Josep M. Torres: "Annexió d´Espanya a la República de Catalunya"

Voldrà Espanya annexionar-se a la República de Catalunya? Pot semblar una pregunta de ficció, però donada la necessitat vital i fixació quasi malaltissa que Espanya sent envers Catalunya no sembla descartable en un futur no gaire llunyà. Abans, però, Catalunya s´ha de constituir en Estat. La història ens ensenya que rés és impossible en la relació entre els pobles. Absolutament rés. Avui Catalunya està escrivint la seva història en lletres d´or encara que potser no en siguem massa conscients. Girem la vista enrrere per uns instants:

Espanya, tot un imperi centralista, es va transformar en estat autonòmic delegant part important del seu poder central als seus territoris. Es va veure avocada a fer-ho per causa de les fermes aspiracions de Catalunya a restablir les seves Institucions i Autonomia. Per causa directa de les aspiracions de Catalunya existeixen totes les altres Comunitats Autonòmiques a l´estat espanyol. Per causa de Catalunya, ara, diuen, Espanya podria transformar-se en estat federal, o qualsevol altre engendre, o nyap a configurar, si el potent moviment Independentista català es deixés desvirtuar en federalista i unionista tal i com pretenen les males arts de Duran i Lleida, Pere Navarro i alguns altres que ni val la pena anomenar. Aquesta és la força del potent motor del poble de Catalunya dins aquesta Espanya malaltissa. Però Catalunya ja no suporta tant d´esforç i responsabilitat gratuïta a que se la obliga des d´aquesta malaltissa necessitat que Espanya en té de la Nació Catalana. Si Espanya sempre ha estat conscient del valor intrínsec de Catalunya, com a patrimoni pseudo-colonial i propietat del seu malaltís estat, també la Catalunya-nació n´ha estat sempre ben conscient que la noció d´estat espanyol li era completament aliè i que la nació espanyola no era la pròpia nació anhelada.

La societat catalana, històricament ha anat seguint un procés estrictament nacional propi i allunyat d´expectatives polítiques espanyoles. Durant anys aquest procés nacionalista, d´estricte vessant social, ha transcorregut paral·lel a un altre procés d´estricta caire polític i de casta política abocada en buscar una integració i encaix còmode de Catalunya dins l´imperi d´Espanya. Ambdós processos han conviscut amb relatius punts de connexió implícit però amb un fort component d´acceptació tàcit entre ells. En aquest context ambdós processos s´han anat retroalimentat durant anys fins que en l´actualitat la deriva pròpia de cada un d´ells està culminant en un punt de contacte unitari en el que la casta política es plega a la societat catalana. No podria ser d´altre manera. La paraula màgica que finalment permet integrar ambdós processos ha estat "Catalunya". No podria ser d´altre manera.

Catalunya motor d´Espanya. Bé, és molt fàcil penjar etiquetes que lluny de proporcionar orgull o satisfacció a Catalunya només han proporcionat coacció, xantatge moral, empobriment i colonialisme encobert. No és l´aspiració i destí de Catalunya ser el motor d´Espanya i si ho ha estat és a pesar seu. Cap nació pretén mai ser el motor d´una altre sense que hi tingui interessos annexionistes per entre mig. Tampoc cap nació veritablement lliure, sobirana i decent admetria ser sustentada per una altre sense assolir una responsabilitat deutora i sota risc de quedar sotmesa per aquella que la finança. Espanya no ha assolit mai cap tipus de responsabilitat deutora amb Catalunya ni contemplat mai el risc de ser sotmessa : Una colònia mai pot sotmetre l´Imperi, la metròpoli. O sí?

Parlem de motors. Per un cotxe és imprescindible un motor que l´arrossegui. Us ho juro. La força, però, del motor i la massa del cotxe han de guardar un cert equilibri. Espanya és un cotxe molt feixuc pel motor anomenat Catalunya, massa pesant, massa ignorant del seu manteniment mecànic, massa abusiu en la càrrega que pretén que arrossegui, massa neci per tenir-ne cura d´ell.
Quan el motor diu que prou i que vol arrossegar el cotxe que ell esculli: se´l para, se´l desconnecta, se l´obliga a continuar funcionant sense benzina i se´l amenaça de ser destruït per tots els mitjans.
No arribarà la sang al riu. Espanya necessita el seu temps per fer-se a la idea que haurà de continuar arrossegant la seva carrosseria amb un altre motor, més fet a la mida del gran imperi que pretén ser.
Per fi Catalunya es convoca per donar acompliment al seu propi destí com a nació. La Via Catalana, tot i que el President MAS no hi va voler participar, n´és la garant que la casta política catalana fa els esforços necessaris per coincidir amb la determinació ciutadana de conquerir la seva Independència. No s´acceptaran, doncs, succedanis de terceres vies com federalismes asimètrics o estats associats com sembla que des de Madrid s´està preparant alguna proposta en aquest sentit o similar.

Seria molt divertit que aquesta proposta es produís en el moment en que ja estem obrint la porta per marxar d´Espanya. Seria divertit perquè a tot-hom li vindria a la ment l´escenari previ a un crim passional dels anomenats de violència domèstica: quan el membre de la parella constantment maltractat obre la porta per marxar del domicili i és en aquell moment que el maltractador demostra penediment i ofereix compromisos i solucions surrealistes a sols efectes d´evitar la fugida de la víctima; si la víctima se´l creu i es queda ha begut oli. Cap promesa serà acomplida de bon grat pel maltractador i el següent maltractament serà el més virulent, fatal i definitiu.

Quan Catalunya sigui un estat Independent, previsiblement continuarà mantenint els llaços "fraternals" amb Espanya com fins ara, si Espanya ho vol. Si aleshores Espanya continua sentint per Catalunya la mateixa necessitat malaltissa com fins ara, potser haurà de sol·licitar l´annexió del seu territori a l´Estat Català. Quid pro quo.

Font: directe.cat