Toni Soler: "Gent com nosaltres"

MAJORIES. Dues formacions sobiranistes lideren les enquestes electorals i el vot favorable a la independència es manté ferm malgrat les barroeres campanyes a què ha de fer front. És normal que la gent de l'estelada se senti eufòrica i ocupi l'espai públic amb certs aires de victòria moral. S'ho han guanyat a pols després de moltes dècades d'ostracisme. De la mort de Franco ençà, el catalanisme moderat i la progressia pija van ridiculitzar l'independentisme entaforant-li una barretina i un trabuc. De vegades amb justícia, i de vegades no. Però després, ves per on, les seves idees s'han obert camí pel mateix pes de la realitat, i per absència d'alternatives. Per tant, és normal que els de l'estelada treguin pit i sobreocupin l'espai públic. Ells són els que obren camí, els que mobilitzen, els que estiren del carro. I si arribem a bon port el mèrit serà, en primer lloc, ben seu. Però si volem acabar sent un estat necessitem una majoria una mica més ampla i una mica menys sentimental. Una majoria sorgida de la diferència tonal. Perquè la raó ens uneix tant o més que l'emoció, i la diferència ens dóna solidesa com a projecte compartit.

NOSALTRES. La gent de la generació dels meus pares, per expressar sintonia amb algú altre, solia dir: "Són molt com nosaltres". I aquest ser com nosaltres no es referia a militància o nivell econòmic, sinó a uns lligams més eteris: el tarannà, els referents i els gustos. Doncs bé, crec que l'independentisme seria encara més majoritari si tots els que hi combreguen fessin pinya entorn de l'objectiu comú sense preocupar-se tant de si els del costat són molt com nosaltres . Els sobiranistes de primera volada han de fer lloc a moltíssima gent que està aterrant a l'independentisme amb més resignació que entusiasme; gent que comprova que una gran aposta ideològica, defensada amb èxit durant 30 anys -l'Espanya plural, etc.-, ha acabat fracassant. Aquesta gent no arriba des de l'entusiasme sinó des de la frustració, i ni sent l'estelada com a pròpia, ni practica l'antiespanyolisme. Quan parla de política, voldria anar més enllà del discurs sobiranista, omplir-lo de continguts i matisos. I detesta la verbositat dels patriotes desaforats i excloents -que sempre n'hi ha, com a tot arreu-. El sobiranisme ha de ser prou dúctil, prou llest, per eixamplar la seva base amb veus plurals que s'expressin entorn a un nou consens que substitueixi l'autonomisme regeneracionista del 1977. Hem de fer manifestacions en què hi hagi molta gent que no són molt com nosaltres , gent que no mira els mateixos programes de tele, ni llegeix el mateix, ni tan sols parla a casa el mateix idioma.

NOSALTRES (II). Però els primers que han de fer que el sobiranisme canviï -o, més ben dit, s'eixampli- són els que encara no s'hi han incorporat del tot. Mentre la gent d'ICV, dels sectors catalanistes del PSC o similars continuïn fent l'orni, el panorama sobiranista continuarà monopolitzat pels de sempre -que, òbviament, hi tenen tot el dret- i no adquirirà la transversalitat que li reclamen. És un peix que es mossega la cua: els desencantats del federalisme saben que el seu pla B -inevitable- és la independència. Però alguns no acaben de fer el pas, perquè el que troben a faltar en l'independentisme són ells mateixos . Heus aquí el desllorigador de tot plegat.

Font: ara.cat