1 . L’ESGOTAMENT. En el seu sentit més ampli, es podria considerar que la Transició comença amb el pla d’estabilització del 59, i la inserció d’Espanya en el capitalisme internacional, i acaba amb l’entrada a la Unió Europea, el 1985. En el sentit més restrictiu, la Transició comença amb l’atemptat contra Carrero Blanco, el 1973, que deixa el règim sense hereu, i acaba amb l’accés del PSOE al poder. És la materialització institucional d’un canvi fet sobre una confusa avaluació de les relacions de forces -mai sabrem el valor real de l’amenaça militar- que garantia la protecció dels interessos de les elits del règim anterior, amb el rei com a garant. Si ens preguntem per què aquest règim té ara un molt seriós dèficit de legitimitat, ens hem de situar en el moment en què realment es consolida, és a dir, quan el PSOE arriba al poder amb una autoritat política i moral sense precedents.Després dels turbulents anys de la UCD, en què la dreta no va saber trobar l’autoritat i la cohesió que li permetessin liderar el nou règim; després d’uns anys de violència, d’extrema dreta i d’extrema esquerra, en què es va produir un fet amb el qual quasi ningú comptava: que ETA seguís matant després de la dictadura; després del frustrat cop del 23-F; l’obsessió del PSOE, que acabava d’arribar al poder, va ser construir un règim que garantís l’estabilitat per sobre de tot. I era lògic i comprensible en un país on la democràcia sempre va ser efímera. Però es va traduir en un sistema de dos grans partits, PSOE i PP (l’única i veritable vertebració d’Espanya, deia Fraga Iribarne), amb un poder enorme, gairebé il·limitat, sobre tot l’aparell de l’Estat, construït a imatge i semblança de l’executiu. I així va néixer el bipartidisme rígid, que s’ha anat fent cada cop més tancat, que escup tot allò que s’acosta a les blindades muralles del sistema i expulsa els que hi van aportar la seva complicitat.
















