Les últimes setmanes han estat frenètiques, en el debat independentista. Referèndums unilaterals, vinculants, d'independència, lleis de transitorietat jurídica, proclamacions d'independència, RUI, DUI, etc. Personalment he defensat la solució del RUI (després de l'aprovació de la llei de transitorietat). Vaig exposar-ne els motius en un article anterior a El Punt Avui. M'hi reitero. I no puc més que aplaudir la proposta de l'ANC i del Manifest pel Referèndum. En qualsevol cas, la part positiva d'aquest debat és que, finalment, els partidaris de la independència tenen clar que l'única via possible d'assolir-la és per la via unilateral. El que el Parlament va aprovar en la declaració del 9 de novembre passat. Constatació refermada després d'escoltar la posició dels dirigents polítics dels comuns a Catalunya aquest darrer cap de setmana, que ha clarificat tres coses: primer, el seu allunyament del procés constituent; segon, que situen el “dret a decidir” sempre dins de la legislació espanyola –il·lògic parlant en termes de sobirania i de subjecte polític no subordinat– via la solució d'un referèndum pactat que arribarà quan arribi –i per tant no arribarà mai–; i, tercer i per últim, que en cas –impossible– de referèndum pactat, votarien no a la independència.
Però tanmateix, aquest debat viscut dins de l'independentisme, ha estat, en part, equívoc. Perquè situats en la unilateralitat –diguem-ne “allò que els catalans siguem capaços de guanyar per nosaltres mateixos”– totes les propostes debatudes aquests dies només es diferencien en una qüestió: el tempo. Qualsevol de les vies que segueixi la unilateralitat en la forma que es vulgui, és a dir, passant de llei a llei, forçant un referèndum, etc. comportarà la seva immediata inconstitucionalitat i uns efectes col·laterals que dependran del grau d'hostilitat del govern espanyol, però que aniran des d'inhabilitacions i querelles a la suspensió de l'autonomia. Per tant, en tots els casos, “arribar al final” voldrà dir trencar amb l'ordenament jurídic constitucional espanyol, entrar en la pugna de dues legislacions i xocar legalitats i legitimitats (la “vella” legislació espanyola, derogada per la llei de transitorietat, senzillament no se sentirà interpel·lada i continuarà apel·lant a la seva vigència i aplicació amb tot el desplegament de mitjans tècnics i logístics; i la “nova” legislació catalana –o la convocatòria d'un referèndum–, que, emparada per la “causa justa” de l'autodeterminació i de la impossibilitat d'haver pogut arribar per altres camins al seu exercici, maldarà per imposar-se exclusivament per la força de la seva legitimitat democràtica i pacífica.
EN AQUESTA mena d’intent d’anar inhabilitant mig Catalunya, gota a gota (Mas, Rigau, Ortega, Homs...), ara sembla que arriba el torn de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell (i si es descuida, del president Puigdemont). És exòtic. A totes aquestes persones les va habilitar per fer política el vot dels ciutadans. Ara un govern demana a un tribunal que els inhabiliti, que revoqui el que la gent va decidir votant de manera lliure i informada. La paradoxa és més flagrant en el cas de la presidenta del Parlament. Si la democràcia exigeix l’existència de tres poders separats, executiu, legislatiu i judicial (una separació de la qual l’estat espanyol no és l’exemple més brillant), i sent tots tres importants, el poder legislatiu, el Parlament, és la màxima encarnació del sistema. De fet, parlem de democràcies parlamentàries (no executives o judicials). La inviolabilitat del Parlament, la seva consagració com un espai de debat lliure, és la pedra angular del sistema. Que una presidenta del Parlament (o un parlamentari!) pugui ser inhabilitada per la feina feta dins del Parlament és una incongruència. Inhabilitant algú que és on és perquè se l’ha votat s’està inhabilitant qui ha votat. Els ciutadans. Els ciutadans d’aquest país.
