Una de les coses que més neguitegen als opositors del procés polític català són les nostres raons. Sembla mentida, però passa el temps i lluny d'anar polint els seus arguments, cada dia semblen més patològicament predisposats a explicar-lo en termes de maldat individual i col·lectiva. Afirmen que els que estem favor de la independència som gent sense criteri, que ens deixem prendre l'enteniment per líders sense escrúpols. En el millor dels casos som gent sense personalitat que sucumbim davant d'un nacionalisme romàntic passat de moda. En un article recent, Javier Cercas ens oferia una connotació més: la pasta. Som una gent tant maligna que sublimen la identitat, la llengua i cultura en benefici de la pasta. La cultura ens importa poc, ens importen els diners.
Tots aquests tipus d'argumentaris no són massa nous. S'empelten perfectament amb el plantejament entre burlesc i paternalista que Ortega i Gasset va desplegar a les Corts espanyoles, l'any 1932, en el debat de l'Estatut d'Autonomia català. És allà on va defensar que amb els catalans només hi cabia una actitud, la de la conllevància vista la nostra irrefrenable tendència al particularisme. Era -deia l'insigne pensador- una cosa de caràcter. Els catalans som particularistes i tothom que ens entabana particularisme ens té al darrere, més o menys com un ramat que desitja ser enredat.
El pensador espanyol deixava clar que ell, com a signe de pertinença a una cultura espanyola, superior i tolerant, estava disposat a conllevar l'esperit primitiu dels catalans. Acte seguit aclaria, però, que els catalans no ens havíem de confondre perquè una cosa era conllevar el nostre particularisme i una altra era compartir el poder. Va acabar la seva intervenció recordant als catalans presents a l'hemicicle que la sobirania no era discutible. El particularisme podia ser una propietat dels catalans, però la sobirania era propietat de l'Estat espanyol.
Han passat els anys, però la base argumental és similar. Els catalans estem obtusament orientats a mirar el passat, tenim un caràcter líquid que ens posa a disposició de qualsevol líder sense escrúpols. És clar, a més, que tot el que fem està guiat sempre per l'egoisme econòmic.
Em costen d'entendre les raons de tanta banalitat interpretativa i de tants prejudicis.Suposo que d'una manera són una manifestació més del llenguatge tergiversador que els propietaris de la nostra sobirania han construït al llarg del temps. Crec que les raons de la majoria dels sobiranistes són relativament senzilles: volem abandonar un Estat que considerem impropi i francament perjudicial per als nostres drets i interessos com a ciutadans. I, en conseqüència, no cal dir que desitgem dotar-nos d'un Estat nou i necessàriament més virtuós. Aquestes són les raons de la revolta democràtica que han protagonitzat centenars de milers de ciutadans durant pràcticament un lustre.
Hem decidit que no tenim per què aguantar la desgavellada realitat política que ens envolta. Hem resolt que no hi ha cap llei de la naturalesa que ens obligui a malviure per decisió d'uns pocs que es consideren propietaris de la nostra sobirania. Hem conclòs que una part substancial dels nostres mals van associats a la nostra pertinença a un Estat francament ineficient, jeràrquic, centralista i autoritari que està molt lluny del que hauria de ser, i del que podria haver estat. És un Estat construït en benefici d'una elit -i els corresponents coaptats- que se'n considera propietària i que perjudica de manera notable els drets i els projectes de vida dels ciutadans.
Em pregunto si no seria molt més engrescador per a tots que els nostres opositors aprofundissin les nostres veritables raons. No és difícil de comprendre. Hi ha motius per a lluitar per la nostra prosperitat, contra l'estigma brutal de l'atur, contra la creixent desigualtat, contra la brutal corrosió social que ens envolta. Lluitem per a fer créixer les rendes familiars tan brutalment disminuïdes per polítiques inadequades. Lluitem per regenerar les nostres tradicionals virtuts cíviques, amb la capacitat creativa i emprenedora al capdavant. També per a defensar un sentit d'identitat favorable a la cultura de l'esforç, a la innovació, a la participació, a la singularitat i al universalisme.Lluitem perquè tenim dret a posseir un Estat més eficient, una justícia més justa i una democràcia més democràtica.
Vist el que molts de nosaltres volem i els que molts dels oponents diuen que ens motiva, tal vegada, seria bo exigir-nos a tots, especialment als que escrivim i parlem en tribunes públiques, que donem exemple. No siguem reduccionistes. Recordem que, acabi com acabi, el pacte, el consens i la cooperació seran eixos imprescindibles en la dinàmica interna de la nostra comunitat i en la relació entre països. Donem gruix a les idees. Una societat dóna valor a la cultura quan admet la seva complexitat. Posem-nos d'acord en tres idees bàsiques. La primera: tothom te dret a habilitar ideals i somnis. Per a molts de nosaltres una Catalunya independent és un ideal. La segona: la bona política -nova o vella- està per harmonitzar les divergències. No ens atabalem. La diferència alimenta les opcions. I la tercera sigui com sigui no deixem de banda mai el mètode democràtic. És la millor manera de resoldre les diferències. De res serveix dir als altres que son curts i ximples o portar-los als tribunals.
Que té d'estrany que tants catalans ens haguem revoltat contra una determinada manera d'entendre l'Estat? Que té de mal que tants vulguem treure la nostra sobirania d'un Estat jeràrquic, autoritari i ineficient? Que te de particular que tantíssima gent vulguem construir un Estat propi? Estic fermament convençut que gestionar la pròpia sobirania no és només un dret, és també la via més directa a la millora social. Sobirania, democràcia i justícia tenen en l'Estat el seu principal instrument d'acceleració, o segons com el seu principal fre. Tenim dret a pensar que a Catalunya hi haurà una millora social significativa quan disposem d'un Estat modern, fet a mida, eficient i controlat democràticament. I estic convençut, fins i tot, que els espanyols aconseguiran un Estat homologable quan els catalans haguem aconseguit el nostre.
El problema d'Espanya no és el particularisme o l'egoisme català. És el seu Estat. És l'enroc polític de les elits que han benviscut parapetades darrere de l'ideologisme unitarista i que han actuat quasi com un sistema de castes extractives. Per a elles unitat, rendes fiscals i benestar propi van lligades de la mà. Unitarisme, extracció de rendes i monopoli de poder són la mateixa cosa. El seu maldestre Estat, monopolitzat, ineficient, excloent i exclusiu, no és el nostre. I de fet bo seria que no fos el de gaire gent per que se'm fa difícil de comprendre com gent progressista pugui compartir la defensa quasi numantina d'un Estat del qual ha brollat la crisi política, institucional, social, econòmica que viu Espanya quasi de manera perenne.
M'hauran d'explicar com la gent que es diu d'esquerres pot validar un Estat que no prioritza el bé comú, que provoca malestar social i nacional, que genera la major part de la corrosió social que ens envaeix. Se'm fa difícil d'entendre com poden defensar un Estat que no és capaç de plantejar un mínim projecte de país que puguem compartir, que ha substituït la defensa del benestar per l'obsessió de l'unitarisme i la homogeneïtat. Se'm fa impossible d'entendre com algú pot encara defensar un Estat que es proclama defensor dels interessos d'una elit minoritària que hi viu emboscada, disposada a defenestrar a qui en qüestioni el seu dret a usufructuar-lo a lliure disposició.
El principal problema de Catalunya, la mare i el pare de tots els altres, no és el nostre malaltís particularisme, no ni tant sols -com diuen les esquerres radicals- la lluita cobdiciosa dels burgesos contra els proletaris. Tenim problemes comuns a totes les societats del planeta: l'acumulació brutal de riquesa en mans exclusives d'una casta del 1%, que provoca l'empobriment del 99% restant o les dificultats propiciades pel capitalisme global. El problema no és tampoc el govern català. Ni el d'ara ni el d'abans, ni l'anterior. Poden haver fet les coses millor o pitjor, però cal entendre que el marge de maniobra de les institucions catalanes és lil·liputenc. I aquest és el nostre problema estructural bàsic: ens manca poder d'Estat.
Per tant, més enllà dels problemes del món, que òbviament compartim, en posseïm un d'exclusiu: és diu Estat espanyol! És aquest el problema que ens diferencia de la majoria dels nostres compatriotes europeus. Vivim en un Estat impropi, apropiat en exclusivitat per una petita elit enrocada dins de les seves institucions. I en aquest nus estem. La nostra lluita per a fer un país millor xoca frontalment els privilegis de la minoria que el monopolitza.
Les elits estatals saben que aquesta és la raó per la que tantíssims catalans volem marxar-ne. Saben, com sabem nosaltres, que la nostra lluita per la sobirania és la nostra lluita per la prosperitat, per la igualtat, per la cohesió i per la llibertat. I saben, per tant, que es la lluita contra els seus privilegis. I per això s'hi oposen de manera tant ferotge.
Seria bo que aquells que desqualifiquen a l'engròs el moviment sobiranista català recapitulin. Potser seria més intel·ligent pensar que hauran de conviure amb una gent que no estem disposats a tirar enrere. Potser els seria més convenient acceptar una conllevancia no paternalista i veritablement democràtica. Potser seria bo que admetessin que els que reivindiquem un Estat propi no desapareixerem per molt que se'ns repeteixi que no tenim dret a existir. Sé que els unionistes difícilment deixareu de ser-ho. Compartim, almenys, un principi democràtic bàsic: la sobirania es del poble, i s'expressa a les urnes.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada