“No hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure”, assegura la saviesa popular. I aquesta és, ara mateix, la ceguesa voluntària en què s’ha instal·lat el govern d’Espanya, els partits d’Espanya i una part molt important de la societat espanyola en relació a Catalunya. Negar la realitat, deformar-la, disfressar-la, no la modifica. Ben al contrari, amb aquesta manera de fer no s’aconsegueix més que, aquells que se n’adonen, vagin decantant-se, progressivament, cap a la convicció que continuar dintre d’Espanya no és bo per a Catalunya. És realment increïble que, en plena Unió Europea, més de dos milions tres-centes mil persones (més de la meitat de la població de l’Uruguai, més d’un milió que la d’Estònia, tanta com la de Letònia, més de quatre vegades la de Luxemburg) surtin a votar, pacíficament, en un ambient festiu, d’afirmació democràtica i nacional, i el govern de l’Estat del qual depenen ho qualifiqui de farsa, despropòsit o desafiament a la democràcia. I que es quedin tan amples...
Les afirmacions, en boca dels màxims representants governamentals, per no parlar dels mitjans de comunicació sense excepció i alguns opinadors professionals, tan fanàtics com indocumentats, han estat fetes tant abans del 9 de novembre, com després d’aquesta data. Fins i tot quan tota la premsa internacional s’ha fet ressò del que ha passat aquí i n’ha subratllat el caràcter alegre i il·lusionant de la jornada, als antípodes del pretès clima d’enfrontament, tensió i violència que alguns pronosticaven i, probablement, desitjaven. La seva capacitat de mentir i intoxicar l’opinió pública és extraordinària. Per una banda, prohibeixen que es dugui a terme una consulta amb caràcter no vinculant (!) i barren també el pas a qualsevol de les diferents solucions polítiques que s’haurien pogut adoptar, des de la legalitat vigent, per a trobar una sortida raonable per a conèixer l’opinió dels catalans. Per l’altra, un cop prohibida la consulta per ells mateixos, diuen que aquesta no és pot fer perquè és il·legal i no té garanties jurídiques i democràtiques per a ser duta a terme. Però com les ha de tenir, si ells mateixos ho han impedit?
Conec ja alguna persona que va optar pel “sí-no”, que ara mateix ho faria pel “sí-sí”. I el canvi no és res més que el resultat del menyspreu, la conseqüència d’haver fet cua una bona estona, pacientment, per a ficar una papereta amb la teva opinió a l’urna i veure com, des de Madrid, et diuen que sigui quina sigui la teva visió sobre el futur de Catalunya, tu no comptes per a res i el que fas és inútil, perquè el nostre futur el decideixen ells, no nosaltres. Es necessita molta barra per a qualificar d’inútil el gest de 2.300.000 ciutadans votants i, a sobre, sentir-te dir que el que fas és antidemocràtic, que votar va contra la democràcia. Contra la democràcia orgànica del franquisme, certament, no hi ha dubte que sí. Ara ja només caldria que anessin prosperant iniciatives més repressives contra els màxims membres del govern català! Només faltaria això, perquè el món prengués consciència d’allò en què s’ha convertit Espanya. Sobretot, quan s’expliqués els motius d’una més que improbable inhabilitació jurídica del president de Catalunya: “I per què diu que l’han inhabilitat? Perquè el govern ha fet possible que la gent expressi la seva opinió a les urnes...” I és just en aquest instant quan tothom s’aixeca a consultar a Google si Franco és viu o mort i si Espanya va arribar mai a entrar o no a la Unió Europea...
No creiem que prosperi la inhabilitació jurídica del president i la vicepresidenta de Catalunya, però el que sí que ja ha prosperat és la inhabilitació política total dels governants espanyols i la pràctica totalitat dels seus polítics. La seva incapacitat per a trobar solucions democràtiques a problemes polítics és absoluta. La seva incompetència, la seva impotència són paoroses. No fan res que no sigui continuar amenaçant, continuar mentint, continuar insultant, continuar menyspreant un poble que ja ha perdut la por. Sincerament, crec que fan el ridícul i, aquí, la gent se’n fot de la virolla menys i tot que del govern del PP i tota la caspa hispànica, atrinxerada amb una constitució a la mà que, per cert, no van votar favorablement, sinó en contra! Branden lleis en què no creuen, com si el nostre problema fos de legalitat i no de voluntat. T’assenyalen des de l’aparell jurídic, perquè són incapaços de reconèixer que no és de lleis que discutim, sinó de política. I que les lleis les fan els pobles, fins que decideixen fer-ne unes altres de millors per a les seves necessitats. No saben què fer, és cert. En democràcia, els dubtes només es resolen traspassant als ciutadans la capacitat de decidir, a partir de la seva opinió, és a dir, votant. Per al seu bé, més val que s’hi avinguin ara, perquè com més passa el temps, pitjor per a ells. Tots sabem que, al final del procés, els dos governs, el català i l’espanyol, s’hauran de seure i parlar. Tant si ens hi quedem, com si ens en anem. Però això només tindrà sentit fer-ho, un cop hàgim expressat què volem, clar i català, al lloc on aquestes coses es decideixen en democràcia: a les urnes...
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada