s’hagi volgut contrarestar des d’El País amb una llista de socialistes catalans contraris a la votació. Això pot semblar anecdòtic, però a mesura que augmentin les figures públiques que es decanten per anar a votar, la posició dels abstencionistes es farà molt més difícil i molts d’ells, creieu-me, acabaran preguntant a Miquel Iceta per què collons es fotia una paella el dia en què es va jugar el futur d’Espanya i no els va defensar a les urnes. Igual passarà amb Colau, no ho dubteu, si tanca les portes de l’Ajuntament a la democràcia.

Quim Torra: «Contra la por, independència»

«Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo»

L’”operación patrimonio” sembla haver estat la darrera gran aportació del tenebrós Estat espanyol en un intent desesperat per donar a la “por” un renovat i poderós impuls.

I, tanmateix, en la llarga trajectòria d’un Estat que ho ha provat tot per tal de destruir-nos, això ja s’ha provat en altres ocasions. La Llei de Responsabilitats Polítiques franquista va expropiar patrimonis i béns de milers d’exiliats. Ara es perfeccionarà el sistema i a través del Tribunal de Comptes ja no caldrà que t’exiliïs perquè t’expropiïn.

Però que els arbres ens deixin veure el bosc. Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo. Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'un rellotge suís –tal i com ve funcionant des de l'endemà de l'11 de setembre de 1714. L'espoli és una cara de la moneda. L'altra és l'atemptat que suposa al progrés, el benestar i la justícia social. Un país espoliat és un país despullat, a la intempèrie, sense futur o, en qualsevol cas, amb el futur que decideix la metròpolis.

Vicent Partal: «Un argument a favor de la dependència, si us plau…»

«L'unionisme ha perdut la batalla perquè no ha volgut fer política»

L’augment del to bel·ligerant dels contraris a la independència va tenint un efecte que supose que no cercaven però que destaca molt: posar en relleu que ningú no dóna arguments a favor de la dependència. Fixeu-vos que les tesis unionistes són totes legalistes (que això no es pot fer perquè la llei bla-bla-bla…) o, directament, amenaçadores. Però, qui posa sobre la taula arguments sòlids i racionals a favor de la dependència? Ningú, o gairebé ningú. I la pregunta inevitable és: com pensen guanyar sense posar ni un sol argument atractiu de la seua banda?

Les dades de l’enquesta del CEO, en aquest sentit, són demolidores. Fixeu-vos en les respostes a la pregunta de per què estan en contra de la independència els qui hi estan en contra. Un 64%, poca broma, diu que està en contra de la independència per ‘preservar la unitat d’Espanya’ o per motius identitaris. 64%, ni més ni menys. Déu n’hi do, per ser els ‘no nacionalistes’. Els qui vénen a continuació, amb un 15%, diuen que no volen la independència ‘perquè no seria positiva per a Catalunya’; un argument racional, per tant. Només un 4% diu que no vol la independència perquè vol un estat federal; és a dir, empra un element de debat polític. I els altres diuen tot allò que no és legal, que la independència és extremista o que no els interessa la política.

Oriol Izquierdo: «La garantia serem nosaltres»

«Juguem amb un joc de cartes trucat i tots els trumfos són a les seves mans»

Potser ja no us en recordeu, però tampoc no fa gaire temps hi havia qui es declarava partidari d’un referèndum només si era acordat. Els pscialistes, per exemple: però quan es va veure que l’acord no era possible, i alertats pel no és no del seu tutor espanyol, van capgirar aquella posició i avui discuteixen fins i tot la necessitat del referèndum o, si més no, l’oportunitat de la pregunta. La que volem, sovint la menyspreen amb aquella suficiència tan seva. Redéu, com els hem de veure.

Després hi havia els comuns, que apostaven per un referèndum tant sí com no. Davant l’evidència de la incompareixença de l’altra part han anat matisant la posició fins a deixar de reclamar que fos acordat i exigir que es faci amb garanties. I a això, qui s’hi podria oposar? Però crida l’atenció que dia sí dia també s’exigeixi al govern català que concreti aquestes garanties. Vull dir que sorprèn que aquesta exigència no s’hagi adreçat, encara amb més força, a l’altra part. Perquè, qui és que pot garantir les garanties? Juguem amb un joc de cartes trucat i tots els trumfos són a les seves mans. Per això ens hem hagut d’espavilar i hem de substituir-los amb tanta bona fe com sigui possible. Per no perdre abans de jugar.

Paradeta informativa aquest dijous 27 de juliol. T’hi esperem!

Encara no tens un domàs o una pancarta al balcó?

Això no pot ser! Hem de pintar les nostres façanes amb tots els colors del Sí (#ElsColorsDelSI és l’etiqueta de la campanya a Twitter) i ens toca a nosaltres donar exemple als nostres veïns per demostrar que la nostra opció és el cavall guanyador. Les pancartes són per a balcons grans (180 cm), mentre que els domassos caben en qualsevol balcó o finestra. Posa’ls encara que el teu balcó no doni al carrer: els teus veïns els veuran.

Vine a la parada o al local (Cartagena, 213) a recollir la pancarta o el domàs que t’agradi més, i participa en els equips de treball.

Juliol:

El dijous, 27: a la tarda de 6 a 9, a Pare Claret amb Independència.

LOCAL:

Tindrem obert els dimarts, a la tarda de 7 a 9. Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).

Junts ho aconseguirem!

GUIA Tot el que cal saber per participar a la Diada «més transcendent de la història del país»

On us podeu inscriure? Què cal portar? Quina acció es durà a terme aquest any? Totes les respostes per a la Diada d'enguany

Les entitats sobiranistes han explicat aquest dijous tots els detalls de la Diada de l'11 de setembre, la mobilització "més transcendent de la història del país" des de l'any 1977. Aquesta vegada, l'escenari de la mobilització serà la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i el carrer d'Aragó de Barcelona. Els assistents faran un gran símbol "+", per la voluntat de sumar en "positiu", i es canviaran la samarreta a les 17.14 hores.

Amb l'acte d'avui s'han obert també les inscripcions per a la manifestació. Com aquests últims anys, la mobilització es divideix en trams i els assistents s'hi podran inscriure. Es pot fer a través d'aquesta web. Aquests són els trams que s'han d'omplir:

Vicent Partal: «Enteneu-los: estan espantats»

«El boicot dels partits unionistes facilita enormement la victòria del sí»

Ahir vam veure dues fotografies creuades, i molt significatives, sobre el dia que es configura clarament com el més important en la història recent de Catalunya, el primer d’octubre.

La divulgació de l’enquesta del CEO i l’anunci de mesures setmanals de control de la despesa del govern per part de l’estat espanyol ensenyen les dues cares polítiques que es confronten no pas a les urnes sinó per posar-les, els uns, i per evitar que apareguen, els altres.

Enteneu-los: estan espantats. L’enquesta del CEO és una enquesta, només. Però és l’enquesta més potent que es fa al país i, a més, el resultat que dóna és coherent amb totes les altres enquestes aparegudes fins ara d’empreses ben diferents.

Un 67% de participació i una victòria del sí (62% sí i 37% no) seria el colp definitiu. La legitimitat de la proclamació de la independència quedaria fora de tot dubte i el problema greu el tindria l’estat espanyol per a intentar oposar-s’hi.

Xevi Xirgo: «Ho poden aturar?»

El nou conseller d’Interior del govern català, Joaquim Forn, fa avui una reflexió (de fet en fa més d’una, però jo en vull destacar una) en l’entrevista que publiquem i que poden llegir unes planes més endavant. Més enllà de deixar ben clara la seva determinació en relació amb el procés, i el seu convenciment que sortirà bé, Forn es pregunta: “Com ho aturaran, això?” I no és una interrogació retòrica. Ell mateix es respon: “No poden”, diu. Comencin a creure’s que és cert, que no ho podran aturar. Van veure l’enquesta que el Centre d’Estudis d’Opinió va fer pública ahir? Després de setmanes i setmanes (de fet, anys) d’insults, d’amenaces, d’operació Catalunya, de consellers querellats, de ridiculitzar els canvis en el govern i d’actuacions espectaculars (en aquest cas, d’espectacle) de la Guàrdia Civil, va i resulta que un 48% dels enquestats estan d’acord amb el referèndum “tant si ho vol com si no el govern espanyol”. I més d’un setanta per cent dels catalans continuen estant a favor del plebiscit. Pot provar d’aturar el referèndum, el govern del PP? I tant. Ja ho ha fet. Amenaçant, dia rere dia. I ara, amenaçant de deixar de pagar el FLA, el Fons de Liquiditat Autonòmica, aquesta mena de préstec amb interessos que ens fa l’Estat cada mes. No tindrà cap efecte. Al pas que van, al proper CEO els partidaris de fer el referèndum “tant si vol com si no el govern espanyol” seran majoria. I què faran? Suspendre el president? Algun conseller? Treure’ls alguna de les seves competències? Sentint-los, sobretot després de la darrera remodelació del govern, no sembla que això aturi res. Faran sortir el rei, diuen alguns. A què fer?, em pregunto jo. El TC ho suspendrà tot, diuen uns altres. I què farà el TC si el govern tira pel dret? Vull dir amb això (de fet, tornar-ho a dir) que sí, que el govern català ho tindrà complicat per fer el referèndum. Però que el govern espanyol ho tindrà encara més complicat per aturar-lo. “Com ho aturaran això? No poden”, diu avui Joaquim Forn. És cert. Si hi ha unitat, i ara hi és, els serà molt complicat d’aturar. I ho serà cada cop més a mesura que el comptador que publiquem a portada avanci. Avui ja només falten 70 dies. I demà 69. I dimarts 68...

Font: elPuntAvui.cat

Ignasi Aragay: «El bon moderat ‘indepe’ (un retrat)»

El bon moderat indepe és el ciutadà tranquil, familiar, no especialment ideologitzat. Se sent compromès amb el país i sovint amb moltes altres causes. És algú que, com a ciutadà d’un país a mitges, ha arribat al convenciment que li han pres el pèl durant massa temps. Li ha costat assumir-ho, però ara ho té clar, i d’aquí no el mouran: els seus drets econòmics i culturals han estat sistemàticament menystinguts. Ara vol exercir-los plenament. I punt. És algú que finalment ha esgotat la seva paciència històrica. Algú que creu que està fent història i li ve de gust. Ho considera de justícia. No cal donar-hi més voltes.

Contra el que creuen els saberuts opinòlegs, el bon moderat indepe no és gens ingenu: és perfectament conscient que l’aventura en què ens hem ficat és molt difícil i, precisament perquè ho és, no pensa defallir. Anirà a votar tantes vegades com calgui, es tornarà a manifestar quan l’hi demanin, es gratarà la butxaca (amb moderació) sempre que sigui necessari. Al capdavall, els seus pares, avis i besavis també van donar el que van poder a l’església cada setmana (si eren d’ordre) o van omplir la caixa de resistència de les vagues (si eren de revolta). ¿I no contribueix ell a unes quantes ONG, revistes culturals i campanyes solidàries? Doncs el mateix, vaja.

Vicenç Villatoro: «L’estratègia del cadenat»

SI TENS A CASA algú que t’ha fet saber que vol marxar i no vols que marxi, hi ha dues estratègies possibles. Una, posar molts cadenats a la porta perquè no pugui marxar, encara que vulgui. Una altra, intentar-lo convèncer que dins hi estarà millor que fora. Són estratègies incompatibles: no es poden fer les dues a la vegada, perquè com més cadenats poses més ganes tindrà l’altre d’anar-se’n. Totes dues tenen riscos. Si optes per l’estratègia dels cadenats i et surt bé, és possible que l’altre s’acabi cansant i es quedi, tristament resignat. I si et surt malament, pot ser que se te’n vagi a la primera que pugui encara que sigui fent contorsions per la finestra. Si optes per l’estratègia de deixar la porta oberta i seduir perquè es quedi, si no ho fas prou bé potser acabarà marxant, però si ho fas bé es quedarà voluntàriament. Els riscos de l’estratègia del cadenat són, a llarg termini, més grans. El govern espanyol ha triat, per a Catalunya, l’estratègia de posar molts cadenats, i al mateix temps de fer la vida cada vegada més desagradable dins de la casa. Tots els qui li volen bé des de fora li diuen que s’equivoca. El sorprenent és que no li diguin el mateix els seus amics d’aquí, sinó que es dediquin a aplaudir els cadenats.

Font: ara.cat

Josep Costa: «Catalunya no és encara un Estat, o sí?»

Espanya és un Estat sobirà amb tots els seus atributs. Catalunya és una minoria nacional dins aquest Estat, amb una autonomia precària que està subordinada als poders estatals i limitada per la potència demogràfica, cultural, mediàtica i econòmica de la majoria que exerceix el govern a nivell estatal. L’Estat és el que domina i Catalunya és la que hi està sotmesa. Això és una obvietat que pareix mentida que constantment s’ignori en el debat públic. Quatre exemples:

1. Antoni Bayona ha publicat recentment un article acadèmic en el qual analitza el paper del Parlament en els últims passos del procés independentista. El lletrat major de la Cambra es fa preguntes encertades i planteja dubtes raonables. De fet, arriba a suggerir que la Constitució s’està convertint en una “camisa de força que minimitza el valor del principi democràtic”. Per això sorprèn que no extregui d’aquest escenari la conclusió lògica, que és la de donar per esgotats els passos preceptius de negociació i pacte. En efecte, la legitimitat de la via unilateral és ara directament proporcional a la intransigència de l'Estat espanyol. No hi ha cap pas encaminat a la ruptura que hagi fet el Parlament que no obeeixi a una porta tancada arbitràriament per l’Estat. Ignorar aquesta bilateralitat és fer judicis de valor com si Catalunya ja fos independent.

Jofre Llombart: «Amb només un 48% de participació?»

"De la mateixa manera que no es va tenir en compte la opinió dels qui no van anar a votar l’Estatut, l’OTAN o les eleccions espanyoles; l’1 d’octubre ha de passar el mateix: comptar vots"

És legítim que s’apliqui una decisió votada només pel 48% del cens? Cal suposar que sí si tenim en compte que l’Estatut tan retallat i enyorat pels mateixos actors va ser votat el 18 de juny del 2006 per un 48% dels catalans amb dret a vot. Li van donar suport un 73% de les persones que van anar a les urnes, és a dir, 1,8 milions de catalans. Ningú va qüestionar l’Estatut del 2006 malgrat que, de tots els catalans majors d’edat, només va tenir el suport efectiu del 35% si apleguem els que no van anar a votar i els que van votar no. Bàsicament perquè a ningú se li va ocòrrer sumar abstencions i vots negatius per intentar tombar-lo. De fet, amb 12 vots de 12 persones, els 12 magistrats del Tribunal Constitucional ja n’hi va haver prou. I d’aquella pols, aquests fangs.

Josep Cruanyes i Tor: «Torna el Tribunal de Responsabilidades Políticas?»

'Quan el que es persegueix és la llibertat de pensar de manifestar idees, no podem considerar legítima la legislació'

Aquest dies estic fent un estudi que m’ha portat a analitzar a fons els mecanismes que va fer servir el franquisme per a la repressió política. S’estructuraven entorn a l’aparell judicial dels consells de guerra, les penalitzacions econòmiques d’incautació de béns i l’afegit penalitzador del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Una repressió que es basava no només en el fet de seguir procediments judicials sense garanties, si no sobretot, perquè el que es penalitzava i perseguia era la forma de pensar, ser d’un determinat partit, que s’hagués votat a les eleccions republicanes o tenir idees ‘separatistes‘. El que caracteritza i determina un estat autoritari és sobretot la persecució de la llibertat de pensar i les llibertats civils, per molt que els mitjans judicials o administratius que s’encarreguin de fer-ho siguin i segueixin uns procediments formalment més o menys pulcres.

Cinefòrum «Xirinacs: de l’amnistia a la independència» al nostre local, dimarts 25 de juliol

El proper dimarts 25 de juliol projectarem el documental Xirinacs: de l’amnistia a la independència al nostre local (Cartagena, 213) i després farem un col·loqui per aprofundir en la figura de Lluís M. Xirinacs, amb la Núria Roig, coordinadora de la fundació Ronda, i en Jaume Rodri, sociòleg, escultor, escriptor..., revolucionari... i soci de la nostra territorial. Prèviament farem un sopar lleuger amb un entrepà, una beguda i un gelat. Vine a partir de dos quarts de nou del vespre (20.30 h) per sopar i a les nou (21 h) començarà el documental, que té una durada d’uns 35 minuts.

T’hi esperem! Gràcies per fer-ho possible!

Equip de Coordinació
SFxI

Jordi Muñoz: «Els dubtes sobre l’1 d’octubre»

No hi ha absolutament cap altre mecanisme factible sobre la taula que garanteixi els drets polítics de tots els ciutadans d’aquest país

A mesura que s’acosta la tardor, i que es va fent més plausible la possibilitat que se celebri el referèndum de l’1 d’octubre, van sorgint dubtes en sectors molt diversos. Hi ha gent que sempre ha estat en contra que la ciutadania de Catalunya pugui votar sobre la independència, i que, abans de dir-ho amb claredat, han anat saltant d’un pretext a l’altre per oposar-se sempre a qualsevol intent de fer efectiu el dret d’autodeterminació. No fa tant el PSC encara feia giragonses sobre una consulta “legal i pactada”.

Però seria erroni, per simplificador, pensar que tothom que planteja dubtes sobre l’1 d’octubre ho fa per tapar amb excuses una voluntat més o menys inconfessada d’evitar que es voti sobre la independència. Hi ha preguntes legítimes i inquietuds comprensibles. Tanmateix, en aquest article intentaré argumentar per què penso que algunes de les principals objeccions que hem sentit aquests dies no són arguments forts per oposar-se al referèndum.

La primera és la de les famoses garanties democràtiques. Hem sentit repetir, de vegades com un mantra genèric, que el referèndum no tindrà les garanties democràtiques mínimes. És un argument amb el qual només es pot debatre si es concreta més. En tot cas: en termes generals, tot plegat quedarà regulat a la llei del referèndum d’autodeterminació.

Vicenç Villatoro: «L’imperi de la llei»

L’imperi de la llei és compatible amb fer coses clarament il·legals i que quedin impunes?

L’EMISSIÓ DE Las cloacas de Interior té una enorme transcendència. No tan sols per la gravetat dels fets que denuncia; sobretot, perquè és un torpede a la línia de flotació de l’argumentari del govern espanyol (potser hauríem de dir de l’Estat) en relació a la qüestió catalana. El discurs del sobiranisme català és dir que la democràcia és votar. Per contra, el discurs del govern espanyol és dir que la democràcia és complir la llei. Per sobre de l’obligació d’escoltar els ciutadans, de respectar els seus drets d’expressió i de decisió. La sacralització de la llei, la paraula que més surt en les intervencions públiques. Però resulta que Espanya és líder dins de la Unió Europea en l’incompliment de les lleis europees. I quan veus el documental sobre les clavegueres de l’Estat, tot el que hi surt són incompliments flagrants de la llei. Les coses que s’han fet no tan sols són immorals sinó també manifestament il·legals. I no ha passat gaire res. ¿L’imperi de la llei, màxim pilar de la democràcia, és compatible amb fer coses clarament il·legals i que quedin impunes? Potser del que es tracta és de fer complir la llei als altres (els dolents) i poder-se-la saltar ells mateixos (els bons), en nom del caràcter sagrat de la seva causa.

Font: ara.cat

Oriol Junqueras: «La democràcia no té preu»

De debò es pensen que amenaçant-nos econòmicament ens farem enrere? De debò creu el Govern espanyol que el camí per aturar la voluntat de la gent del país de votar i decidir el futur és instrumentalitzant ara el Tribunal de Cuentas per amenaçar el patrimoni dels ja condemnats per posar urnes?

Si és així, que sàpiguen que no només no ens farem enrere sinó que incrementen exponencialment el desig de votar per decidir i el nostre compromís amb la democràcia i l’1 d’Octubre. Aquest país no renunciarà a votar i ho farà amb tota la dignitat. I si el preu sobrevingut amb el que ara el Govern del PP vol aturar que la gent d’aquest país voti l’1 d’Octubre és una responsabilitat de 5 milions d’euros, que no dubtin que aquest país no deixarà a ningú compromès amb la llibertat a l’estacada. No permetrem aquest nou abús que no té cap més intenció que intimidar el conjunt de la població. El 9-N vam votar 2.344.828 persones, en un procés participatiu exemplar. És a dir, 2,1 euros per vot és la factura econòmica que ara ens volen girar. No tinc cap mena de dubte que cap dels que vam participar en la votació —i gosaria dir també que molts dels que pel motiu que sigui no van anar a votar aquell dia— estarem més que satisfets d’aportar aquesta quantitat per fer front a la nova ofensiva del Govern espanyol, ara sobre el patrimoni de les quatre persones ja condemnades del Govern que presidia Artur Mas. I òbviament, abordant la creació d’una Caixa de Resistència al servei de la defensa de la democràcia i plantejant les iniciatives corresponents en tots els àmbits. Estem davant un episodi insòlit i, malgrat tot, no ens sorprèn. Com tampoc ens sorprèn que no es demani cap responsabilitat per l’afer Castor, que suma 1.350 milions, o pel rescat de les radials de Madrid de 3.718 milions, o pel rescat fraudulent dels bancs que ha costat desenes de milers de milions d’euros, entre molts d’altres. O pels qui s’han fos irresponsablement els 60.000 milions de la guardiola de les pensions, veritable amenaça de futur per al conjunt dels nostres jubilats. Així funciona el Règim del 78. Pal a qui posa les urnes, pastanaga als que ens han estat a punt d’arruïnar.

Jordi Sànchez: «L'única esperança de l'Estat és que guanyi el 'no'»

El president de l'ANC sosté que l'Estat "perdrà" tant si "s'arrisca a tolerar el referèndum" com si impedeix posar urnes

Sánchez afirma que Rajoy passarà de dir que no hi haurà referèndum "a cridar a l'abstenció i el boicot", i admet que "no hi haurà una segona oportunitat a curt termini"

"Al Govern no li demano que m'expliqui com comprarà urnes, li exigeixo que n'hi hagi", exposa sobre el treball de l'executiu

Jordi Sànchez (Barcelona, 1964) és el president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), que aquest dijous ha presentat els actes de la Diada de l'Onze de Setembre. Una cita especial, que l'entitat planteja com la culminació dels darrers anys de mobilització. En una conversa reposada amb NacióDigital, Sànchez -convençut que el Govern completarà els preparatius del referèndum tot i els obstacles que posa Madrid- argumenta que l'Estat ho té "molt complicat" per guanyar el pols al sobiranisme. Segons el seu parer, l'única opció que li queda al govern espanyol i a les forces polítiques que li donen suport és alimentar el "no" a la independència en la votació de l'1 d'octubre.

- Jordi Cuixart reclamava en una entrevista a NacióDigital que "si hi havia algú que estigués bloquejat per la por, que s'apartés". Pocs dies després, Carles Puigdemont remodelava el Govern. Hi havia massa dubtes amb el referèndum al Govern?

Roger Buch: «L’ 1 d’octubre, el «no» podria guanyar»

«El "no" podria guanyar però no ho farà, perquè molts catalans que tenien i tenen el federalisme com a primera opció, prefereixen com a segona opció la independència»

El proper 1 d’octubre es celebrarà el referèndum d’autodeterminació de Catalunya i veient els antecedents d’altres països, i les preferències globals dels electors catalans, el "no" podria guanyar fàcilment. Podria guanyar, però això no passarà. De fet, és força probable que guanyi el "sí" per golejada i, segons ens diuen les enquestes fins ara publicades, amb una participació bastant superior a la que hi va haver en el referèndum sobre la Constitució Europea del 2005 (40%) i al referèndum de l’Estatut d’Autonomia de 2015 (49%).

Segons les tres enquestes que han sortit després de l’anunci del referèndum,a part de tots els votants independentistes, també aniran a votar la immensa majoria dels votants comuns, una part important dels del PSC i un percentatge no marginal dels votants de Ciutadans i del PP.

Dídac Boza: «Saltar el mur de la intimidació»

«La configuració del Govern de l'1-O ha estat un procés convuls però necessari i eloqüent políticament»

La intimidació és l'arma dels repressors quan els fallen les armes de reprimir. Intimidació i intent de confusió. Aquesta fórmula podria definir determinades situacions a la vida, però en aquest cas explica prou bé la situació del govern espanyol davant el repte de l'autodeterminació de Catalunya. L'Estat es mou en el terreny de la intimidació perquè no pot disposar de les armes de repressió que històricament havia aplicat a Barcelona i a les ciutats i pobles del país. En el context de la Europa democràtica del segle XXI Espanya té prohibit implícitament l'ús de la força contra un moviment democràtic, pacífic i molt majoritari com és el de la voluntat d'autodeterminació del poble català. Si no fos per això, Madrid aplicaria el seu pla A de sempre, aquell que va emprar fins i tot sota una Constitució democràtica, l'any 1934 durant la II República Espanyola: repressió armada i empresonament exprés del govern de Catalunya.

Descartada l'opció A tradicional, el pla B és posar tot l'aparell jurídic de l'Estat, inclòs el codi penal, al servei d'evitar com sigui que la ciutadania de Catalunya pugui decidir si vol marxar o quedar-se. Advertir responsables polítics, empleats públics i empreses; inhabilitacions amb pretensions de càstig exemplar; posar totes les clavegueres de l'estat a treballar en la guerra bruta contra el sobiranisme... En el moment de publicar aquest article TV3 està fent honor a la seva condició de servei públic amb l’emissió d’un documental que probablement ajudarà a analitzar en el futur com Espanya va perdre Catalunya. Sense accés al recurs de la violència l'Estat mira d'exhibir el seu poder de totes les formes possibles, a la llum o a les fosques. Però com passa sempre que algú recorre a la intimidació, actuant d'aquesta manera també deixa al descobert la seva feblesa. Si la intimidació no funciona, el dia 1 d'octubre els catalans votaran i el Regne d'Espanya haurà perdut el control de la situació. Aquesta és l’oportunitat i aquest el repte -no gens fàcil, certament- de la majoria social catalana que està determinada a resoldre el conflicte votant.

Germà Bel: «Proclamar-nos Estat implica tenir el control de les fronteres immediatament»

L'economista i diputat de JxSí creu que Espanya és un “nacionalisme militant”, i que Podemos fa “el mateix que qualsevol partit espanyol del règim que vulgui tocar cuixa"

Germà Bel (Les Cases d'Alcanar, 1963) és un dels diputats “transitoris” de JxSí. Com a independent es va sumar a la coalició amb una data de retorn a la seva activitat com a professor d’Economia de la UB. Però malgrat que la vida parlamentària és intensa, no ha deixat la vida acadèmica, ni tampoc la ploma. Recentment ha publicat el llibre Cabòries des d'una galàxia ben llunyana (Edicions 62, 2017).A les portes de l’1 d’octubre, parlem del tram final del procés i de l’Estat. Un Estat per al qual va treballar el mateix Germà Bel, quan la seva galàxia era la defensa del federalisme.

Després de la darrera remodelació del Govern, la galàxia catalana està encara més allunyada de la galàxia espanyola? El missatge de Puigdemont és directe, els que formen aquest executiu no recularan malgrat les amenaces.

Estem més a prop del referèndum. Hi ha hagut una remodelació en què les sortides de cada conseller tenen raonaments diversos, no crec que hi hagi un sol factor que expliqui transversalment les sortides, i hi ha persones que entren amb diferents perfils però tots molt potents. Aquesta remodelació no demostra, al meu entendre, més distància, sinó un reforç de la determinació, i un augment de la credibilitat d’aquesta determinació.

Ramón Cotarelo: «L'Estat i el govern»

"Perquè el problema és l'Estat espanyol, i demanar esperança que canviï algun dia és jugar de mala fe"

L'argument més poderós del sector unionista, el menys fal·laç i sofista, és el que insisteix a diferenciar entre Estat i govern. És el més poderós no pel que diu, (autèntica trivialitat), sinó pel que implica. Segons ell l'actual govern d'Espanya (un òrgan corrupte, sostingut per un partit de presumptes delinqüents, que ha destrossat l'Estat de dret) no és l'Estat en si, sinó una forma passatgera. Quan hi hagi eleccions, podrà haver-hi un govern decent, que faci justícia al caràcter democràtic i obert de la societat i l'Estat espanyols.

És a dir, l'independentisme és una opció errònia, precipitada, que es basa, ella sí, en una fal·làcia: la d'identificar un govern de presumptes lladres neofranquistes corruptes i nacional-catòlics amb l'Estat espanyol. Intenta aprofitar aquesta lamentable i contingent identitat entre policies i lladres per fer precipitada taula rasa i llençar el nen amb l'aigua bruta.

L'argument és una crida a la paciència i l'esperança de l'independentisme. Espereu, ve a dir, a que hi hagi un canvi de tendència en l'opinió espanyola, a que hi hagi un govern respectuós amb el sentir democràtic i l'imperi de la llei, i l'Estat espanyol permetrà la seva reforma profunda per acomodar les pretensions catalanes, per exemple, en forma d'un generós federalisme, que és la via triada majoritàriament per les esquerres espanyoles, encara que no per les catalanes.

Vicent Partal: «El context d’un estrany tret al pit»

Més que un projecte polític l’estat espanyol és un projecte econòmic. Concretament un projecte d’enriquiment escandalós d’unes elits que han saquejat l’estat, sense cap vergonya ni prudència.

Ahir ens va sorprendre a tots la notícia que havien trobat mort l’ex-president de Caja Madrid, Miguel Blesa, en teoria suïcidat per un tret d’escopeta al pit. Miguel Blesa havia estat condemnat el febrer a sis anys de presó per apropiació indeguda en el cas de les ‘targetes black’ de Caja Madrid, però encara no hi havia ingressat, en espera d’una sentència ferma.

El debat sobre si Blesa s’ha suïcidat o no s’ha obert pas de manera inevitable. La versió oficial és que es va matar ell mateix, però és evident que les circumstàncies de la mort són estranyes. I les sospites creixen encara més si tenim en compte un fet que, aquest sí, no admet discussions ni especulacions. Des que es va començar a investigar la trama corrupta del PP, l’estiu del 2009, han mort de manera sorprenent deu persones vinculades a operacions criminals que tenen com a denominador comú el finançament del partit o l’enriquiment dels seus membres. I si, al principi, va morir gent poc coneguda, aquests últims mesos les morts han estat d’un gran impacte mediàtic i polític: Rita Barberá i Miguel Blesa; i encara s’hi podria afegir l’ex-tresorer del PP Álvaro Lapuerta, en coma des del 2013 per una caiguda a casa després d’haver estat encausat.

Però posem tot això en context.

Núria Cadenes: «Si jo fos espanyola»

«En qualsevol part del món que pretengui homologació democràtica, les revelacions d'aquest documentari haurien tingut conseqüències polítiques l'endemà mateix de l'emissió. Dimissions. Destitucions. Investigacions. Rectificacions»

Tot el documentari val la pena. Tot. La frase final, però, és d’antologia: ‘El sistema és tan corrupte que expulsa els decents.’

Així ha funcionat i així funciona.

Las cloacas de Interior, el reportatge dirigit per Jaume Roures i produït per Mediapro, va fer pujar sensiblement, molt sensiblement, la temperatura de la indignació, dimarts a la nit, allà on es va veure, gràcies a l’emissió de TV3 i IB3. Perquè les televisions espanyoles no el van voler passar. I això que, per tant com s’hi deia, i per l’estat que s’hi retratava, n’haurien hagut de ser les primeres interessades.

Escric aquestes línies l’endemà de l’emissió, de la indignació, del trending topic mundial per a #CloacasInteriorTV3. No n’he sabut trobar notícia a les portades dels diaris d’allà. Hi ha l’article 155 de la constitució espanyola o una ‘apagada informativa’ que resulta que ‘imposa’ la Generalitat. Aquesta mena de coses, sí. D’allò altre, però, de la brigada política al Ministeri espanyol de l’Interior, ni piu. Potser sóc jo, que no me’ls miro amb bons ulls. O que, és clar, tot això passava de nit i el paper hi va arribar tard. Però avancen les hores. Arriba migdia. Dinar. Els digitals es van renovant. Cau la tarda. I res. Res de res.

Joan Anton Font: «L’estat crea la sensació que tot el que fem pot ser un delicte»

Entrevista al secretari general de l'Ajuntament de Tarragona, que ha criticat les amenaces de l'estat espanyol als funcionaris municipals

L’estat espanyol va enviar fa dues setmanes una carta per a advertir els secretaris, els interventors i els tresorers municipals de les conseqüències de col·laborar en l’organització del referèndum. Joan Anton Font, secretari general de l’Ajuntament de Tarragona, va respondre a la missiva signada pel secretari d’estat d’Administració Territorial espanyol i va dir-li que prejutjava com a il·legal una llei que encara no s’havia aprovat. ‘S’assembla més a una amenaça que no pas a una oferta col·laborativa’, va escriure. Conversem amb ell sobre aquesta carta, però també de les possibles vies que té l’estat espanyol per a evitar la participació dels ajuntaments en l’1-O.

—Pot actuar l’estat espanyol contra els ajuntaments que col·laborin amb el referèndum?
—L’estat pot fer el que cregui convenient, però una altra cosa és que hi hagi cap acció possible i cobertura jurídica per a fer-la.

—A què us referiu?
—Específicament, als ajuntaments no se’ls pot sancionar. L’estat no pot obrir cap expedient per infracció administrativa contra els consistoris. En tot cas, les actuacions han d’anar dirigides contra els càrrecs electes o els funcionaris. En el cas del referèndum, només hi ha disponible la via penal, i tampoc no crec que sigui efectiva.

Taula Rodona sobre «Democràcia i Entitats» a Gràcia, el dimecres 26 de juliol

Local obert els dimarts a la tarda i el dijous 20 de juliol; paradeta informativa el 27 de juliol. T’hi esperem!

Encara no tens un domàs o una pancarta al balcó?

Això no pot ser! Hem de pintar les nostres façanes amb tots els colors del Sí (#ElsColorsDelSI és l’etiqueta de la campanya a Twitter) i ens toca a nosaltres donar exemple als nostres veïns per demostrar que la nostra opció és el cavall guanyador. Les pancartes són per a balcons grans (180 cm), mentre que els domassos caben en qualsevol balcó o finestra. Posa’ls encara que el teu balcó no doni al carrer: els teus veïns els veuran.

Vine a la parada o al local (Cartagena, 213) a recollir la pancarta o el domàs que t’agradi més, i participa en els equips de treball.

Juliol:

Atenció! Ha quedat anul·lada la paradeta del dimecres 19 a Cartagena amb València, per coincidència amb l’acte conjunt Garanties per a la democràcia, i al seu lloc obrirem el local el dijous 20, de 6 a 9.

El dijous, 27: a la tarda de 6 a 9, a Pare Claret amb Independència.

LOCAL:

Tindrem obert els dimarts, a la tarda de 7 a 9. Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).

El dijous, 20: a la tarda de 6 a 9, al nostre local (Cartagena, 213).

Junts ho aconseguirem!