Comunicat voluntaris 11-S

Aquest any serà el més decisiu de la història per al nostre país i per això hem de fer que aquest 11-S sigui el definitiu! El teu ajut és imprescindible! Forma part de la història i apunta’t a col·laborar amb la nostra territorial com a voluntari en les diverses tasques que s’hauran de fer al llarg de la Diada: https://goo.gl/BXXkOO.

En aquest enllaç trobaràs les tasques que s’han de fer; digue’ns quina prefereixes i intentarem assignar-te la que hagis triat, però és probable que facis falta en una altra feina i ens veiem obligats a canviar-te de grup.

Et recordem que els trams assignats a la territorial de la Sagrada Família són el 49, 50, 51, 52 i 53, que formen l’àrea H, amb l’eix temàtic «Oberts al món». L’espai va des de la cruïlla amb el carrer Felip II fins a la del carrer Espronceda i compartirem la ubicació amb els companys de les assemblees del Maresme. Si encara no t’hi has inscrit, encara que t’hagis apuntat com a voluntari per a la territorial, inscriu-t’hi a: https://via.assemblea.cat/cat/inscripcions.

Finalment, si aquest 11-S vols portar el nou model de samarreta, ja la pots comprar a la paradeta a partir d’aquest mateix dijous.

Moltes gràcies per la teva col·laboració,

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Vicent Partal: «La força dels junts»

Ahir es van presentar els candidats independents de les quatre llistes de Junts pel Sí. Va ser un acte força inusual a la Ciutadella de Barcelona, amb la presència i la paraula de Muriel Casals, Eduardo Reyes, Oriol Amat, Montse Palau, Germà Bel, Josep Maria Forné, Carmina Castellví, Lluís Llach i Raül Romeva.

Crec que tothom que el va veure en directe o a través de la retransmissió en vídeo deu estar d’acord amb mi si dic que allò que s’hi va veure era una altra cosa. Vull dir, una cosa que no és habitual de veure ni normal en política, respecte al costum que tenim de cada elecció des que hem pogut votar.

Els ‘polítics’ ―ho seran quan entrin al parlament― que ahir van parlar davant de la gent van fer servir un llenguatge, unes maneres, es van expressar d’una forma completament inusual. Amat va explicar amb tota la naturalitat del món que son pare li va demanar que anàs a la llista, Palau va recordar Maria Mercè Marçal amb una força emocionant, Forné va invocar els joves als quals els havia fet classe durant dècades. Bel va rememorar els seus anys al PSOE, quan va arribar a ser portaveu d’economia al parlament de Madrid reivindicant que es va equivocar però que va aprendre; Reyes va recordar la seua primera manifestació, portant el seu fill a coll; Castellví va remarcar que érem un país divers i que tot, del mar a la muntanya, era important; Llach va parlar amb tanta autoritat com canta. Casals va portar a l’escenari la força del tàndem que ha fet amb Forcadell tots aquests anys i Romeva va fer un discurs extraordinari, monumental, el preludi d’una campanya que estic segur que gaudirem més d’una vegada i més de dues.

Josep-Lluís Carod-Rovira: «Contra la legalitat»

«Quan és tot un poble el que va contra la legalitat és que ja ha arribat el moment en què, precisament, es pot dir en veu alta que és la legalitat la que va contra tot un poble»

Bona part dels arguments recurrents contra la independència de Catalunya, per la banda espanyola, tant se val a Madrid que a Barcelona, es basen en l’afirmació que aquest propòsit és incompatible amb la legalitat. I, doncs, que serà l’ús d’aquesta legalitat allò que impedirà les aspiracions nacionals del nostre poble. Ho diuen i es queden tan amples pensant, tal vegada, que just esmentant la llei ja ens tremolen les cames. Curiosa legalitat aquesta que va contra els interessos dels ciutadans quan, de fet, és la llei la que ha d’estar al servei de la gent i no pas la gent al servei de la llei. Les lleis han de facilitar la vida les persones i contribuir a fer possibles els seus objectius, no pas complicar-los-la o bé impedir-los o obstaculitzar-los. Es parla de la llei com si fos del llibre en majúscula en les religions monoteistes (la Torà, la Bíblia, l’Alcorà), de manera que s’arriba a sacralitzar, com és el cas de la constitució espanyola, quan resulta, a més, que l’Alianza Popular de l’època no hi va votar a favor... I es fa passant per alt, generalment, l’origen de la legalitat, qui l’ha feta, qui l’ha aprovada, amb quins objectius, en quin context històric i amb quins condicionants. Les lleis, en democràcia, sempre són el resultat de la correlació de forces establerta pels ciutadans a les urnes. La democràcia és, en bona part, una qüestió de demografia, demografia de les idees, si es vol, però demografia al capdavall. En aquest cas, doncs, és obvi que l’opinió del poble català mai no podrà ser tinguda en compte i respectada, a l’estat espanyol, perquè sempre hi serem minoria demogràfica. I en el cas que aconseguim alguna victòria parcial, com el darrer estatut, per a això tenen el seu tribunal constitucional pensat per a passar el ribot per la voluntat popular, sempre que els plagui.

Pere Cardús: «Un pacte per a suspendre l’autonomia»

Encarem un dels moments més decisius del procés d’independència de Catalunya. Fins ara s’han acumulat forces —això que anomenen base social sobiranista— i s’han explorat totes les vies per a un referèndum acordat amb l’estat espanyol. L’acumulació de forces ha progressat adequadament —i caldrà comprovar si ha estat suficient el 27-S—, però l’exploració de diàleg ha de millorar. Bé, més que millorar, s’ha comprovat que dos no dialoguen si un no vol. Per tant, s’ha pres la decisió correcta: tirar pel dret per la via democràtica i pacífica.

Aquesta tardor passaran coses grosses. Hi entrarem amb les eleccions que tots menys els unionistes entenen que són una mena de referèndum sobre la independència. Així i tot, els unionistes serien els primers de dir que cal acatar el mandat democràtic si el 27-S no hi hagués una majoria independentista. No cal fer-ne més cas perquè ja se sap allò de repetir mil vegades una mentida fins que acaba semblant veritat. Catalunya parla al món i el món l’entén. Aquesta és la cosa més important en un moment com l’actual.

Després de les eleccions referèndum catalanes, vindran les eleccions espanyoles. I això és més important que no ens pensem en relació amb la reacció que pugui tenir l’estat espanyol al resultat del 27-S. Si la independència té una majoria clara —que a tot el món és una majoria absoluta de 50% +1—, el govern espanyol del PP pot actuar com una rata acorralada. Ja sabeu què fan les rates quan se senten acorralades, oi? Salten damunt del perill sense miraments. En el nostre cas, sense que ningú no s’ofengui per la comparació absolutament espontània amb l’animal rosegador, un PP acorralat per una Catalunya que se’n va i amb les eleccions espanyoles a la vista pot ser molt perillós.

L’estat de la Meridiana: 110.000 inscrits i 29 trams plens

4 tenen una ocupació alta i 6 una ocupació mitjana

La Via Lliure de l'Onze de Setembre a la Meridiana es va omplint. Segons el mapa d'ocupació dels trams, ja hi ha 29 trams plens(ahir n'hi havia 27 de plens), 4 amb una ocupació alta, 6 amb una ocupació mitjana i la resta amb poca o baixa ocupació. L'ANC i Òmnium han reservat els dos extrems de la Meridiana: la punta de Sant Andreu i la del parc de la Ciutadella, que dóna accés al Parlament, que és des d'on es faran els Parlaments.

Els trams plens es situen precisament a la punta de Sant Andreu, un bon tros al parc de la Ciutadella, però també a la plaça de les Glòries. Els trams que més ràpid s’estan omplint són els que estan propers a parades de metro, com la de Fabra i Puig, la de La Sagrera, la del Clot, la de les Glòries i la de Marina. En total hi ha 135 trams, tants com diputats té el Parlament de Catalunya.

A més, el president de l’ANC, Jordi Sànchez, va anunciar ahir a l’acte a la plaça Sant Jaume en suport al caràcter plebiscitari del 27-S, que ja hi ha més de 110.000 persones inscrites, i va fer una crida a que la gent s’hi apunti per “superar les inscripcions dels anys passat”.

En aquest mapa podeu veure l'ocupació dels trams de la Meridiana "en directe":

Font: elSingular.cat

Antoni Bassas: «Rajoy anima a votar»

Ha estat avui. El president del govern espanyol ha dit: “Animo a votar”. Encara que no hagi estat la seva intenció, ha estat la primera admissió de Rajoy que el repte que li ha plantejat Catalunya és cristal·linament democràtic i, com a tal, té una senzilla solució: guanyar a les urnes.

En boca de Rajoy, “animo a votar” tindria el seu mèrit si no fos que abans ha practicat els habituals excursos de la hipertròfia legalista i el patrioterisme twitterià. I és que els segles d’història modelen la cultura política d’un país. En el cas d’Espanya, massa imperi i poca democràcia. Per això quan un polític espanyol parla del procés, no sap argumentar, com Pedro Sánchez, que va “condemnar” (condemnar!) la convocatòria del 9-N.

En aquesta tessitura, Rajoy ha repetit aquest dimarts que “ningú no trencarà Espanya”. És molt del PP, això: acusar el contrari de fer el que tu fas. El partit més divisiu de la democràcia espanyola ha sigut i és el PP, tant si parlem de la Guerra de l’Iraq, d’inventar-se el LAPAO o de recórrer els carrers d’Espanya atiant l’anticatalanisme fins a reunir quatre milions de firmes contra l’Estatut. Qui ha trencat Espanya, senyor president? Ha dit també: “El que sigui Espanya ho hem de decidir entre tots els espanyols”. No pensava el mateix quan tots els espanyols van aprovar l’Estatut de Catalunya, a través del Congrés i el Senat, i no va parar fins que un TC desprestigiat li va donar la raó. “Posem fi a la confrontació que alguns han avivat”, ha rematat. Alguns? Senyor president, abandoni el llenguatge de l’imperi i parli com els demòcrates. Vingui a convence’ns que la seva oferta és millor. Faci com tants milions de catalans: fiqui’s en política, perquè per cada problema polític no hi ha un article del Codi Penal ni una invocació a sant Jaume.

Font: ara.cat

Vicenç Villatoro: «Aquest tren no passarà dues vegades»

Amb la convocatòria de les eleccions del setembre vinent, a les quals la majoria de les forces polítiques atorguen, per activa o per passiva, caràcter plebiscitari, la gran decisió sobre el seu futur queda en mans dels catalans. El setembre vinent ens passa per davant un tren que porta cap a una situació radicalment nova. En aquests mesos sentirem invitacions a pujar al tren, però també intents d’espantar-nos sobre el seu destí, de menystenir els seus conductors, de dir-nos que estarem millor si no hi pugem. Però al final, al setembre, serà el conjunt del poble de Catalunya qui decidirà si hi puja o no. I si decideix pujar-hi, serà impossible ignorar-ho. En qualsevol cas tots hem de ser conscients d’una cosa: aquest tren no passarà dues vegades. Ha estat molt complicat arribar fins aquí. Si passa i no l’agafem, no ens estarem a l’estació esperant que en vingui ben aviat un que sigui més del nostre gust, amb altres conductors, portat d’una altra manera. No dic que no en passi mai més cap, de diferent. Però l’espera serà molt llarga. I si no hi pugem, no ens quedarem com estàvem. El risc de recular és immens. Podem decidir que no volem pujar mai al tren. Però qui el vulgui agafar, ha d’agafar aquest. Ara.

Font: ara.cat

Paradeta informativa, dijous 6 d'agost

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dijous, 6: A la tarda, de 6 a 9, a la cruïlla del passeig de Maragall i el carrer de la Indústria


Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Projecte «Coneguem les entitats del barri»: Fundació Aroa

Avui és el torn de la Fundació Aroa, que, amb un molt bon equip de voluntaris i professionals, ajuda a restablir la salut i la qualitat de vida de les persones afectades per una situació d’adversitat personal. Us convidem a conèixer, doncs, la seva acció

Veure tots els vídeos publicats

Vicent Sanchis: «La independència, per a què?»

«És això el que diuen amb persistència el govern, els polítics i les institucions de l’Estat: "Vosaltres no sereu capaços de fer-ho bé". A la manera colonial»

És una pregunta que plantegen, una vegada i una altra, els dirigents dels partits nacionalment més ambigus: Per a què la independència? Alguns han anat encara més enllà –com ara Joan Herrera o Dolors Camats– i han proclamat que, segons per a què, igual no paga la pena. Els dirigents d’Iniciativa, com alguns d’altres forces de la mateixa ala esquerra, han arribat a condicionar el seu suport al procés sobiranista al país que vindrà després. És a dir, si la nova realitat, o la nova Constitució, no els fa el pas, ni tan sols col·laboraran passivament perquè arribi.

Aquesta és la condició que ha expressat algunes vegades l’alcaldessa de Barcelona. Ada Colau hi insistia ahir en una entrevista: "La gent vol saber per a què volem la sobirania: per garantir els drets socials, per tenir més justícia social, per posar fi a la corrupció, per fer institucions més participatives i transparents...".

L’exigència és inaudita. No hi ha cap col·lectiu nacional del món que renunciï a la seva sobirania si no són capaços de garantir els drets socials, de tenir més justícia social, de posar fi a la corrupció, de fer institucions més participatives i transparents.

Els successius governs grecs, per exemple, no ho han aconseguit durant dècades. A Grècia res de tot això està garantit. Més aviat al contrari, fa tot l’efecte de ser un Estat fallit en les premisses bàsiques que determina el bon sentit. Però no per això han decidit renunciar a la pròpia sobirania i cedir-la a uns altres. Als seus veïns turcs, per exemple. Més aviat al contrari. Com més conscients són dels seus defectes, més sobirans es volen per resoldre’ls. Això explicaria la victòria d’Alexis Tsipras i els seus enfrontaments amb la Unió Europea.

Lluís Bou: «L'Estat cada dia té menys marge»

"Segons quines decisions prengués el govern espanyol, confirmaria davant la comunitat internacional que Catalunya pateix una falta de reconeixement democràtic"

L'Estat cada dia té menys marge de maniobra per frenar el procés sobiranista, després que ho refia tot a les represàlies jurídiques. Cada dia que passa serà més difícil actuar per aquesta via perquè el procés està penent cos també en l'esfera internacional. Segons quines decisions prengués el govern espanyol, confirmaria davant la comunitat internacional que Catalunya pateix una falta de tracte democràtic. I això acceleraria encara de forma més ràpida el reconeixement. Si les passes del procés sobiranista a partir d'ara, en aquest darrer tram, es fan amb solvència, aquest ho té ben encarat.

El president Artur Mas convocarà avui les eleccions del 27 de Setembre, i començarà a girar la roda. El govern espanyol no pot suspendre-les perquè seria un escàndol majúscul a la UE. De la mateixa manera aplicar la suspensió d'alguna part de l'autonomia a través de l'article 155 de la Constitució, ja s'ha vist que és d'enorme complexitat, i que podria provocar igualment una accelerada internacionalització del procés. El futur govern català, si es confirma que té al darrere una majoria parlamentària independentista, només hauria de triar el moment oportú per fer la desconnexió i utilitzar qualsevol reacció de l'Estat com un judoka que aprofita la força del contrari. Ho té ben enfilat perquè al govern espanyol se li empetiteix el terreny de joc. La comunitat internacional serà cada dia més present en el contenciós.

Dimarts 4 a les 19:00 a la plaça St.Jaume, ARA ÉS L’HORA donarà suport al caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S

‘Ara és l’hora’ ha convocat un acte a la Plaça Sant Jaume per a remarcar el caràcter excepcional de les eleccions del 27 de setembre, convocades avui pel President de la Generalitat.

Tenint en compte que aquesta no serà una convocatòria qualsevol, sinó que s’ha de convertir en el plebiscit per a decidir el futur del nostre país, l’ANC i Òmnium reivindicaran el caràcter plebiscitari i constituent dels comicis, per al qual fa mesos que treballen.

Jordi Cuixart, Vice President d’Òmnium Cultural i Jordi Sànchez, president de l’ANC, assistiran aquest dimarts 4 d’agost a la Plaça Sant Jaume de Barcelona (19.00) a l’acte que tindrà per lema ’27S, on tot comença’ en què es desplegarà una gran lona fent una crida a participar en les dues cites transcendentals dels pròxims mesos: l’Onze de Setembre i el 27 de Setembre.

Germà Capdevila: «El futur a les nostres mans»

Poques vegades a la història el poble català tindrà el futur a les seves mans com el proper 27-S. Després d'un camí vertiginós que es va accelerar a partir de la Diada del 2012, quan una majoria de catalans van decidir deixar d'esperar res d'Espanya i iniciar la desconnexió, ens plantarem davant d'una urna i prendrem la decisió més important de les nostres vides: independència sí o independència no. Convé recordar que hem arribat fins aquí després de fer saltar pels aires el sistema polític català amb una autèntica revolució. Líders i partits han hagut de reformular-se i redefinir-se, tot deixant enrere les mitges tintes que els havien acompanyat durant els darrers trenta anys. Les llistes que es presenten el 27-S són el resultat de la resolució indestructible del poble català. Mas i Junqueras accepten unes llistes que trenquen els motllos de la vella política perquè han sabut interpretar un clam popular que els reclamava generositat i patriotisme. ICV accepta diluir-se en una coalició que no controla per evitar la irrellevància a la qual els condemnaria la seva eterna ambigüitat. La CUP veurà premiada la seva coherència. No serà casualitat que els partits tradicionals de tota la vida que no han entès que tot ha canviat seran els que aniran a la cua dels resultats –PP, PSC, UDC–, maldant per arribar als mínims per formar grup parlamentari i evitar el grup mixt. Catalunya ha canviat per sempre, i l'hem canviada nosaltres. Ens caldrà mobilitzar tot el sobiranisme el 27-S per demostrar-ho.

Font: elPuntAvui.cat

Miquel Strubell: «Èpica»

Llegeixo tants articles, aquests dies, que em sap greu no poder agrair l'autor d'una reflexió que m'ha semblat profunda i crucial. Presento les meves disculpes, doncs, per fer un lamentable plagi a un soldat desconegut de l'independentisme!

S'ha escrit tant, tant, sobre els pros i els contres de la independència i la dependència que qui hagi volgut s'haurà pogut informar sobre tots els temes: les pensions, el deute sobirà, les intervencions militars, els boicots, el reconeixement internacional, l'euro, la ciutadania i la identitat, els precedents, la suspensió de l'autonomia, la legalitat... Amb tota la fredor que permeten les dades, tots els especialistes hi ha dit la seva. Hi ha dotzenes de llibres, centenars de treballs i articles d'estudiosos.

Però la tàctica de l'Adversari (que hi té molt, molt a perdre) no ha estat la de presentar números ni dades, sinó la d'alimentar de manera barroera unes pors, tantes com ha pogut. Ha inventat casos de corrupció, ha remenat als arxius per descobrir frases més o menys desafortunades dels candidats de les dues llistes sobiranistes a mesura que es van coneixent, ha escanyar tan com pot la Generalitat de Catalunya, en definitiva porta a la pràctica la "Operacion Horizonte" amb els €10 milions de pressupost (o ves a saber si n'hi ha més: han sortit entitats i partits a qui alimentar...).

Salvador Cardús: «Eleccions contra la por»

Demà, dilluns, Artur Mas, el 129è president de la Generalitat de Catalunya, signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27 de setembre. Tot i que es convoquen per la via ordinària per tal de dotar-les de totes les garanties democràtiques, tothom sap que es tracta de l’últim recurs disponible per tal que el poble de Catalunya expressi, amb la major claredat possible, quina relació vol tenir amb Espanya. Per tant, la seva naturalesa política serà plebiscitària, i així ho entendran tant els qui són favorables a la independència com -i de manera encara més radical- els qui hi són contraris.

El que fa tan excepcionals aquestes eleccions, doncs, és que poden facilitar la ruptura amb l’ordre polític actual i portar-nos a fer un camí nou, pràcticament sense mapa i només equipats amb una brúixola. Tanmateix, és molt important fer notar que les alternatives a la independència encara presenten més riscos que la secessió, i que ningú no ha estat capaç, a hores d’ara, d’explicar com donarien resposta a les insatisfaccions que ens han dut fins aquí, ni amb quines majories comptarien per governar el país. És a dir, la no-independència és un camí encara més incert, amb l’afegit que els qui el defensen ni tan sols tenen cap brúixola a les mans.

És per això, perquè tot restarà obert sigui quin sigui el resultat del 27-S, que aquestes seran no tan sols les eleccions de la il·lusió i la dignitat per a la Catalunya mobilitzada o, per a la Catalunya resignada, les de la ruptura sentimental amb l’Estat. Per a uns i altres també seran les eleccions de la por. Ens cal, doncs, parlar seriosament de la por, amb coratge i mirant-la de cara.

Josep Huguet: «M de mentida»

Diu l'informe Montoro que Madrid és el paradigma del dèficit fiscal. I rebaixa l'aportació dels ciutadans catalans a un 3,75% del PIB. El nas del sr. de la Fuente Pinocho s'ha fet molt llarg. Però com es diu en català: s'atrapa abans un mentider que un coix. Els mateixos que fan màgia de proximitat amb les balances fiscals, quan volen amenaçar amb l'Armageddon de la independència de Catalunya, no tenen cap rubor a reconèixer que Espanya hi perdria 16.000 milions d'Euros. 9.000 milions més dels reconeguts oficialment a les pseudobalances fiscals.

Malgrat aquesta cuina tan barroera, valencians, balears i catalans continuen rebent molt menys del que aporten. Els valencians, malgrat estar per sota del nivell mitjà de riquesa, també hi aporten.

Així doncs, deixant a part Madrid, la gran mentida estadística d'Espanya, només els territoris que parlen variants del català, tenen dèficit fiscal amb l'Estat. Un saldo negatiu conjunt de -10.222 m€. L'Estat roba de mitjana a valencians, mallorquins i catalans 757€ per habitant.

Anem ara a la mentida estadística amb M de Madrid (i de Montoro). L'invent de la Comunitat Autònoma de Madrid tenia mala llet. Per camuflar la realitat històrica i immanent que Madrid és la capital de la Gran Castella, i per augmentar el pes polític castellà al conjunt del mapa de l'Espanya autonòmica es van constituir sis comunitats autònomes, on n'hi hagués pogut haver una de sola.

Cantàbria i Rioja, formaven part històricament de Castilla y León, però en canvi, es van segregar com a territoris tampó d'Euskadi. I al sud, a l'espai clar d'influència econòmica, cultural i social de Madrid, es creen Castilla-La Mancha, Extremadura i Madrid. Sis poders autonòmics castellans per tenir l'hegemonia en el marc de l'Espanya autonòmica de les 14 autonomies no forals, ni especials (Canàries). Sis castellanes més dues de l'Andalus, igual a vuit. Majoria de control de qualsevol taula territorialitzada.

Jordi de la Torre: «L'admirat nyap»

Els unionistes espanyols reivindiquen sovint la Constitució de 1978. Sembla que li atribueixen les dècades de pau i prosperitat que hem tingut des del 78. És una hipòtesi interessant, però sense gaire suport empíric. En general és aventurat atribuir coses com "pau" i "prosperitat" a un document legal com la Constitució del 78. Quina constitució possible ens hauria dut a la guerra civil o a la misèria? No m'ho han explicat mai. Una cosa que sí que és fàcil atribuir-li a una constitució, en canvi, és la qualitat de les institucions que crea. I aquí tenim el nyap de les autonomies i un estat en batalla interna permanent. No són coses que agradin gaire als nostres unionistes i trobo molt més raonable atribuir-li això a la constitució que no pas les famoses pau i prosperitat.

Una possibilitat és que els unionistes en el fons siguin perfectament conscients de la magnitud del nyap i que en segueixin dient meravelles per càlcul estratègic. Més val aquest nyap, poden pensar, que no pas arriscar-se a trencar Espanya. És possible, però no ho crec. No sembla que la considerin un simple mal menor.

Comptat i debatut, qualsevol unionista seriós hauria de reconèixer que la constitució és el problema i deixar de donar la tabarra tot el dia amb les seves misterioses virtuts.

Font: NacioDigital.cat