divendres, 13 de juny del 2014

Muriel Casals: 'Mentre no siguem independents, cal reaccionar contra les lleis que imposa l'estat'

Entrevista a la presidenta d'Òmnium i cara visible de Som Escola · Organitza la manifestació de demà en defensa de l'escola catalana

'No acceptarem cap intromissió al model educatiu català', diu Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, membre de la plataforma Som Escola. Aquesta agrupació d'entitats ha organitzat la manifestació 'Per un país de tots, decidim escola catalana' que es farà demà. En ple procés d'independència, Casals diu a VilaWeb que en aquest moment també és important que la societat surti al carrer per defensar la immersió lingüística. 'L'amenaça contra el català a l'escola és fortíssima: pren unes formes radicals a les Illes i al País Valencià; i al Principat, com que no poden fer-ho a través de lleis, ho fan judicialitzant l'escola.' Tot i que no vol concretar quines mesures hauria de prendre la Generalitat, considera que ha d'impedir, sigui com sigui, que es malmeti el model actual: 'Ha de quedar clar que l'autoritat és la catalana.'

- Quin missatge voleu enviar amb la manifestació de dissabte?
‪- En aquest moment que la societat catalana reivindica el dret de decidir en general, també vol continuar exercint el dret de decidir el model educatiu. Dissabte volem deixar clar que no acceptarem cap intromissió.

‪- I per què s'ha escollit el 14 de juny per a reivindicar-ho?
‪- Perquè en aquest moment hi ha amenaces per part d'institucions polítiques espanyoles de trencar aquest model. Fixeu-vos que la convocatòria la vam presentar juntament tres plataformes: Som Escola, Escola Valenciana i l'Assemblea de Docents de les Illes. L'amenaça contra el català a l'escola és fortíssima: pren unes formes radicals a les Illes i al País Valencià; i al Principat, com que no poden fer-ho a través de lleis, ho fan judicialitzant l'escola. Sigui com sigui, compartim una voluntat ferma per l'escola en català, tal com toca en un país normal.

dijous, 12 de juny del 2014

Francesc Puigpelat: "Navarro i Duran s'enfonsen junts"

«Catalunya arribarà al 9 de novembre sense que Espanya hagi mogut ni un mil·límetre les seves posicions»

Per si algú encara pensava que l’arribada de Felip VI a la corona podia desencadenar una reacció d’Espanya en forma de tercera via, la realitat ho ha desmentit rotundament en els darrers quatre dies. La tercera via, simplement, no existeix sinó en el cap d’alguns, pocs, cada cop menys, polítics catalans. Existia sobretot en el cap de dos d’ells, especialment influents: Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro. Tots dos, curiosament, anuncien que pleguen amb pocs dies de diferència.

Per tant, queda clar que Catalunya arribarà al 9 de novembre sense que Espanya hagi mogut ni un mil·límetre les seves posicions en relació al problema. Artur Mas ho ha reclamat insistentment: si Espanya té alguna cosa a oferir més enllà del “no” a tot, que ofereixi. Que, per una vegada, es mulli i faci una proposta constructiva, enlloc de fer el que ha fet sempre en el darrer segle: esperar la proposta de Catalunya i després destrossar-la. Va passar amb la Mancomunitat, amb l’Estatut del 1932, amb el del 1980 i amb el del 2006. Cosa que demostra que, a Espanya, ningú no s’ha plantejat mai seriosament la qüestió de l’encaix de Catalunya: s’han limitat a actuar sempre a remolc i com a censura a posteriori.

Pere Cardús: "No subestimem el poder de l'antic règim"

'No caus perquè siguis feble, sinó perquè et penses que ets fort', diu un proverbi jueu que trobo molt adient per a la situació actual. L'antic règim es mou coordinadament des de fa unes quantes setmanes. El rei Juan Carlos abdica; Rubalcaba plega; Duran diu que ho farà; Navarro ho va anunciar ahir. Podem pensar, confiats, que el fracàs de la tercera via mena els dirigents a apartar-se. Però subestimar el poder de l'adversari és el primer pas cap a la derrota. No sé si els moviments que veiem aquests dies arriben a temps de frenar el procés o si fan salat. No sé si l'encerten i poden obrir una bretxa entre els favorables del dret de decidir o si ens faran anar més cohesionats cap al 9-N. Però em sembla més intel·ligent de desconfiar de la jugada de l'unionisme que no pas de riure i pensar que s'esfondren.

Estem preparats, tenim arguments i el teixit social és ferm i amb una capacitat de mobilització impressionant. Però també ens havíem acostumat a avançar per absència de contrincant. Vull dir que l'unionisme no havia mogut peça i no havia activat un discurs de la tercera via que reeixís a dividir el sobiranisme. Recordo que a principi d'any pensàvem en ICV i Duran --compto que Unió vol la sobirania plena de Catalunya-- com a actius al costat del procés d'independència, perquè no hi havia oferta. Què faran si l'estat mou fitxa en aquest sentit? Potser al final de tots aquests moviments de l'antic règim no hi haurà cap oferta. Potser tan sols canviaran els jugadors per posar-n'hi de nous amb la bateria carregada i tota l'energia disponible per a escometre encara més fort contra nosaltres. Però també pot passar que, en tornant de vacances, ens hagin preparat un castell de focs amb promeses de reformes i blindatges i que alguns dels qui viatjaven al nostre tren decideixin de baixar-ne, ben convençuts.

dimecres, 11 de juny del 2014

El dissabte 14, CERCAVILA i el diumenge 15, BICICLETADA Mobilitzem-nos!

Dissabte, 14 de juny: Cercavila de SOMESCOLA en defensa del nostre model d’escola

Us convoquem a 2/4 de 5 a la cruïlla av. de Gaudí / c. de Provença per a sortir plegats cap al punt de concentracíó de tota la gent de l’ANC al pg. de Sant Joan / c. d’Aragó.

Veniu-hi amb capgrosos, xiulets, pancartes i tot allò que permeti fer una cercavila lúdica i reivindicativa.


Diumenge, 15 de juny: #pedalemperdecidir

Bicicletada popular a favor de la consulta

Matí
A 2/4 d’11: Concentració als dos trams superiors de l’avinguda de Gaudí
A les 11: Sortida pel carrer de Los Castillejos
A la 1 aprox.: Arribada a la plaça del Fort Pienc

Recorregut: Castillejos, Provença, Diagonal, Bruc, Provença, rbla. de Catalunya, Diputació, parc de l’Escorxador, Vilamarí, Gran Via, Balmes, Pelai, pl. de Catalunya, Fontanella, pl. d’Urquinaona, Trafalgar, Arc de Triomf, pg. de Lluís Companys, parc de la Ciutadella, Parlament, pg. de Lluís Companys, av. de Vilanova, Ribes, pl. del Fort Pienc.

Podeu trobar-ne els detalls a l’enllaç següent: http://assemblea.cat/pedalemperdecidir



Núria Bosch: "L’impacte econòmic total de la independència"

Fa pocs dies la Cambra de Comerç de Barcelona va presentar un informe que analitza l’impacte econòmic de la possible independència de Catalunya sobre el comerç bilateral entre Catalunya i Espanya. Segons l’esmentat informe, si la independència es produeix de forma pactada, aquest canvi no té per què afectar necessàriament els fluxos i saldos comercials entre les dues economies. Ara bé, l’informe també valora els efectes econòmics sobre el comerç en un escenari conflictiu (boicot comercial,efecte frontera, imposició d’aranzels per sortir de l’àmbit comercial europeu). L’informe considera que en un escenari altament conflictiu el comerç bilateral entre Catalunya i Espanya podria caure entre el 20% i el 30%, cosa que suposaria una davallada d’entre el 2,3% i el 3,4% del PIB. Si el grau de conflicte és moderat, amb una caiguda del 10% del comerç, el PIB es reduiria en un 1,1%.

No entraré a comentar si l’anàlisi i les xifres em semblen plausibles. El que voldria destacar és que no es poden presentar aquests resultats sense tenir en compte el guany fiscal que tindria la independència de Catalunya per la desaparició de l’elevat dèficit fiscal. Segons els càlculs que he realitzat amb la professora Marta Espasa, si del 2006 al 2010 Catalunya hagués estat un país independent i hagués mantingut el mateix sistema fiscal, pressió fiscal, volum de despesa i nivell de serveis públics que va tenir dins de l’estat espanyol, el guany fiscal de la independència (després d’haver comptabilitzat el cost de les noves estructures d’estat) hauria estat d’entre 12.000 i 16.000 milions d’euros anuals, la qual cosa vol dir entre el 6,4% i el 8,6% del PIB. Per tant, aquest guany compensaria amb escreix l’esmentada davallada del PIB per raons comercials. A més, el guany fiscal seria anual, mentre que segons l’informe esmentat la caiguda del PIB per la reducció del comerç es donaria en un període de tres a cinc anys.

Gaudeix de la Festa Major del Fort Pienc 2014 amb l’Assemblea!


La Via Basca reuneix més de 150.000 persones per reivindicar el dret a decidir

La cadena humana, inspirada en la Via Catalana del passat Onze de Setembre, ha unit Durango i Pamplona en un tram de 123 quilòmetres


Els organitzadors de la Gure Esku Dago -'És a les vostres mans' en Euskera- xifren en més de 150.000 les persones que han participat en la cadena humana per demanar el dret a decidir al País Basc. Ha estat en un tram de 123 quilòmetres, unint els municipis de Durango i Pamplona. L'acció, inspirada en la 'Via Catalana' del passat Onze de Setembre, ha coincidit aquest diumenge amb la campanya 'Catalans want to vote'. Human Towers for democracy', impulsada per Òmnium Cultural per a la consulta del 9 de novembre. Precisament, els Carallots de Sant Vicenç dels Horts ha estat la colla castellera que ha unit les dues iniciatives alçant castells a Pamplona.


Empar Moliner: "Un senyor poderós"

El senyor es repenja al costat de la porta de sortida amb un entrepà a la mà, que deu ser per al fill. Els altres pares se’l miren amb recel, perquè podria ser ell. Es veu que va formar part de les llistes d’Alianza Popular. Corre el rumor que hi podria haver un pare que podria ser el que demana l’ensenyament en castellà. És ell? No pot ser ningú més. No pot ser cap dels estrangers (anglesos, xinesos, andalusos, suïssos...) que també duen els fills a aquesta escola, perquè estan a favor de poder votar i de l’ensenyament en català. Qui més qui menys se’l mira de cua d’ull. Tothom intenta escatir algun gest que el delati. Porta el berenar amb paper de plata. Ja ningú porta el berenar amb paper de plata, ell sí. És un indici? L’indici que ell prefereix les coses “com abans”?

Un pare va tenir-hi un problema i en van parlar. Són veïns. Tothom té problemes amb tothom, això no seria rellevant. Però ell diu que li va etzibar: “Val més que no aparquis més a casa meva, perquè si ho fas encara aniré a l’escola a reclamar ensenyament en espanyol. Que ganes no me’n falten. Si se m’inflen els collons hi aniré”. Va amenaçar-lo amb això, perquè és una amenaça que ell pot fer. Els altres, tot i que siguin majoria, haurien d’acotar el cap i acatar la llei. Si aquest senyor vol, pot canviar la vida de l’escola i de tots els nens. Ell té el poder. El seu vot val més que el dels indígenes. Si ell ho decideix, l’ensenyament de tots els fills de tots els seus veïns es farà en espanyol. És com una mena de dret de cuixa. Es pot llevar i dir: “Vaig a fotre’ls”. Perquè seria fotre’ls. El seu fill parla molt bé en castellà. Més que ell, per cert, que no pot evitar l’accent català i diversos girs lingüístics dignes dels personatges de Santiago Rusiñol. Però tant li fa, perquè aquest home, avui, finalment és poderós.

Font: ara.cat

Carles Capdevila: "El fi analista de l’actualitat que no n’encerta cap"

EL FI ANALISTA de l’actualitat va ridiculitzar els referèndums populars, eren patètics, mai arribarien a Barcelona i no tindrien cap conseqüència. Va concloure que la mani del 10-J (2010) era la foguerada típica catalana, de les que s’apaguen quan ens hem desfogat. Va predir que Mas no anava de debò reclamant el pacte fiscal. I que la mani de l’11-S del 2012 punxaria, era massa radical en els plantejaments i Catalunya no és així. Després va deixar ben clar que Mas no s’atreviria a convocar eleccions el 2012. Quan CiU no va obtenir la majoria absoluta, va advertir que Mas plegaria perquè seria incapaç de configurar un govern. I, més tard, va sentenciar que l’acord amb ERC era feble, inviable i no duraria ni tres mesos. Se’l veia convençut també que la Via Catalana seria un fracàs organitzatiu i de participació. Més endavant va assegurar que mai no hi hauria acord per la data i la pregunta. Fa vuit dies va veure claríssim que el relleu reial frenaria el procés. I, per descomptat, que CiU votaria sí a la llei exprés al Congrés. Ahir el fi analista celebrava que el penúltim cop d’efecte de Duran havia trencat el sobiranisme. Començo a estar preocupat pel fi analista. Potser algun dia algú s’adonarà que l’actualitat i ell fa almenys quatre anys que no coincideixen ni per casualitat, ni per error. Això sí, li reconec la fidelitat als seus principis, que li impedeixen connectar amb res que s’assembli a la realitat, però el fan del tot coherent en la línia argumental de ficció de la seva cadena d’errors analítics.

Font: ara.cat

Conferència "Anatomia d'un desengany" amb Germà Bel el 16 de juny

A les 7 de la tarda
No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Debat "Què passarà el 9N? queremos participar" amb Antonio Baños el 17 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

dimarts, 10 de juny del 2014

Richard Antczak: "Joc de trons"

«Si la transició “democràtica” fou una remodelació del règim franquista, l’abdicació de Joan Carles és una reorganització del sistema polític neofranquista»

Com a declarat republicà estic en contra de totes les monarquies que romanen vigents avui en dia, sigui una monarquia com la britànica que esta més desconnectada i allunyada de la política nacional, o sigui una absolutista com la monarquia saudita que domina el país com a principal força política. Al meu parer, una societat no pot considerar-se democràtica si té com a cap d’estat algú que no ha sigut elegit per la majoria de la població. Mentre que moltes de les repúbliques que hi ha arreu del món no són perfectes em sembla una ximpleria que hi hagi persones que defensen la permanència i la continuació d’una forma de govern que avui en dia només té la protestat d’assegurar els interessos d’una elit reduïda. En el cas britànic es presenta la monarquia com una “tradició” i un “orgull” nacional, com si la societat britànica i la monarquia fossin coses inseparables i sense sentit si no estiguessin unides. No obstant, la realitat és que són mentides i fal·làcies que serveixen per a perllongar les oligarquies que estan al poder.

Podem dir que l’abdicació del rei Joan Carles, l’hereu de Franco, té la mateixa finalitat. Aquest “joc de trons” vol simular que el règim neofranquista de la transició és capaç de fer una “neteja” i de promoure una reforma del sistema. Com a rei, el príncep d’Astúries, apartat dels grans escàndols de la Casa Reial i amb “vincles” amb Catalunya, crearà la il·lusió entre els més ingenus i els indecisos que el sistema polític de 1978 sigui un “flexible”, “liberal” i a favor de renovacions. La vella imatge de Joan Carles com l’heroi i fundador del règim “democràtic” espanyol “defensant” els principis democràtics (sent successor del dictador es pot classificar Juan Carlos com a defensor dels drets democràtics?) i “lluitant” contra els colpistes de la Guàrdia Civil (va lluitar tant que després de ni dos anys a la presó els colpistes van ser perdonats i alliberats) s’ha desgastat. La corrupció, els privilegis, els viatges per caçar animals, les aventures amoroses, les grans despeses, etc. han impulsat als que lideren la transició a fer un canvi per salvar a la reputació del seu règim polític i de la seva constitució.

Xerrada "Democràcia i independència: anem bé?" amb Ferran Requejo el 16 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

dilluns, 9 de juny del 2014

Andreu Barnils: "Rubí, independentista"

Divendres vaig assistir, amb 500 persones més, a un acte de l'Assamblea Nacional Catalana al teatre La Sala, de Rubí. D'uns 75.000 habitants, Rubí és una de les ciutats del cinturó roig de Barcelona i fins fa poc era territori unionista. Tot un bastió. Un espectacular 65% del vot van arreplegar els partits unionistes (PSC, PP, C's, UpyD) a les europees del 2009. Ara han baixat fins a 41%. Un patapam còsmic de 24 punts. En canvi els sobiranistes (ERC, ICV, CiU) sumaven a Rubí un trist 27% i ara han pujat fins el 42%. Per increïble que sembli, a Rubí es col.loquen, per poquet, en primer lloc. Si a sobre hi sumem, com faig convençut, el 6% de Podemos, la xifra s'enfila fins el 49%. Espectacular. Aquest divendres vaig poder veure en viu i en directe un bastió de l'unionisme molt tocat.

Per sorpresa de la pròpia organització, la sala es va omplir del tot. Estaven exultants. Vaig notar-hi una presència de dones molt alta, força gent jove, i una potent organització local. Presidida per una dona, la Marisa, vaig veure que tenien detalls cuidats fins la obsessió. Els membres de l'ANC local, per exemple, tenien l'encàrrec de portar tots ells un indecís a l'acte. A l'escenari no hi havia estelada 'per no espantar-los d'entrada', i els ponents eren Pepe Ruiz, un català de Granada, Carme Forcadell, catalana de Xerta, i Saoka Kingolo, català del Congo.

Carme Forcadell va fer el discurs dreta i sense llegir, com sempre segura d'ella mateixa. Un dels moments més aplaudits del seu discurs va ser aquest: 'A mi m'agradaria adreçar-me a les persones que, com el Pepe i el Saoka, han arribat més tard a Catalunya. Als anys 50,60,70. Vull dir-los que si podem aconseguir la independència serà gràcies a ells. Especialment gràcies a ells perquè els catalans de pedigree, com diu el Saoka, no som prou. I perquè hi ha molts catalans de pedigree, amb molts cognoms que sabeu, que lluiten contra la independència de Catalunya. Estan en contra! (…)' Aquí una mica més i el públic s'aixeca dempeus.

diumenge, 8 de juny del 2014

Damià Pons: "Una gran nación"

El descrèdit generalitzat de les institucions públiques i d’una gran part dels seus gestors, el procés sobiranista català, la bancarrota provisional del bipartidisme PP-PSOE, amb manco d’un 50% dels sufragis a les passades eleccions europees -tot això en el marc d’una crisi econòmica i d’un malestar social de grans magnituds-, feien inevitable que en un o altre moment els principals poders de l’Estat creguessin necessari impulsar algun tipus de maniobra per tal de reorientar la nau cap a una situació manco convulsa. L’abdicació del rei Joan Carles i l’entronització de Felip VI responen a aquest objectiu. Es tractaria de crear la sensació que comença un període nou, que el sistema ha fet una bona bugada, que hi ha la voluntat d’afrontar el futur amb una nova actitud i des d’una mirada generacional encara no desacreditada. Tanmateix, com podrà ser exitosa una operació de regeneració democràtica d’aquestes característiques si es fonamenta en la negació del dret a decidir dels ciutadans, sigui amb referència al binomi monarquia o república o respecte al referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i si, a més a més, aquesta vegada de la renovació del pacte constitucional també se’n desentenen CiU i el PNB, l’esquerra estatal de tradició comunista i l’esquerra nacional gallega, basca, catalana i valenciana? Igualment, tampoc no en volen saber res de res el sobiranisme balear i aquesta força emergent -Podemos- que fa tot just quinze dies va arreplegar més d’un milió dos-cents mil vots a les eleccions europees.

Així mateix, com podrà ser creïble una operació de redreçament de l’Estat si els seus portaveus de rang més alt aquesta setmana ja han repetit els tòpics del nacionalisme espanyol de sempre? El rei, amb una actitud autocomplaent de justificació impossible des d’una perspectiva històrica rigorosa, ha afirmat que Espanya és “una gran nación”. No anam bé. Qui vulgui contribuir a construir un futur col·lectiu millor necessàriament hauria de saber -i, tot seguit, hauria d’actuar en conseqüència- que la història d’Espanya té ben pocs moments de glòria i un caramull enorme de fets i de períodes molt lamentables. La lleugeresa de l’afirmació del rei tan sols pot explicar-se des d’una mirada fonamentada en el nacionalcatolicisme i en els interessos de la minoria aristocràtica (abans de sang, ara també financera) i de la casta politicofuncionarial que secularment han controlat els poders de l’Estat.

Patrícia Gabancho: "El favor"

«I si Catalunya surt de l’Estat? Aquest és el millor favor que podem fer als republicans espanyols»

Volem marxar o fem comptes de quedar-nos-hi? Sento massa veus, fins i tot monjívoles, que diuen que ens hem d’implicar en el debat dels republicans espanyols. Ens han tingut en compte, ells? Resulta que Catalunya està bregant pel seu dret a decidir des de fa mesos, o més i tot, i de cop i volta es perpreta l’abdicació, surten els indignats cap a Sol, s’escampa el debat per arreu –cosa que em sembla genial- i nosaltres ens ho mirem amb una mica de distància. Però, a mig matí ens han trucat? Ens han sondejat per veure si la concentració de Sol i les rèpliques provincials ens afavorien o ens perjudicaven? Si podíem o no sumar forces i com? Oi que no? I si ells passen de nosaltres, com passen sempre, per què no podem passar nosaltres d’un debat que no ens concerneix? Si volem marxar, el que faci Espanya amb la seva decadència, és cosa dels espanyols. I un respecte per aquells que volen refundar la seva democràcia com nosaltres volem refundar-ne la nostra.

Si estem sempre pendent del que fan els espanyols, i del que ens diuen els espanyols, continuarem dialogant –en el pitjor sentit de la paraula- durant tres-cents anys més. N’hi ha hagut, de diàleg, tota aquesta estona però submís, en posició subordinada. Ara pactem, ara m’has enredat. Sabeu quina ens caurà a sobre? El tracte serà: us oblideu del 9-N, aquesta criaturada que no convé a ningú, oi que no?, i encetem un període de reflexió sobre el canvi de la Constitució, avalat pel nou rei, i quan acabem, d’aquí... posem un any, aleshores votareu el canvi que nosaltres avalarem. Què us sembla?

Resposta correcta: ens sembla que això ja no toca. Que els canvis tutelats per la vella política –i fins i tot per la nova i espanyola- no ens convenen, perquè són canvis dissenyats per aguantar l’estructura actual. Avui mateix un mandamàs de Madrid deia una cosa: si Catalunya surt del sistema de finançament, el sistema de finançament ja no s’aguanta.

I si Catalunya surt de l’Estat? Aquest és el millor favor que podem fer als republicans espanyols.


Toni Soler: "Felip d’Àustria"

VILANA. En el marc del Tricentenari, la Fundació Ernest Lluch va recordar fa uns dies la figura de Ramon de Vilana-Perlas, secretari de l’arxiduc Carles d’Àustria, figura rellevant i enigmàtica que, a Barcelona i després a Viena, va tocar més poder que cap altre català del seu segle. L’austriacisme de Vilana no era tant una aposta dinàstica com un intent -el primer- de regenerar la monarquia hispànica per la via del confederalisme català i aragonès, que basava la sobirania en el pacte i que garantia la convivència de territoris amb estructures jurídiques diferents. És ben sabut que l’austriacisme va ser esmicolat el 1714, i que tot Espanya, per dret de conquesta, va esdevenir una extensió de Castella, però l’Ernest Lluch va seguir buscant vestigis austriacistes en Amor de Soria, el general Prim i fins i tot en el republicanisme federal. Tant de bo continués entre nosaltres i pogués dir la seva sobre les expectatives que genera Felip VI. Hi ha qui vol creure que el nou monarca pot tancar les ferides que va obrir fa 300 anys el seu homònim. Si el PSOE es pot fer monàrquic, bé pot un Borbó esdevenir austriacista; però em pregunto si és saludable que un país democràtic delegui les seves ànsies de renovació en l’hereu imposat d’una institució tan desprestigiada com la Corona.

VITRINA. Malgrat la febrada republicana de fa uns dies, no crec que a Espanya hi hagi una majoria engrescada amb un canvi de règim. És més, diria que quan Felip i Letícia comencin a passejar-se i a saludar, guapos com són, gaudiran del caliu popular en la major part del Regne. Però és igualment irreal pensar que el nou monarca, que no té -ni ha de tenir- cap responsabilitat política, pugui pilotar la regeneració democràtica i reconduir el que allà anomenen la cuestión catalana. No som al 1977, i el que se li ha de demanar al futur rei és que no faci nosa, que s’envolti de bones companyies i que cridi amb els gols de la selecció; i encara que se’n surti ja pot resar perquè no l’acabin tancant en una vitrina. En no gaires anys, sobretot si Europa s’encamina cap a la unitat política, els reis no podran ser altra cosa que personatges decoratius amb ufanosos arbres genealògics, i els membres de la família reial tindran la mateixa rellevància que avui té la duquessa d’Alba.