dimecres, 30 d’agost del 2017

Iu Forn: «La guerra bruta contra els indepes»

Avui, 29 d'agost del 2017, s'ha tancat al Parlament la comissió d'investigació sobre l'Operació Catalunya. Operació Catalunya és el nom que hem convingut donar a l'operació per la qual l'Estat, a través de les seves clavegueres, va intentar combatre l'independentisme inventant i filtrant posteriorment a la premsa amiga suposats casos de corrupció. La comissió va néixer el passat 8 de març, quan al ple de la Cambra van votar a favor de la seva constitució Junts pel Sí, PSC, CSQP i CUP. Ciutadans va abstenir-se i el PP va votar-hi en contra. Avui les conclusions han estat aprovades per unanimitat pels únics tres grups que han aguantat fins al final: Junts pel Sí, CSQP i la CUP. El PSC no va arribar a ser-hi mai, tot i haver votat a favor de la seva constitució i PP i Ciutadans s'han retirat a la meitat dels treballs. Ara el següent pas, parlamentàriament parlant, és debatre aquestes conclusions al ple de la setmana vinent. Si vol llegir-se-les amb calma, en aquest enllaç té els textos dels tres partits. Si vol llegir les meves conclusions, que són les d'un observador que ha seguit totes les sessions menys una, aquí van:

De les diverses compareixences es conclou que l'Operació Catalunya va començar l'any 2010 al famós dinar de La Camarga entre Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola. El dinar hauria estat propiciat per Jorge Moragas, secretari del Consell de Seguretat Nacional, director del Gabinet de la Presidència del Gobierno i, sobretot, mà dreta de Mariano Rajoy. Moragas i Álvarez tenen una amista d'anys i entre ells hi ha una relació molt pròxima, com van demostrar uns correus entre ells dos publicats al seu moment per eldiario.es:

Aquest dinar va ser gravat per l'agència Método 3. Segons algunes persones l'ordre va donar-la José Zaragoza, responsable d'organització del PSC, cosa que ell va negar en la seva compareixença a la comissió. Sigui com sigui aquesta gravació on Álvarez explica els presumptes viatges a Andorra del fill gran de Jordi Pujol portant bosses amb bitllets va quedar oblidada durant dos anys en un calaix. Eren els dies de pacte entre el PP i CiU. I reapareix quan el pacte es trenca i comença el que a Madrit (concepte) anomenen "la deriva soberanista". La resta de la trama es desenvolupa i creix a partir d'aquesta base.

El gran esperpent còsmic és que l'Operació Catalunya surt a la llum gràcies a les aventures del Pequeño Nicolás, un "Lazarillo de Tormes" del segle XXI. L'esclat del seu cas i les conseqüències internes que va tenir va fer esclatar la guerra entre comissaris que va desembocar en la filtració de la conversa entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso.

Aquella conversa entre el ministre de l'Interior i el director de l'Oficina Antifrau és una vergonya, però sobretot és un monument a la caspa. És vomitiu sentir com decideixen usar "la fiscalia te lo afina" en benefici propi i és de jutjat de guàrdia el tema de "nos hemos cargado la sanidad". Però és de traca i kleenex sentir com intentaven encolomar una filla secreta a Artur Mas o imaginaven merda contra Oriol Junqueras.

Després de tot allò, Fernández Díaz encara és diputat i president d'una comissió i De Alfonso continua impartint justícia. Això no passa ni a Sudan del Sud, l'estat més fallit del planeta terra.

L'aparició de la gravació de la conversa dels dos conspiradors demostra que un Estat que grava un ministre no és de fiar, que si el grava és perquè el ministre no és de fiar i que si es filtra la gravació... llavors agafi paraigua perquè la tempesta de merda és d'intensitat 6 sobre 5.

Ha quedat demostrat que diversos comissaris de la brigada política van venir a Catalunya a pressionar fiscals perquè escorcollessin seus de Convergència. Una vegada i una altra. L'objectiu era el desprestigi del partit, ja llavors declarat indepe, i barrejar el cas Pujol amb el tot. Ara s'entén la reiteració, la insistència i els moments en què hem anat veient aquests escorcolls i per què en molts d'ells hi havia càmeres abans de l'arribada dels cossos de seguretat. Dir això implica defensar que Convergència no té cap relació amb la corrupció? Bé, això ho decidirà la justícia però en cap cas justifica un registre darrere l'altre per acabar traient dels edificis capses buides. I la gran trampa és que denunciar aquesta situació et converteix immediatament en còmplice del 3%.

L'Operació Catalunya té el seu equivalent a Espanya amb l'Operació Pisa. En aquell cas l'objectiu va ser Pablo Iglesias, un altre element que molestava l'anomenada Espanya de la Transició. És la prova de fins on està disposat a arribar l'Estat per acabar amb qualsevol dissidència.

La llarga llista d'incompareixences demostra el respecte que alguns (i algunes) tenen pel Parlament de Catalunya. Era evident que Rajoy, Sáenz de Santamaría i alguns altres polítics no vindrien a la comissió, però hi ha un munt de càrrecs no polítics i a qui els paguem el sou que tenien l'obligació de venir. I ja no parlo dels autoanomenats periodistes, que directament han ignorat i han menystingut la institució. Em sembla molt bé que la comissió hagi decidit presentar querelles contra tots ells.

La trama ha usat diversos autonomenats periodistes per escampar informes falsos, notícies inventades i fets incerts. Quan tot això ha quedat demostrat, no hi ha hagut cap conseqüència. Ni professional ni legal. A Espanya, si ets dels seus, inventar notícies per intentar destruir persones surt gratis total.

El cas de Xavier Trias és el gran exemple que serveix per explicar com treballava la trama, quins eren els seus objectius, fins on arriba la seva impunitat i al que ens enfrontem. O sigui, les clavegueres d'un Estat poden inventar-se que una persona té un compte a Suïssa, publicar la notícia a través de la part mediàtica de la trama, creure's tan blindats que s'atreveixen a mostrar un número de compte impossible... i quan es demostra la mentida, no passa res. Per què? La raó d'Estat. Li ha passat a Xavier Trias i demà pot ser vostè. O qualsevol persona que ells considerin que pot molestar-los. Estem indefensos.

Un altre exemple de la impunitat existent és el documental "Les clavegueres de l'Estat" amb guió d'en Jaume Grau i direcció (i alguna cosa més) d'en Jaume Roures. Basat en les investigacions dels periodistes de PúblicoCarlos Enrique Bayo i Patrícia López, presenta proves i testimonis prou clars perquè després de la seva estrena només poguessin passar dues coses: 1/ o les persones citades es querellaven contra els autors per injúries o 2/ fiscalia actuava d'ofici per aclarir el que allà s'hi explicava. Doncs bé, no va succeir cap de les dues coses. Ah, per cert... cap canal de TV d'àmbit estatal va voler passar el documental. Finalment va poder ser emès en un d'esports que gestiona Mediapro, l'empresa de Roures.

El PSC haurà d'explicar algun dia per què va fugir d'aquesta comissió. L'excusa segons la qual va ser la torna per la negativa de Junts pel Sí i la CUP d'obrir la comissió Santi Vidal és molt pobra. Massa pobra. El PP i Ciutadans van assistir a algunes sessions, però van acabar marxant. Per què? Doncs li dono la meva opinió: per mostrar la foto dels dos blocs parlamentaris, el del sí i el del no, i amb CSQP situada a l'únic cantó on podia estar. Perquè al final es tractava d'això: per salvar Espanya el que calgui. És el que va dir l'excapadjunt operatiu de la policia, Eugenio Pino, a la comissió de l'Operació Catalunya celebrada al Congrés dels diputats i a preguntes del diputat d'Esquerra Gabriel Rufián:

- Vostè es considera un patriota?

- Sens dubte

- Què faria vostè per Espanya?

- Tot

- Què és tot?

- ......... (silenci)

Doncs això...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada