És tard. De fet, ja és 10N. Que et toqui escriure un article com aquest el 10N és un privilegi però també una gran responsabilitat. Per això he apurat al màxim per estar actualitzat amb les últimes dades. Finalment la xifra de participació (provisional) en aquest procés participatiu ha estat de 2.250.000 segons la vicepresidenta Joana Ortega. I no crec que digui cap bajanada si titllo el 9N d’èxit. Ho és per la comparativa amb les últimes vegades que s’han cridat els catalans a les urnes. Ho és perquè molta gent volia fer el gest (encara que sigui simbòlic) de posar un vot en una urna dient sí a la independència. Ho és perquè el govern ha desobeït contra tot pronòstic. I ho és perquè el nombre de partidaris de que Catalunya esdevingui un Estat ha superat el sí a l’autonomisme de l’Estatut del 2006. A la televisió i a les xarxes socials he vist escenes veritablement emocionants. D’aquelles que posen la pell de gallina. I agradi o no aquest model de 9N només per haver vist aquestes imatges per molts ja ha valgut la pena.
La gent no és idiota. El que vull dir és que tots els que han anat a votar/participar el 9N saben que aquest és l’enèsim gent simbòlic dels independentistes. Després de les manifestacions, cadenes humanes i V de colors la penúltima pantalla abans d’enfrontar-te a l’enemic final era el 9N. I Catalunya s’ha passat la pantalla. Canviant la metàfora del món dels videojocs als futbol el 9N s’ha guanyat per golejada i és normal que els que han donat suport a aquest procés estiguin contents. Ara bé, igual de content que un equip que passa a la final. CiU i la resta de partits que segueixen aquest camí saben que les eleccions seran la final. Allà sí tindran un rival que jugui. Un No que es mobilitzi. Un enemic que vist com s’ha comportat en partits anteriors... potser juga brut. En fi, un resultat que no es pugui posar en dubte per desconfiança de l’àrbitre. I és aquell partit el que han de guanyar per aixecar la copa. Per passar-se el joc de l’autonomisme i canviar la vella consola per una de nova i millor.
En aquesta final el més difícil serà fer l’alineació. El públic demana unitat. Al govern li aniria més que bé però (legítimament) no tots ho veuen igual. Jo no tinc la fórmula per fer-los a tots contents. Crec que ningú la té... Però més els val que, amb unitat o sense, s’inventin una solució que mantingui els seus seguidors engrescats. Corren el perill de començar la gran final amb crisi de joc. El món mira cada cop amb més insistència i Catalunya té l’oportunitat d’esdevenir un símbol i un model. Els seguidors i els socis són molt importants però la final la juguen els jugadors. Com diria en Cruyff... Sortiu i gaudiu!
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada