diumenge, 31 de juliol del 2016

Vicenç Villatoro: «Un país inhabilitat»

EN AQUESTA mena d’intent d’anar inhabilitant mig Catalunya, gota a gota (Mas, Rigau, Ortega, Homs...), ara sembla que arriba el torn de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell (i si es descuida, del president Puigdemont). És exòtic. A totes aquestes persones les va habilitar per fer política el vot dels ciutadans. Ara un govern demana a un tribunal que els inhabiliti, que revoqui el que la gent va decidir votant de manera lliure i informada. La paradoxa és més flagrant en el cas de la presidenta del Parlament. Si la democràcia exigeix l’existència de tres poders separats, executiu, legislatiu i judicial (una separació de la qual l’estat espanyol no és l’exemple més brillant), i sent tots tres importants, el poder legislatiu, el Parlament, és la màxima encarnació del sistema. De fet, parlem de democràcies parlamentàries (no executives o judicials). La inviolabilitat del Parlament, la seva consagració com un espai de debat lliure, és la pedra angular del sistema. Que una presidenta del Parlament (o un parlamentari!) pugui ser inhabilitada per la feina feta dins del Parlament és una incongruència. Inhabilitant algú que és on és perquè se l’ha votat s’està inhabilitant qui ha votat. Els ciutadans. Els ciutadans d’aquest país.

Font: ara.cat

Toni Soler: «De la sobirania a l’acord»

FENICIS. No suporto la pedanteria provinciana que considera política tot el que es cou a Madrid, i politiqueta el que es discuteix a Barcelona. M’avorreixen aquells que contínuament ens prevenen contra el risc de fer el ridícul. Però -ho admeto- també em subleva el paternalisme amb què sovint a Catalunya es parla de l’immobilisme castellà o de l’acció redemptora del catalanisme. Malgrat tot, els que afirmen que els polítics espanyols no estan fets per al pacte i la negociació, alguna raó deuen tenir. Ho estableixen molts precedents històrics, ho confirma la supèrbia amb què es despatxa la qüestió catalana i també els problemes que genera a l’esforçat Felip VI el tot just estrenat pluripartidisme. El país que ha parit paraules com hidalgo,gallardo i vilipendio sembla normal que identifiqui pacte amb deshonor (¿en algun altre indret del món l’adjectiu fenici és un insult?). Però Espanya també ha negociat i ha pactat, esclar: ho ha fet després d’una derrota, o en una situació de feblesa; ho ha fet quan negociar era més profitós que no fer-ho. Com qualsevol altre país del món.

NEGOCIAR. La premsa afí a l’actual statu quo va escandalitzar-se per la recent votació del Parlament català i va assenyalar que la majoria independentista havia “imposat” el seu criteri “sense negociar”, la qual cosa és un exercici de cinisme difícilment superable, venint d’on venim. El catalanisme porta intentant negociar amb Espanya un mínim de 130 anys, des del Memorial de Greuges fins a la reforma de l’Estatut del 2006. I en els últims cinc anys, enmig de massives i pacífiques mobilitzacions, s’ha demanat a Madrid desenes de cops que s’apliquin fórmules constitucionals per concedir el dret d’autodeterminació, en compliment d’un mandat electoral inequívoc. L’actual “desafiament” es produeix, doncs, perquè l’Estat, de manera unilateral i autoritària, s’ha negat a discutir les reivindicacions catalanes. Espanya ha posat el govern català en la disjuntiva de superar el marc constitucional o desobeir el mandat popular. I si ho ha fet és perquè creu que -de moment- li sortiria més car negociar que no fer-ho.

Lliçons d’unilateralitat: com ho han fet altres països?

La UE va avisar Eslovènia que si s'independitzava de forma unilateral mai 
seria part de la UE. En la foto líders de tots els estats de la UE passejant per
 LJiubjiana,en ocasió de la presidència eslovena de la Unió.
Us expliquem les quatre fases que adopta un moviment d'independència unilateral

L’aprovació aquest dimecres de les conclusions de la comissió del procés constituent, en el ple del Parlament, han suposat un desacatament al Tribunal Constitucional, posant la sobirania del Parlament per sobre del Tribunal. Albiol, en el ple, considerava la votació un cop al Tribunal Constitucional i afirmava que es trencava l’ordenament jurídic espanyol. Tenia raó.

L’acció de dimecres activa definitivament el mecanisme unilateral, segons la primera conclusió aprovada, degut a que no s’ha deixat ‘cap marge d’acció per al reconeixement del dret de decidir del poble català en l’interior del marc jurídic constitucional i legal espanyol’. El mateix exdiputat d’EUiA, David Companyon, sentenciava en una entrevista a VilaWeb que ‘si la teva disjuntiva és que el referèndum ha de ser pactat, o no serà, ja dius que no serà’. Per tant, s’ha arribat al punt en que es fa evident que sense la possibilitat de la via unilateral, simplement no existeix el procés. La unilateralitat com a mètode per assolir la independència és un mecanisme que ha estat utilitzat per moltes nacions ara independents i hi ha lliçons a aprendre de les seves experiències.

Eduard Voltas: «Clic»

"S'ha produït un clic. I no dins de l'independentisme sinó dins de l'olla barrejada d'escèptics, burletes, adversaris i enemics del procés"

Aquesta setmana s'ha produït un clic. I no dins de l'independentisme sinó dins de l'olla barrejada d'escèptics, burletes, adversaris i enemics del procés. De sobte, sembla que han percebut que això no és cap broma: alerta, que aquests hi van de debò. Clic.

Fins ara els analistes han parlat del vertigen que pot provocar el salt al buit de la independència. Un vertigen que pot fer que a última hora una part de l'independentisme posi el fre i faci fracassar l'operació. I certament, aquest risc hi és. Però aquest no és l'únic vertigen a considerar. També hi ha el vertigen contrari, i aquesta setmana molts l'han experimentat. El vertigen, per exemple, d'imaginar-se les conseqüències d'inhabilitar la presidenta d'un parlament democràtic, o de suspendre l'autonomia d'un país hiperconnectat al món com Catalunya. El vertigen d'haver-se d'enfrontar a un milió de persones envoltant un Parlament per protegir els càrrecs electes. El vertigen d'haver de reprimir velletes indefenses, gent desarmada. Al cor d'Europa. El vertigen de les imatges a la CNN.

Resum roda de premsa de presentació de la Diada 11S 2016





divendres, 29 de juliol del 2016

Vicent Partal: «El blocatge»

«Ningú no pot discutir que com més afeblit estiga l'estat espanyol més oportunitats hi haurà per a nosaltres»

Bloomberg és segurament el servei informatiu econòmic més important del món. Els informes i les notícies que elabora les llegeixen amb lupa tots els centres de poder del món. Té una capacitat de titular bé que és llegendària. En un món com l’econòmic, on el temps compta tant, un bon titular és el tot. Despús-ahir va destacar molt la votació del Parlament de Catalunya, amb un titular diferent dels habituals de la premsa estrangera: ‘Catalonia Approves Plan to Secede From Spain Amid Deadlock’. És a dir, ‘Catalunya aprova el pla per a separar-se d’Espanya, enmig del blocatge[a Madrid]’.

‘Enmig del blocatge’ és, efectivament, una expressió ben encertada. I relacionar els dos conceptes ho és encara més. PP i Ciutadans no poden formar un govern estable i Mariano Rajoy no sap ni tan sols si es presentarà a la investidura, malgrat l’encàrrec de Felipe VI. I l’alternativa no és possible sense el vot d’ERC i el PDC. És a dir, sense el referèndum. Òbviament, sempre hi ha la possibilitat que s’entenguen PP i PSOE, però això, que seria una partida completament diferent i molt interessant per a nosaltres, no sembla pas possible a curt termini. Unes terceres eleccions al novembre, doncs, comencen a albirar-se com una possibilitat imaginable. De moment això: imaginable.

Germà Capdevila: «Agafeu-vos, que vénen revolts»

«Després de mesos de treballs previs, finalment ha arribat el moment dels fets. No serà fàcil, perquè l'Estat no entén de diàleg ni negociació. Només ens en sortirem si som valents i resistim»

Nervis, amenaces, assetjament a les xarxes socials, titulars esbiaixats als mitjans afins. Caretes que cauen, discursos previs a favor del dret a decidir que es revelen buits. Són moltes les reaccions unionistes després de l'aprovació de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent al Parlament de Catalunya.

No hi ha cap efecte directe ni immediat d'allò aprovat, però la seva transcendència és enorme (el ressò internacional ha estat notable). D'ençà el seu restabliment, el Parlament català s'havia declarat sobirà en moltes oportunitats, però mai no havia exercit com a tal, fins aquesta setmana. L'aprovació de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent han estat un acte de sobirania en tota regla.

Ara bé, tal com va amenaçar obertament el líder del PP, Xavier Garcia Albiol, aitals fets tindran conseqüències. L'Estat reaccionarà com fins ara davant de cada moviment català: de forma desproporcionada, utilitzant la justícia com a braç executor de la política.

Ferran Mascarell: «Parlament, sobirania i món»

"La gent de Ciutadans, del PP i del PSOE són el fidel reflex de l'Estat bloquejador que ens condiciona"

Escric aquest article amb la remor de fons de la sessió ordinària del Parlament de Catalunya. La gent de Ciutadans, del PP i del PSOE són el fidel reflex de l'Estat bloquejador que ens condiciona. Totes les seves intervencions van en la mateixa direcció: bloquejar la governabilitat, emmarcar la política catalana en un to general de desprestigi i corrupció, desacreditar el dret de tots els ciutadans a desplegar un procés constituent per via democràtica com alternativa a un procés constituït que no resulta en absolut satisfactori. Mentre escolto les peguntes als consellers i al president, tinc present la situació d'impàs de la política espanyola i la baixa qualitat del seus plantejaments ideològics. Escoltant-los, per sobre de tot reflexiono sobre què suposa per a un país com el nostre la pressió constant que la política espanyola fa per evitar que el Parlament de Catalunya pugui prestar atenció als grans problemes que tenim com a societat, que tenen les societats del món.

L'any 2008 va començar una crisi econòmica que poc després va mutar en un crisi social que encara avui està present en la vida de la gran majoria dels ciutadans catalans. D'aquella crisi n'ha sortit la paradoxa d'un món amb més capacitat que mai per crear riquesa i, en canvi, amb un nivell de desigualtat social brutal. Un 1% de la població acumula tanta riquesa com el 99% restant. Un 1% viu en l'abundància mentre un 99% viu en una creixent misèria. L'elit mundial afavorida per la crisi s'aferra a la seva situació de privilegi i mentrestant la gran majoria de la societat rep els costos d'una crisi que ha afectat el conjunt de les classes mitjanes, els treballadors, els pensionistes i la qualitat de tots els sistemes públics de benestar.

dijous, 28 de juliol del 2016

Vicent Partal: «Quatre anys»

Encara no fa quatre anys de la primera manifestació de l'ANC, aquell onze de setembre de 2012 on vam descobrir que les manifestacions ja no caminàvem. Aquell dia Carme Forcadell, en nom dels organitzadors, va demanar als diputats que iniciaren la secessió d'Espanya. Quatre anys després, encara no, Carme Forcadell és la presidenta del Parlament de Catalunya, la secessió està posada en marxa i ahir es va solidificar, assumint la cambra la necessitat de gestos unilaterals, davant el bloqueig a què l'Estat sotmet qualsevol iniciativa política provinent de Catalunya.

Quatre anys és el temps normal d'una legislatura. En el nostre cas, però, han estat quatre anys extraordinaris on sembla mentida que puguen haver passat tantes coses. Però no deixen de ser quatre anys només. Quatre anys amb els quals hem tingut temps suficient per a girar com un mitjó la societat catalana i la política d'aquest país.

Som un país patidor. Segurament perquè històricament hem estat un país perdedor, derrotat. Des de fora tothom veu amb sorpresa i admiració el rigor i la voluntat fèrria amb la qual Catalunya està avançant cap a la independència. I tanmateix ací hi ha qui dubta i no para de dubtar. Però la decisió del Parlament de Catalunya d'ahir reafirma solemnement allò que tots hauríem de saber. Que això va de debò. Que la demanda d'independència no és cap souffléni baixarà. I que la nostra classe política, impulsada des del carrer, està fent tots els esforços que sap fer per a dur a bon terme aquesta aposta substancial que canviarà per sempre el que som.

Veurem com reaccionen les institucions espanyoles. Veurem fins on són capaces d'entomar i fins on poden aguantar amb la careta democràtica posada. Espanya és la que està bloquejant tot el procés, i perquè això siga percebut en tota la seua dimensió pels governs estrangers és pel que hem hagut de necessitar quatre anys. Ara saben que no és cap moda, saben que ho hem intentat tot, però sobretot ara saben que no ens aturarem.


Xevi Xirgo: «Desafiament? Cap»

Si alguna cosa va quedar clara ahir al ple del Parlament va ser aquesta: si el Tribunal Constitucional es reuneix un bon dia, amb un ple format per membres caducats i amb baixes per cobrir, i decideix carregar-se un Estatut que prèviament havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats espanyol, pel Senat, i que ha estat aprovat també en referèndum pel poble de Catalunya, d'això se'n diu democràcia. I si el ple del Parlament de Catalunya, complint escrupolosament el seu reglament, decideix incloure en l'ordre del dia un punt per poder parlar de les conclusions de la comissió constituent, això, això tan i tan greu, és un acte del tot antidemocràtic. I que segons els líders del PP, Xavier García, i Ciutadans, Inés Arrimadas (que ahir semblava que competien a veure qui la deia més grossa), es mereixen tots els càstigs divins. “Esto no les va a salir gratis”, va advertir el sheriffAlbiol, mentre Arrimadas disparava al pianista advertint Forcadell que estava cometent no sé quantes il·legalitats. Iceta, amb el seu habitual somriure, feia allò fàcil que fa que és dir i repetir que estem “més a prop del conflicte” i, lamentablement, el revolucionari Coscubiela va fer el paper de la trista figura advertint tothom que això de la independència “no és bufar i fer ampolles”. Com si no ho sabéssim, senyor Coscubiela, que ahir ens vas tornar a deixar clar que CSQP és a Podemos allò que el PSC és al PSOE. Per estalviar-li una certa vergonya aliena, jo ara aquí no li repetiré allò de la “cagarel·la” que ja li va dir Jordi Turull. Tot plegat ho va resumir molt bé la diputada Gabriela Serra amb allò de “tota desobediència és unilateral” perquè si no, és clar, no seria desobediència. A Madrid avui tots els diaris interpretaran que el Parlament ha fet un acte de desobediència, un desafiament i no sé quantes coses més. I ara el Constitucional i el Consell de Ministres s'aniran passant la pilota l'un a l'altre durant uns quants dies perquè en el fons no saben ben bé què fer més enllà d'amenaçar-nos i tornar-nos a amenaçar, que és el que ja fan des de fa anys. Cansen, senyors. I sàpiguen que ahir, ni desafiament ni desobediència ni res de res. En tot cas, obediència al 27-S i un pas més cap a la independència.


El Parlament inicia el procés constituent

Junts pel Si i la CUP desobeeixen el TC i aproven, en un ple crispat, el full de ruta que inclou un mecanisme unilateral

L'oposició titlla d'il·legal i antidemocràtica la decisió i Rajoy anuncia accions contundents i apunta a Forcadell

La majoria parlamentària de Junts pel Sí i la CUP va decidir ahir finalment saltar-se la línia vermella que els havia marcat el Tribunal Constitucional i ser “fidels” al mandat que van obtenir de les urnes el passat 27-S. Amb aquesta actuació, el Parlament donava el tret de sortida al procés constituent que ha de configurar Catalunya com a nou estat europeu i el govern espanyol anunciava mesures contundents.

El debat entre legalitat i legitimitat arribava a primera hora a l'hemicicle de la cambra catalana servit en una safata plena d'articles jurídics que cada grup esmentava a conveniència. La Constitució, l'Estatut d'Autonomia i el reglament de la cambra eren enarborats pels diputats per justificar una decisió que, aquesta vegada sí, quedarà registrada en els annals de l'història parlamentària com el primer acte de desobediència i el primer pas de desconnexió de l'Estat espanyol amb conseqüències a hores d'ara imprevisibles.

Pere Cardús: «L’estat no improvisa i té un objectiu ben clar»

«La millor manera de desobeir no és encallar-se en la resposta, sinó tirar pel dret. No fer-ne cas. Desatendre. Això sí que era un canvi. Un salt d'escala»

Aquests que fa mesos que es dediquen a escampar la desconfiança envers els partits compromesos amb el mandat del 27 de setembre no deixaran de fer-ho ara, després del ple d’ahir al parlament. Perquè de motius per a la desconfiança no n’hi havia fins ara i res no els impedia d’anar teixint aquest discurs que pot acabar corcant el somni col·lectiu del país. L’actitud compromesa d’ahir contra totes les amenaces del Tribunal Constitucional i els seus tèrbols però hàbils defensors no servirà per a esvair rumors ni retrets. Suposo que cadascú fa allò que considera que cal fer i prou.

Sigui com sigui, ahir el parlament no va aprovar res d’extraordinari. Unes conclusions de la comissió del procés constituent que parlen de la via unilateral per a accedir a la independència. Tractant-se d’un adversari com Espanya, si una cosa m’estranya és que algú confiï en una resolució pactada que no sigui unilateral. És clar que primer caldrà fer la ruptura i després ja s’asseurà algú en alguna taula de resolució per evitar mals pitjors a l’estat espanyol. Per tant, el parlament no va votar res que hagi de sorprendre ningú. Allò que va ser novetat fou la decisió indubtable de fer camí digui què digui el tribunal polític de l’estat espanyol. Per primera vegada, no es va esquivar l’amenaça dels tribunals espanyols, sinó que es va desatendre.

dimecres, 27 de juliol del 2016

Vicenç Villatoro: «La llei i la sobirania»

EN DEMOCRÀCIA, és la llei la que neix de la sobirania popular. No la sobirania popular la que neix de la llei. Per això el conflicte que es planteja avui entre el Parlament de Catalunya i l’Estat és complicat, també per a l’Estat. O com a mínim antipàtic. Perquè es planteja un xoc de legitimitats. El Tribunal Constitucional ha fet segurament bé la seva feina: el que està fent el Parlament probablement no té cabuda en la Constitució espanyola. Però si algú s’ho mira des de fora, no és fàcil arbitrar en un xoc entre qui interpreta la llei i un Parlament que es considera i es proclama sobirà i que pren unes decisions que neixen d’un mandat popular clar, d’un encàrrec explícit de la ciutadania a través d’unes eleccions lliures. La legitimitat del Parlament no és una graciosa concessió de la Constitució, sinó el resultat d’una voluntat compartida d’autogovern del poble de Catalunya. I Catalunya no és una creació de la Constitució. L’Estat té la força de la llei, és cert. El Parlament té la força del mandat popular. Però si la llei neix de la sobirania i no la sobirania de la llei, no és fàcil entendre que un Tribunal tingui més capacitat de decidir el futur dels catalans que no pas el Parlament que han triat i que els representa.

Font: ara.cat

Xevi Xirgo: «A punt!»

Diguin-me optimista (que és cert), però sóc dels que pensen que aquesta Diada tornarà a ser espectacular. Com vostès, hi ha dies que estic tip, fart, cansat, emprenyat, dolgut, despistat i no sé quantes coses més quan veig com funciona això de Junts pel Sí, i quan veig què fa la CUP. Sí. Però això no treu que aquest 11 de Setembre vinent hàgim de tornar a sortir tots al carrer. A Salt, a Berga, a Tarragona, a Lleida o a Barcelona, que aquesta vegada ens podem estalviar els autobusos. Serà espectacular (ho ha de ser) perquè aquest cop l'ANC i Òmnium han tornat a encertar amb l'eslògan. “A punt”, diuen. Hi podien haver afegit un signe d'exclamació i dir “A punt!”, que transmet una mica més d'energia, però vaja. Perquè no crec que cap altre independència arreu del món hagi estat tan monitoritzada i preparada com aquesta, que ho és tant que fins i tot donem pistes al TC del que anem a fer per si ens vol inhabilitar a tots, inclosos vostè i jo. Mirin si estem a punt, que el ple del Parlament ja comença a tirar pel dret amb el tema de la unilateralitat, i comença a passar de les paraules als fets. Veurem què fa el TC després que el Parlament aprovi la ponència de la comissió constitucional. Que facin el que vulguin, però que sàpiguen que nosaltres estem “a punt”. Ja sé que els fa mandra, i que tots tenim la sensació que ja ho hem fet tot, des d'una V baixa fins a agafar-nos les mans de nord a sud del país, i que ja tenim l'armari ple de samarretes de l'ANC. Però no es pensin pas que hàgim perdut el temps, fins ara. Tots els maldecaps, els atzucacs i els daltabaixos, siguin positius, hauran servit per aclarir (sí, a còpia de patacades) el panorama, i de fer que els partidaris del sí creixin cada cop que el CEO fa una enquesta. Hi ha una majoria independentista al Parlament, hi ha una majoria social, i hi ha la certesa que a Espanya no hi ha res de res; de fet, no hi ha ni interlocutors. Com volen que no estiguem a punt? Vagin-se traient la mandra, descansin aquest estiu però de moment vagin omplint les inscripcions de la Diada. Que ho tenim tot tant “A punt” que aquesta hauria de ser la darrera Diada reivindicativa. Vaja, que l'eslògan també podria haver estat “Diada 2016. I punt!”


David Miró: «El moment més favorable»

El dia que s’aprovi la llei de transitorietat política, mitjançant la qual se substituirà l’ordenament jurídic espanyol pel català, Catalunya se situarà fora de la legalitat espanyola. Pel que sembla, el govern espanyol vol aturar el procés abans que arribi aquest dia. Però com? La idea és fer-ho a poc a poc, amb un asfíxia lenta i silenciosa. Per contra, als sobiranistes els interessa arribar com més lluny millor, però sempre pendents de si hi ha algun fet accidental (inhabilitació de Forcadell?) per aprofitar-lo i forçar el punt de ruptura. El dilema de Rajoy és que si accelera la màquina s’exposa a naufragar com el 9-N. Però si no fa res permet als independentistes acumular capital i controlar el relat. I la pregunta que tots dos es fan és: quin serà el moment més favorable per al cop definitiu?

Font: ara.cat

dimarts, 26 de juliol del 2016

A punt! Inscriu-te a la Diada de l'11S2016

L’Onze de setembre de 2016 marcarà l’inici d’una nova etapa.

Volem que la veu de la tota la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega!

Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció.

Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer, aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana.

L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil és a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país.



Xevi Xirgo: «No t'hi amoïnis, Rull»

No t'hi amoïnis, Josep Rull. No hi ha res a fer. Ja sé que ahir, conseller, vas presentar un manifest unitari del món municipal (que tenia el vistiplau, un fet gens menor, de l'Ajuntament de Barcelona, de l'Associació Catalana de Municipis i de la Federació de Municipis de Catalunya) en què es reclama a l'Estat millores a les línies ferroviàries del país que són competència seva. I sé també que ahir vas amenaçar (vas tornar a amenaçar, per ser més exactes) amb dur Adif als jutjats el mes d'octubre vinent si no posen fil a l'agulla als quatre mil milions d'euros d'inversions pactades entre el 2014 i el 2016 i que no s'han fet. I sé, conseller, que n'estàs tip, d'haver de gestionar, dia sí dia també, els embolics d'una xarxa de ferrocarrils que en realitat és d'un altre. Un dia un tren que es para perquè sí, un dia perquè cau una catenària, un dia perquè hi ha un petit descarrilament i un dia perquè hi ha vaga de treballadors. No t'hi amoïnis, conseller Rull, que no hi ha res a fer. El teu predecessor Santi Vila ho va provar de bon rotllo, fent-se amic amb la seva homòloga Ana Pastor, i tampoc se'n va sortir. No hi ha res a fer, conseller. Ni de bon rotllo ni de mal rotllo. Són així. Se'ls en fum. La resposta al teu manifest la vam tenir ahir mateix, quan vàrem tornar a tenir dos-cents cinquanta viatgers atrapats en un tren a l'Ametlla de Mar. O amb la vergonya aquesta de la línia Lleida-la Pobla de Segur, que com que dels vuitanta quilòmetres de trajecte n'hi ha 1,9 que són competència de Foment, en aquest tram ridícul heu de canviar de maquinista i el de Ferrocarrils ha de deixar el tren en mans del de Renfe. Quan en comptes d'arreglar les seves mancances Renfe, Adif, el ministeri i qui sigui el que fan és això, dedicar-se a una ridícula discussió de competències, ja està tot dit. Ni de bon rotllo ni de mal rotllo. Ni festejant-los, com va fer Vila, ni amenaçant-los amb denúncies. Res. La diagnosi està feta, conseller. No hi ha res a fer. I a hores d'ara no sé ni si cal continuar provant-ho. No fos cas que aquest increment del 2,2% de l'independentisme a Catalunya que constatava divendres el CEO fos en bona part gràcies a l'independentisme ferroviari.


Llach: «Estem aquí per fer la independència. Queda clar d’una punyetera vegada?»

El diputat de Junts pel Sí Lluís Llach (Girona, 1948) ha presidit els darrers mesos la Comissió d'Estudi del Procés Constituent, les conclusions de la qual s'hauran de debatre al ple del Parlament que avui comença. Coincidint amb el final dels treballs d'aquesta comissió, el Tribunal Constitucional va advertir la setmana passada que és “absolutament inviable” la seva activitat perquè contradiu el fet que aquest tribunal va declarar nul·la la resolució de desconnexió del 9N i tot el que d'ella se'n derivés. No només això, el TC ha advertit directament la Mesa del Parlament que no adopti cap decisió relacionada amb aquesta comissió d'estudi, per la qual cosa, l'òrgan de Govern de la Cambra no ha enviat les conclusions dels seus treballs a l'hemicicle. Això no obstant, seran JxSí i la CUP els qui defensaran que es debatin davant del Parlament. Ho faran, per tant, desafiant la decisió del TC.

Una de les coses que ha cridat més l’atenció de les conclusions de la comissió d’Estudi del Procés Constituent és que parli de mecanismes unilaterals. Per què?
No ho sé perquè sorprèn. Davant d'un Estat que està en contra, és evident que hi ha decisions que són unilaterals. A més, tot el que està planificat en el full de ruta, en realitat no deixen de ser decisions unilaterals. Escolti, nosaltres estem aquí per fer la independència. Queda clar d’una punyetera vegada? I tenim un Estat en contra amb tots els seus mecanismes ben collats com el Tribunal Constitucional.

Precisament el TC ha advertit que l’activitat de la Comissió del Procés és absolutament inviable i ha avisat la Mesa que no pot actuar, per la qual cosa no ha enviat les conclusions al ple i hauran de ser els grups que ho incloguin a l’ordre del dia...
Sembla que serà així. No ho sé. No em convé dir-ho en aquest moment, però suposo que es prendran les determinacions més factibles, més possibles per continuar fent la nostra voluntat política. Ja trobarem la manera.

dilluns, 25 de juliol del 2016

Una Catalunya independent tindria 4 punts menys d'atur

Els costos de ser a Espanya no són baixos per Catalunya, almenys aquells que poden ser calculats en contra de l’opció de ser un Estat independent. El més negatiu de tots té a veure amb l’ocupació i no arriba a ser un càlcul sinó més aviat una estimació: 323.157 llocs de treball s’han perdut des del 1975 perquè la gestió pública de l’administració espanyola no hi ha ajudat.

Parlant en plata: els 703.100 aturats que tenia Catalunya a finals del 2015 serien la meitat si no fos per l’efecte negatiu en l’ocupació que tenen decisions polítiques del govern espanyol, com les que paralitzeninfraestructures clau com el Corredor Mediterrani o les connexions als ports. L’economista Josep Pedrol, autor de l’estimació, ho calcula sota el supòsit (conservador) que decisions com aquelles redueixin el PIB català en un 0,25%, des del 1975.

Pedrol és un dels 19 acadèmics que documenten, calculen i estimen en les 222 pàgines d'un extra de Revista de Catalunya, que dirigeix Quim Torra, que vol donar resposta a la pregunta sobre l’impacte econòmic de la independència, la seva viabilitat i les implicacions en la caixa del país i la butxaca dels catalans.

138.922 nous llocs de treball

La independència crearia 138.922 nous llocs de treball directes, que reduirien l’atur de l’actual 17,73% al 14,05%, segons l’economista. Més concretament, aquesta xifra resulta de la suma dels nous treballadors públics (50.139 llocs de treball nous), la nova despesa pública (16.376), la reversió del dèficit d’inversió en infraestructures (41.630) i l’efecte capital de Barcelona (30.777).

Germà Capdevila: «Això no té marxa enrere»

«Si després d'haver-ho fet tan malament com era possible, l'independentisme no només aguanta, sinó que creix, és evident que ja hem superat el punt de no retorn»

Després d'una gran campanya electoral, l'independentisme va guanyar les eleccions del 27, i va obtenir un mandat democràtic majoritari per fer de Catalunya un país independent. Tanmateix, el que es guanyà a les urnes es perdé en el camp dialèctic. Es va imposar el relat d'una victòria no suficient, la fal·làcia del 48%.

El plebiscit en forma d'eleccions parlamentàries va ser una necessitat imposada per la impossibilitat fàctica de celebrar un referèndum d'autodeterminació com els d'Escòcia o Quebec. Davant la negativa a deixar-nos comptar vots, vam haver de comptar escons. I vam guanyar. Parlar del 48% és voler aplicar les regles dels referèndums a unes eleccions parlamentàries. És fer trampes.

És evident que si apliquem les regles de puntuació del rugbi a un partit de futbol, el resultat serà molt diferent. Com hauria estat diferent el resultat del 27S sense haver impedit el vot de desenes de milers de catalans a l'exterior, o si s'hagués permès el vot del joves de més de 16 anys, com a Escòcia.

En un plebiscit en forma d'eleccions parlamentàries, regeixen les regles de les eleccions parlamentàries. Per això ningú no fa càlculs sobre quants vots tenia el PP per aprovar amb la seva majoria absoluta la Llei Mordassa o la reforma del TC. Tenia una majoria parlamentària i punt.

diumenge, 24 de juliol del 2016

Andreu Mas-Colell: «Per què cou el dèficit fiscal?»

En Josep Borrell, a qui conec d’antic i respecto, m’ha atribuït , en una varietat d’escrits i intervencions públiques, l’afirmació que el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat és de l’ordre de 3.000 M€, i això ho contrasta amb els càlculs publicats per la Generalitat, que serien de l’ordre d’11.000 M€ (xifres de l’any 2012, les darreres disponibles).

De les dues metodologies de càlcul que empra la Generalitat, la del flux monetari i la de la càrrega-benefici, en Borrell es limita a la segona. I així ho faré jo. Però vull expressar la meva discrepància amb la idea que aquesta és “la correcta”. En situacions d’atur elevat importa qui rep el benefici però també on es crea el lloc de treball corresponent. I la idea que el Museu del Prado beneficia Catalunya però que el MNAC no beneficia la resta d’Espanya és estranya.

Seria sorprenent que hagués entrat en contradicció amb les xifres de la Generalitat, de les quals he estat responsable un nombre d’anys. Fins ara, però, no he entrat en la polèmica. Per dues raons que segurament tenen la mandra com a punt en comú. D’una banda, sóc de l’opinió que en la relació amb Espanya el problema econòmic fonamental de Catalunya no és el del dèficit fiscal (mesurat com ho fa la Generalitat) sinó el de l’autogovern. De l’altra, en Borrell s’equivoca d’una manera tan palpable que no puc creure que es pugui confondre. Haig de concloure que aquest no és un debat acadèmic seriós, sinó simplement polèmica política. Però tampoc puc dir que aquest terreny no sigui el meu. O sigui que hi haig d’entrar.

Josep Maria Loste: «Més enllà del caos ferroviari»

Les incidències ferroviàries, els retards i les humiliacions envers els usuaris en el conjunt de la xarxa del tren convencional de Catalunya van molt més enllà del caos ferroviari tradicional. Són un problema polític de primer ordre. Us voldria plantejar dos exemples molt alliçonadors.

1/. El passat 7 de juliol a les línies R-16 i RT2 es va produir una incidència greu en la senyalització a Mont-roig del Camp (Baix Camp) . A causa d’aquesta avaria, els retards van ser històrics; i el més deplorable va ser que els passatgers van haver de caminar per la via, per tal enllaçar amb el transport alternatiu per carretera. Arran d’això tots vàrem observar unes imatges lamentables, que ens recordaven el tercer món en estat pur. El més greu tot és que a la R-16 i RT2 continuen els retards abusius.

2/. El passat 14 de juliol de 2016, el tren de la línia RG1 procedent de l'Hospitalet i que havia d'arribar a Portbou a les 18:56 h. va arribar a la seva destinació a les 19:41 hores. Ja portava acumulat un retard de 20 minuts, i a l'estació de Figueres va estar aturat 25 minuts més, amb molt poca informació per a l’usuari. La incidència, en el tram entre Figueres i Portbou-Cervera de la Marenda, va ser, es va localitzar en el pont de Colera, ja que es veu que havien caigut uns objectes, unes planxes metàl•liques. A la RG1, d’ençà que ha començat l’estiu els tren venen amb un retard mínim de 20 minuts.

Eduard Voltas: «Allà on hi ha la majoria»

"El centre català i el centre espanyol són dos vaixells que s'allunyen a gran velocitat. En un context democràtic i europeu, no hi ha altre final possible diferent de la secessió"

Hi ha una cosa que ni la crisi econòmica, ni la nova política, ni les xarxes socials han canviat: les grans batalles polítiques, les hegemonies, es guanyen en el centre del terreny de joc. Al contrari del que es pensa, no hi ha res més dinàmic i permeable que el centre polític. Idees que fa 25 anys eren extremes, avui són al centre. (En fa 25 i en fa 10, perquè la crisi i les xarxes el que sí que han fet és accelerar els processos socials). I és la mateixa gent, el mateix bloc social que fa 25 o 10 anys les considerava idees extremes qui ara fa que siguin àmpliament assumides: el centre té una gran capacitat d'incorporar nous consensos. Ha passat amb la igualtat home-dona, amb els drets dels homosexuals, amb la separació entre església i estat, i amb tantes altres coses.

L'independentisme no ha guanyat encara la batalla del centre, però el sobiranisme ja ho ha fet, d'una manera molt subtil i alhora molt sòlida. Què és el sobiranisme? Ras i curt, la majoria d'edat del catalanisme: la idea explícita, no el sobreentès, que Catalunya és un subjecte polític que no pot ser obligat a fer o a ser allò que no vol fer o ser, i que fins i tot per quedar-se a Espanya caldrà un acte -explícit, també- de consentiment per part de la societat catalana. Quan Miquel Iceta diu primer votem una reforma de la Constitució i, si a Catalunya surt que no, aleshores preguntem sobre la independència, està reconeixent precisament això: que ja no es pot fer res sense el consentiment dels catalans. Per això al comitè federal del PSOE s'han posat tan nerviosos amb Iceta, perquè la seva idea trenca amb la idea de subordinació que subjau en la concepció espanyola de les coses: què importa si a Catalunya surt que no, si en el conjunt d'Espanya surt que sí? El primer secretari del PSC s'ha menjat amb patates la seva via canadenca, sí, però ell sap perfectament que la idea de sobirania ha conquerit el centre de la societat catalana, i sap que ja no es podrà tornar a fer política de majories a Catalunya fora d'aquest marc.

divendres, 22 de juliol del 2016

El 47,7% dels catalans vol la independència i el 42,4% la rebutja

L'opció independentista s'imposa per primer cop en els darrers anys en el CEO, després que fa un any els favorables a seguir a l'estat espanyol s'imposessin per set punts de marge

Els favorables a la independència s'imposen amb claredat als contraris, segons el segon baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del 2016, fet públic aquest divendres. Així, un 47,7% dels catalans afirmen que sí que volen la independència, mentre que un 42,4% responen que 'no'. És el primer cop que l'independentisme s'imposa des que es fa aquesta pregunta -que no fa referència a un hipotètic referèndum-, després que el baròmetre del març dibuixés un empat tècnic.

El primer cop que es va preguntar sobre la independència en relació a si es vol aquesta o no, en lloc de referir-se a un hipotètic referèndum o al 9-N, va ser el febrer del 2015. Llavors, un 48% va rebutjar-la i un 44,1% li va donar suport. Fa un any, el baròmetre dibuixava una victòria encara més clara del no, amb el 50% dels suports, i un 42,9% a favor del sí. Des de llavors, el resultat s'ha anat ajustant més fins que aquesta vegada, per primer cop, s'han imposat els favorables a la independència.

Quim Torra: «El trencament ineludible»

Les últimes setmanes han estat frenètiques, en el debat independentista. Referèndums unilaterals, vinculants, d'independència, lleis de transitorietat jurídica, proclamacions d'independència, RUI, DUI, etc. Personalment he defensat la solució del RUI (després de l'aprovació de la llei de transitorietat). Vaig exposar-ne els motius en un article anterior a El Punt Avui. M'hi reitero. I no puc més que aplaudir la proposta de l'ANC i del Manifest pel Referèndum. En qualsevol cas, la part positiva d'aquest debat és que, finalment, els partidaris de la independència tenen clar que l'única via possible d'assolir-la és per la via unilateral. El que el Parlament va aprovar en la declaració del 9 de novembre passat. Constatació refermada després d'escoltar la posició dels dirigents polítics dels comuns a Catalunya aquest darrer cap de setmana, que ha clarificat tres coses: primer, el seu allunyament del procés constituent; segon, que situen el “dret a decidir” sempre dins de la legislació espanyola –il·lògic parlant en termes de sobirania i de subjecte polític no subordinat– via la solució d'un referèndum pactat que arribarà quan arribi –i per tant no arribarà mai–; i, tercer i per últim, que en cas –impossible– de referèndum pactat, votarien no a la independència.

Però tanmateix, aquest debat viscut dins de l'independentisme, ha estat, en part, equívoc. Perquè situats en la unilateralitat –diguem-ne “allò que els catalans siguem capaços de guanyar per nosaltres mateixos”– totes les propostes debatudes aquests dies només es diferencien en una qüestió: el tempo. Qualsevol de les vies que segueixi la unilateralitat en la forma que es vulgui, és a dir, passant de llei a llei, forçant un referèndum, etc. comportarà la seva immediata inconstitucionalitat i uns efectes col·laterals que dependran del grau d'hostilitat del govern espanyol, però que aniran des d'inhabilitacions i querelles a la suspensió de l'autonomia. Per tant, en tots els casos, “arribar al final” voldrà dir trencar amb l'ordenament jurídic constitucional espanyol, entrar en la pugna de dues legislacions i xocar legalitats i legitimitats (la “vella” legislació espanyola, derogada per la llei de transitorietat, senzillament no se sentirà interpel·lada i continuarà apel·lant a la seva vigència i aplicació amb tot el desplegament de mitjans tècnics i logístics; i la “nova” legislació catalana –o la convocatòria d'un referèndum–, que, emparada per la “causa justa” de l'autodeterminació i de la impossibilitat d'haver pogut arribar per altres camins al seu exercici, maldarà per imposar-se exclusivament per la força de la seva legitimitat democràtica i pacífica.

Germà Capdevila: «Catalunya sense poder»

«Cada dia tenim nous exemples de la misèria competencial del regim autonòmic, que demostren que només amb la independència podrem progressar socialment»

Alhora que alguns ens volen fer esperar 4 anys més, o dues generacions més, per tal que un miracle canviï les majories polítiques a l'Estat espanyol, i els seus votants tinguin una epifania que els faci veure els beneficis d'una Espanya plurinacional i fraternal, aquí a Catalunya comprovem cada dia que la Generalitat autonòmica és una façana amb menys competències que una gestoria.

El cas més flagrant és el del conseller Rull, que ha de fer veure que mana en temes de transport, però veu com se'l rifen de mala manera. Després de dir que no acceptaria modificacions d'horaris que fessin crònics els retards dels trens, va haver d'empassar-s'ho en el cas del trens de l'Ebre, amb l'afegitó que la solució provisional proposada (que els passatgers puguin agafar els trens que no són de rodalies) l'ha de pagar la Generalitat!

Després del caos de Vueling, el conseller va convocar els directius a una reunió on va deixar clar que el govern vigilaria de prop la companyia, tot exigint-los una informació fluïda i permanent per evitar nous inconvenients. La resposta l'hem vist aquesta setmana: La companyia ha tancat tres rutes i ni tan sols s'ha dignat a enviar un correu electrònic.

dijous, 21 de juliol del 2016

Vicent Partal: «L’amenaça d’Albiol, allò que la realitat permet i el poder del calendari»

«Ho hem explicat tantes vegades que ja sembla inútil de tornar-hi. Però per si de cas cal recordar que aquesta pretesa capacitat del govern espanyol de 'suspendre' les institucions catalanes és inexistent»

Ahir Xavier Albiol va pronunciar unes paraules al Parlament de Catalunya que per a molta gent foren una amenaça. Va dir que l’advertiment que ha fet aquesta setmana el Tribunal Constitucional a la cambra exigint-li d’evitar qualsevol iniciativa que impulse el procés d’independència segurament és ‘l’últim avís’. I també va dir que si la setmana vinent les conclusions del procés constituent van al ple, ‘es podria posar en risc l’autogovern i podria significar la suspensió d’alguna institució’.

Feia mesos que no sentíem aquesta amenaça i m’ha sorprès que el senyor Albiol l’haja recuperada. Aquesta mena d’amenaces inconsistents se solen fer servir de propaganda, sense gaire rigor, i quan arriba el moment de concretar-les es desfan totes soles. Perquè ningú no vol comprometre’s a una cosa que sap que no pot fer.

Ho hem explicat tantes vegades que ja sembla inútil de tornar-hi. Però per si de cas cal recordar que aquesta pretesa capacitat del govern espanyol de ‘suspendre’ les institucions catalanes és inexistent. L’article 155 de la constitució espanyola diu que, en uns determinats supòsits, el govern espanyol pot donar ordres a les autoritats autonòmiques que han de complir. Però, ai caram!, no preveu en cap cas què passaria si aquestes ordres fossen desobeïdes ni estipula cap mecanisme per a forçar a complir-les. Amb això, opinar que es podria suspendre l’autonomia és pura xerrameca. Impotent, diguem-ho tot. Només un detall per a aclarir la polèmica: quan es va debatre la constitució es va estudiar la possibilitat de donar al govern espanyol la capacitat de dissoldre les autonomies i aquesta possibilitat va ser denegada explícitament en el debat a les corts. Així que ja em direu a quin precedent s’agafarien ara per fer la contrària…

dimecres, 20 de juliol del 2016

Germà Capdevila: «Filibusterisme al Parlament»

«Hi ha qui intenta endarrerir l'avenç del camí cap a la independència amb tàctiques dilatòries de curt recorregut. Prefereixen una Espanya del PPSOE a una Catalunya republicana i independent»

Mentre a Madrid s'entretenien amb la litúrgia parlamentària de la constitució del Congrés i el Senat, incloent-hi la designació de les seves autoritats, Catalunya feia aquesta setmana un avenç seriós en el camí cap a la independència.

La comissió parlamentària del procés constituent, presidida per Lluís Llach, ha presentat les seves conclusions, que dibuixen de manera clara de quina manera aquest país farà el pas definitiu de deslligar-se del domini espanyol i constituir-se en república independent. Encara més, s'hi ha inclòs la possibilitat de confirmar la decisió del Parlament amb un referèndum de ratificació posterior a l'aprovació de les tres lleis de desconnexió.

És evident que Espanya reaccionarà –la seva piconadora judicial ahir es va activar de seguida– però ara per ara està massa embolicada intentant formar govern. Mentrestant, aquí a casa nostra, els líders unionistes que ens demanaven el vot el 26J per canviar Espanya i aconseguir un il·lusori referèndum pactat, intenten frenar la voluntat popular expressada el 27S amb pràctiques de filibusterisme parlamentari.

Francesc de Dalmases: «18 de juliol de 2016»

"El trencament amb el franquisme polític i sociològic és, per vergonya nostra, una assignatura pendent a Catalunya"

Els resultats dels comicis espanyols del 26J demostren que a Espanya hi ha una satisfacció majoritària amb allò que significa el règim del 78: confiança en la dreta de sempre i la nova esquerra tan domesticada com l'antiga en allò que és essencial. Un règim del 78, cal recordar-ho, hereu i en massa ocasions continuador d'una dictadura militar que va fer el punt seguit plàcidament intubada al llit.

Sí, continuadora en allò que és essencial: l'essència centralista i jacobina de l'Estat,l'estructuració radial de les comunicacions, la jerarquització de les llengües, el menyspreu a la diversitat, la incapacitat de separar els poders, la reticència vers el projecte europeu i una demofòbia, no és cap broma, fonamentada en el convenciment de ser una unitat nacional de destí universal.

Pel broc gros parlem del franquisme evident del Partit Popular pel fons i les formes de la seva actuació política, i del franquisme latent de Ciutadans i el PSOE quan de forma desacomplexada estan d'acord a situar la integritat de l'Estat i el monolingüisme com a principis superiors i anteriors al fet democràtic. Però és més profund i més decebedor. La suposada força regeneradora de l'Estat, Podemos i acòlits, ha estat incapaç de bastir una proposta que desfaci la pervivència del franquisme en allò que va decidir que fos la seva continuïtat en contra de l'ideal republicà: la monarquia. Eviten el debat però, quan cal, es retraten amb el Borbó, li riuen les gràcies o li regalen la darrera temporada de 'Joc de Trons'.

dimarts, 19 de juliol del 2016

Toni Soler: «Referèndum 2017»

He signat el manifest a favor d’un referèndum unilateral d’independència l’any 2017. Ho he fet amb dubtes, i amb un cert escepticisme, però crec en l’honestedat i en l’argumentari dels qui han pres la iniciativa. I crec, sobretot, que vivim un atzucac intolerable i que ens convé obrir una porta de sortida. Una porta tan democràtica, eficaç i identificable com sigui possible.

El que m’ha convençut del manifest és que fixa un límit temporal màxim (2017) però també unes condicions mínimes: Que el Parlament hagi aprovat la llei de transitoritetat jurídica i la resta de propostes legislatives que han de configurar la carcanada provisional del nou estat. Crec que és fonamental que els ciutadans, davant la disjuntiva del referèndum, no hagin de triar entre una realitat tangible i una entelèquia, sinó entre dues propostes serioses i gestionables.

Fins ara, creia que el debat entre la DUI i la RUI era una mena de distracció que ens apartava dels problemes –reals i enormes- que afronta el procés. El primer, la seva necessitat d’ampliar suports de base; el segon, l’absència d’una majoria operativa al Parlament de Catalunya. Continuo pensant que el referèndum és un mínim exigible i no un horitzó transversal; crec que les marques dels comuns (ECP, CSQEP, BeC) utilitzen conceptes abstractes com “referèndum pactat” i “procés solidari no subordinat” per alimentar el Procés i el processisme, i que mentrestant això els permet ajornar el debat sobre el futur polític del país. Un debat que tots els altres partits catalans ja han afrontat, en alguns casos pagant-ne un preu alt.

Marta Rojals: «Fotem els lliris al foc»

«Doncs així d'innocentots hem estat molts els 'indepes' amb els nostres cobejats indefinits. I potser una miiiica se n'han aprofitat, també»

Als ‘indepes’ en general ens ha costat una mica captar la indirecta:

–El 9-N ens vam deixar colar la resposta unicorniana del sí-no, que venia a voler dir que sí a l’estat propi, però que si Espanya no volia tornar-se federal per a poder-nos-hi federar, doncs que NO.

–El 27-S ens vam deixar colar el ‘ni sí, ni no’, és a dir: una mena d’opció de Schrödinger que no es volia sumar amb el sí, i que tampoc no es volia sumar amb el no…, però que al parlament ho votaria tot pel NO.

Mmm, ves que no ens volguessin dir alguna cosa, però no ho sé, potser amb alguna pista més… Vinga, va, el comodí del públic:

–El 20-D i el 26-J ens vam deixar demanar el vot ‘indepe’ a canvi de la promesa d’un referèndum pactat dins d’una Espanya fede… ai, fraternal. I no va ser fins que no es va confirmar que ni això ni allò –per duplicat, al desembre i al juny–, que se’ns va revelar el pla B omès amb tant de zel durant la campanya: esperar-nos al 2020 per a tornar a provar de canviar Espanya, i anhelar unes autonòmiques catalanes per a provar de canviar la Generalitat. Total, que el pla B era tornar a la casella de sortida, oooh!

I encara una altra, el comodí de la trucada:

dilluns, 18 de juliol del 2016

Oriol Izquierdo: «Jo he signat pel referèndum»

«Convencem-nos, doncs, que tenim la construcció del nostre estat a tocar de la mà, i que no tindrem cap altra oportunitat de fer un país nou tan radical com aquesta»

Segur que no sóc l’únic: m’ho he pres tan de debò, això de la independència, que m’he conjurat per no posar cap bastó a les rodes. Vull dir que he desat els recels i el punt de torracollons que m’és consubstancial a l’armari dels mals endreços. I per això m’he mossegat tant com he pogut la llengua quan aquest o aquell feia una maniobra desconcertant, puta-ramonejava o confonia el seu jo amb el nosaltres. He defensat en públic o en privat els jocs que se’ns proposaven per a les mobilitzacions al carrer, la participació que tocava en cada convocatòria electoral, la signatura de tota mena de manifestos i proclames, l’actuació de les nostres institucions, fins i tot el cèlebre full de ruta. He acceptat i m’he adherit, en la mesura de les meves possibilitats, a cadascuna de les microfases del macroprocés sense rondinar i amb entusiasme en nom de la imprescindible unitat d’acció. No acríticament, sinó reservant l’energia crítica per aportar-la en forma positiva tant com en sàpiga saber.

I ara, en aquesta hora que torna a ser decisiva, he decidit de signar a favor del referèndum oficial el 2017. Sé que ara mateix la iniciativa encara concita massa reserves, però hi veig si més no dues virtuts que m’hi han decidit. Les defenso.

Vicent Partal: «Posar fi al franquisme, ara»

«Vuitanta anys després hem d’honorar els nostres millors negant-nos a acceptar les conseqüències de totes les batalles que ells van perdre»

Avui fa vuitanta anys del colp d’estat fracassat contra la segona república espanyola. Tot i fracassar, aquell moviment militar va obrir la porta a una insurrecció de tres anys, a una guerra contra el poder democràtic i, al final, a l’establiment de la llarga dictadura de Francisco Franco. La dictadura es va extingir amb la mort del dictador en un llit, però al mateix temps el poder que representava va evolucionar a través de la monarquia de qui Franco mateix havia anomenat successor. Vuitanta anys després, les conseqüències de tot plegat continuen essent dramàtiques per al nostre país.

Ho són per allò que hauríem pogut ser i mai no vam ser.

Ho són per allò que som avui però no seríem si no hagués estat per la força.

Ho són pel pòsit antidemocràtic que ha impregnat i impregna encara bona part de la societat espanyola.

Allò que en diuen la Segona República no era un règim perfecte. Però és evident que, en un context indiscutible de riscs, va acomplir uns canvis que van propulsar l’estat espanyol dècades endavant. Des del sufragi universal i els drets de les dones, a l’autonomia de les nacions que en formàvem part, passant per un impuls notable a l’ensenyament i les infrastructures civils, la república va alimentar unes grans esperances de progrés que el colp d’estat d’avui fa vuitanta anys va tallar de soca-rel.

Conferència «AQUÍ VA NÉIXER TOT, als 130 anys del primer gran discurs independentista», el 25 de juliol


diumenge, 17 de juliol del 2016

El SÍ guanya a la consulta interna de l'ANC

Un cop acabat el recompte provisional dels vots anticipats, telemàtics i presencials, els resultats de la consulta interna de l’Assemblea Nacional Catalana, responent a la pregunta “Vols que l’ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un referèndum per DECIDIR sobre la independència?” són els següents:

Total vots: 9.304 (94% escrutat)

Sí: 74,51%

No: 22,61%

En blanc: 2,86%

Nuls: 0,02%


Els resultats definitius es faran públics el cap de setmana vinent, 23-24 de juliol.

Xevi Xirgo: «Ui, les pensions!»

Un dia o altre, superada la qüestió de confiança del president Puigdemont al Parlament (perquè si no ja no cal que parlem de gaire res més), arribarà el punt aquell de practicar alguna mena de desobediència, bé sigui fent unes noves eleccions, una DUI, un RUI o el que ens diguin, que ja saben vostès que jo en aquest debat hi ha dies que m'hi perdo. La qüestió és que a mesura que ens hi acostem (que ja n'han passat sis i encara estem parlant dels divuit mesos), tornarà sortir el debat aquell de l'ui, ui, ui, ui, que no cobrarem les pensions; ui que no tindrem atur; ui que vagarem per l'espai sideral i ui que hi haurà un corralito. No s'ho pensin pas, que aquest debat s'hagi superat, no. Tornarà. I quan torni tinguin vostès ben clar que potser sí, que direm allò d'“ui, ui, ui, les pensions”, però també m'agradaria saber quines garanties tindrem (els que un dia o altre les hauríem de cobrar) si ens quedem a l'Estat. Ho dic bàsicament perquè aquesta setmana passada el mateix govern espanyol va admetre que havia hagut de tornar a recórrer al fons de reserva per poder pagar l'extra d'estiu als pensionistes. I ara, després de la retirada de 8.700 milions, ja només hi queden 25.000 milions, que semblen molts però que, diuen els experts, suposen la garantia per passar només dos anys. Fins i tot el ministre Luís de Guindos ha arribat a dir que el sistema de pensions està en risc si no es genera més creixement. Cada cop hi ha més jubilats (sortosament, tenim més esperança de vida) i cada cop més els nous pensionistes ho són amb una base de cotització més alta. O el que és el mateix, la factura a la Seguretat Social (que és d'on surten les misses per pagar les pensions) cada cop és més alta. I no en fem prou perquè els qui treballen, que també són cada cop més, ho fan cobrant menys i, per tant, cotitzant també menys. Així de fàcil. Tots els experts alerten que cal fer-hi alguna cosa i que comença a ser urgent. I mentrestant, a Espanya, què fan? Doncs ja fa mig any que no tenen govern i podria ser que es preparessin per a unes terceres eleccions. Ui, ui, ui, si ens en anem, això de les pensions. Però tota una garantia, ja ho veuen, si ens quedem.


Toni Soler: «Si hem arribat fins aquí»

PRÈVIA. Quan parlem de construir un nou país, sovint ignorem que una part de la feina ja està feta. Queda una altra part, que és molt difícil. Però ningú que contempli Catalunya amb una mirada objectiva pot ignorar que som un nou país, amb problemes, fortaleses i dinàmiques pròpies, ben allunyat del que érem fa 25 o 40 anys. L’independentisme és una construcció dels independentistes; però sense aquesta feina prèvia, aquesta construcció de les referències pròpies -obra bàsicament de CiU a la Generalitat i del PSC en molts ajuntaments- i d’una capital digna d’un estat, com és Barcelona, la primavera sobiranista no s’hauria produït. La consecució d’un estat ha deixat de ser un somni humit per esdevenir una necessitat, la conseqüència lògica de la nostra maduració política. Quan a un territori amb perfil nacional se li concedeix una mica de poder tendeix a gaudir del seu exercici, tendeix a demanar-ne més, tendeix a indignar-se perquè no el té tot. Hi ha hagut a Catalunya una revolta de les mentalitats que fa que una part enorme del país enyori la sobirania com si fos el nostre estat natural, com si visquéssim una anomalia. Déu n’hi do, la feinada.

FRUSTRAR. El que té de bo aquesta feina és que és molt difícil de revertir. La política és variable i els resultats electorals són capriciosos, però la mutació de la mentalitat catalana és estructural. Això no assegura l’èxit, però ens dóna la confiança de treballar sobre una base sòlida. Ara bé: si en el mitjà termini la política no satisfà les esperances de la gent, el cop moral serà molt fort. Perquè bona part de la població desitja la sobirania i creu que n’és digne. En això, també els polítics unionistes hi estan d’acord: quan els dirigents del PP, el PSC o Ciutadans critiquen el Procés, solen dir que generarà “frustració” entre la població catalana. Frustrar vol dir decebre les expectatives de la gent. I la frustració més gran s’esdevé no quan es fracassa, sinó quan no s’intenta.

Ramón Cotarelo: «La derecha no tiene extremo; el extremo es la derecha»

Ayer acompañamos a nuestro amigo Lex Rietman, un periodista holandés afincado en Barcelona, a una visita a los lugares de la memoria franquistas. Lex tiene el encargo de de hacer un reportaje para un periódico y una radio de los Países Bajos respondiendo a la pregunta: ¿por qué no hay en España partidos de extrema derecha, enemigos de Europa, xenófobos, racistas?

La respuesta es obvia: porque están todos en el PP. En el partido que gobierna hoy España, como sabe todo el mundo, se acumulan los casos de autoridades locales, alcaldes, concejales, franquistas recalcitrantes que se manifiestan en las redes brazo en alto, honrando simbología fascista o amenazando a los rojos, los republicanos o los extranjeros. El PP sostiene que se trata de casos aislados, lo cual sería una excusa si de verdad fueran aislados (y no una serie que no para) y si afectaran a los demás partidos. Pero no son ciertas ninguna de las dos cosas. En el PP de hoy se acumulan todas las tendencias fascistas en alegre confusión con los monárquicos, tradicionalistas, democristianos, "liberales" y anarco-capitalistas.

En España no hay partidos de extrema derecha (fuera de la media docena de orates que todo el mundo conoce) porque el ideario y programa popular son los de estos partidos si bien con cierto disimulo para no levantar sospechas. Sus partidarios hablan siempre de centro derecha con el clásico fin de mixtificación de todos los discursos de la derecha pero basta con mirar una reunión del consejo de ministros hoy día para ver que ahí no hay ni uno que sea de centro, al estilo de la UCD.

Xerrada-Debat «Contra l'indepessimisme» el 19 de juliol


Àlex Font: «El poder ocult que governa Espanya»

Una nebulosa de tècnics de l’Estat impregna tota l’administració fins a bloquejar-la quan li convé

Conversa amb un dels líders empresarials catalans amb pes a Madrid. L’experiència a la capital d’Espanya li permet conèixer els seus laberints com pocs catalans, i la xerrada acaba derivant en una explicació de com funciona l’Estat. “Els polítics d’aquí -proclama amb rotunditat- no tenen ni idea de com funciona el poder a Madrid. Van amb el lliri a la mà. Allà mana una tecnoestructura brutal”. Aquest mateix empresari explica com havia pactat amb el partit del govern unes esmenes a una llei, però uns dies després es va trobar que “els de la tecnoestructura van tombar les esmenes”. “La tecnoestructura té més poder que els ministres”, sentencia.

Per a qui no hi estigui acostumat, el panorama que dibuixa és inversemblant. ¿Tècnics de l’Estat tombant coses que ordena un ministre? D’exemples, n’hi ha molts.

Trobada recent amb un organisme supervisor. La conversa acaba desembocant en aquesta mateixa qüestió. “La tecnoestructura ho domina tot”, lamenta un dels directius. “L’administració espanyola està plena de tècnics. Tots aquests tècnics eren les elits del franquisme i no han digerit que això ara és un estat de les autonomies de tipus quasi federal. En la transició a la democràcia van arribar a un pacte tàcit amb l’Estat, en què van dir: «Nosaltres us deixem, als líders polítics, el vostre espai de discrecionalitat política [mentre diu això separa un parell de centímetres els dits polze i índex per indicar que, en realitat, és un espai molt petit], però nosaltres pilotem la resta»”.

dijous, 14 de juliol del 2016

Jordi Sànchez: «El referèndum és el que posa més dificultats a l’estat espanyol»

Entrevista al president de l'Assemblea Nacional Catalana · L'ANC vota des d'ahir i fins dissabe si inclou el referèndum en el full de ruta

Jordi Sànchez (1964), president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha encarat el segon mandat posant a votació dels socis un canvi del full de ruta de l’ANC. El secretariat nacional vol introduir el referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya en el full de ruta actual de l’ANC, amb la voluntat que s’inclogui també en el de la majoria parlamentària. Els membres de l’entitat poden votar electrònicament des de dimecres, i demà i dissabte podran fer-ho presencialment. En aquesta entrevista, feta a la seu de l’Assemblea fa uns quants dies, Sánchez explica el perquè d’aquesta decisió, què no li agrada del full de ruta actual i com ha viscut el debat intern l’ANC. També parla de la Diada vinent, de la relació que té amb els partits i de si s’han superat les tensions dins l’organització.

- Per què el president i el secretariat de l’ANC volen fer un referèndum?
- El referèndum no ha mai deixat de ser la nostra opció. Però era una opció més, al mes d’abril. Però després de veure com ha anat evolucionant la política catalana i la política espanyola, vam creure que tocava incorporar una modificació en el full de ruta de la majoria parlamentària. Un full de ruta que inclou unes eleccions constituents, abans d’entrar en la constitució de la República Catalana. Això ens obligava a modificar el nostre full de ruta. I, per tant, ho havíem de posar a consideració dels socis, que són els que tenen la responsabilitat d’aprovar el full de ruta de l’assemblea.

Consulta interna sobre el Referèndum d'independència, votació telemàtica del 13 al 16 de juliol




Avui i fins dissabte pots participar telemàticament a la consulta interna de l'ANC Vota:




Vols que l’ANC exigeixi a les Institucions Catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per DECIDIR sobre la independència?

Aquesta és la pregunta que l’ANC formula a totes els associats de ple dret i als simpatitzants que figurin a la base de dades.

Què cal saber? Com ho hem de fer? Quan hem de respondre? Tinc dret a votar? On trobo la butlleta? Puc conèixer els arguments i raons que impulsen fer la consulta?

TOTA LA INFORMACIÓ SOBRE LA CONSULTA INTERNA LA TROBARÀS A:


CALENDARI DE VOTACIÓ:

Podràs exercir el teu dret de vot per una d’aquestes tres opcions:
  • Presencialment: el divendres 15 de juliol per la tarda (de 17 a 21h) o dissabte 16 de juliol pel matí (de 10 a 14h)
  • Telemàticament: del 13 al 16 de juliol (el 16 fins les 14 hores)

dimecres, 13 de juliol del 2016

Xevi Xirgo: «Marxar no, fugir!»

Com més proves s'acumulen de l'existència d'aquesta famosa operació Catalunya, més clar queda que el ministre Fernández Díaz continuarà al seu lloc. Inaudit. Inaudit que de tota aquesta conxorxa policial ens n'acabem assabentant únicament i exclusivament perquè hi ha una batalla campal entre els comandaments policials espanyols, i inaudit que el ministre d'Interior no només s'ho miri impassible sinó que se sàpiga que ha format part d'aquesta conxorxa. D'una conxorxa de la qual formen part no només polítics, policies i jutges, sinó també periodistes i editors. Sabut el que sabem (i tot fa pensar que les converses entre Fernández Díaz i l'excap de l'Oficina Antifrau de Catalunya només són la xocolata del lloro), la vergonya és infinita. Ni dimissions, ni disculpes ni res de res. Al contrari. Actituds fatxendes, pocavergonyes, perdonavides i tot el que vostès vulguin. Vés a saber quants centenars d'agents del CNI dedicats a embolicar la troca a Catalunya, jutges de capçalera i tot plegat amb el vistiplau d'un ministeri que, en comptes de vigilar els vigilants, es dedicava a esperonar-los a fer guerra bruta, indigna, indecent, immoral, obscena i no sé quantes coses més. Informes falsos sobre Xavier Trias, sobre Artur Mas, i estic convençut que sobre l'ANC, sobre Òmnium, sobre polítics d'ERC i vés a saber sobre quants periodistes. Amb un únic objectiu: emmerdar-ho tot, empastifar-ho tot de tal manera que ens acabem tirant els plats pel cap els uns als altres. Fa fàstic, un estat com aquest, com deia ahir Oriol Junqueras. On els ministres no els cau la cara de vergonya ni dimiteixen, on totes les operacions policials ara les hem de posar en quarantena fins i tot després que hagin entrat al jutjat, no fos cas que algun fiscal les hagi “polit”, com deia el ministre Fernández en aquelles converses que tots hem sentit. “Nosaltres anem passant”, diu el president Puigdemont de tant en tant. No, president, no. Veient el que està passant, com es desintegra tot plegat, la poca vergonya d'alguns, potser del que es tracta no és pas de marxar. És de fugir.