La cosa va anar així:
El 28 de juliol del 2010 el Parlament aprova, per llei, prohibir les corrides de toros a Catalunya gràcies a una normativa de protecció d’animals.
Al cap de poc, el mateix 2010, el grup parlamentari del PP al Senat porta aquesta llei al Tribunal Constitucional. Aquesta dada és molt important: qui ho porta al TC no és el govern espanyol (en aquell moment del PSOE) sinó el PP a través dels seus senadors. Quan el govern espanyol recòrre una llei autonòmica al Constitucional, la llei queda suspesa. Però si ho fa qualsevol altre estament, no. Per tant, la llei no va quedar suspesa. La deliberació del Constitucional ha trigat sis anys a arribar.
La prohibició de matar toros entra en vigor l’1 de gener del 2012. A partir d’aquí ve el quid de la qüestió:
El novembre del 2013, amb el PP ja al govern gràcies a la majoria absoluta obtinguda el 2011, el congrés aprova una llei en què la tauromàquia passa a ser considerat patrimoni cultural. Decidir què és i què no és patrimoni cultural és una competència exclusiva de l’estat.
Un any i mig després, el maig del 2015, el congrés aprova una altra llei que pretén “salvaguardar el patromini cultural immaterial”. És a dir, el govern espanyol blinda, gràcies a la seva majoria absoluta, decidir què es fa i què no es fa amb el patrimoni cultural immaterial. Dins d’aquest capítol, oh casualitat, hi ha els toros que han rebut aquest privilegi gràcies a la llei abans explicada.
L’octubre del 2016 el Tribunal Constitucional sentencia en contra del què havia decidit el Parlamentperquè els toros formen part del patrimoni cultural protegit (responsabilitat exclusiva de l’Estat) i per tant, la Generalitat, havia envaït competències. Unes competències que, quan es va aprovar la llei catalana de protecció d’animals, no estaven tant clares.
En conclusió: el Parlament aprova una llei, aquesta llei es recòrre, la llei queda al llimb del Constitucional, i durant la deliberació –sis anys- la maquinària de l’estat crea una nova normativa per deixar en paper mullat la decisió inicial del Parlament. En cas d’empat, la Constitució garanteix la superioritat de la llei espanyola per davant, en aquest, de la catalana. És a dir, el patrimoni cultural (àmbit estatal) passa per damunt de la protecció dels animals (àmbit autonòmic), el Tribunal hi passa el rodet i per això declara invàlida la prohibició de les corrides de toros.
Per tant, no són els toros. El debat no és –només- animalista. És de sobirania. És la mostra de com funciona la farsa de la descentralització. És descentralitzat fins que, pels motius que sigui, no interessa que ho sigui. Perquè molt abans dels toros ha passat en desenes de casos. La Generalitat té traspassades les competències en ensenyament, però si Madrid aprova una Llei Orgànica (com la Wert) Madrid pot decidir que el castellà, i no el català, sigui la llengua vehicular a les aules. Jurídicament no serveix de res que la Generalitat tingui la gestió dels mestres. Si al govern espanyol de torn li passa imposar més hores de castellà, de religió o de punt de creu, la última paraula la té el poder central ja sigui la Moncloa o el Tribunal Constitucional.
I davant d’aquest escenari, encara hi ha veus, com la del ministre de l’Interior que quan apareix la sentència del Constitucional sobre els toros, aplaudeix la decisió davant l’afany “d’alguns als que els agrada molt prohibir”. Doncs bé, és exactament això el que ha fet el seu Constitucional, a instàncies del govern espanyol, amb les últimes decisions del Parlament: ha prohibit un impost als bancs per a grans fortunes, ha prohibit protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents, ha prohibit garantir llum, aigua i gas els mesos d’hivern a les famílies pobres i ha prohibit fer polítiques d’igualtat entre homes i dones. I posats a a prohibir, cal recordar-ho un cop més, han prohibit que Catalunya pugui votar. Espanya és un país on muntar un referèndum és un delicte i matar un toro és un bé cultural.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada