dijous, 10 d’agost de 2017

Enric Ramionet: «Simplement respon»

República catalana o monarquia espanyola; aquesta és la qüestió. Quantes vegades t’han fet una pregunta així i t’han dit que la teva resposta serà vinculant? Es pot fer, respecte a això, literatura o humor; es poden exhibir les millors perles de l’escepticisme o del cinisme per conrear el teu sex-appeal, ens poden torturar analitzant psicopatologies socials o individuals, ens poden dir que no són de fiar, que ja els tenen calats, que només és processisme, que no anem enlloc, que no és prou compartit, que això és cosa de nacionalistes i que ja sabem que el nacionalisme (de l’altre) és el darrer refugi dels canalles i, evidentment, es poden esgrimir un grapat de sentències contundents sobre la llei o la democràcia afirmant que preguntar segons quines coses és pecat. Es pot fer i es fa, però la qüestió està plantejada i la resposta, de forma explícita o implícita, sempre s’entén. Damunt dels nostres caps s’ha situat un interrogant immens que tothom respon fins i tot quan es nega a fer-ho afirmant que la pregunta no s’ha formulat bé, que no toca o no se la creu. Ho llegeixo, ho sento i sempre penso: “Sí, d’acord, molt agut, molt interessant, molt divertit, però ara contesta: república catalana o monarquia espanyola?”

Les coses són així. Segurament hi ha un sentit, una direcció de la història que explica que la pregunta sigui aquesta i no, per exemple, república espanyola o monarquia catalana?, però ara, de fet, és irrellevant. Som miraculosament on som i després de dir allò de “m’agrada que em facin aquesta pregunta”, hauríem d’estar ansiosos per respondre. Simplement respondre. I ja veurem com s’explica o com es gestiona el resultat, que, òbviament, no depèn de la pregunta sinó de la resposta i les seves xifres. És per això que deprimeix l’actitud i el paper de determinada esquerra. Deu ser cosa de les lluites pel poder, de les inèrcies o de les pròpies contradiccions, però desespera comprovar que no s’adonen que tenen davant dels nassos l’anunci d’una revolució. I que durant molts anys aquesta serà l’única revolució possible. No és fàcil entendre per què no els excita la possibilitat de trencar amb el règim del 78, ni per què no els il·lusiona una república i un procés constituent, ni per què fan el llepafils en aspectes que no depenen de qui vol preguntar sinó de qui no vol que es pregunti. Amb els arguments de legalitat, d’oportunitat i de realitat que utilitzen per menysprear el referèndum, moviments socials com la PAH i tot el que en penja, alcaldies incloses, senzillament no existirien. No sé si és impossible, il·legal o inoportú, però la pregunta i la disjuntiva implícita esperen l’honestedat d’una resposta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada