diumenge, 28 de febrer de 2016

David Miró: «Més pes de Madrid i Andalusia: així seria una Espanya sense els catalans»

Com seria una Espanya sense Catalunya? Aquest és un exercici de política-ficció que normalment es fa partint de la base de l’enorme pèrdua que representaria per a l’estat espanyol. A grans trets podem afirmar que seria una Espanya més petita, més pobra i més desigual.

Si donem una ullada a les xifres veiem que el nou estat resultant passaria de tenir una superfície de 505.944 km a 473.854 km, amb una pèrdua del 6,3%. Més important seria, però, el descens poblacional, que seria del 15,9%. D’una població de 46,4 milions d’habitants a 39 milions. És a dir, suposaria tornar a les magnituds demogràfiques dels anys 90. I en termes econòmics, el nou estat espanyol tindria un 19% menys de PIB, perdria el 25,5% de les exportacions i una xifra similar del negoci turístic.

Però hi ha un enfocament que no se sol fer i que també resulta interessant: quina seria la correlació de forces interna a Espanya sense els 7,4 milions de catalans? Qui guanyaria pes? Cap on bascularia el poder? Aquesta anàlisi ens mostrarà noves realitats i més llum sobre el paper actual de Catalunya a l’Estat: massa petita per decantar la balança, massa gran per poder-ne prescindir, però clau per a l’equilibri intern.

Ramón Cotarelo: «Un pacte contra Catalunya»

És típic d'orats i seguidors de màgies i cultes vudú negar la realitat a força de conjurar-se amb encanteris. Els problemes desapareixen tirant vade retros, fórmules i encanteris que només ells coneixen

En els 66 densos folis de propòsits celestials que nodreixen l'acord per a un govern reformista i de progrés, és a dir, el pacte de legislatura que han subscrit el PSOE i Ciutadans, no hi ha cap menció explícita a Catalunya, però sí una implícita, molt concreta i rotunda, una prohibició i jaculatòria general dirigida contra els rèprobes i rebels independentistes catalans. I és quan, sense venir al cas, al final del voluminós acord, es llegeix que les dues forces es juren mútuament, com si fossin horacis i curiacis,oposar-se a qualsevol intent de convocar un referèndum amb l'objectiu d'impulsar l'autodeterminació de qualsevol territori d'Espanya.

No cal ser bon entenedor per saber de qui es parla aquí. No cal ser ni entenedor, perquè aquest paràgraf és una clatellada, un cop. Per si hi quedés algun dubte i perquè Rivera creu que els lectors tenen el seu mateix coeficient intel·lectual, ho aclareix en un tuit: "A Podemos no li agrada l'acord de govern perquè no hi haurà referèndum separatista i no s'apujaran impostos a la classe mitjana treballadora". L'essència mateixa del pacte definida en els graciosos 140 caràcters: el pacte va contra Catalunya i contra una política fiscal redistributiva.

Les dues parts signants sostenen que, donada la grandària del ratolí que les seves muntanyes han parit, tots els altres partits han de sumar-se al pacte per amor a Espanya. Segons la seva opinió, el PP ha de fer-ho perquè, en el fons, estan dient el mateix i Podemos ha de fer-ho per no coincidir amb el PP si aquest, sense fer cas del seu esperit patri, vota en contra. O sigui, si Podemos coincideix amb el PP votant en contra fa mal; però si coincidís votant a favor, faria bé. És el que s'anomena el teorema de Sánchez-Rivera.

Marina Llansana: «Justícia de Catalunya?»

Explica sovint l'amic jutge Santi Vidal que el Tribunal Superior de Justícia “de” Catalunya no existeix, sinó que el que existeix és el Tribunal Superior de la Justícia espanyola “a” Catalunya, que és ben diferent; a Catalunya no tenim justícia catalana.

Aquesta setmana va ser nomenat el nou president del TSJC, Jesús María Barrientos, que mai ha volgut dissimular el seu antisobiranisme. Considero un gran encert la decisió del president Carles Puigdemont de no assistir a l'acte de presa de possessió de Barrientos perquè les batalles, en política, també es lliuren al terreny dels gestos, de les formes, de les litúrgies, dels protocols i dels símbols.

El TSJC és el tribunal que s'expressa sempre en castellà i a canvi diu a l'administració com ha de fer servir el català, és el tribunal que jutjarà representants polítics escollits democràticament per haver convocat una consulta popular, és el tribunal que va triar la data de l'afusellament de Lluís Companys per fer declarar Artur Mas com a imputat i és el tribunal que, quan ha calgut, ha fet la feina bruta al Tribunal Constitucional espanyol.

Va dir Jesús María Barrientos com a flamant nou president del TSJC que ningú hauria de buscar solucions als tribunals sobre el procés polític obert a Catalunya. És un gran contrasentit tenint en compte que el TSJC jutjarà la causa del 9-N, un cas que és la icona de fins on pot arribar la judicialització de la política. Si el missatge de Barrientos era destinat a Rajoy, benvingut sigui, però aleshores haurà de demostrar amb fets que no vol jutjar causes polítiques; d'oportunitats no n'hi faltaran els propers mesos.

Així doncs, mentre Barrientos no demostri el contrari –cosa difícil tenint en compte que ha estat escollit pel Consell General del Poder Judicial, de majoria conservadora–, no podem dir que tinguem un Tribunal Superior de Justícia “de” Catalunya, ni tan sols “a” Catalunya, sinó més aviat “contra” Catalunya.


dissabte, 27 de febrer de 2016

Germà Capdevila: «Contra el català»

Seguint amb l'estratègia sistemàtica d'enderrocar l'autogovern català de manera lenta però sostinguda, totxana a totxana, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (organisme que tot i el seu nom enganyós és la màxima instància de la justícia espanyola al nostre país) ha anul·lat unes recomanacions lingüístiques per al sector públic de Catalunya de l'any 2010. Com sempre, l'excusa per fer retrocedir el català és mantenir un suposat equilibri entre les dues llengües cooficials. Segons el TSJC, les recomanacions –que no imposicions– forcen “sense justificació el dret d'opció lingüística de l'usuari”. Senyors jutges del TSJC, us convido a visitar aquesta entrada de la Viquipèdia: goo.gl/tf01zl, en què trobareu una llista no exhaustiva de 501 lleis que forcen “sense justificació el dret d'opció lingüística de l'usuari, a favor de l'espanyol, és clar. El reial decret 973/2009, per exemple, obliga que la llengua comuna, de comunicació i de funcionament entre la tripulació i els comandaments per a vaixells de passatgers, petroliers i vaixells cisterna sigui el castellà, o altrament l'anglès, que no és ni tan sols oficial. Mentrestant, des de Catalunya continuem presentant recursos a la justícia espanyola contra la suspensió de la conselleria d'Exteriors o la comissió parlamentària del Procés Constituent o les sentències contra el català. Deixem-nos de romanços, el que cal és desconnectar.


Anna Arqué: «L'Estat contra la democràcia»

Avishai Margalit introdueix un terme molt interessant al voltant de les concepcions relacionals entre estat i democràcia i és el de la "societat decent" que el filòsof defineix com "aquella societat que des de les institucions no humilïa a la gent". L'estat espanyol imperant a Catalunya com a hereu natural d'una conquesta amb la que funcionaris i militars castellans ocuparen les institucions catalanes ara fa tres segles, ha perfilat i perfila, amb els seus inacabables greuges institucionals,

un "estat indecent" contra el que el poble Català s'ha rebel-lat de manera constant al llarg de la història. Avui, a principis del segle XXI, aquesta lluita continua: "ens hem conjurat" –utilitzant l'expressió emprada pel President Macià- per a deslliurar-nos d'aquesta llosa en nom, precisament, de la dignitat del poble Català i de la decència de les persones que viuen a Catalunya.

L'Estat contra la democràcia de'n Pau Miserachs obra una finestra a la memòria més recent, evitant que els detalls del conflicte obert entre Catalunya i Espanya no es facin fonedissos dins tota una amalgama de notícies generades a ritme vertiginós per part d'un estat que accepta dir-se democràtic tot i proclamar, sense embuts, la seva urticària a que el poble Català s'expressi mitjançant instruments democràtics i normalitzats a Europa, com són els referèndums d'autodeterminació. L'autor ens permet reviure en un tempo quasi quotidià a partir del 2012, el relat actual de la imposició estatal i la resiliència catalana. La contemporaneïtat dels esdeveniments que l'autor detalla no fa més que subratllar el carácter indestriable d'aquest binomi d' imposició soportada i resilència activa que acompanya la política Catalana des de 1714, indistintament de l'època, i que de ben segur ens acompanyarà fins que no restaurem les nostres constitucions i llibertats com a estat independent.

Els funcionaris podran actuar amb total llibertat durant el procés d’independència

Informe complert: 

Elaborat per les sectorials d'Administració pública i de secretaris, interventors i tresorers de l'administració local

Resum:

L’informe jurídic “sobre les possibles conseqüències en l’àmbit penal de l’actuació dels funcionaris durant el procés cap a la independència” afirma que els treballadors públics catalans no cometran cap delicte per executar ordres del Govern i del Parlament de Catalunya

Davant l’escenari que l’Estat espanyol utilitzarà tots els mecanismes possibles, també el de la por, amb les seves institucions, fins i tot sabent de l’escassa o nul·la justificació jurídica de la seva actuació, l’ANC ha fet una anàlisi exhaustiva de quines podrien ser les conseqüències legals dels treballadors i treballadores de l’administració pública catalana --tant de la Generalitat com la municipal-- per aquells moments i situacions puntuals en el que es puguin trobar amb normes o instruccions contradictòries, provinent unes de normativa o autoritats catalanes, i les altres de normativa o autoritats espanyoles, tot i que sigui ben curt.

La conclusió fonamental de l’informe jurídic és que l’actuació dels treballadors i les treballadores de les administracions públiques catalanes en el procés de constitució de la República de Catalunya, que s’executin d’acord amb les normes dictades pel Parlament de Catalunya i el Govern, en cap cas suposarà la comissió d’un delicte, d’acord amb els requisits assenyalats a l’informe, que estudia tots els il·lícits penals que podrien tenir algun tipus d’incidència en l’actuació dels treballadors públics catalans: prevaricació; resolució arbitrària; abandonament de destí; omissió del deure de perseguir delictes; desobediència i denegació d’auxili; rebel·lió; sedició; traïció i delictes contra la pau o la independència de l’Estat; i incompliment en l’execució de resolucions del Tribunal Constitucional.

divendres, 26 de febrer de 2016

Joan Canadell: «Ens estem independitzant…»

Hi ha gent que espera una data concreta per pensar que ja som independents; és a dir, que ja hem assolit legalment la separació política d’Espanya. Reconec que fins fa poc jo també anhelava aquesta data, i de fet no negaré que em fa gràcia saber quin dia es produirà i marcarà la jornada en què celebrarem cada any aquesta efemèride.

Però també veig molta gent pendent d’aquesta data que no s’adona que mentalment ja ens estem independitzant, fins i tot diria que alguns ja vivim com a catalans independents en molts aspectes. I no gaudir d’aquest moment, d’aquest període, és una llàstima, perquè, si ens hi fixem, a poc a poc ens podem sentir més independents, més alliberats. Us convido, després d’aquest article, a reflexionar-hi, a gaudir del període que ens ha tocat viure, perquè no tornarà, i per tant, cal ser-ne conscient amb la màxima intensitat.

M’adono que ens estem independitzant quan, per exemple, fa pocs dies vaig anar a veure el musical Fang i setge. Aquesta obra era impensable de veure fa només tres anys, i a més, amb la sala plena i la gent sortint animada i entenent que 300 anys després del fatídic 1714 estem fent història.

També m’ho sembla quan sento el president Puigdemont en els seus plantejaments, increïbles fa tan sols uns mesos, desafiant l’Estat, deixant-li clar que només respondran al mandat sortit del Parlament de Catalunya. O quan la política espanyola demostra que l’única cosa que uneix tots els partits és frenar la sortida de Catalunya. Si ens tinguessin ben lligats, no els caldria tanta precaució.

Pere Gendrau: «Intel·ligència anglesa, estupidesa espanyola»

Durant les darreres hores, hi ha hagut dos moviments judicials que alimenten el procés independentista. D'una banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tombat el protocol d'usos lingüístics de l'administració i ha dictaminat que el català no pot tenir-hi un ús preferent. De l'altra, la Fiscalia General de l'Estat ha demanat al Tribunal Constitucional que impedeixi de fer res a la comissió d'estudi del Procés Constituent, amb advertència inclosa a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

Els dos moviments no deixen de ser gestos d'un Estat que segueix al peu i a la lletra la més pura idiosincràsia espanyola, la de l'"ordeno y mando". Es continua actuant com un imperi davant d'unes colònies que necessiten tenir clar qui té la paella pel mànec. Vaja, que segueixen igual que a finals del segle XIX, i res es va aprendre a la guerra de Cuba.

A aquestes alçades, els dirigents estatals ja no poden escudar-se en què les antenes amb Catalunya estan avariades. Saben perfectament que a Catalunya s'ha articulat un projecte polític que hi és per quedar-se. I el que no es pot entendre és com la testosterona impedeix de tal manera als espanyols de comportar-se com va fer Anglaterra amb Escòcia. Els anglesos van permetre el referèndum i es van dedicar a seduir el públic escocès. Difícilment, anul·lar els usos lingüístics de l'administració i marcar paquet davant la segona autoritat del Principat hauria format part dels seus plans.


Xerrada «En primera persona» amb Marina Comellas el 29 de febrer


dimecres, 24 de febrer de 2016

Pere Bosch: «La darrera voluntat del ‘caudillo'»

Fa pocs dies, s'ha donat a conèixer la darrera voluntat de Franco. Com a mínim, la que va confessar, ja moribund, a aquell que havia designat com a successor. L'hem conegut a través d'un reportatge patrocinat per TVE però emès per TF3. En la majoria dels països, aquest tipus de revelacions acostumen a aparèixer als llibres de memòries o a la premsa estatal; però Espanya no és un país normal i, com que és tan poc normal, el reportatge s'ha finançat amb fons públics però només s'ha pogut veure a França. Més o menys com es feia durant els anys en què governava el protagonista de la confidència, en què calia anar a fora o escoltar els de fora per saber què passava a dins.

En qualsevol cas, la darrera voluntat del caudillo podia haver-se centrat en moltes matèries. Si ens atenem a les dèries de Franco, la llista seria interminable: els comunistes, els maçons, els jueus... Però no. La darrera voluntat de Franco fou nítida. En una escena plena de tendresa, el caudillo va agafar la mà del seu successor i li va dir: “Altesa, l'única cosa que us demano és que preserveu la unitat d'Espanya.” I, tot seguit, va reblar el clau: “No em va dir que fes una cosa o una altra, no: la unitat d'Espanya, la resta...”. Aquesta era, doncs, la màxima preocupació del dictador; o, com a mínim, aquella que va voler traslladar al seu successor.

Han passat els anys i, com és prou conegut, el destinatari d'aquella confidència ja no regna, sinó que ho fa el seu successor. No sabem si en el moment de traspassar els poders al seu fill, el rei Joan Carles I va recordar-li la darrera voluntat del caudillo, talment com si es tractés d'un llegat familiar. Sigui com sigui, Franco difícilment devia sospitar que, quaranta anys després d'aquella confessió, el seu successor tindria, més que mai, el repte de “preservar la unitat d'Espanya”; aquella que ell va mantenir a cop de sabre. Ni tampoc devia imaginar que, des d'aquí, tindríem un estímul afegit: el de superar, a través de la democràcia, la darrera voluntat del caudillo.


Albert Carreras: «L’Estat contra la línia 9»

En ocasió de la inauguració del tram 1 de la línia 9, que va de Zona Universitària a l’aeroport de Barcelona passant per la Fira (on ara se celebra el MWC), es va suscitar la polèmica de la no invitació de la ministra de Foment. Per part de la Generalitat, l’explicació era simple: l’Estat no havia pagat res de la línia 9. Es podria dir que tampoc ho havien fet les alcaldesses de Barcelona i l’Hospitalet o l’alcalde del Prat, però la diferència que significava creuar els seus municipis era òbvia, així com ho ha estat la seva constant petició de completar el tram de la línia 9 que finalment s’ha inaugurat. És un bon moment, doncs, per recordar la relació de la línia 9 amb l’Estat.

La disposició addicional 3a (d’ara endavant, DA 3a) de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC) havia de garantir un compromís mínim de l’Estat amb les inversions a Catalunya. La DA 3a, que és una part ferma de l’EAC, no rectificada pel Tribunal Constitucional (TC), determinava que l’Estat havia d’invertir en infraestructures a Catalunya durant set anys (del 2007 al 2013) una proporció de la seves inversions totals equivalent al pes de Catalunya en el PIB espanyol. L’import que no es cobrís amb inversió directa de l’Estat s’havia de compensar amb una transferència a la Generalitat. No era un procés ni automàtic ni ràpid. Per exemple, la inversió que l’Estat fes a Catalunya i a tot Espanya el 2007 (i el PIB català i espanyol) es mesuraria l’any 2008 o a primers del 2009. La tardor del 2009 s’inscriuria en el projecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2010. El 2010 es transferiria a la Generalitat de Catalunya contra presentació de certificacions d’obra realitzada.

El govern del president Montilla va programar que la DA 3a es dediqués, en una elevada proporció, a finançar la construcció de la línia 9, i hi va comptar per accelerar-ne la construcció. L’any 2010 va poder cobrar la DA 3a de l’exercici 2007. Però el 2011 la vicepresidenta Elena Salgado va suspendre el pagament de la corresponent a l’exercici 2008. La suspensió de la DA 3a va ser justificada, pel govern socialista, estrictament per falta de recursos pressupostaris. En canvi, el govern del PP que el va substituir es va oposar a la DA 3a per principis. Des del primer pressupost presentat pel PP l’any 2012, la DA 3a va quedar esborrada del mapa.

dilluns, 22 de febrer de 2016

NALTROS TAMBÉ VAM BAIXAR!

A les 8 del matí del 7 de febrer pujàvem a l’autocar que ens havia de baixar a Amposta per respondre a la crida de la Plataforma en Defensa de l’Ebre a manifestar-nos contra el Pla hidrològic de la Conca de l’Ebre aprovat el mes de gener pel Govern espanyol en funcions.

Com si anéssim de colònies, després de recollir els companys de Fort Pienc, Ciutat Vella i la Barceloneta en dos autocars, vam gaudir d’un viatge amenitzat per un vídeo de preescalfament, amb entrevistes i jotes de l’Ebre, com la popularitzada per Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries: «De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo agulles de cap agulles de cap, agulles de ganxo...».

I sort d’això, perquè molt abans d’arribar a la capital del Montsià vam trobar una caravana impressionant: cotxes, motos, autocars...; tots estelats i amb pancartes amb el nus blau. Quin goig!

L’assistència fou massiva, la més nombrosa que es recorda a les Terres de l’Ebre (50.000 manifestants vinguts de l’Aragó, el País Valencia, la Catalunya del Nord i el Principat, 7.000 dels quals mobilitzats per l’ANC), fins al punt que els organitzadors van haver d’allargar un quilòmetre el recorregut inundat de blau perquè tothom pogués avançar. En arribar al pont Penjant, lectura del manifest, gegants, castells i actuacions musicals (Joan Rovira, Riu en So i Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, ara en directe).

Un cop acabada la manifestació, unes 2.550 persones vam tornar al punt d’inici, al parc dels Xiribecs, on al Pavelló Firal els amics de l’ANC de les Terres de l’Ebre ens havien preparat una paella deliciosa –no ho diem per quedar bé–, precedida d’un bon plat d’embotits i seguida de gelat, cafè o infusions. Allà, més parlaments i més actuacions, amb ballades de jotes a l’escenari protagonitzades per espontanis.

I amb l’esperit i el pap ben satisfets, cap a l’autocar, a pair el dinar! El viatge de tornada també fou com els de quan véns de colònies, amb una eufòria calmada de les que conviden a la conversa a mitja veu i a la becaineta, sense vídeos i amb la sola música d’algun ronc plàcid.

Els eurodiputats que l’endemà farien una visita sobre el terreny per elaborar l’informe sobre la viabilitat del vergonyós pla ja tindrien una opinió més clara de les necessitats i prioritats del nostre país. Haurien comprovat que, quan es tracta de defensar la terra, naltros, els catalans, baixem, pugem, volem o naveguem on sigui per fer pinya.

Màriam Serrà


diumenge, 21 de febrer de 2016

Ignasi Aragay: «Rajoy: Los catalanes hacen cosas»

Fa temps que m’obsedeix la frase reveladora de Rajoy : “ Los catalanes hacen cosas ”. Com si fóssim uns espanyols peculiars, excèntrics. No ja perquè parlem un altre idioma, sinó perquè som actius. Fem coses! És una frase que sobretot diu molt de qui la diu: es veu que per a un espanyol el que seria normal és no fer-ne gaires, de coses, fer el mínim. Seríem l’altra cara d’una inactiva normalitat. Ell mateix, l’encara inquilí de la Moncloa, és el paradigma d’aquesta passivitat secular, tan interioritzada que li surt de l’ànima elogiar els qui la contradiuen.

Té el no-fer ben arrelat. Ho hem tornat a comprovar amb la seva renúncia a la investidura. Ha cedit tota la iniciativa als rivals. S’ha quedat esperant a veure-les venir, inalterable a les crítiques, fins i tot dels seus. El vam enxampar dient que li sobrava temps. Un fàcilment se’l pot imaginar al despatx, ociós, fumant-se un cigar mentre llegeix el Marca. Com un hidalgo que accepta la fatalitat del destí, incapaç de posar-se a treballar per canviar-lo. Ja vindran a mi, jo he guanyat... Jo vaig descobrir Amèrica: sí, el gallec Rajoy encarna perfectament el tòpic que l’or americà va fer malbé Castella.

I, mentrestant, els catalans vam fer la Revolució Industrial i la Renaixença, i seguim fent coses perquè sabem que ningú, ni des de Madrid ni des de Brussel·les, no ens regalarà res. Durant un parell de segles ben bons vam intentar reformar, activar, modernitzar aquella Espanya paralitzada en el temps, adormida, dominada per una colla d’impassibles senyors Rajoy, ben establerts damunt la pobresa dels altres. Fins que ens hem cansat de fer coses per als altres i ara les volem fer per a nosaltres. Per a nosaltres, no contra ningú. Ja no som el despertador d’Espanya. Som i ens veiem com uns europeus més, per cert, més conscientment europeus que molts. Senzillament ens hem despertat del malson de Sísif, sempre carregant la pedra reformista peninsular, una pedra que ens acabava esclafant amb una guerra, una dictadura, una sentència del Tribunal Constitucional.

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA de Sagrada Família per la Independència dimecres 2 de març. T'hi esperem!

Vine a l’Assemblea General Ordinària de la territorial Sagrada Família per la Independència, corresponent al darrer trimestre del 2015, que tindrà lloc el proper dimecres 2 de març de 2016, a les 7 h del vespre, a la sala d'actes del C.C. La Sedeta (c/ de Sicília, 321, 2on pis), amb el següent ordre del dia:
  1. Lectura i aprovació, si escau, de l’informe d’activitats.
  2. Lectura i aprovació, si escau, de l’informe econòmic.
  3. Nou format de l'Equip de Coordinació.
  4. Participació (comissions, paradetes, etc...)
  5. Utilització de les xarxes socials de l'AT
  6. Nou local social
  7. Propostes per al proper 11-S
  8. Precs i preguntes.
L’assemblea és l’ocasió per a retrobar-nos i posar en comú les propostes d’actuació immediates; per això t’animem a participar-hi.

L’assistència és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

dissabte, 20 de febrer de 2016

La força d’uns ulls. Homenatge cívic a Muriel Casals

De totes les convocatòries de la territorial per a assistir junts als actes de suport a la llibertat i als drets socials del nostre país, aquesta és l’única que s’ha fet, i a la qual hem respost, ben a contracor: l’homenatge del dijous 18 de febrer, convocat a Barcelona per Òmnium Cultural, a Muriel Casals. I és que, com va dir la presentadora de l’acte, la periodista Rita Marzoa, «no l’hauríem volgut fer mai».
Amb dues pantalles grosses que facilitaven la visió del que es desenvolupava a l’escenari, el passeig dels Til·lers s’omplí novament de gent, aquest cop amb rostres greus i ulls entelats però amb un sol cor.
Les projeccions de fotografies de moments històrics protagonitzats per la qui presidí Òmnium durant cinc anys, fou diputada de Junts pel Sí i nomenada presidenta de la Comissió d’Estudis del Procés Constituent tot just dos dies abans del fatal accident, acompanyades per la Cobla Sant Jordi, alternaven amb les intervencions d’alguns dels seus amics i companys de lluita més propers. Així, Jordi Porta, Quim Torra i Jordi Cuixart (vinculats a la presidència d’Òmnium), Ada Parellada (amb el davantal que duia Casals en les trobades de Dones amb Davantal), Arcadi Oliveres (company de la carrera d’econòmiques), Xavier Sala i Martín (exalumne seu), Josep Maria Vila d’Abadal o Carme Forcadell, entre d’altres, van explicar-nos anècdotes personals que casaven amb els cinc aspectes que defineixen les cinc dimensions de Muriel Casals: la lluita per la per la democràcia, per la defensa dels drets de les dones, per la justícia social, per l’educació i pel país.

divendres, 19 de febrer de 2016

Xevi Xirgo: «Nosaltres anem passant»

Potser ja ho he dit en alguna altra ocasió, però hi ha una frase del president Puigdemont que a mi em meravella. I és aquesta del “mentrestant, nosaltres anem passant”. L'ha dit al Parlament, l'ha dit en alguna entrevista i ahir la va tornar a repetir a can Basté. Si els he de ser sincer, expressions afortunades i pensades a banda (com la de “gràcies, TC, amb tu va començar tot”), aquest “nosaltres anem passant” a mi em sembla tota una declaració d'intencions, molt més important del que pot semblar d'entrada. Amb el president Mas, que jo no tinc cap dubte que és independentista encara que sigui dels de la darrera fornada (i benvinguts siguin ell i els que siguin, només faltaria), amb el president Mas, deia, les expressions sobre el procés eren una mica més críptiques, enrevessades, i estaven sempre subjectes a interpretacions posteriors. Perquè alguns no se'l creien, perquè d'altres es pensaven que si deia el que deia era per una estratègia oculta o, simplement, perquè ell dosificava i meditava els passos. Puigdemont ho ha fet diferent des del primer dia. Perquè ve més desacomplexat i potser perquè el que diu ja ho deia fa trenta anys. És més planer, menys críptic i menys interpretable. Ahir a can Basté va contestar tot el que li van preguntar, del dret i del revés, i va fintar tot allò que havia de fintar. Però amb aquest “i nosaltres anem passant” que diu de tant en tant (ahir va inaugurar també el “nosaltres tirem milles” en parlar del tip de riure aquest del TC amb Exteriors) deixa clar a quina teulada hi ha la pilota en aquests moments. Hi haurà una oferta de l'Estat? Què passarà si el TC diu no sé què? Què passarà si a Espanya governa aquest o governa aquell? Què passarà si un dia hi ha referèndum? Què passarà si no hi és? Ho respon tot però sempre deixa clara una cosa. Si ha de venir una oferta, que vingui. Si hi ha d'haver un referèndum, que vingui. Però el govern que ell president no esperarà res ni ningú. Anirà fent, tirant milles perquè, diu i repeteix, “nosaltres anem passant”. Amb Mas algú es pensava, crec que erròniament, que el govern encara esperava alguna cosa. Amb Puigdemont, no. Deixa clar que, diguin el que diguin, faci el que faci el TC, “nosaltres anem passant”. És tota una declaració d'intencions. Planera i entenedora.


Homenatge a Hilari Salvadó. Alcalde republicà de Barcelona 1937-1939, el 20 de febrer


dijous, 18 de febrer de 2016

Pepa Masó: «Amb tu va començar tot»

“Gràcies, Tribunal Constitucional, amb tu va començar tot.” Amb aquestes paraules el president Puigdemont finalitzava ahir la seva valoració del que ha estat el darrer, no pas l'últim, acord adoptat per l'alt tribunal respecte a una iniciativa del govern, avalada prèviament pel Parlament: la creació del Departament d'Afers Exteriors. Molt ha plogut des del dia que va començar tot, des d'aquell 28 de juny del 2010 en què l'alt tribunal cridat a guardar les més que sacrosantes essències d'una Constitució nascuda d'un pacte que buscava que ningú prengués mal, va tombar allò que s'havia acordat democràticament: primer al Parlament i després en referèndum. Amb la sentència de l'Estatut aprovat el 2006, el Constitucional va prémer, sense ser-ne conscient, el botó de la desconnexió. I la prova és on ens trobem ara. En els darrers anys, el PP, en ocasions amb el suport explícit del PSOE/PSC, no ha fet altra cosa que portar davant del TC tot allò que emanés del Parlament o del govern que anés en contra de la seva Espanya unida. Fins a convertir-se en un automatisme que, lluny de donar valor als recursos, no ha fet altra cosa que devaluar-los i convertir-los en la rebequeria de torn del PP.

El Constitucional, el tribunal que va passar per sobre de la sobirania del poble català, s'ha convertit per obra i gràcia del govern espanyol, en l'espai destinat simplement a tombar, dia sí dia també, les decisions adoptades pel govern català. I tant és si es tracta de competències reconegudes pel tant escapçat Estatut, que tot s'hi val si és per posar bastons a les rodes a les legítimes i democràtiques aspiracions d'un poble. El Constitucional, agradi o no a Madrid, és tribunal, però d'altura no en té gaire. La independència que se li suposa és cada cop més qüestionada per unes decisions que li vénen teledirigides pel govern popular. Va prémer el botó de la desconnexió, i li agradi o no, cada acord que pren, cada sentència que dicta, l'amplifica.


Lluís Martínez: «Un mal diagnòstic»

Ja els aviso, a vostès, que això que va fer el president Puigdemont d'adaptar una frase de Gerard Piqué per explicitar el que molts catalans pensem ha caigut com una bomba en la caverna. Per no escriure una frase més genital, perdonin.

Més que res perquè la caverna sap que Puigdemont va dir una gran veritat: que el sobiranisme es va enlairar al nostre país gràcies a una sentència del Tribunal Constitucional contra el tercer estatut de Catalunya. Un Tribunal, no ho oblidem, que va examinar un recurs presentat pel PP, i l'entorn de les deliberacions del qual recordaven un sainet d'Arniches.

La caverna –i el que és pitjor: molts polítics espanyols– busca explicacions faciletes. La culpa de tot, afirmen, la tenen les escoles catalanes, TV3, El Punt Avui –el diari, el web i la televisió– i les ràdios catalanes, que adoctrinen. Els del clan de la caverna ho saben molt bé perquè, encara que no visquin a Catalunya, sempre tenen un amic molt amic que sí, i que els ho explica tot i tot de nosaltres.

L'escola. És clar, és clar. Això vol dir, per exemple, que totes les persones que estem per sobre de la ratlla dels 50 anys hauríem de ser unionistes i cantar el Cara al sol cada dia, perquè això és el que ens van ensenyar a l'escola franquista. I mira: resulta que la franja de persones per sobre dels 50 està molt ben representada en les manifestacions que fem cada setembre. L'adoctrinament no deu ser tan automàtic. A banda que això és insultar la nostra intel·ligència. El club troglodita està dient que aquí ens ho empassem tot sense més ni més. I d'això es tracta, sí: els catalans ja ens hem cansat d'empassar-nos la cançó que una altra Espanya és possible i que ara sí, ara invertirem en Rodalies.

Pel que fa a TV3, El Punt Avui i les ràdios, ja no val la pena fer comentaris més enllà d'aquest: ¿que les emissores i els mitjans espanyols que donen un missatge unionista no arriben aquí?

Ara, que ja ens va bé. Perquè per buscar solucions a un problema abans s'ha de fer un diagnòstic correcte. I com que des d'Espanya l'esguerren –i bé– nosaltres anem fent la nostra via. Quan se n'adonin, serà tard.


Vicent Partal: «El Constitucional acabarà cremant-se»

L’activitat del Tribunal Constitucional espanyol aquests darrers mesos és realment frenètica. Tant que arribes a pensar que deuen fer hores extres i tot, de tanta obsessió com tenen. Qualsevol cosa que fa el govern o el Parlament de Catalunya hi va a parar i ràpidament és desautoritzada.

Aquest frenesí és, en realitat, la mostra perfecta de la impotència espanyola. No poden fer servir l’exèrcit contra Catalunya –sobretot perquè, de fet, no tenen cap exèrcit que puga ser efectiu en aquest cas. No saben fer servir la via de la democràcia –que seria la més senzilla de totes: urnes i a votar. I veuen que el Principat va fent el seu camí i ja no espera res ni ningú. En això, la unitat d’acció al parlament espanyol és un canvi espectacular de veres.

Què els queda? Ells es pensen que els queda la justícia. És un error enorme, perquè les legalitats es creen, no cauen del cel. Però ells volen creure en una mena de destí diví que els protegirà. I per això es dediquen a intentar dictar normes mitjançant sentències. Per més absurdes que siguen i a risc de fer el ridícul. Perquè quina explicació jurídica té que ataquen ara el Departament d’Exteriors si les funcions que té es basen en un decret del 2014, el 170, que el govern espanyol no ha criticat mai? La tradició els empara, això és cert: quan feia mesos que Cuba era independent, els tribunals espanyols encara continuaven enviant resolucions a l’illa, de les quals ja no feia cas ningú. Van pel mateix camí.

Per mi, poden anar omplint tant de paper com vulguen. Però em sorprèn que no siguen conscients que l’abús que cometen fins i tot va contra seu. Un tribunal com el Constitucional hauria de fer sentències molt excepcionals. La seua autoritat es basa en això: que és l’últim recurs, en teoria, l’àrbitre suprem. Si fa una sentència cada dia, les seues resolucions deixen d’impressionar i arriba un moment que gairebé ni són notícia.

dimecres, 17 de febrer de 2016

Gran acte cívic de comiat i homenatge a Muriel Casals, dijous 18 de febrer

Les entitats de la Societat Civil recordarem a la Muriel Casals aquest dijous 18 de setembre amb un gran acte de comiat i homenatge. L'ANC se suma a la convocatòria que prepara Òmnium Cultural (ÒC) i la fa extensiva a tots els seus associats.

L'homenatge cívic a Muriel Casals, presidenta d'ÒC els últims cinc anys serà aquest dijous 18 de febrer a les 19 h al Passeig dels Til·lers al Parc de la Ciutadella (Barcelona). Durant l'acte d'Òmnium, diverses persones recordaran i glossaran el perfil de Casals.

L'homenatge es farà just després de l'acte institucional que organitza el Parlament de Catalunya en memòria de la diputada de Junts pel Sí.

Paral·lelament, l'entitat convida a tothom a participar de l'homenatge amb una campanya a les xarxes socials per recollir fotografies que la Muriel s'hagués fet amb persones d'arreu del territori. Les imatges es poden penjar a les xarxes socials amb l'etiqueta #homenatgeMuriel o bé es poden enviar al correu homenatgeMuriel@omnium.cat indicant el municipi on va ser presa la foto.

dimarts, 16 de febrer de 2016

Ferran Mascarell: «No oblidem que hem d'eixamplar el perímetre»

"L'Estat espanyol què és? Essencialment una elit relativament petita, enrocada dins de les institucions estatals, orientada a la captació de rendes"

De la revolució cívica i política que des del 2010 s'està vivint a Catalunya han quedat establertes algunes coses bàsiques. No és menys cert que també ha quedat clar quequeden per resoldre algunes qüestions especialment rellevants.

Per exemple, ha quedat establert que -contra el que clamen una i mil vegades els oponents- la mobilització dels catalans ha estat essencialment protagonitzada per la base de la societat, pel poble, per dir-ho en paraules planeres. Ha quedat clar que el procés polític ha anat de baix a d'alt. Vaja, que per molt que ho discuteixin uns i altres la mobilització ha brollat de les classes treballadores i mitjanes del país. En cap cas han sigut les elits econòmiques, ni tan sols les avantguardes polítiques.

La immensa majoria dels que han acudit a les manifestacions i actes reivindicatius tenen en el seu salari el seu principal capital juntament amb els estalvis de tota la vida. Hi han estat presents molts joves, en gran part sense feina, alguns amb ocupació precària, i hi han participat els que tenen la sort de treballar però aspiren a un país millor. La revolta dels somriures l'ha encapçalat gent que ha treballat tota la vida i desitja seguir-ho fent en el context d'un país del que pugui sentir-se'n orgullosa.

La segona cosa que ha quedat assentada és contra què ens hem revoltat. Ho hem fet contra l'Estat. No contra Espanya en genèric. Menys contra els espanyols. Sí contra un Estat que ha sumat a la seva tradicional ineficiència i centralisme una dosi inconcebible d'autoritarisme. Incapaç davant de la bufetada monumental que ha suposat la crisi. Inconcebiblement perseverant en la seva voluntat d'eliminar la nostra identitat, amb la llengua al capdavant. Ens ha quedat clar que amb aquest Estat no hi ha esperança. Ens exigeix una lluita innecessàriament titànica per seguir progressant. Ens impedeix tractar de transmetre a les generacions futures un país millor que el que havíem rebut.

dilluns, 15 de febrer de 2016

Pere Cardús: «La llei fundacional: com es farà la successió entre l’estat espanyol i el català»

La normativa més decisiva per a l'accés a la independència ha d'estipular la successió d'institucions, ordenaments i contractes entre l'estat espanyol i l'estat català

Quan el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, diu que aquesta legislatura de divuit mesos ha de ser la de la postautonomia i la pre-independència, vol dir que la cosa més important que cal fer és elaborar la llei de transitorietat jurídica. Dit d’una altra manera: no hi pot haver accés ordenat a la independència sense aquesta llei que ja havien anunciat els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) i que Junts pel Sí va incloure al seu full de ruta del programa electoral. De fet, el nou conseller de Justícia, Carles Mundó, ha dit no fa gaire que aquesta és la llei més important que ha de preparar el govern. Amb el nom de ‘transitorietat jurídica’, la llei sembla poca cosa. Coneixedor de la importància cabdal que té, Carles Viver i Pi-Sunyer proposava d’anomenar-la ‘llei fundacional i de successió d’estats’.

Efectivament, és la llei que ha de permetre la creació d’una nova legalitat derivada del mandat democràtic i que evitarà que hi hagi cap buit legal en l’accés a la independència. Si bé la declaració d’inici del procés que el Parlament de Catalunya va aprovar el 9 de novembre parlava de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública, la llei de transitorietat jurídica és la que determinarà l’èxit o el fracàs de la legislatura actual. Permetrà de garantir la completesa de l’ordenament jurídic i fonamentar el dret vigent a Catalunya en el nou marc institucional derivat de la creació de l’estat independent. Repassem què ha d’incloure aquesta llei i quan és previst que s’aprovi:

Contingut

La llei de transitorietat o ‘fundacional’ ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou estat i les clàusules generals per a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i successió́ ordenada d’administracions. Regularà els elements bàsics com ara el territori, la nacionalitat, la ciutadania, el règim de llengües i les institucions de govern i, a més, declararà la continuïtat, llevat excepcions, de l’aplicació del dret autonòmic català, del dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional.

Xevi Xirgo: «Se'ls gira feina»

Just quan es complia un mes del ple d'investidura del nou president català, Carles Puigdemont ha fet aquesta setmana un dels actes des del meu punt de vista més importants, estratègicament més importants, des que ha pres possessió del càrrec: reunir-se amb el cos consular acreditat a Barcelona. Puigdemont no s'ha reunit encara amb cap representant del govern espanyol (de fet, a hores d'ara és com si no n'hi hagués) però ja s'ha reunit amb el cos diplomàtic acreditat a la capital catalana. I no deu pas ser per casualitat que Barcelona sigui la tercera ciutat de tot el món on hi ha més cònsols. Puigdemont sap la importància d'aquest cos, perquè és el que s'encarrega de fer arribar als seus països els informes sobre el que està passant. I és per això que un acte protocol·lari com el de dijous passat té més importància de la que pugui semblar inicialment. “Tindran feina, en els propers mesos”, els va advertir Puigdemont, i en un discurs breu, concís i absolutament respectuós, els va deixar clar el missatge que volia transmetre i que transmetessin: “Aquest és un país que camina cap a la independència.” I els va demanar rigor, professionalitat i actitud positiva. I els va parlar de cultura democràtica, de diàleg i del paper de Catalunya al món. El món ens mira. Puigdemont ho sap i a hores d'ara ho sabem tots. Per això és important què fem i com ho fem. Perquè a ningú se li escapa que la internacionalització del procés ha de ser una de les claus del seu èxit. Els necessitem, aquests cònsols. De moment, ens miren i fan informes. Què pensen quan els ho preguntes i els ho repreguntes? En primer lloc, que no desitgen que la situació derivi en cap conflicte. En segon lloc, que no desitgen que la situació derivi en cap conflicte. I en tercer, que no desitgen que la situació derivi en cap conflicte. Són diplomàtics, és clar. Però saben què? Al mateix temps que diuen això, estan perplexos de la situació, de l'actitud xulesca i poc democràtica d'Espanya i de la seva manca de diàleg. Aquesta batalla, la de fer-nos escoltar, ja els l'hem guanyada. El món ens mira i comença a entendre'ns. Per això cal fer-ho bé.


Jordi Sànchez: «La dama del procés»

La dama del procés ha marxat. La Muriel no ha pogut veure culminada una de les seves darreres il·lusions, el naixement de Catalunya com a nou estat europeu. Si mai podem considerar la mort d’algú com un just desenllaç de res, la mort de la Muriel Casals té molt d’injusta. Ho és sobretot pensant en la mateixa Muriel. Si algú es mereixia viure l’emoció del naixement de Catalunya com a nou estat, sense cap mena de dubte la Muriel era una d’elles. En els últims cinc anys, des que va arribar a la presidència d’Òmnium Cultural, gran part de la seva vida s’havia concentrat en l’objectiu d’eixamplar la mobilització social a favor del dret a decidir i, evidentment, a decidir a favor de la creació d’un estat independent.

En un moment en què més que mai hem de concentrar totes les energies en eixamplar la base social del sobiranisme, tot incorporant nova gent i nous sectors a la causa de la República catalana, ens costarà substituir la seva manera de raonar i enraonar. Les seves conviccions democràtiques eren insubornables, ja ho havia palesat en la seva vinculació al PSUC durant els darrers anys de la dictadura, quan ser del PSUC era un compromís de risc per la pròpia llibertat. El discurs de la Muriel Casals a favor de la democràcia i de la necessitat de decidir el nostre futur com a país sense cap ingerència externa era temuda pels adversaris polítics del procés cap a la independència. Quantes vegades havíem escoltat a la Muriel desplegar l’argument a favor d’anar a votar i de decidir democràticament a les urnes si Catalunya havia de convertir-se en un nou estat. I ella sempre afegia: “Si surt que no perquè una majoria decidieix lliurement votar que no, nosaltres els independentistes ho acceptarem sense cap mena de dubtes, perquè per sobre de tot, som demòcrates”. Aquest argument és probablement el més sòlid de tots els que podem utilitzar per reforçar la majoria social que ens durà a la independència. La Muriel ho sabia i l’utilitzava molt sovint.

Carme Forcadell: «La revolta tranquil·la»

L’equilibri precís entre tranquil·litat i fermesa, entre serenor i convenciment, entre seny i confiança. Aquest és el gran llegat que ens deixa la Muriel: la demostració que és possible afrontar grans reptes, liderar grans canvis, i a la vegada fer-ho exquisidament bé, amb la pausa necessària, amb un somriure i cercant sempre el màxim d’acords i consensos.

Tots aquests valors conformen i exemplifiquen la dimensió humana i de país de la Muriel. La seva manera de ser i de fer ha impregnat un procés polític difícil, l’ha suavitzat i li ha llimat les arestes i aspreses, buscant punts d’unió i establint ponts de diàleg per sumar sensibilitats diverses, conscient que Catalunya és, sortosament, un país plural. De ben segur que, sense la Muriel, aquest procés hauria estat diferent. La seva actitud ha estat clau en moments de gran dificultat, en decisions complexes que requerien cosir diferències que, en un inici, haurien pogut semblar insalvables.

Recordo quan, per explicar el salt endavant d’Òmnium Cultural i la seva implicació per aconseguir un estat independent, la Muriel es referia al lema “Llengua, cultura i país” i explicava que, sense país, no hi hauria llengua ni cultura per defensar. Durant la seva presidència, Òmnium es va convertir, juntament amb l’Assemblea, en un referent de la societat civil. La manifestació del 10 de juliol del 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut va esdevenir un important preludi i l’arrencada d’un seguit d’anys apassionants amb les consultes populars sobre la independència, primer, i les multitudinàries mobilitzacions de les Diades des del 2012 al 2015, passant per la històrica consulta del 9 de novembre del 2014, després.

El barri es mobilitza! «STOP turisme massiu» el 20 de febrer

Certament res ve regalat, prou que ho sabem la gent de l’ANC, que fa temps que maldem per aconseguir viure en un país millor, i això inclou també donar suport a les reivindicacions que ens són més properes.

Al llarg del període del 2000 al 2015, el nostre barri ha tingut un creixement progressiu i desmesurat de l’oferta turística que ha comportat una problemàtica molt greu: invasió de voreres, proliferació de botigues de souvenirs, obertura indiscriminada de terrasses al voltant del Temple, destrucció del comerç de proximitat i un llarg etcètera que van convertint els nostres carrers en un parc temàtic.

El 17 de setembre de 2014, els veïns i veïnes de la Sagrada Família vam sortir al carrer per exigir que s’apliqui un model sostenible de barri que posi ordre a aquest creixement desmesurat i que s’atengui la petició dels equipaments que necessitem, com ara l’Ateneu a l’antic cinema Niza i d’altres.

El proper dissabte 20 de febrer, a les 12 del migdia, s’ha convocat una manifestació que començarà a la cruïlla de Mallorca/Marina i acabarà a la de Còrsega/Sicília, tot fent un recorregut pels llocs emblemàtics que reivindiquem de fa temps.

La nostra territorial, com a entitat que lluita per aconseguir ser un país on se’ns garanteixi el benestar de les persones, forma part de la Plataforma Recuperem el Niza, i és per això que ens afegim a aquesta convocatòria.

No hi podeu faltar!

Moltes gràcies,

ANC - SFxI

diumenge, 14 de febrer de 2016

Sempre et tindrem al cor, Muriel!

Avui és un dia trist per a l’independentisme. La pèrdua de la Muriel Casals i Couturier, lluitadora serena i infatigable pels drets i la llibertat del nostre país, és un cop molt dur per al conjunt dels catalans, però, sobretot, per a la gent que, des de les entitats civils, intentem, dia rere dia, acompanyar els passos dels qui encapçalen la nostra lluita per aconseguir fer del nostre país un estat lliure i millor.

La territorial de la Sagrada Família expressem el nostre condol més sentit i ens afegim al dolor dels familiars i amics de la Muriel. Tots els socis i simpatitzants d’aquesta entitat compartim el dolor que ens ha causat aquesta notícia tan trista i colpidora i, així mateix, el compartim amb els companys de les altres territorials i entitats afins.

Especialment, però, l’ANC-SF ens afegim al dolor dels companys d’Òmnium Cultural i Junts pel Sí, entitats de les quals molts de nosaltres també som socis i simpatitzants. Des d’aquí els enviem tot el suport i els ànims de què som capaços, conscients que la seva pèrdua és incommensurable.

Descansa en pau, Muriel, i que la força, la serenitat i el compromís que sempre ens has mostrat ens serveixin d’inspiració per continuar treballant en el camí fins a la llibertat.

Muriel, no t’oblidarem mai!

Una abraçada molt sentida a tothom,
ANC-SFxI

Vicent Partal: «Continuarem, Muriel, i gràcies per tot»

La notícia de la mort de Muriel Casals és un cop duríssim per a tothom. Evidentment, més que per ningú, ho és per a la seva família i amics i per als seus companys d’Òmnium i Junts pel Sí, però ara mateix és palpable i ben visible un sentiment de dol a tot el país. En el moment de saber-ho, en el moment de saber la seva mort, som molts que ens hem quedat amb la mirada perduda, amb els llavis tremolosos, amb el cap emboirat. No pot ser que t’hagi passat això, Muriel, no és just. No pot ser que ens hagi passat això…

Muriel Casals era una persona profundament respectada perquè era una persona sòlida com poques. Moltes coses l’havien feta així: néixer a l’exili, la seva formació, la seva feina de dècades, la dignitat i la llibertat amb què s’expressava sempre, l’afabilitat que regalava a tothom, fins i tot en els moments més tensos, la constància a l’hora d’entendre les coses i adaptar el seu pensament, la generositat extrema amb què es lliurava als altres. Tot allò que resumia aquella seva mirada neta, transparent i honrada.

D’alguna manera, i gràcies a la suma de tot això, Muriel Casals era el mirall del país que volem construir tots junts i que ara haurem de crear tenint-la a ella només en el nostre record. Un país excel·lent i lúcid, com ella era. Un país serè i bell, com ella era. Un país inquiet i voluntariós, com ella era. Un país persistent i treballador, com ella era. Un país obert i dialogant, com ella era. Un país tenaç i lliure, com ella era. Un país sòlid i responsable, com ella era. Un país elegant i preparat, com ella era. Un país convençut i eficaç, com ella era. Un país de mirada ampla i cor sempre atent, de sentiments nets i suaument fort, com ella era.

dissabte, 13 de febrer de 2016

Germà Capdevila: «Senyals diplomàtics»

La diplomàcia és l'imperi del fets. No és una cosa inhabitual sentir discursos i declaracions en una direcció i actuacions en direccions oposades. En vam veure fa poc un cas paradigmàtic en l'actuació russa a Ucraïna, on el discurs negava tota relació amb les milícies que actuen a la zona prorussa i l'acció va acabar amb l'annexió de Crimea.

Per això, en les relacions internacionals els detalls i els comportaments acostumen a donar senyals inequívocs de cap a on van els trets. I en el món de la diplomàcia res no és casualitat. No és casual que l'endemà que el govern espanyol anunciés que buscaria l'anul·lació judicial de la nova conselleria d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, el seu titular, Raül Romeva, fos rebut pel cònsol nord-americà a Barcelona.

No és casual que, enmig d'una ofensiva diplomàtica espanyola de llarg abast –que ja fa anys que dura– per contrarestar les tímides accions catalanes en l'àmbit internacional (el Diplocat ho ha patit de forma directa i continuada) i pressionar cancelleries i governs perquè tanquin la porta a tot contacte amb Catalunya, el president Puigdemont aconseguís reunir la flor i nata de la representació diplomàtica a casa nostra per dir-los de manera directa i explícita que Catalunya ha posat la directa per esdevenir un estat independent. Bons senyals diplomàtics


Xevi Xirgo: «Per què te'n vas, Albiol?»

Intueixo que el líder del PP català, Xavier García-Albiol, va anar ahir a la inauguració de la Línia 9 del metro amb un únic objectiu: anar-se'n a mig acte i fer-ho ostensiblement. El president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Rull feien la inauguració de l'L9 (una obra que ha pagat exclusivament el govern de la Generalitat) i just quan el president va assegurar que l'Estat “ha limitat la seva responsabilitat inversora”, el popular (de PP) Albiol es va aixecar i va marxar. Oooooolé. I jo em pregunto: per què te'n vas, Albiol? Perquè les veritats ofenen? On és l'ofensa que ha fet que t'aixequessis i marxessis? O és que no és cert que l'Estat ha retallat un 40% les seves inversions a Catalunya? La xifra d'incompliments de l'Estat amb Catalunya supera, i de molt, els deu mil milions d'euros. Més de sis mil milions en infraestructures, reduccions dels ingressos finalistes procedents de l'Estat per valor de més de 700 milions, i aquí hi hem d'afegir totes aquelles mesures que aprova l'Estat però que comporten més despesa per a Catalunya (prop de dos mil milions) o menys ingressos (prop de mil cinc-cents). No ho veus, Albiol, que és poc discutible que l'Estat està desinvertint a Catalunya, i que any rere any no només no recupera el deute pendent (reconegut per l'Estat) sinó que l'incrementa? A Catalunya, les inversions de l'Estat fan com els crancs. I no t'ofenguis, Xavier Garcia, que no és només el teu govern, el del PP, que la cosa ja ve de lluny i d'altres colors. O no se'n recorden d'aquell dia que la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega va sortir anunciant un pla de 4.000 milions d'euros per a Rodalies? Els han vist? Han vist que bé que funciona tot això de Rodalies? Per què te'n vas, Albiol? I per què s'enfada, la ministra Pastor, i organitza una picabaralla política per fer-se convidar a l'acte i després ni ve? L'Estat, ja ho sé, dirà que no és cert, que hagi dimitit de la seva responsabilitat inversora. Cert. No ha dimitit. Simplement inverteix el que creu que ha d'invertir. I els números són ben clars. Normal, doncs, senyors lectors, que al PP, davant tanta evidència, si vol tenir una mica de protagonisme només li quedi una alternativa: muntar espectacles. Tan lamentable com cert.


Jofre Llombart: «El federalista de la corba»

Hi ha una llegenda urbana que diu que a Espanya, de tant en tant, apareixen esperits amb forma de persona i que tenen ganes de fer una Espanya federal. Aquests últims mesos hi ha testimonis que diuen haver-los tornat a veure amb força. Tant amb la noia de la corba com amb el federalista messetari acostuma a passar el mateix: ningú l'ha vist directament sinó que sempre és un conegut d'un conegut a qui se li ha aparegut. I una altra similitud: de la mateixa manera que la noia de la corba es manifestava per alertar al conductor d'algun perill, aquestes aparicions federalistes tendeixen a ser més freqüents quan la unitat d'Espanya està en risc. Si mor Franco i els nacionalismes estan esvalotats, apareix el federalisme de la corba per dissuadir-los. (El problema és que en aquella ocasió, enlloc d'una aparició en van sortir 17 de cop, el famós cafè esotèric per tothom).

Uns anys després, i davant l'adveniment de l'independentisme, van tornar a veure's aparicions. Intel·lectuals primer, partits polítics després i algun tertulià despistat tot seguit van assegurar haver-les vist. I és que el fantasma no sorgia unilateralment sinó que ho feia de manera legal, acordada i, sobretot, ben intencionada. Però per comprovar si el federalisme és un esperit o una opció política real cal respondre de manera senzilla a unes quantes preguntes. Per exemple: contestar si Catalunya serà reconeguda a la Constitució com una nació amb dret a decidir. O preguntar si (ja que estaríem davant de dues nacions lliures unides des de la llibertat) la nova Constitució Espanyola abolirà l'article que atribueix a l'exèrcit la garantia de la unitat territorial.

Als federalistes de carn i ossos no els importaria que Catalunya tingui també un concert econòmic com el basc. Ni tampoc que Catalunya tingui blindades les competències en ensenyament i cultura. O que el català sigui llengua oficial a Catalunya i d'especial protecció a la resta de l'estat. Totes les administracions a Catalunya, inclosa la de justícia, hauran de fer-lo servir com a llengua vehicular. I que el Ministeri d'afers Estrangers elevi al Parlament Europeu una petició perquè el català sigui reconegut com a idioma oficial a les institucions europees.

dijous, 11 de febrer de 2016

Pere Cardús: «Ara ja no poden tremolar les cames (de ningú)»

«Què farem si un govern autoritari intenta suspendre l'autonomia i intervenir el parlament? Com respondrem si inhabiliten Carme Forcadell o el president Puigdemont? Les cames no poden tremolar»

Els famosos divuit mesos han començat a córrer. Ja són disset. El president diu que no és un compte enrere, sinó un compte endavant. Ben vist. Els independentistes són probablement els únics que no es passen el dia mirant enrere, sinó endavant. I precisament per això ho són, d’independentistes. Hem fet servir erròniament aquest concepte de ‘desconnectar’. I això que volem fer els independentistes és precisament connectar. Connectar amb el món, amb Espanya, amb nosaltres mateixos. Tan sols quan tens capacitat de parlar amb veu pròpia pots comunicar-te amb normalitat i, per tant, connectar. En definitiva, que el projecte majoritari de Catalunya no és de desconnexió sinó a l’inrevés.

Aquesta idea val per a qüestions més espirituals i comunitàries, però també per a les qüestions més pràctiques i terrenals. Vull dir que, tal com és previst de fer la transició al nou estat, tampoc no es farà cap desconnexió, sinó que es connectarà una nova legalitat. S’establirà una nova legalitat nascuda de la legitimitat democràtica que en substituirà una altra, morta justament per absència de legitimitat democràtica. Per dir-ho en unes altres paraules: no ens separem, ens alliberem. I, per tant, no desconnectem de res més que de les formes i els mètodes foscos, autoritaris i antiquats d’un estat espanyol que ja no és nostre.

Com va dir algú una vegada, qui guanya el combat del llenguatge ja té mitja victòria a la mà. I és molt important que ens desfem dels conceptes que evoquen idees negatives i sapiguem posar en valors positius allò que és una solució de futur –l’única possible– per a tot un país. I si mitja victòria dependrà de saber explicar bé la proposta, l’altra meitat arribarà si som capaços de fer quatre coses més.

dimecres, 10 de febrer de 2016

Agustí Colomines: «Adif, Renfe i altres males herbes»

"El problema amb l'Estat no és no és de més o menys inversió en Rodalies, sinó de deixadesa de les funcions que tota administració ha de tenir envers la ciutadania"

Hi ha qui explica el creixement del sobiranisme per la crisi de les infraestructures del 2010. Seria absurd no tenir-ho en compte, per bé que el sobiranisme ha crescut per una suma d'iniquitats que els diversos governs espanyols no han sabut resoldre per manca de voluntat política. Hi ha un principi que les autoritats espanyoles no volen reconèixer de cap de les maneres i és que el dèficit fiscal i d'inversions ha repercutit en el benestar dels catalans.

Quan anava cap a la feina, les emissores d'aquest país es feien ressò de l'enèsima incidència en els trens de rodalies. Va ser un nou matí de caos que va repercutir en el metro de Barcelona i, per tant, a la mobilitat d'un munt de ciutadans. Aquest cop el problema no van ser les antigues i "rovellades" catenàries, ni una avaria en una de les línies d'una sola via, ni tan sols un robatori de coure, ara tan habitual. La incidència va ser provocada per un incendi en una estació abandonada on viuen des de fa anys persones sense sostre. Una estació plena de merda, per dir-ho literalment.

Un dels tertulians habituals d'una d'aquestes ràdios, un personatge que no sap guardar secrets, es lamentava del fet que els sobiranistes aprofitarien l'incident per atacar Espanya. Hi ha nacionalistes espanyols a qui sovint els preocupa més la pàtria que la sort dels ciutadans que hi viuen. L'incendi no ha provocat víctimes, però hauria pogut passar, perquè en l'estació fantasma hi dorm gent, els exclosos de la societat, i els que l'haurien de mantenir neta ni tan sols se'n preocupen.

dimarts, 9 de febrer de 2016

Roger Buch: «Tres motius per ser independentista»

«Catalunya no és una regió d'Espanya que vol viure millor, sinó una nació amb majúsculelsl»

Fa un any estava acabant d’escriure el llibre 100 motius per ser independentista,un recull d’arguments favorables a la llibertat del nostre país. Repassant els 100 motius a posteriori, podríem arribar a resumir-los en només 3.

El primer motiu és que Catalunya és una nació. Que es tracta d’un país diferent d’Espanya i que, com a tal, té dret a governar-se per ell mateix. Una nació amb llengua, història i cultura pròpies que no és una regió, una variant o un subconjunt d’Espanya sinó que conforma una identitat nacional no subordinada a cap altra. I com que l’Estat no ha volgut ser plurinacional, l'única solució és crear-ne un de nou.

El segon motiu és que l’estat espanyol perjudica els catalans de manera pràctica. No diem el govern del PP sinó l’Estat. Diem que les decisions que ha anat prenent l’Estat en les darreres dècades en temes com les infraestructures, els impostos, la gestió de l’energia, de la justícia, la gestió de l’aigua... perjudiquen els interessos dels qui viuen a Catalunya, independentment de si creuen que Catalunya és una nació o no ho és.

Finalment, el tercer motiu és l’oportunitat democràtica de construir un país nou. Un estat modern, eficient, net i sobretot construït de baix a dalt que posi la justícia social i les persones al centre de les prioritats. La possibilitat de construir una república, entre tots, de baix a dalt, conforma avui un dels elements més característics i il·lusionants de l’independentisme.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Víctor Alexandre: «L'Audiència Nacional, Comitè d'Activitats Antiespanyoles»

Ja fa molts anys que, tant en llibres com en articles, especialment en els primers, he abordat la gran mascarada que constitueix la democràcia espanyola. La democràcia espanyola no és fruit d'una evolució intel·lectual, sinó d'una necessitat conjuntural. No és, per entendre'ns, una democratització, és una contemporització. El franquisme no tenia recorregut en la nova Europa i necessitava una rentada d'imatge per perpetuar-se. 'Renovar-se o morir', diu la vella dita del món dels negocis. I el negoci havia de continuar. Començant pel de la casa reial, que, sense cap escrúpol, va jurar fidelitat als principis del franquisme. En la nova etapa, és clar, les lleis totalitàries havien de tenir un vernís democràtic, havien de fonamentar-se en un text sacrosant anomenat Constitució en virtut del qual l'Estat pogués continuar reprimint les llibertats del poble català mitjançant el vell procediment castellà de fer "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". ¿Com és que no se'ns havia acudit abans?", van pensar. Un Estat totalitari a la nova Europa feia molt lleig i no tenia cap sentit entestar-se a mantenir-lo. N'hi havia prou d'incorporar la sacrosanta 'unidad de España' del franquisme a la Constitució perquè tot anhel de llibertat del poble català, expressat a través de les urnes i del seu Parlament, pogués ser conceptuat com a "acte de sedició" i criminalitzats tots els demòcrates que, ja fos des de les institucions o des de la societat civil, hi donessin suport.

Per això, cada cop que Catalunya apel·la als drets humans per defensar el dret inalienable de tots els pobles a la llibertat, el búnquer nacionalista espanyol, integrat per PP, PSOE i Ciudadanos, s'empara en la 'seva llei', talment com si els drets humans estiguessin subordinats a la Constitució i no pas la Constitució als drets humans. A partir d'aquí, el reguitzell d'epítets amb què aquests tres partits pretenen criminalitzar la llibertat de Catalunya és tan violent com intel·lectualment impotent i patètic: "alta traïció", "cop d'Estat", "primitivisme", "provincianisme", "nazisme", "desafiament", "amenaça", "malaltia", "canallada", "rebel·lió", "insurrecció", "sedició"...

Vicent Partal: «La internacionalització de la conca de l’Ebre com a exemple»

«El nou estat català tindria el dret de decidir sobre els afers interns de la conca compartida, com ara la concessió de cabals de reg a les planes del Segrià i l'Urgell o la implantació de cabals ambientals a l'Ebre»

Hi ha sectors de l’unionisme que fa mesos que proven d’activar una campanya per a negar d’una manera irracional o tramposa els beneficis de la independència. Ahir hi van tornar: unes declaracions de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, en què assegurava que amb la independència tindríem garantit el cabal ecològic de l’Ebre foren l’excusa que aprofitaren.

Una vegada i una altra, es tracta de negar les evidències. Aquests darrers anys, l’independentisme ha fet una feina ingent per a demostrar com milloraria el país amb la independència. Ara aquests grups pretenen negar-ho. Sense aportar-hi dades, només negant-ho i manipulant la informació. Per això és important de repetir una vegada i una altra les raons que justifiquen i aconsellen el pas cap a una república independent catalana i no deixar-nos entabanar.

En el cas de l’Ebre, molt específicament, els beneficis són ben obvis. Perquè hi ha dos instruments que s’activarien amb la independència i que canviarien automàticament la gestió del riu i la conca. El primer, l’obligació que tindria el nou estat català d’aplicar la directiva marc de l’aigua europea (2000/60/CE). I el segon, el fet que la conca del riu seria considerada automàticament conca internacional i, per tant, caldria aplicar-hi la normativa internacional que fa al cas i el canvi del model de gestió.

diumenge, 7 de febrer de 2016

Ramón Cotarelo: «Catalonia rules ok»

Per aquells que segueixen la política espanyola, el què està succeint en les relacions amb Catalunya ha de provocar-los veritable gaubança. Quan van preguntar a Rajoy què pensava sobre el fet que hi hagués un milió i mig de catalans a la Diada, demanant la independència, va contestar, amb la seva sorprenent intel·ligència, que era un rebombori. Es tractava de l'habitual menyspreu tenyit d'ignorància de l'oligarquia espanyola en relació a Catalunya. Si els catalans donen la llauna, el nacionalisme espanyol tanca files i Santiago de España farà la resta, com Clavijo. No tenim temps que perdre perquè ens espera la unitat de destí en l'universal.

Avui el de l'algaravia no sap què fer, a punt del desnonament a La Moncloa, d'on no vol marxa, enfrontat a tothom, amb el pacte anticatalà del PP, el PSOE i C's a punt de trencar-se segons plora preocupat "El País", no té ni idea de com desactivar la bomba de rellotgeria dels 18 mesos per a la ruptura i que és el que condiciona de forma absoluta la política d'Espanya fins al punt que el desastre de la crisi i l'espoli perpetrat per una banda de delinqüents passen a segon pla. Això sí que és un "tic-tac" i no el que inventava Podemos.

La situació d'Espanya és deplorable. No només manca d'estadistes, sinó de mers polítics capaços d'entendre el món en el qual viuen i no dir tonteries. El govern, format per advocats de l'Estat, i d'altres espècimens, creu que la política d'un Estat modern es resol amb invents del contenciós administratiu. Així, enfront de la crisi constitucional que planteja Catalunya, que afecta a l'estructura mateixa de l'Estat i el seu principi de legitimitat, respon amb recursos i contrarecursos i conflictes de competències en el seu corresponent paper timbrat, visat, legalitzat, compulsat i registrat. Movent agutzils, procuradors per frenar en les coves judicials, a la desesperada, l'acció parlamentària en representació d'un poble en marxa.

dissabte, 6 de febrer de 2016

Toni Brosa: «La pastanaga invisible»

El conte avança inexorable cap al seu previsible desenllaç. Sabíem la mateixa nit del 20-D que tres dels quatre grups més nombrosos del Congrés consideren una agressió en tota regla allò mateix que el 80 per cent dels catalans consideren un dret. Sabíem que l'únic grup que no considera una agressió el dret dels catalans a decidir sobre la independència no tenia cap possibilitat de convèncer cap dels altres per investir un govern disposat a permetre el referèndum català. I sabíem que, tard o d'hora, la pastanaga que va servir per omplir la bossa dels vots a Catalunya desapareixeria del plec de condicions per al pacte, desapareixeria de la mesa de negociació i finalment desapareixeria del discurs dels seus líders, perquè si no desaparegués s'haurien d'amagar sota terra. Seria el cas de Xavier Domènec, el baró català de Podemos, que dijous ja no descartava un acord amb el PSOE sense referèndum. O el d'Íñigo Errejón, la mà dreta de Pablo Iglesias, que ara acusa els independentistes de no voler el referèndum perquè saben que el perdrien. I té nassos que ho digui, quan el Parlament català va enviar tres representants al Congrés –dos independentistes i un ara al seu grup– per aconseguir un referèndum constitucional; quan el govern català va convocar la consulta primer, i després el procés participatiu del 9-N, i quan tres membres d'aquell govern (Mas, Ortega i Rigau) seuen al banc dels acusats del TSJC i un quart (Homs) va fent via cap al del Tribunal Suprem. Té nassos, però s'entén, perquè a hores d'ara ja només poden convèncer la mona Xita i en Peter Pan. Dit això, amb referèndum o sense, la independència a Catalunya serà majoritària o no serà. I això vol dir obrir els ulls a tants creients del referèndum legal i acordat com sigui possible. Vol dir dedicar menys esforços a reinterpretar el full de ruta i més a aplicar-lo. Vol dir passar del desembarcament a les conselleries a practicar-hi el bon govern. Vol dir eixamplar la base social del procés per la via constituent, per la pressupostària i per la de la regeneració. Perquè al final, d'una manera o una altra, hi haurà urnes i comptarem vots.


Germà Capdevila: «L'Ebre blindat»

El riu Ebre i tot l'ecosistema que l'envolta, sobretot a l'àrea del delta, torna a estar en perill. El país es mobilitza de nou per defensar-lo d'un nou atac per part de l'Estat espanyol, que torna a la càrrega amb un transvasament aprovat, derogat i novament aprovat. És un magnífic exemple de la impossibilitat de canviar Espanya. Ja podem oferir tota la resistència possible, que tan bon punt l'equilibri de majories i minories s'alteri, ells ho tornen a intentar. Ahir, en una trobada informal amb periodistes, l'eurodiputat Ramon Tremosa —exclòs de manera sibil·lina de la delegació europea que visita la zona— ho resumia amb una claredat meridiana: l'únic blindatge efectiu per al riu Ebre és la independència de Catalunya. Els tractats internacionals no permeten fer plans hidrològics sobre rius que travessen més d'un estat. Hongria no pot fer un pla sobre el Danubi, així com Espanya no pot fer-lo sobre el Tajo. L'Ebre, per contra, com que no surt mai del territori de l'Estat, resta indefens davant la discrecionalitat capriciosa de qui mani a Madrid. Com en tantes altres qüestions que ens afecten en la nostra vida diària, com ara el sistema d'immersió lingüística, els trens i les carreteres, els impostos o la lluita contra la pobresa energètica, l'única manera de blindar-nos contra les ingerències externes que mai no tenen en compte els nostres drets, és la independència.


dijous, 4 de febrer de 2016

Ferran Mascarell: «Les raons»

"Aquest és el nostre problema estructural bàsic: ens manca poder d'Estat"

Una de les coses que més neguitegen als opositors del procés polític català són les nostres raons. Sembla mentida, però passa el temps i lluny d'anar polint els seus arguments, cada dia semblen més patològicament predisposats a explicar-lo en termes de maldat individual i col·lectiva. Afirmen que els que estem favor de la independència som gent sense criteri, que ens deixem prendre l'enteniment per líders sense escrúpols. En el millor dels casos som gent sense personalitat que sucumbim davant d'un nacionalisme romàntic passat de moda. En un article recent, Javier Cercas ens oferia una connotació més: la pasta. Som una gent tant maligna que sublimen la identitat, la llengua i cultura en benefici de la pasta. La cultura ens importa poc, ens importen els diners.

Tots aquests tipus d'argumentaris no són massa nous. S'empelten perfectament amb el plantejament entre burlesc i paternalista que Ortega i Gasset va desplegar a les Corts espanyoles, l'any 1932, en el debat de l'Estatut d'Autonomia català. És allà on va defensar que amb els catalans només hi cabia una actitud, la de la conllevància vista la nostra irrefrenable tendència al particularisme. Era -deia l'insigne pensador- una cosa de caràcter. Els catalans som particularistes i tothom que ens entabana particularisme ens té al darrere, més o menys com un ramat que desitja ser enredat.


El pensador espanyol deixava clar que ell, com a signe de pertinença a una cultura espanyola, superior i tolerant, estava disposat a conllevar l'esperit primitiu dels catalans. Acte seguit aclaria, però, que els catalans no ens havíem de confondre perquè una cosa era conllevar el nostre particularisme i una altra era compartir el poder. Va acabar la seva intervenció recordant als catalans presents a l'hemicicle que la sobirania no era discutible. El particularisme podia ser una propietat dels catalans, però la sobirania era propietat de l'Estat espanyol.

Vicent Partal: «Jo em declare sediciós…»

«Si a Madrid alguns es pensen que perseguint l'ANC faran callar el país és que no han entès res, cosa que ja sabíem; però sobretot és que no entenen la democràcia, ni com funciona ni d'on emana el poder»

El 1792 Thomas Paine va publicar un pamflet per respondre a l’acusació de sediciós que el monarca britànic li havia atribuït per la publicació del seus famosos llibres, un dels quals, ‘Common Sense’, va ser el text essencial dels primers anys de la lluita per la independència dels Estats Units.

La resposta de Paine al rei d’Anglaterra ha passat a la història de la humanitat com un dels texts més bells de defensa de la llibertat política. El revolucionari patriota nord-americà va dir: ‘Si exposar el frau i la imposició de la monarquia, promoure la pau, la civilització i el comerç i trencar les cadenes de la superstició política és ser sediciós, poseu en la meua tomba que ho sóc. Si elevar el poble al qual han degradat els drets al lloc que li pertoca és ser sediciós, jo ho sóc.’

Més de tres-cents anys després, l’Assemblea Nacional Catalana té l’honor de ser considerada sediciosa per un tribunal que no vol que exposem a la nostra gent i al món els fraus i la imposició de la monarquia, que pretén que no trenquem les cadenes de la superstició política, que s’espanta per la perspectiva que siguem capaços d’elevar aquest poble degradat al lloc que li pertoca en el concert de les nacions.

L’Audiència espanyola és un indigne tribunal d’excepció, una de les mostres més repugnants de com la bèstia franquista es va atrinxerar en les institucions estatals només canviant de nom –i en aquest cas ni tan sols canviant d’edifici, car va passar de ser el TOP franquista a l’Audiencia Nacional sense ni moure cap cadira ni cap taula.

dimarts, 2 de febrer de 2016

Germà Capdevila: «Vertigen indepe»

«Mentre el procés es mantenia en el pla simbòlic i de les intencions, tothom s'hi veia amb cor. Ara que cal passar del dit al fet, alguns els tremolen les cames»

Dues coses han provocat nervis dins la parròquia independentista: els 18 mesos establerts al full de ruta sobiranista i la declaració/proclamació de la independència. És normal. Ha arribat l'hora de passar del pla simbòlic, de les declaracions d'intencions i les consultes informals al territori dels fets. Ha arribat el moment de fer tot això que vam dir que faríem.

En aquest context, molts dels que es movien amb comoditat durant l'etapa prèvia del procés, senten una mica de vertigen i es maregen. Comencem a veure alguns líders polítics, opinadors, tertulians i mitjans de comunicació de l'entorn sobiranista que comencen a deixar anar coses com "el termini dels 18 mesos és aproximat", "convé explorar amb Madrid la possibilitat d'un referèndum", "cal tornar al consens del dret a decidir", "cal eixamplar la majoria", i altres frases que només denoten por i tremolor de cames.

Anem de cara al xoc i al conflicte. Acceptem-ho. No passa res, ja ho sabíem que això no seria fàcil. El que no podem fer és enganyar-nos i enganyar al personal fent-los creure que ho aconseguirem sense trencar ni un plat, sense cap ensurt, que arribarem a la independència de manera ordenada i acordada. Doncs no. Davant no tenim la Gran Bretanya o Canadà, tenim Espanya, un estat que un mes després de la independència de Cuba encara debatia a les Corts si havia d'atorgar o no un Estatut d'autonomia a l'illa caribenya que ja havia fet les maletes i havia marxat.

dilluns, 1 de febrer de 2016

#animsmuriel, et necessitem més que mai

Aquest diumenge al matí ens hem aixecat amb la sorprenent i esfereïdora notícia de l’atropellament de la diputada Muriel Casals per una bicicleta en ple centre de Barcelona. L’expresidenta d’Òmnium és a l’UCI de l’Hospital Clínic i està “estable dins la gravetat”. L’accident li ha causat un fort cop al cap que li ha provocat un traumatisme cranioencefàlic i una fractura a la pelvis.

Aquest Dietari explica el procés de transició nacional des del 19 de desembre de 2012 i, si una cosa ha estat indiscutible en tot moment, ha estat la vàlua, valentia i altruisme per Catalunya de Muriel Casals. Ja són moltes les persones que han donat mostres de suport a la seva família, i, com no pot ser d’una altra manera, des d’aquí també enviem tots els ànims, serenor i confiança en què tot anirà bé. Casals ha exercit fins ara un paper de representant de la societat civil que ha contribuït tant com ningú a empènyer els polítics a no badar i a mantenir tensionada la gent del carrer.

Ara el seu paper cohesionador ha assolit un altre estadi, perquè la seva contribució ha estat tandeterminant que classe política i poble caminen més junts que mai, ja que en certa manera, les formacions polítiques s’han dissolt fins al punt que ella i altres membres de la societat civil són al Parlament. Així, Muriel Casals té ara la missió més important de la seva vida: presidir la comissió d’estudi del Procés Constituent.

La legislatura que acaba de començar serà tan excepcional com la que va començar el 1932. Noms de la societat civil d’aquella època que van fer un pas endavant i van esdevenir diputats com ara Ventura Gassol, Antoni Rovira i Virgili es podran equiparar amb personalitats de l’alçada de Lluís Llach o Muriel Casals. Endavant, diputada, el Parlament t’espera per complir amb la missió encomanada.