Luis de Guindos assegura que a les reunions amb inversors internacionals ja no li pregunten per Catalunya. La Moncloa fa córrer que el procés s’ha acabat. El Periódico publica una enquesta en què CiU, ERC i CUP amb prou feina sumen majoria absoluta. És evident que l’estat d’ànim és el que és i que les conseqüències finals no les sabrem fins el dia 27 de setembre a la nit. També és veritat que si hi hagués hagut una candidatura unitària entre CiU, ERC i representats de la societat civil aquest cap de setmana en què ens trobem seria el primer de campanya electoral.
Però tot això són suposicions, fruit d’una barreja de fets reals (no hi ha llista unitària i la glopada del 9N s’ha congelat) i de projeccions de futur impossibles de contrastar fins que no arribi aquell 27S. El que més es pot acostar a obtenir una temperatura real de la cosa són aquestes enquestes, però el Melcior Comes ens deixava prou clar ahir en aquest mateix diari que els sondejos són una arma de doble full que les carrega i encarrega el diable.
Tinc la teoria que Espanya només pot guanyar el procés a través de dues maneres: o a través d’una dimissió dels que volen la independència o bé fer-ho a l’escocesa: provocar una votació i, immediatament després, fer campanya pel NO amb una oferta terceraviista creïble com per seduir a una majoria de catalans satisfeta en seguir en aquesta Espanya.
Mariano Rajoy creu haver superat el tsunami independentista amb una barreja d’immobilisme constitucional i de “wait and see” aznarià: “Antes se romperá Catalunya que España”. Certament, abans parlàvem d’estats d’ànim i el missatge ambiental que ha volgut transmetre Rajoy és que la independència de Catalunya ha estat un soufflé que s’ha desinflat mentre ell es fumava un puro a La Moncloa. I per ell i l’establishment espanyol és un èxit que tothom hagi percebut aquesta imatge perquè deixa entendre que els independentistes han quedat xuclats pel seu propi huracà. De fet, tothom sap que a un huracà no se’l pot combatre, només es pot desfer sol. I que acte seguit, tan bon punt es desfà, torna la calma a l’Íbex.
Tot això seria molt idíl·lic per a Espanya si no fos que és mentida. No hi ha hagut aquest immobilisme. La maquinària de l’estat ha actuat, i de quina manera, en aquests dos anys llargs que està durant el procés. No cal que Rajoy aixequi la veu per trinxar el poc poder polític que té Catalunya. Només cal que signi resolucions cada divendres al consell de ministres. A saber:
- Llei Wert. La demostració que tenir les competències traspassades és una fal·làcia. La Generalitat, que és teòricament l’administració competent, no té la última paraula ni tan sols per dir quantes hores de cada assignatura fan els alumnes. Aquesta llei és també l’arma legal per carregar-se el model d’immersió lingüística.
- Llei d’horaris comercials. Un altre exemple de competència traspassada sense poder real. Catalunya no vol liberalitzar horaris? Cap problema, fem una llei superior d’obligat compliment i que la normativa espanyola prevalgui sobre la catalana. I aquí pau i allà Glòries, centre comercial.
- Toros: tancaria el pack de competències traspassades. És la futura polèmica sobre la reinserció de les curses de braus. Catalunya va votar la prohibició d’aquests espectacles i el govern espanyol ja està elaborant, igual que amb el comerç, una llei que deixi en paper mullat la decisió majoritària del Parlament. Atents perquè el debat tornarà a ser animalista quan, en realitat, serà de poder polític. Catalunya no és sobirana ni per decidir què es fa dins de les seves places.
- Euro per recepta: novament, el debat va ser ideològic (copagament sí, copagament no) però ens en vam estalviar un de més profund. La majoria parlamentària de Catalunya aposta per aquesta fórmula i el Tribunal Constitucional ho tomba perquè considera discriminatori respecte altres ciutadans de l’estat. De res serveix tampoc tenir les competències en Sanitat. No obstant això, a Andalusia les operacions de canvi de sexe les paga l’administració i a la resta no. És evident que aquí no serveix l’argument de la discriminació territorial.
- Pobresa energètica: Un cas encara més greu. En ple debat intel·lectual sobre si Catalunya viu obsessionada només amb la independència, el govern català es va inventar una fórmula per evitar que a cap llar catalana es tallés la llum, l’aigua o el gas per impagament. El govern espanyol ho va portar al Constitucional bo i sabent que tan bon punt aquest tribunal ho admet a tràmit, la llei s’ha de suspendre pels mateixos motius: la discriminació territorial. Va passar i a més en ple hivern. España, antes fría que rota.
- Taxa d’impostos bancaris. Aquesta casta antisocial instal·lada a la plaça Sant Jaume es va inventar juntament amb els neocons d’Esquerra Republicana una taxa d’impostos bancaris per promoure la circulació de diners en un moment en què s’havia d’incentivar el consum i per tant la creació de llocs de treball. Catalunya va seguir les passes d’aquest oasi progressista al sud d’Europa que és l’Andalusia socialista col·ligada amb Esquerra Unida. Però quan Catalunya va crear el tribut, el govern de Rajoy va fer el següent: va crear una taxa d’àmbit estatal i com que competia en rang amb la taxa autonòmica, oh sorpresa, el Tribunal Constitucional va fallar a favor de la taxa espanyola i va obligar a eliminar la catalana. La cosa no acaba aquí: Montoro va rebaixar a zero la taxa, és a dir, està vigent, però a la pràctica no es cobra.
- Taxa audiovisual. Espanya ha tallat sistemàticament qualsevol intent de la Generalitat d’aconseguir ingressos. Vol tenir el monopoli d’accés als diners. Per això es va inventar el FLA: Jo, Estat, acudeixo als mercats, em deixen diners, i jo te’ls deixo a tu, pidolaire comunitat autònoma (i a més cobrant-te interessos fins fa dos mesos). Igual que l’euro per recepta o el cèntim sanitari, la Generalitat busca recursos per obtenir ingressos. En aquest cas, cobrar a les operadores de telefonia una petita taxa per cada ADSL instal·lat i així poder ajudar el sector audiovisual. Ja s’han fet informes per tombar-ho i ho portaran al Tribunal Constitucional en breu. Doble objectiu: tallar una nova aixeta financera i asfixiar una estructura d’estat comunicativa amb vocació internacional, el sector audiovisual català, no fos cas que un “Pà Negre” de torn arribés als Òscar.
- Llei d’acció Exterior: l’exemple més recent. Ahir mateix el govern espanyol va portar davant del Constitucional aquesta normativa catalana que preveu l’obertura de diferents oficines de la Generalitat a l’estranger. Aquesta llei correrà la mateixa sort que les anteriorment citades. S’admetrà a tràmit i, en conseqüència, se suspendrà de manera automàtica. És perquè quedi clar que la única veu que se sent provinent d’Espanya és la d’Espanya. Aquest recurs busca, senzillament, que Catalunya no es pugui explicar no fos cas que algú qüestionés a Madrid perquè s’oposa a un referèndum d’independència.
El llistat és més llarg. Aquí falten dues qüestions: les lleis ja existents a les que se li ha mantingut la carcassa legal però se l’ha buidat de diners (com per exemple la llei de Dependència) i la joia de la corona d’aquesta legislatura: la llei de consultes, el decret de convocatòria del 9N i la celebració del 9N. I també, evidentment, els mals estructurals: el dèficit fiscal (fixat eternament en els 15.000 milions d’euros), la manca de capacitat per decidir per on passen les infraestructures o la duplicitat d’administracions per posar en qüestió les catalanes (TV3, Servei Català de Meteorologia, Centre d’estudis d’opinió o Síndic de Greuges).
És cert que aquest rànquing no és rabiosament nou però sí és vigent. Només l’he posat damunt la tauleta per recordar que mentre es dóna el procés per desinflat els motius per crear un estat nou continuen plens d’aire.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada